LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest dimarts com un dia més vaig anar al gimnàs per a entrenar una mica. Després d’estar una bona estona entrenant uns companys i amics es van posar a entrenar amb mi i després d’una llarga conversa va sorgir el tema del que m’interessaria fer l’any vinent. Després d’explicar-los-hi que m’agradaria poder-me treure el batxillerat tecnològic, i amb una mica de sort, fer un mòdul superior d’esports i condició física, o bé per defecte, un d’altre sobre mecànica, per posteriorment poder fer les oposicions a bomber. Va donar la casualitat de que un dels meus companys tenia pensat fer una cosa semblant, però a ell li venia de gust treure’s un modul mitjà i un altre de superior i després fer les oposicions a bomber com jo. Varem estar parlant una estona i gràcies a ell i la seva informació em vaig adonar que podia fer de voluntari i així guanyar punts per a l’hora de fer les oposicions.

També varem parlar que la cosa estava molt difícil per a poder entrar en el cos de bombers i que calia esforçar-se molt per a poder-hi accedir. Així que ara, amb una mica més de ganes vull seguir els estudis al Jaume Almera i intentar aconseguir el títol de batxillerat.

Àlex

Avui, un dijous com qualsevol altre he hagut d’aixecar-me a les 7:30, per a preparar-me l’esmorzar i la motxilla. Després d’això, m’he posat de camí al institut amb la meva moto i tota la pesca. Després de sis interminables hores entre les quals hi havia un control de matemàtiques, que la veritat no m’ha anat gens malament, m’he hagut de quedar amb la Júlia Montagut Mogas, una companya de classe, a assajar l’escena IX de l’obra que estem preparant a quart, tot i que a la fi no l’hem pogut assajar perquè faltava molta gent. Després hem anat a dinar la Julia i jo fora de l’institut per a poder respirar una mica, i hem tornat a entrar per fer l’assaig musical. La veritat és que aquest últim no ha sigut gaire avorrit però s’ha fet força pesat esperar a la gent per a que assagés i esperar el meu torn. Quan he sortit a la fi he anat al gimnàs i m’he esforçat tot el possible, amb l’ajuda d’un company. Me dutxat i me’n he anat cap a casa.

Després de tot aquest embolic ja tocava sopar a casa amb la família i parlar una mica amb ells, que si el meu pare m’explicava que li havia fet falta la meva ajuda avui per a fer una mudança, que ma mare havia tingut molt treball a la tenda…

I per fi després de tota aquesta moguda m’he posat a escriure aquest escrit per a fer temps abans d’anar a dormir i així poder-hi anar amb la consciència ben tranquila.

Àlex

Avui, dijous un dia com qualsevol altre m’he aixecat del llit a dos quarts de vuit per a vestir-me, rentar-me la cara, fer-me el esmorzar, la motxilla, bé el que acostumem a fer quan ens despertem. Però avui porto una idea diferent al cap; penso anar a buscar un tub d’escap per a la meva moto després d’acabar el cole i dinar, clar. Comprant aquest tub intentaré optimitzar el funcionament de la moto, n’estic molt entusiasmat, ja que, un dels meus passatemps consisteix en mantenir en bon estat la meva moto i donar voltes amb ella.

Dons dit i fet, després de sis hores al cole passant força nerviosisme em dirigeixo cap a casa per a dinar, posteriorment tinc pensat fer una mica de deures i anar cap a l’estació. Com és habitual compro el tiquet i em destino a esperar el tren, sense res de particular, excepte, perqué un home molt gros em pregunta a quina direcció està una parada de la que no m’en recordo però jo li recomano que pregunti a l’encarregat i així lliurar-me d’equivocacions.

Un cop al tren i després de passar unes quantes parades assegut sol direcció a Barcelona, una noia que tindria la meva edat entra al tren i s’asseu just davant meu, una cosa que no em molesta en absolut ja que així com a mínim no estaria tan avorrit. Però per a la meva sorpresa, ella, deuria estar molt cansada perquè es va passar tot el trajecte adormint-se sobre la seva ma, la qual cosa es graciossísima ja que constantment sembla que es caigui del seient.

Després de fer el tracte sense cap problema, i guardar el tub en una bossa ja que estava molt greixós, em vaig trobar al meu amic Josep Moreno, el qual també va ser un antic company de classe, però no ens anem del tema, després de saludar-lo amb molt d’èmfasi ens varem posar a la cua i ens varem dirigir cap a Vilassar de Dalt, li vaig explicar tot el que se’m passava per el cap, tot allò de la noia, que estava molt content per el meu tub nou, ell també em va explicar part de la seva vida i va resultar tot plegat molt entretingut. Amb aquest escrit el que intento explicar és què un dia qualsevol ja sigui bo o dolent, pot millorar tot i què sigui per casualitat.

Àlex

Avui, com un dia qualsevol, en tornar del colegi i desprès de dinar, m’he posat a ordenar el garatge, la qual cosa ja feia un bon temps que em rondava per el cap. Desprès de ordenar-ho tot i inflar les rodes de les meves bicicletes he pensat en vendre-me-les, així que m’hi he posat, he passat un drap moll per tal de tornar-les-hi el seu antic aspecte i les hi he fet unes fotografies. Portat pel sentiment de melancolia que sentia per les meves antigues bicicletes les hi he donar una volta pel veïnat, quan, de cop i volta m’he adonat de que la maneta del canvi d’una de les bicicletes estava trencada així que l’he guardat i he rumiat durant un bon rato si de debò aquella maneta era trencada l’últim cop que jo vaig agafar la bicicleta. Convençut de que no era aquell el seu estat l’últim cop que jo la vaig utilitzar, he començat a pensar en la facilitat que tenen les coses per trencar-se.
Com una de les lleis universals dicta, ”si alguna cosa dolenta pot passar, passarà”, he arribat a la conclusió que les coses en el moment precís que ens fan falta, de cop i volta no funcionen, no les trobem, o en el meu cas estan fetes malbé. Això em sembla una idea molt lletja ja que és molt trist aquest fet, però com tot en aquesta vida s’ha de lluitar pel que volem i pel que ens estimem així que m’he posat a buscar recanvis, una acció força inútil però tant és. Desprès m’ho he pensat bé i he arribat a la conclusió de que al decathlon hi haurien recanvis així que m’hi he posat en marxa i per sort tot ha anat bé i he pogut arreglar la meva antiga bicicleta, aquella bicicleta que un cop vaig estimar tant.
Àlex

Com alguns de vosaltres ja sabreu ”8 Millas” es el títol d’una pel·lícula autobiogràfica sobre la vida d’EMINEM el famós cantant de rap en anglès. En aquesta pel·lícula es mostra principalment el que es viure al carrer i el difícil que pot arribar a ser aconseguir els teus somnis per culpa de factors externs com, per exemple, no tenir diners, que tercers no confiïn en tu i fins i tot et facin putades per a que fracassis, que la teva família no t’ajudi…

L’exemple d’aquest cantant sempre m’ha inspirat molt per a aconseguir alguns objectius i persistir en el que vull fer sense comptar en el que pensi la gent ni el difícil que pugui arribar a ser qui vols ser o aconseguir el que t’interessa.

Ara mateix, per exemple, tot i que sovint la gent em digui; ¿tiu perquè vas tant recte o perquè mires per sobre les espatlles?, et creus superior o molt fort no?, que fort estàs! Mentre riuen. Tan sols pel fet de que entreni aixecant pesos, la qual cosa m’encanta. Per sort cap d’aquestes coses o comentaris a la meva persona influeixen en absolut en el rendiment que tinc en el gimnàs ni tan sols em fa mal de cap de pensar-ho abans d’anar-me’n a dormi, trobo que no ho entenen, o que per el contrari tenen algun tipus de complexe i que és millor passar d’ells, ja que l’important es fer el que m’agrada com l’exemple del cantant que he anomenat abans.

Álex

Avui, un dissabte més em disposo a fer els deures del cap de setmana, un fet del tot habitual a la meva rutina, ja que els divendres no acostumo a tenir temps per a començar-los. Si ens posem a pensar en el fet de fer o no fer els deures hi influeixen molts factors com per exemple compromisos familiars o per una altra banda una raó més trivial, com la de que un divendres per la nit et ve de gust sortir de festa.

Particularment no sóc un noi molt estudiós però sí que sóc conscient dels meus deures i per tant, amb una mica de resignació em poso un dissabte qualsevol a fer els deures. Com és habitual, tinc una mica de deures de cada matèria, una micona de matemàtiques per aquí una mica de física per allà, un control de Castellà per l’altra banda.

Ja que soc algú que li agrada fer una cosa i deixar-la córrer, he fet una mica de deures que ja no tindré que tornar a veure fins dilluns i ara ja estic resolent aquest escrit per tal de tenir una part dels deures d’ètica resolts, tot i que encara em quedi per davant força treball.

En resultat trobo que per una mica de treball dissabte i potser diumenge, no s’ha de considerar en absolut com a una tragèdia i per tant cal fer els deures de bona gana.

Àlex

El futur és el temps que està per venir, el demà. La humanitat s’ha esforçat des de temps immemorials a descobrir el que esdevindrà. Per què tenim aquesta necessitat de saber que ens passarà en un futur? Pot ser la necessitat característica de molts animals, la curiositat. O per una altra banda potser es tracti de que tenim por al que ens pugui arribar a passar. Per exemple, a l’antiguitat els grans guerrers recorrien a un oracle per a saber que els passaria a ells i al seu regnat després d’una guerra que encara devien emprendre, per així poder influir sobre el futur i el que els passaria. Però si sapiguèssim el futur, el recorregut fins arribar-hi seria d’alguna importància? Algunes persones creuen que el futur no pot canviar i que per tant el que fessin elles no servirà de res. Alguns altres per la seva part, diuen que el futur se’l construeix un mateix, però si hi ha un futur ja escrit no podem fer-hi res per aturar-ho, no? Per tant, no podem decidir el nostre futur, som els seus esclaus? Personalment crec que el futur no és pas res escrit, ja que el temps no s’atura mai i per tant no podem viatjar fins el futur, donar una ullada i dir que dintre de 20 anys seré una cosa o m’agradarà una d’altra .El que em refereixo és que el temps no es pot ni aturar, ni trencar, ni fer-hi una escletxa, per tant el futur és una cosa subjectiva, i de la qual no s’hi pot dir res per davant. Clar que si tinguéssim en compte tots els factors possibles que poden passar, una facultat molt limitada per a qualsevol, llavors sí que podríem dir que podem endevinar el futur.

Àlex