LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Durant 6 anys he jugat a bàsquet, i fins fa ben poc m’hi veia molts anys més,  però no sempre les coses van com un pensa. Les coses canvien i canvia la manera de veure-les.

Ara fa uns 8 mesos vaig decidir deixar el bàsquet,  alguna cosa dins meu em deia que necessitava un canvi. I sí, vaig canviar; el poliesportiu, per un camp de gespa artificial; el sostre de bigues, per un cel estrellat;  una calor asfixiant, per l’aire de Vilassar de Mar; les bambes, per unes botes de tacos i finalment vaig canviar un equip de bàsquet per un de futbol.

No tot va ser fàcil, el primer dia d’entrenament les cames em tremolaven, no coneixia a ningú i tenia por. El començament en un lloc nou mai és fàcil però gràcies a 12 noies fantàstiques, de seguida vaig sentir-me una més de l’equip, i mica en mica em vaig anar guanyant la seva confiança.

Però no sempre vaig tenir-les totes, 6 anys de bàsquet no s’esborren en dos dies. Dubtava de si era el correcte, o de si més tard me’n penediria, però el meu instint m’obligava a tirar endavant i no mirar enrere.

A dia d’ara, no tinc cap dubte de que vaig escollir el camí correcte, i es pot dir, que ja sóc una peça més d’un equip que marxa sobre rodes i va a per totes.

Àurea Grau Loire

Farà una setmana vaig veure per les notícies que una nena d’uns 13 o 14 anys s’havia suicidat perquè li feien bullying. Quan ho vaig veure se’m va quedar el cos com amb un malestar, com si m’ho haguessin fet a mi o algú del meu entorn, quan en veritat a mi no tenia per què afectar-me. Vaig reflexionar, em preguntava com algú és capaç de fer-li una cosa així a una altra persona fins que arribi a aquest punt, a suicidar-se.

Suicidar-se és una paraula molt dura, però per tota aquesta gent que sofreix aquest tipus d’assatjament simbolitza la solució a tots els seus problemes, treure’s la vida els suposa la llibertat i felicitat que busquen perquè no troben cap altra alternativa.

El que més em va sobtar és que la nena no era grassa, lletja, anormal… ni res d’això, ja que normalment quan la gent es fica amb algú es fica amb el seu aspecte físic, per la seva manera de vestir o pensar… i ningú té dret a jutjar a un altre sense saber jutjar-se primer a un mateix.

Jo penso que coses com aquestes són injustícies i haurien de ser castigades com un delicte, inclús més que un delicte. Perquè la diferència que hi ha entre la pèrdua de coses materials (en el cas dels robatoris) no és res comaparat amb la pèrdua d’una vida com és en aquest cas.

Núria

Aquest estiu vaig viure una nova aventura.

Vaig anar a un campus per aprendre anglès als Estats Units. Mai havia viatjat sola tan lluny.

Quan em van dir que m’havien acceptat, no estava segura. Sempre diuen que davant els nous reptes, la inseguretat crea una certa por. Però quan ja estava al seient de l’avió, vaig veure-ho tot diferent. Potser si que al principi no em sentia del tot integrada, érem 20 persones i només coneixia a una, però al cap de pocs dies ja érem com una família.

A mesura que passaven els dies, noves sensacions s’apoderaven de mi; em sentia independent, emocionada, feliç, lliure i integrada.

El campus pertanyia a Western Washington Univeristy, a la ciutat de Seattle, estat de Washington, al nord-oest d’Estats Units. Les instal·lacions eren grandioses, tenien un gimnàs, piscina, residències, menjadors, pistes de: bàsquet, tennis, beisbol, futbol i d’atletisme… per unes 2000 persones. Estava tot net i cuidat.

Una de les coses que no em va agradar va ser que tots els meus companys eren de Madrid i de Catalunya, així que només parlàvem en anglès a les classes i quan fèiem activitats per les tardes amb estudiants voluntaris amb parla anglesa. A part, els monitors eren bastant estrictes amb nosaltres, perquè un dia anant amb el mini-autocar per fer una visita a Canadà no ens van deixar dormir durant el viatge, perquè segons ells volia dir que no havíem dormit durant la nit. Però bé, ja diuen que tot té la seva part positiva i negativa.

Ha sigut un viatge únic, on he conegut a gent que sempre recordaré. Si teniu l’oportunitat de fer-ho, no us ho penseu dos cops, us ho recomano! Madures com a persona.

Marta

Avui fa un mes, els Grallers Canyats de Mataró vam participar en un concurs, el pique de colles de grallers de Granollers. És un concurs en el qual es demostra les utilitats i les possibilitats que té, que pot tenir i que se li dónen als grups de grallers.

Quan vam aribar a la capital del Vallès Oriental, els membres del grup ens vam trobar a l’escenari del nostre espectacle. L’espera es va fer llarga, teniem moltes ganes de compartir la nostra música amb el públic i sobretot amb el jurat. Vam tocar quatre peces, una dues de tradicionals: el Bequetero amb l’Himne nocturn i el Toc de castells juntament amb l’Albertina; i dues peces bastant actuals: el mama mia amb el Saturday night i Accidentaly love de Smash Mouth. un cop acabada l’actuació i la dels demés grups, el jurat va procedir a deliberar a qui proclamarien guanyador.

Sorprenentment, vam guanyar nosaltres! Ens va fer molta il·lusió, va ser una disputa molt complicada, participavem amb gent que ananava a escoles superiors de música. Va ser una experiència molt gratificant, l’any que ve ens toca defensar el títol.

Gerard

L’aniversari. Sí, és allò que es celebra anualment. Avui m’ha tocat a mi. És curiós eh? Passen i passen els anys, sense adonar-te. Un, dos, tres, quatre… En aquesta època de l’adolescència m’agrada sumar anys.

Recordo que quan era petit donava igual el dia que fos el meu aniversari, cada diumenge es celebrava. Un pastís, els tiets, els avis, regals com un cotxe teledirigit, un joc, entre d’altres. Ara els gustos canvien, ja no vols ni joguines ni jocs de taula, roba en tens molta… Vols diners. T’agrada aquell ratolí que vas veure a Internet i amb els diners que et donen te’l compres. Vols estalviar pel viatge de fi de curs. O simplement t’agrada guardar diners.

En faig 15. M’agrada. Crec que quan ets petit t’agrada sumar anys però quan ja ets més grandet (uns 20 anys), no et fa tanta il·lusió. Has d’anar assumint responsabilitats que abans no tenies. La gent ja no et pren com aquell nen que li agradava jugar amb cotxes sinó que ara et veu com un petit home que ha d’assumir els reptes de la vida.

Moltes gràcies per invertir el vostre temps en llegir-me. Ens veiem!

Àlex.

Aquest cap de setmana he anat a Cambrils. El meu pare i els seus amics de la infància, havien quedat per anar tots junts amb les famílies a uns bungalows de per allà.

Quan vam arribar ens van donar unes polseres a cadascun conforme hi estàvem allotjats. Hi havia carrers amb fileres de palmeres perfectament col·locades i, a banda i banda estava ple de bungalows iguals però de diferent colors cadascun, era veritablement sorprenent quanta gent hi havia en tot aquell espai. Pel carrer hi havia grups de famílies passejant feliçment i d’altres a la piscina o a la platja artificial. A la nit hi havia un espectacle que tothom anava a veure des de les taules dels restaurants on sopava. El que hem va sorprendre, va ser que a les 12 de la nit tothom estava dormint i no quedava ningú fora.

Em va semblar tot tan fals, tan irreal, tan de plàstic…Entre tot era una paranoia molt gran. Tothom estava marcat amb una polsera, com si estiguéssim allà per alguna raó i ens estiguessin controlant des d’algun lloc. Semblava una d’aquelles pel·lícules en que al principi tot es perfecte, fins que t’entabanen i després acaben passant coses dolentes i ningú se salva.

Marta

Des de ben petita sempre m’ha agradat molt l’aigua. Vaig començar el curset de natació quan només tenia vuit mesos, a la piscina de Vilassar de Dalt, però al cap de nou anys, ja n’estava una mica farta així que vaig decidir provar coses noves.

Ara fa set anys que faig natació sincronitzada a Mataró. La veritat és que vaig ser valenta a l’hora d’escollir aquest esport, ja que tothom em deia que era, si no el més dur, un dels esports més durs i que suposava més sacrifici. Els primers dies d’entrenament no em sortia res però amb constància i paciència vaig seguir lluitant.

El que més m’agrada de la sincro és el companyerisme que es crea, tant a dins, com fora de l’aigua. Dins del grup és vital que hi hagi bon ambient així que ens ajudem en tot el que podem. A més a més, en cada entrenament ens tirem a l’aigua a donar-ho tot i, per molt cansades que estiguem, sempre nedem amb tota la nostra energia.

Amb l’equip que he estat aquests últims anys hem anat als campionats d’Espanya i de Catalunya aconseguint una bona posició, això demostra que tot esforç obté la seva recompensa. Però, no tan sols s’han de tenir en compte els resultats del campionat ja que, al sortir de l’aigua, tens una sensació de felicitat i satisfacció indescriptible que diu molt de la rutina que acabes de nedar.
El públic no es pot arribar a imaginar totes les hores d’entrenament que hi ha darrere d’aquella actuació!

Marina

I altre cop comença la rutina del dia a dia. Després d’haver estat gairebé tres mesos sense fer res, se’m fa pesat aixecar-me d’hora per anar a l’escola, estudiar, fer els deures… I és que l’estiu es passa en un tres i no res. Ara, cada hora del dia es fa pesada, com si s’allargués per fer-me la punyeta, mentre recordo els vells dies d’estiu que passava amb els amics; tot era diversió, gresca i vivia el present sense pensar en el futur.

Des de que va començar el curs, els professors ens han preguntat diverses vegades què tenim pensat fer els pròxims anys: si seguirem al centre o bé marxarem, si farem batxillerat… Fins ara ningú ho té gaire clar. Sembla mentida que aquell dia tan borrós i llunyà, el de decidir d’una vegada per totes a què ens volem dedicar, es trobi en un futur proper. Un futur molt més proper del que tots nosaltres pensem. El temps passa volant, fa quatre dies érem petits i jugavem a què voliem ser de grans, però ara ha arribat l’hora de pensar seriosament. Noves portes s’obren, altres, en canvi, es tanquen darrere nostre, però toca avançar. Comença una nova etapa de la nostra vida, només espero començar-la amb força i poder formar un bon camí.

Marta

No fa gaire, vaig veure un programa de televisió on apareixia el famós cuiner Gordon Ramsay. És famós per escridassar i posar molta pressió als seus aprenents. Però aquest cop no es tractava d’això. Gordon Ramsay tenia un altre projecte al cap.
Es va dirigir a la presó de Brixton a Anglaterra amb la intenció de trobar alguns presos que sabessin cuinar. Un cop escollits, l’objectiu del programa era muntar un petit negoci de dolços en sis mesos. Al principi hi havia discussions i baralles entre els presos, però després ja van anar cessant. Tots els estris de cuina esmolats estaven molt restringits i el pobre Gordon havia de portar un manyoc de claus interminable per obrir i tancar armaris. El grup de presos va decidir posar-se com a nom de negoci “Bad Boys’ Bakery” (pel meu gust és un nom bastant “cutre”).

Quan Gorndon venia totes les magdalenes i pastissos a la ciutat, preguntava als clients què els semblava que tot aquell menjar ho haguessin fet uns presos. Sorprenentment la gent opinava que era millor, que estava molt bé que els presos tinguessin alguna bona cosa a fer.

Jo penso el mateix, ja que una presó no només hauria de sevir per castigar els homes que hagin fet un delicte, sinó per aprendre coses noves.

Helena

Des de petits ja ens ensenyen que per guanyar-nos la vida i viure mitjanament bé s’ha d’estudiar. I els professors i pares de ja ens preguntaven de què ens agradaria treballar, però llavors semblava que teníem més clar el que ens agradava i ens semblava més fàcil respondre a aquella pregunta. Una decisió important que hem de prendre és saber a què dedicar-nos. El problema és, que van passant els cursos i et vas fent gran, llavors arriba el moment que hauries de tenir més o menys clar què estudiar i comences a dubtar, probablement ja no t’interessa l’ofici que volies fer o et feia gràcia quan erets petit. 

Però també n’hi ha que ja saben a què dedicar-se, a mi també m’agradaria saber-ho, perquè de moment no ho tinc clar, però encara tinc temps de pensar-m’ho, i a finals d’aquest curs espero tenir clar quin batxillerat triar.

Aina