LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tancat a l’habitació, desde fa 20 minuts, pensant en què puc escriure a la Tertúlia. Sempre em passa el mateix. Sobre quin tema escric? La pregunta que em volta pel cap tot el temps. Com que sóc un amant del cinema, us parlaré sobre una pel·lícula molt curiosa que acabo de veure. Es titula: El Show de Truman.

El Show de Truman és un film protagintzat per Jim Carrey. Un actor que des de ben petit que m’agrada per les seves comèdies. Sempre m’ha tret un somriure amb alguna pallassada de les seves. El Show de Truman explica la història sobre un home que es diu Truman Burbank que viu en un poble ben petit i ell té una vida ben normal. El que passa és que ell no sap la veritat. En realitat, ell viu en el plató de televisió més gran del món. Dins d’aquest plató hi ha un milió de càmeres: com pot ser en un arbre, en una habitació i, fins i tot, en una tassa de te. Les càmeres tenen l’objectiu de grabar tota l’activitat de Truman. Però ell no sempre viurà enganyat. Van passant coses extranyes que ell va detectant i sospita de que tot no va molt bé. Mentre passen els dies va deduïnt que la seva vida no és normal i lluita per descobrir que és el que està passant.

Potser molta gent diu que aquesta pel·lícula és una porqueria i que és molt aburrida. Però no sempre els films s’han de mirar amb els ulls. També s’ha de pensar i reflexionar sobre els fets que passen, quin missatge ens vol dir. Sincerament m’ha distret molt. Mai havia pensat que existís una pel·lícula així. Aquests tipus de films que et deixen enganxat tots els minuts que dura, m’encanten.

Dídac

Ayer por la noche se celebraba la fiesta más esperada del año. La fiesta consistía en música, bebida y mucha gente en el polideportivo del pueblo.Yo, por supuesto, no podía faltar.
Mis amigos y yo teníamos pensado ir a cenar juntos y todo eso y luego salir por el pueblo hasta que empezara la fiesta. Jo, como pintaba esa noche.

Fuimos a cenar a un restaurante un poco malo y muy caro. La noche ya no empezaba bien. Me comí un bocadillo de lomo, ese lomo me dejó sin habla, estaba malísimo. Después de cenar nos fumamos un cigarrillo y fuimos a dar una vuelta y esas cosas. Era una noche especial, así que necesitábamos nuestra fanta y nuestro vodka. Jo, que ganas teníamos de hacernos un cubata. Hasta las 12 no nos hicimos el primero. Para mi gusto estaba asqueroso, de verdad. No se porqué no tenía ganas de beber. Pero por no beber no quiere decir que no pueda pasarmelo bien. Que esto es lo que piensan la mayoria de los jóvenes. No les entiendo. Se creen más grandes por emborracharse, que ostia tienen, me ponen nervioso, de verdad.

Después de que mis amigos se bebieran el vodka, fuimos a dar una vuelta por el pueblo. Había todo tipo de gente. Gente vomitando a la1, cuándo la fiesta empieza a las 2, me dejó sin habla. Más tarda de ver este espectáculo decidimos ir al sitio de la fiesta, en el polideportivo.

La entrada valía 5 euros. 5 euros para ver a cientos de viejos bailando. Los jóvenes estaban por las afueras del polideportivo haciendo el botellón, igual que mis amigos. Al final estuvimos toda la noche dando vueltas. Me encontré con un amigo que lo único que buscaba era pelea. Estaba loco, muy mal de la cabeza, de verdad. Pasaba alguien por su lado, lo cogía por la capucha y le daba un bofetón, si él se volvía había pelea, si no, no. Como esta la gente de hoy en dia.

Ya eran las 4. Me fumé el último cigarrillo, me despedí de la gente y todo eso y me fuí a casa. Jo, pensaba que habría estado mejor.

Didac

Alguns ja sabreu d’on surt aquest títol. És una pel·lícula protagonitzada per Gerard Butler i Jamie Foxx. És un dels films que més m’ha fet estar enganxat a la televisió per saber que és el que passarà. No és la típica pel·lícula d’acció on hi han quatre trets i quatre morts. És un film d’intriga, on Gerard Butler interpreta un home on s’ha quedat sense res, assasinen a la seva familia i el seu abogat fa un pacte i deixen al culpable lliure.

Bé, el que vull reflectir amb aquesta introducció de la pel·lícula és el tema de la justicia. Hi ha una escena en un judici on Butler l’estan culpant d’un assasinat (que ell és el culpable) però la jutge es basa en els seus principis de que no tenen ninguna prova i el deixen lliure. Com pot ser que un home que ha matat a una persona el deixin marxar per la porta? Molta gent s’ho deu preguntar, però ningú sap la resposta.

La meva opinió sobre la justicia és que cadascú es posa el seu limit de si és just o és injust. A algunes persones tal cosa li semblarà una bogeria però en una altre persona no li semblarà res de l’altre mon. Ningú és totalment just i ningú és totalment injust.

Dídac

L’any passat, el grup d’amics, vam proposar de fer-nos una arrecada. Al principi sonava rar ja que no és el nostre estil, però jo, al final, em va semblar una bona idea.

Tenia moltes ganes de fer-me-la, el problema va ser que els meus pares no em deixaven fer-me’n una. Deien que era de ”killos” i no volien que jo en portés. Alguns dels meus amics desde el principi van dir que no, i alguns que si, però ningú se la va fer.

Al cap d’uns mesos, cap a finals d’estiu, ho vaig tornar a proposar als meus pares, i els vaig convèncer. Em van dir que si, encara que no els hi feia molta gràcia. Uns dies després, vaig anar amb un amic meu a una farmàcia perquè ens fessin el forat. La noia de la farmàcia em va dir que em sentés, i em va advertir de que no feia mal. Tenia raó, casi ni ho vaig notar. Però al cap d’uns minuts si que feia mal, i era constant. La primera setmana havia de portar una provisional perquè no se’m tanqués el forat.

Ara ja porto 6 mesos amb el forat fet, però la veritat és que ja casi no me la poso, perquè? No ho sé. Suposo que serà la mandra.

Dídac Abril

Arriben les vacances, sí, per fí. Unes vacances que tots agaïm, ja que portem unes dures setmanes d’examens. Unes vacances, que són dues setmanes només, però dins d’aquestes setmanes hi han dies especials. El nadal, any nou i els reis.

El Nadal és un dels dies preferits dels nens petits, el dia que el Parenoel els hi porta els regals que han demanat. Jo ara penso en això i em sembla una tonteria, però quan ets petit, és un dels dies més feliços de l’any. El mateix passa amb els reis, els tres reis, Melchor, Gaspar i Baltasar, els tres reis que van amb els seus camells i reparteixen els regals que els nens han demanat.

Any nou, quan ets petit, ni t’en dones compte, quan et fas més gran és quan de veritat li dones importància. Ara, a la meva edat, el dia de cap d’any pots anar-te’n de festa, a les discoteques, o quedar amb els amics per fer alguna cosa, o simplement, a casa amb la familia. Molts de nosaltres ja preferim anar-nos amb els amics que quedar-nos amb la família.

Amb tot això, el que vui dir és que quan et diuen la veritat, que els reis i el paranoel no existeixen, et poden treure tota la ilusió, tota la ilusió que pots tenir en una cosa, la perds, en un instant.
I quan peds la ilusió en una cosa, ja no ets igual que abans.

Dídac

L’estiu de l’any passat, la colla vam proposar d’anar a Tossa, a la costa, a passar uns dies. Però no vam poder-hi anar per diversos problemes. Aquest any, ho vam tornar a proposar, i aquest cop, es va cumplir.

Ens vam aixecar ben d’hora, per agafar un autobús que ens portaria al poble de Tossa. Allà ens allotjariem en un apartament d’un amic. Quan vam arribar a l’apartament, deixàrem les coses i vam começar a planejar les activitats que faríem.Teniem moltes coses al cap per fer: anar a la platja, anar al castell, donar una volta pel poble, etc.

El primer dia només fèiem que comprar: el menjar, algun detall a les botigues… Ens vam passar la tarda a la platja i per la nit, després de sopar, a donar una volta per el poble. El dia següent ja seria diferent. Teniem moltissimes coses a fer. Al matí anar a la platja a jugar a voleibol i després a dinar era una bona proposta. Passejar pel poble, sempre era agradable, estava tot tranquil. Per la tarda d’aquell dia, aprofitar-la al màxim seria l’important, ja que l’endemà al migdia tornàvem cap a Vilassar. Vam passejar pel poble, pujàrem al castell a fer-hi una ullada. Hi havia molta gent allà al castell, ple de turistes. Després de sopar, vam passejar per la platja i vam trobar un hotel on hi havia una festa. Ens acostàrem i passàrem la nit allà. Finalment, vam anar a l’apartament i a dormir.

Tant bon punt ens vam llevar, recollírem tot l’equipatge per esperar els pares que ens venien a buscar en cotxe. Vam tenir temps d’anar un ratet a la platja. A les 12 del migdia aproximadament vam partir cap a Vilassar.

Aquesta experiència ens ha ajudat a tots a ajuntar-nos més i ser més bons amics. D’amics de veritat n’hi ha ben pocs, els de veritat, són els que sempre estan allà, encara que no els hi demanis. Jo, agraeixo tenir-ne més d’un.

Dídac

Des de ben petit que jugo a futbol. Primer vaig començar en el futbol sala, concretament dos anys. Després em vaig adonar que m’agradava més el futbol 11 i em vaig apuntar al Vilassar de Dalt. Des de llavors porto jugant 7 anys al mateix equip. Però aquest any, he decidit marxar.

Al acabar la temporada de l’any passat, el meu entrenador em va comentar que al Premià de Mar els hi faltaven alguns jugadors i que si volia, podia anar a fer les proves. M’ho vaig estar pensant durant uns dies, però vaig decidir que si. Principalment perquè sempre havia jugat a segona divisió i ara tenia una bona oportunitat per jugar a preferent (dos categories més altes.)

Abans de que s’acabés l’escola ja vaig anar a entrenar un parell de dies al nou equip. Al primer entrenament estava bastant nerviós, ja que si no els hi agradaves als entrenadors, no entraves a l’equip. Al final de l’entrenament em va dir que per ser el primer dia no havia estat del tot malament, però que necessitava veure’m més entrenaments. Al següent entreno, ho vaig fer millor, ja no tenia tants nervis. I llavors, com a tots els equips, al cap de setmana fan un partit. Allà era on havia de demostrar si tinc qualitat suficient per entrar a l’equip.

El dia del partit si que estava nerviós, i molt. Però al final em va sortir bé. Després del partit em va dir que haviem de parlar. Em va dir que li havia agradat i que estava dins l’equip.

Didac