LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Vaig veure anunciar per la televisió una obra de teatre d’Albert Espinosa. No em va impactar fins que vaig parar-me a observar els actors. Aleshores em vaig recordar de tu. Les pel·lícules de crepuscle s’havien acabat i ens havíem quedat sense saber quina activitat fer juntes. I tenint en compte que els protagonistes de l’obra ens apassionen no vaig dubtar en dir-t’ho.

Vam tenir alguns problemes a l’hora de treure les entrades, la web era una mica estranya i ens havia d’ajudar un adult ja que cap de les dues tenim 18 anys. També ens vam haver d’encarregar de buscar un cotxe, o bé horaris de autobús per anar a Barcelona. Estàvem tan entusiasmades que buscàvem informació i fotografies dels protagonistes, trossos de l’obra per Internet, arguments…

Així doncs, el 19 de gener estàvem assegudes en les butaques on els joves que participaven a l’obra, ens van fer passar la millor tarda i un dels millors records.

T’estimo Júlia, i m’agrada saber que compartim un altre motiu per passar un ratet juntes.
Gemma

Tant la meva cosina com la seva parella són veterinaris, no obstant això, el seu marit és capaç d’anar-se’n a Àfrica per caçar un elefant. Per pura diversió, perquè la gent que vagi a la seva casa pugui veure un cap d’un pobre animal penjat com qui penja un trufeu o un quadre, pel motiu que sigui! Com que al cap i a la fi els animals estan per això… segons ells és clar. Gràcies a Déu hi ha gent que pensa com jo. Que opina que no som superiors als animals, sinó diferents. “És que els animals no parlen”, “els animals no pensen”… diuen. Doncs ho faran a la seva manera! Ni que jo parlés com la meva veïna francesa o pensés igual que el meu company de taula!

Parem-nos a pensar això, per què tenim la mania de creure’ns superiors a ells? Per diferències com aquestes? Però si tothom és diferent a tothom! És més, i si fossin ells els superiors?

Cada persona té una manera diferent de pensar, i per molt que intenti respectar algunes ments de pensaments contraris als meus, no puc negar que per a mi tothom que tracta els animals com objectes no pot ser una bona persona.

Ja no parlo de pegar-los o abandonar-los, parlo directament en la utilitat que alguna gent li veu: que els animals estan per menjar-nos-els; per exhibir diverses espècies en zoològics; per passar l’estona veien com fan barbaritats en un circ; programes com persones sense cor surten fent-se els herois o/i els valents matant de mala manera a un toro, per exemple; experiments… Es pensen que existeixen per servir-nos.

Estic orgullosa de pensar diferent que aquells maltractadors. Fer-me vegetariana ha sigut un començament per lluitar pel que crec i espero que algun dia, amb ajuda de pensadors com jo, arribem a apropar-nos a un final, on els animals estiguin tractats com es mereixen i sobre tot, en llibertat!

Gemma

Tot va començar quan jo tenia uns 6 anys. Els meus pares, la meva àvia, el meu germà i jo vam anar a casa del meu tiet, a L’Escala. Allà, ens vam trobar una sorpresa… La seva veïna tenia una gata,la qual va parir a casa del meu oncle. Potser per vergonya o simplement perquè va voler, ens va regalar un dels gatets. El meu germà la va escollir i li va posar de nom: Nina.

Va tenir un embaràs psicològic, i la vam haver d’operar. A tots ens fa pena que mai hagi pogut tenir la sensació de ser mare i que mai ho pugui ser. A sobre s’ha quedat feta tota una bola des de l’operació, però està bonica igual!
Mai m’hauria pensat que un animalet a casa em podria alegrar tan el dia: pel matí si és aviat me la trobo al meu costat, i si veu que se’m fa tard em desperta (més que res perquè s’avorreix), aleshores sempre surt una mica pel meu carrer, però si hi ha més gats, ella s’enfada i no vol sortir perquè no és molt amigable amb els animals, de fet jo crec que es creu una personeta. Per la tarda aquests dies de fred no acostuma a sortir i es fa una bona becaina. Per la nit podríem dir clarament que es una pesada! Se’ns posa a sobra i vol que la mimem, bé, això ho vol tot el dia però està una mica boja i a la que se li creuen els cables ens mossega. Això sí, més del 90% del dia se’l passa netejant-se.

M’han encantat aquests 9 anyets amb la meva boleta de pel i espero viure’n molts més!

Gemma

A les pel·lícules els nens sempre tenen un petit amagatall: una cabana, una cova… On queden allà tota la colla, en un punt de trobava que de certa manera li podríem dir secret.

Tornant a la realitat sempre va bé anar-se’n algun lloc on et sentis tranquil, a vagades inclús més lluny del que et penses, ja que arribes a la conclusió de que la teva habitació ja no et fa el pes.

El meu lloc és L’Escala .Allà tot és més fàcil, perquè tinc com a veïna la meva millor amiga (des de petites). I quan ens sentim tristes sabem on anar, ja que la nostra comunitat està envoltada d’un bosc preciós i pots respirar pau i serenitat. A uns carrers més a baix hi ha un parc on acostumem a anar moltes vagades del dia, perquè els nostres dilemes es rebaixin.

Les nits a L’escala m’encanten perquè posen la “discomòvil”, les botigues del passeig queden il·luminades, la platja brilla i coneixes a moltíssim gent.
El que menys m’agrada, es quan arriba l’ hivern, i m’he d’acomiadar de tot allò que em fa tan feliç a l’estiu.

Gemma.

Abans d’ahir la meva àvia em va donar un ensurt gegant: No es trobava gaire bé, i va anar al metge amb la meva mare. Van trucar dient que la metgessa els havia manat anar a l’hospital de Mataró, i un cop allà s’hi van estar quasi tot el dia.

La meva preocupació augmentava cada minut que elles no venien, i havia de fer esforços perquè el nus que tenia a la gola baixés.
I és que la meva àvia no és com les demès; ella és simpàtica amb tothom; encara que es senti cansada, fa bromes; i a la que pot conversar amb qualsevol persona, no calla ni a baix de l’aigua. He tingut l’oportunitat de conèixer tots els seus secrets i detalls de la seva vida, ja que viu amb mi i així fa que tinguem una relació intensa. La veritat és que sense ella la casa quedaria amb un buit molt gran.

Espero que jo de gran, arribi a ser almenys una mica com ho és la meva àvia, i que els meus nets m’estimin tant com jo l’estimo a ella.

Gemma.

L’any passat vaig conèixer una persona realment increïble, volia descriure-la a ella però possiblement tothom qui llegeixi això ja la coneix. Per tant m’agradaria presentar-vos a la seva mare, que pràcticament podria dir que són iguals.
El curs anterior, quan vaig agafar confiança amb la noia, em va explicar que la seva mare estava malalta de càncer de pàncrees però que no avançava i no hi havia motius per preocupar-se. Malauradament el dia del aniversari de la nena li van donar la maleïda noticia que a la seva mare li quedava poc temps…
Per aquesta raó vull descriure fins l’últim detall a la seva mare, la Mariel, perquè qui no va tenir la oportunitat de conèixer-la, la tingui ara.

Sincerament la vaig tractar quan ja estava bastant malament, però es veia en la seva manera de parlar i els seus ulls plens d’orgull en mirar la seva família, que no es rendiria fins el final.
Els seus cabells eren llargs i negres però en ser arrissats semblava que eren curts. Els seus ulls eren d’un to marró molt fort però tot i així no deixaven de ser clars i nets. Els seus llavis sempre estaven en moviment davant la televisió, fent ganyotes estranyes i alhora divertides. Treballava d’advocada a Barcelona i sempre que anava cap allà en bus se’n portava a la meva millor amiga, la qual li explicava totes les seves novetats i petaven la xerrada. De fet, una de les coses que li agradava més a la Mariel, eren aquests moments, els que passava al cantó de la seva filla: el 28 d’aquest mes, farà un any que les dues plegades se’n van anar a França. La veritat és que han passat moltes rialles juntes: com quan la Mariel va comprar una truita de patates per dinar a la seva nena, dient-li que l’havia cuinat ella. Una de les qualitats de la meva companya és ser molt intel•ligent i ,evidentment, es va adonar de la mentida gràcies a que aquell menjar tan bo, portava ceba i la seva mare no li posava pas, ja que no li agradava. Una altre hobby que tenia la Mariel era la jardineria, tot eren flors per aquí i per allà, però donaven un toc alegre a la seva acollidora casa del poble( tot i que ella li agradava més la ciutat).

Li ensenyava als seus fills que no tot s’aconsegueix plorant i queixant-se: una vegada, al centre comercial, la meva amiga de petita es va tirar el terra fent un escàndol exagerat perquè la seva mare no li volia comprar una joguina. Aquesta va reaccionar imitant-la, cosa que va fer que la nena s’aixequés immòbil pensant en el que acabava de passar. Però no sempre utilitzava aquesta tàctica : un dia, la sopa va ser rebutjada per la meva companya i la Mariel li va preparar un bistec, però ella tampoc el va voler. La última opció va ser una truita a la francesa i com que va ser descartada , la Mariel va agafar la truita i li va tirar a la cara. En canvi ara la noia és tan llaminera quasi com ho era la seva mare.

La Mariel era molt tossuda, i a vegades s’enfadaven per qualsevol tonteria, però amb una abraçada ja s’ho deien tot inclús perdó, perquè s’estimaven i s’estimaran. Per molt que a partir d’ara serà una mica més complicat.
T’estimo molt Valentina.

De la noia del gronxador.

Gemma