LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

¿Amor? Acaso es cierto eso que dicen, que el amor no entiende ni de edades, ni de culturas, ni de razas, ni de nada superficial, ¿o sólo es una patraña que nos han inculcado desde bien pequeños con esas típicas películas cursis donde su lema es “en el amor  todo vale”? Yo creo que el amor es algo que surge y que cuando surge ya no se puede parar, es como un volcán en erupción, una vez empieza a expulsar lava, no hay nada que pueda pararlo, y arrasa todo a su paso. No digo que el amor sea algo malo, pero si no se sabe llevarlo bien, puede acabar muy mal. En parte es algo peligroso, hace vulnerables a las personas, son más sensibles, y por decirlo de alguna manera, se vuelven más idiotas.

Dejemos opiniones aparte, y centrémonos en el amor a base de los años, qué pensábamos que era, y qué pensamos que es ahora, como nos afectaba antes y ahora.

Cuando éramos pequeños, y hablo de unos ocho nueve años de edad, si teníamos hermanos o hermanas mayores, veíamos como tenían “novio/novia”, y claro nosotros también queríamos tener uno, faltaría más. Pero entonces lo veíamos como una tontería absurda, ¿Qué era para entonces un novio a nuestra edad? ¿Una persona que por alguna manera es tuya, que tienes un cierto dominio en ella?

No sé, pero enseguida le decías a algún niño que si quería ser tu novio, y te decía que si, como quien dice que si a la pregunta de que si quería espaguetis para cenar. Todo muy espontáneo, pero claro, éramos niños, qué íbamos a saber.

Bien, ya tenias novio, ¿ahora qué?, ¿le dabas la mano en el recreo y fardabas de lo mayor que eras por tener un novio antes que tus amigas? Seguro que sí, y seguro que a los dos días dabas por finiquitada esa “relación”, como quien juega dos o tres días seguidos con los juguetes de los reyes, pero a la semana o así, ya te cansas y los dejas guardados en algún baúl. Claro que antes, poner fin a las relaciones era más fácil, -Oye, ya no somos novios, ¿vale? Y poco más. Porque claro, tú para qué querías tener novio, si tenías la nueva Barbie, con nuevos complementos, eso era mucho mejor, ¡dónde vamos a parar! Es decir, que ahí no había ni rastro de amor, solo era un juego, culo veo culo quiero.

A la edad de doce o trece años, ya tienes claro qué es un novio. Pero dudo mucho que se hable de amor verdadero, normalmente la gente confunde atracción y deseo, por amor. Atracción es eso de decir, -Uy, que guapo es Pepito, creo que me gusta. Y en el deseo, también puede haber unos celos por en medio. –Pepito es tan guapo, quiero que sea mi novio para que Fulanita no me lo robe.

También se podría decir que es una especie de juego, el juego de haber quien consigue salir con Pepito primero. Es entonces cuando piensas, que simplemente con cogerle la mano no hace ver que es TU novio. Es ahí cuando surge el primer beso, un tímido pero cálido beso en los labios, hace entender que es tuyo y de nadie más, ya que habéis compartido algo especial para los dos.

Has dado un paso importante, ahora piensas que ya eres mayor, te arreglas más (en el caso de las chicas), te pones ropa más bonita, incluso te maquillas, para que ese vinculo que tienes con esa persona no se rompa, si él ve a una chica más guapa o más arreglada que tú. Te empiezas a preocupar más por lo que dicen los demás de ti, y por tu aspecto. Ahora todo es superficial.

A continuación viene la difícil etapa de los 20-25 años, ya no quieres un noviete, ahora quieres una pareja. El término pareja se refiere a compartirlo todo con esa persona, la casa, el baño, el perro… es algo más serio, digamos. Como siempre todo está a flor de piel, conoces un día a un chico que te parece perfecto y en seguida le das las llaves de tu casa. Podríamos llamarlo también, “desesperación por encontrar a tu príncipe azul, antes de que las amigas de tu madre digan que ya te puedes dar prisa o se te pasará el arroz y nadie te querrá”. Es todo una carrera, a ver quién se muda de casa primero, quién se casa antes que nadie, quién decide tener hijos… y finalmente, quién se separa primero.

No te das ni cuenta y ya han pasado 10 años, tienes un crio a tu cargo que te pide juguetes y chocolate en todo momento, y muchas facturas por pagar.  Y si no tienes a nadie que te ayude, aun es mucho peor.

Creer que sabías qué era el amor, que lo dominabas a la perfección, que pensabas que nunca se acabaría, te ha llevado a la soledad. No todo tiene que ser perfecto en este juego, mucha gente suele perder la batalla, y se queda más solo que la una, piensa que ya no podrá vivir más sin aquella persona especial, y se amarga en un rincón de la habitación escuchando baladas tristes de Alex Ubago.

No siempre las cosas salen bien, no te debes ilusionar con cualquiera, al fin y al cabo, solo es un juego.

Cristina Sirvent.

Ara mateix només queda una setmana per a que acabi el curs i comenci l’estiu.

Però abans d’arribar a la millor època de l’any, la més esperada per tothom, toca suportar la setmana més dura i més pesada de tota l’ ESO. La setmana d’exàmens finals, on molta gent, en la qual m’hi incloc, es juga passar de curs i aconseguir el títol de l’ESO. És una setmana molt difícil, cosa lògica ja que tots els alumnes de 4t ja tenim el cap posat en el viatge de final de curs a Itàlia.

Durant aquest període d’exàmens és quan toca deixar de banda els hobbies, els amics, la festa, i canviar-ho per hores d’estudi. Dit així sembla una bogeria, però quan en el futur et diuen que has aprovat tot et puja un sentiment d’alegria i d’orgull, que fa que tot el que has sacrificat, que tot allò que has deixat de banda hagi valgut la pena haver-ho fet.

Jo no sóc el més indicat per parlar de temes d’estudis ja que les meves notes no són gaire altes, però almenys puc dir que a vegades val la pena sacrificar algunes coses per tal d’aconseguir els teus propòsits.

Manel

Per fi s’acosta el final d’aquest curs i conjuntament l’estiu. Ara és el moment de que cadascú triï el camí que vol seguir al llarg de la seva vida. És un moment molt dur, ja que comences una nova vida: nova gent, nous paisatges, nous aires.

És una època de molt canvis, on tot el que havies obtingut durant tota la teva vida, tot allò a lo que estaves acostumat podia canviar per a sempre. Quan passes de ser un adolescent a ser un adult i has d’aprendre a prendre decisions importants, decisions que repercutiran en el teu futur. Moltes seran bones i t’ajudaran en una millora de la teva vida, d’altres potser seran dolentes, però la vida és un cúmul de decisions bones i dolentes, on qualsevol cosa que facis estarà feta perquè tu ho has volgut, sense que ningú t’hagi de dir què fer ni que dir, on tu mateix podràs ser l’amo de la teva vida.

Serà un canvi molt difícil per a tothom, per a uns més que per a altres, però és un canvi que s’ha de fer sí o sí. Serà difícil, però ningú va dir que la vida seria fàcil i els canvis que l’acompanyen tampoc.

Manel

Tenir amics és molt important. És necessari i recomanable. Ets pots trobar en situacions difícils en què ser escoltat per un amic o una amiga t’ajudi a sentir-te millor. Potser no et sabrà donar bons consells, però això és igual; tu valoraràs que hagi estat pendent de tu una estona, que t’hagi fet costat i, principalment, que t’hagi escoltat. No cal tenir gran quantitat d’amics, sinó pocs i que t’entenguin.

Generalment els nens i els joves tenim amics de la mateixa o semblant edat. Els pares no són amics, han de fer el paper que els pertoca: el de pares. Els avis tampoc són amics, han de fer el paper d’avis. Els germans són germans, tot i que tinguem molta confiança en ells.

Jo crec que ha de ser molt trist sentir-se sol, no tenir llaços d’amistat amb ningú. No obstant, també penso que és molt difícil no tenir-ne cap d’amic.

Una cosa està clara: per tenir amics s’ha de saber ser amic.

Marc Ariza

El dimarts d’aquesta setmana, vaig anar a fer-me una anàlisi de sang, per un tema de problemes a l’esquena. Vaig arribar al CAP de Vilassar de Dalt a les 8:15 com em van dir, nerviosa perduda perquè odio les agulles.

Eren les vuit i mitja passades quan va sortir una infermera molt jove, d’uns vint anys, que va cridar el meu nom; només veure-la vaig pensar que estava de pràctiques i ja em van entrar els marejos. Una altra infermera, aquesta més madura, em va fer seure a la cadira mig tombada de color blau trist, vaig fer-li cas i en un tres i no res, ja m’estaven lligat la goma verda dalt del braç. Va veure la meva cara d’espantada i va preguntar-me si em trobava bé, òbviament li vaig dir que si, encara que li respongués un no em punxaria igual. Ja notava la pressió de xuclar la sang que feia aquella xeringa esgarrifosa però en seguida vaig adonar-me que portava massa estona. La meva cara es va empal·lidir i notava una suor freda que em rondava pel cos, estava marejada. Va treure’m l’agulla i la goma verda i em va preguntar diversos cops com em trobava, la meva resposta ja era un malament rotund. Va explicar-me que no m’havia tret sang, i m’havia de punxar l’altre braç, lògicament vaig cedir-hi. Vaig sortir del CAP tapant-me amb cotó els dos braços i vaig marxar cap a l’institut.

A mig matí, em tocava classe de català, vaig trucar a la meva mare per a que em portés al metge. No podia moure el braç esquerra, el que m’havien punxat per primer cop i no havien aconseguit treure’m sang. Tornàvem a ser al CAP, els marejos augmentaven i de tant en tant sem queien llàgrimes del dolor. Em van enviar d’urgències.

Eren les 11 que arribava a l’Hospital de Mataró, em van cridar pel meu nom de seguida, cosa ben estranya. Van estar mirant-me, marejant-me el braç com van poder i finalment van anunciar-me que m’havien punxat un tendó enlloc d’una vena. No sabia on ficar-me… Només d’imaginar-me que no podria moure el braç amb certa facilitat durant tres o quatre dies, que no podria jugar a volei, que hauria d’estar prenent antiinflamatoris durant uns dies i que en una setmana marxava de viatge, vaig posar-me de molt mala llet.

És diumenge i encara no puc fer anar el braç com voldria, m’ha sortit un blau, demà tinc un torneig de volei i en tres dies marxo a Itàlia… Desitjo trobar-me la infermera el pròxim cop que hi vagi.

Laura

Fa un temps vaig escoltar per primera vegada una cançó de la que tinc molt bon record. Em va picar la curiositat des del primer moment en que vaig sentir el títol, ja que es extremadament llarg. Vaig preguntar “De qui és?”. Van respondre “Maldita Nerea”. I el meu pare ja va començar a fer bromes sobre el nom del grup i una amiga que es diu Nerea. Jo reia i pensava “No seran tan bons”, perquè per aquells volts havia perdut el gust per la música.
Al sentir-la per primer cop, a tot volum, amb una amiga cantant –cridant– la lletra, alguna cosa se’m va moure a dins. Era emoció barrejada amb ganes d’aprendre’n la lletra, de cantar-la fins quedar-me sense veu. No és la millor cançó del món, però és el que em feia sentir una de les raons que va fer que ara sigui tant important per mi.
Setmanes després, quan ja sabia la cançó de memòria i estàvem sopant amb amics a un bar, van posar la cançó a la televisió. Em vaig quedar embadalida mirant les tres pantalles per on sortia la mateixa imatge: un hospital. Tot aquell temps havia pensat – sospito que les meves amigues també- que era una cançó d’amor entre un noi i una noia. Però el que hi havia a la pantalla era una sala d’aquestes a les que ningú li agrada anar plena de nens i nenes malalts. Tothom estava rient i fent cas omís al videoclip. Puc recordar les llums grogues contra les parets del bar, el soroll de les copes que xocaven mesclats amb les rialles i converses dels clients, l’olor en aquell precís instant. Vaig guardar aquell flash en el meu subconscient i de tant en tant apareix en somnis, mentre dormo, sense que me n’adoni.
Llavors algú va dir-me “No és una cançó d’aquest tipus d’amor”, em vaig girar estranyada buscant el propietari de la veu. “Parla d’amor entre germans, amics, o família, i el desig que la malaltia no se’ls emporti”. Al acabar la frase vaig saber que aquesta cançó no sortiria mai més del meu cap.
A partir de llavors només escolto cançons que em facin sentir alguna cosa. Rabia, tristesa, alegria, melancolia, ganes de ballar… Sons que evoquin un sabor, una olor, una imatge. Que em recordin a moments precisos de la meva vida, llibres que he llegit, pel·lícules o moments tristos. Perquè al capdavall, tot i que tristos, són retalls del que he viscut que puc presumir de recordar, cosa que potser d’aquí uns anys no podré fer.

Valentina

Aquest dimarts com un dia més vaig anar al gimnàs per a entrenar una mica. Després d’estar una bona estona entrenant uns companys i amics es van posar a entrenar amb mi i després d’una llarga conversa va sorgir el tema del que m’interessaria fer l’any vinent. Després d’explicar-los-hi que m’agradaria poder-me treure el batxillerat tecnològic, i amb una mica de sort, fer un mòdul superior d’esports i condició física, o bé per defecte, un d’altre sobre mecànica, per posteriorment poder fer les oposicions a bomber. Va donar la casualitat de que un dels meus companys tenia pensat fer una cosa semblant, però a ell li venia de gust treure’s un modul mitjà i un altre de superior i després fer les oposicions a bomber com jo. Varem estar parlant una estona i gràcies a ell i la seva informació em vaig adonar que podia fer de voluntari i així guanyar punts per a l’hora de fer les oposicions.

També varem parlar que la cosa estava molt difícil per a poder entrar en el cos de bombers i que calia esforçar-se molt per a poder-hi accedir. Així que ara, amb una mica més de ganes vull seguir els estudis al Jaume Almera i intentar aconseguir el títol de batxillerat.

Àlex

Quan era petit volia tenir una mascota, com molts altres nens. No passava un dia que no recordés als meus pares que m’agradaria tenir un gos, un conill o un hàmster. I, és clar, els meus pares van optar pel hàmster. Per què?  Doncs, perquè és petit i no s’ha de treure a passejar.

Me’l van regalar pel meu aniversari, juntament amb una gran gàbia plena d’atraccions per l’animal. Era molt bonic: marró amb taques negres i blanques. Se m’ha oblidat el nom que li vaig posar. Serà pel mal record que tinc d’ell?

Els primers dies de tenir-lo m’ocupava de posar-li el menjar, l’aigua i de netejar-li la gàbia. L’intentava acariciar, però ell fugia de mi. Jo volia treure’l de la gàbia i jugar amb ell, cosa difícil perquè no es deixava. Dies més tard vaig deixar d’interessar-me per ell: no li donava el menjar ni l’agua ni tampoc el netejava. Passava d’ell com ell passava de mi. Se n’havia d’ocupar el meu pare.

No el vaig tenir gaire temps. Un dia que el meu pare el va agafar per netejar la gàbia, li va fer tal mossegada al dit que vam decidir regalar-lo.

Marc Ariza

Tot just queden 26 dies perquè sigui 21 de juny. 26 dies per començar les vacances i acabar el curs.

Tots estem desitjant que arribi ja aquest dia, estem cansats d’estudiar i treballar. Només queda fer aquest esforç final i tot s’haurà acabat. Si tot va bé, la majoria de nosaltres a setembre ja començarem batxillerat, i aquí si que ens haurem d’esforçar. Però bé encara queda, ara hem d’acabar aquesta recta final, i després podrem gaudir d’aquests tres mesos, no perdre ni un segon i viure les màximes experiències possibles.

Així que a esforçar-se durant aquests breus dies, que entre el viatge, els assaigs de la obra i els caps de setmana sens redueix a menys de 15 dies. Tots podem.

Cristina

Estábamos en la compañía de danza y era sábado por la tarde. Paso allí todos los sábados y no paro en todo el día. Siempre hacemos cosas distintas y, por eso, no me aburre. La directora nos dijo que aquella tarde había programada “clase sorpresa” y nosotros supusimos que vendría algún bailarín famosillo (siempre vienen bailarines a darnos clase cuando toca sorpresa). Pero esa tarde no bailamos, eso sí que era sorpresa de verdad. Vino una actriz – no sé qué obra estaba haciendo, no era conocida- y nos dio clase de interpretación.

Empezamos con caras largas, a veces juzgamos las cosas antes de hora. Yo, por ejemplo, cuando oigo “clase de interpretación” lo primero que me viene a la mente son esos actores que van en mallas recitando frases dramáticas. En lugar de eso, la chica nos sentó en medio de la sala y nos dijo “Presentaros con un secreto inconfesable, así os iré conociendo”. La chica loca no estaba, pero un poco particular sí que era. Al ver nuestras caras de indiferencia, se explicó más bien. Nos dijo que para conocer a una persona sólo basta saber un secreto, un miedo y un deseo. Dijo que podían ser cosas simples pero, según ella, con eso bastaba.

Íbamos en el tren de vuelta a casa cuando nos pusimos a pensar. ¿De verdad alguien tiene el valor de contarle sus temores o sus sueños a un desconocido? Creo que no, pero la pregunta más general sería: ¿Cuándo conocemos realmente a una persona? En el momento que nos encontramos con un desconocido, ¿qué mostramos de nosotros? Mi amiga decía que mostramos una cara externa que no tiene nada que ver con nuestro interior. Nuestra verdadera personalidad solo la compartimos con las personas a las que conocemos bien. Pero el tema está en qué hablamos de relaciones humanas, o sea, relaciones totalmente recíprocas. Por lo tanto, tenemos que tener en cuenta a las dos personas. Si solo mostramos nuestra verdadera persona cuando conocemos bien a la otra, pero resulta que la otra persona hace lo mismo, entonces nadie está mostrando su manera de ser de verdad porque nadie conoce a nadie realmente, ¿no? Ya sé que esta reflexión es un poco liosa, de hecho a mi amiga le costó entenderme. Yo intento expresarme de la manera más simple posible pero estos temas de las relaciones humanas me lían un poco. Atentos, podría ser que en el momento de simpatizar con alguien nos fijemos en la apariencia y solo nos mostremos tal como somos si encontramos al otro similar aparentemente? ¿Su similitud física nos hace pensar que lo conocemos, lo vemos más familiar o cercano? Si fuese así sería muy triste, decía mi amiga. Yo creo que es así, así de triste digo, porque personalmente yo no suelo abrirme a una persona que no tiene nada que ver conmigo exteriormente. Estamos constantemente perdiendo oportunidades de conocer a grandes personas porque nos guiamos por lo que vemos.

Mi amiga y yo no sacamos ninguna conclusión de todas estas dudas, pero escribiendo este texto, he reflexionado un poquito más. Yo diría que cuando conocemos a alguien no nos mostramos tal como somos hasta que no estamos seguros que a esa persona le vamos a gustar, porque lo último que queremos es ser rechazados. Por eso, mostramos otra cara, otra fachada, como una barrera protectora. La otra persona hace lo mismo y eso se convierte en un “tira-y-afloja” que poquito a poco puede acabar bien, si las dos partes se coordinan, o de lo contrario, si las dos partes no conectan.

Laia