LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia vaig treure a passejar el meu gos. Sempre anem pel barri i a un parc que hi ha aquí aprop; a ell li agrada molt, però no sé perquè aquell dia vaig voler anar a un altre lloc així que vaig començar a caminar en una altra direcció.

Vam arribar a una carretera amb una reixa al costat on darrere hi havien molts arbres, uns quants gossos molt grans i, al fons de tot, una casa molt gran. Allò em va cridar l’atenció i vaig començar a observar-la; era una casa vella, amb un jardí inmens, amb moltes plantes de tots els tamanys i rodejar pels arbres d’abans. L’edifici era de color tronja, un tronja trist degut als anys que devia tenir, amb un parell de fanals per il·luminar l’entrada, una porta per al garaig i una àmplia porta d’entrada. Imagino que a dins d’aquell petit palau hi hauria un munt de coses de valor inpensable: quadres, sofàs de pell d’animal, catifes exòtiques, estàtues de marfil… Pensar allò va fer que comencés a fer-me preguntes per molt improvables que fossin: ”Què passaria si algun dia hi pogués entrar? Coneixeria, doncs, als senyor que hi vivien a dins? Quina edat tindrien? I com serien? A què es dedicarien?..”

El meu gos va bordar i em va fer despertar d’aquell somni, tot allò va quedar només en un lleu pensamensament. Vam tornar a casa al nostre ritme, pel mateix camí que haviem fet per ariibar fins allà. I no he tornat a pensar en aquella casa fins a dia d’avui.

Àlex

Jo era a classe de física i química, distret mentre els altres parlaven de l’examen que vam fer la setmana passada. A mí no m’havia anat del tot bé, ja que no me l’havia estudiat i hi havien algunes preguntes que no me les sabia.

Després d’haver explicat la forma correcta de resoldre els problemes, el professor va repartir a cada un el seu; jo tenia un cic coma vint-i-cinc. Era més o menys el que m’esperava, però, vaig sumar els punts dels exercicis amb l’esperança que el professor s’hagués deixat algun punt per sumar. I ho vaig aconseguir, a mí em donava un resultat de set coma vint-i-cinc. Així que vaig agafar l’examen, em vaig aixecar de la cadira i vaig dirigir-me cap a la taula del professor. Li vaig dir que s’havia equivocat sumant. S’ho va mirar i, efectivament, em va posar la nota rectificada.

Jo no m’ho esperava això. En definitiva, sempre s’han de revisal els examens.

Àlex