LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Demà, els meus pares el meu germa i jo anem de vacances a Peñiscola (Castelló). Els meus avis hi tenen un apartament i cada estiu ens donen les claus per anar a passar-hi uns dies de tranquilitat.
Es una comunitat on hi han 8 cases, fent una mena de rodona perquè la piscina quedi centrada.
Peñiscola es caracterítza per el seu famós castell i les seves maravelloses platjes. Cada any que anem a visitar el castell, amb les muralles, el poble antic… ens impressiona més.
A la comunitat tant el meu germà com jo hi tenim amics. Ell té dos amics que sempre venen a sopar a casa i ell a la seva, i jo tinc a tres amics, dues noies i un noi, la veritat es que ens ho solem passar bastant bé.
La idea de marxar dues setmanes m’espanta una mica, deixar aqui als meus amics i amigues és bastant dificil, no serà garie complicat trobar-los a faltar, per no parlar del teu llit, encara que l’apartament sigui propietat de la família, com a casa teva no dormiràs enlloc.
Queden a penes poques hores per marxar i estem fent maletes. Com de costum quan fem maletes la meva mare s’agovia perquè comença a pensar que es deixa alguna cosa, no sé com s’ho fa, però sempre que estem per meitat del camí deixa anar el mateix comentari: Ja sé el que m’he deixat!! Ostres mama, no te’n podries haver recordat avans? En resum, tots estem desitjant marxar.

Anna

Avui fa exactament un any que els meus pares, el meu germà, els meus cosins i jo vam anar a París.
De fet, unicament no va ser París, sinó que també vam anar a Disney Land Resort Paris per fer una sorpresa als petits de la família. Com a casualitat les 8 persones que vam anar al viatge 4 d’aquestes son adultes, i els quatre restants som dues nenes de la mateixa edat, i dos nens petits de la mateixa, i això és com viatjar amb amics perque ens agraden les mateixes coses.
Vam viatjar amb cotxe perquè el traslat d’Eurodisney a París si haguesim agafat un avió no es podria haver fet. Vam començar la ruta amb Disney, vam estar 4 dies aproximadament en un hotel luxós perfectament acomodat a totes les necessitats tant d’un adult com d’un nen petit, cada matí venia un personatge d’alguna pel.lícula Disney per fer-se fotos amb les persones de l’hotel.
Les atraccións són una passada, els petits van aguantar més del que ens pensavem, a moltes atraccions, de fet, van ser més valents que la resta.
Al passar els quatre dies vam agafar el cotxe per anar a París. Enl arribar ens vam acomodar i de seguida vam anar a visitar París. Es preciós. Només entrar per la carretera es veu la Torre Eifiel, el símbol típic que caracteritza París, es gegant… Mai m’ho hagues imaginat. Després vam agafar un bus turistic on ens anaven portant i explicant tots els monuments de París: La Torre Eifiel, Notre Dame, el museu Louvre, el riu Sena… Quan vam acabar aquesta ruta vam anar als centres comercials més importants de París, com es un exemple les Galeries Laffayette i després vam retornar per anar a dormir. El dia seguent vam anar en barca pel riu Sena, un passeig esplèndid per sota de tots els ponts dels candaus veient tots els monuments, ja vistos anteriorment, pero desde una altra prespectiva, les aigues del riu que travessa parís.
La veritat es que va ser un viatge impresionant, mai m’ho havia passat tant bé i de fet crec que tardaré en tornar a repetir un viatge aixi. Hi estem tots molt contents cada cop que ho recordem.

Anna

Porto mes o menys 2 mesos sense anar a ballet. El ballet es l’esport que més m’agrada practicar per tant ha sigut bastant dur. Si no hi he assistit no ha sigut perquè em fes mandra, sinó perquè he tingut una lesió greu a la cama que m’ho impedia.

Avui després de tant de temps hi he anat i no recordava la meitat de passos i balls, ja que independentment de la meva absència les classes han seguit avançant. M’ha agradat molt tornar-hi i ara tant sols em queda retrobar el ritme de vida que tenia abans de la lesió.

Anna

Fa aproximadament tres anys que el vaig conèixer, es podria dir que es una de les persones més importants per a mi, sense comptar la família, evidentment.

Tot va començar un dia 29, quan després d’una tarda amb les amigues com de costum, vaig sentir que cridaven: Rúbia, ets inhumana!. En aquell moment algo inesperat es va accionar i sabia que des d’aquell dia res tornaria a ser el mateix del que era abans de topar-me amb ell.

Als pocs mesos vam començar a sortir, ens vam donar a conèixer com a ‘’algo més’’, el típic tonteig de nens petits que no saben el que volen. Com era evident no va sortir bé i vam acabar barallats, com sol passar jo em creia que era culpa seva , i ell que era culpa meva, suposo que per treure-li importància i per estar bé amb el nostre jo interior.

Vam estar molt de temps sense saber absolutament res l’un de l’altre.

Al cap d’un any, vaig sentir el mateix crit amb la mateixa veu dolça i potent, en aquell moment el mateix que es va accionar fa tres anys, va ocupar el lloc que li corresponia.

Des d’aquell dia, ell ha estat lluitant per mi com el que més, esperant a que jo prengués una decisió, li ha donat sentit a la frase ‘’Quién la sigue la consigue’’.Efectivament ara estem junts, i n’estic segura que per molt de temps, em fa feliç i tant sols per això ja val la pena arriscar-se.

Al cap i a la fí diuen que al primer amor mai s’oblida, que queda guardat a una caixa, a una part del cor que molta gent l’anomena records.

Anna

Farà aproximadament un mes que vaig reprendre les classes de ballet, ja en tenia ganes!
Al entrar a l’escola la meva professora ens va fer una sèrie de preguntes sobre el que havíem fet aquest estiu, si havíem gaudit, les típiques preguntes que sempre fan abans de començar un nou curs.
Tenia ganes de tornar a ballar, de tornar a sentir com la música entra per les orelles e inconscientment et poses a ballar sense parar.
Molta gent pensarà que és una tonteria, que no és necessari per viure o per estar mes contenta, però a mesura que ho vas practicant, cada cop ho vas fent mes imprescindible, la qual cosa quan no ho practiques independentment dels motius, ja siguin vacances o lesions, es veu reflectit en el teu estat d’ànim.
A l’escola apart de ballar som una gran família, ens ajudem, ens aconsellem…es fan els dies més agradables, i les classes mes curtes. Penso que si algun dia hagués de deixar-ho, es perdria una gran part de mi, sé que sonarà estrany, però el ballet ha sigut una de les coses que més m’ha ajudat a seguir endavant en els moments més durs,ha sigut un somni fet realitat, expressar-se amb moviments acompanyats de música, sense la necessitat de parlar, és una sensació impressionant!

Anna