LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ara mateix porto 105 minuts davant de la pantalla de l’ordinador, fent esborranys i més esborranys, i encara no sé exactament sobre què puc parlar en aquest escrit.

He provat de parlar de futbol, però de fet, no hi ha res de nou que es pugui aportar a aquest tema. També he estat pensant a fer un escrit sobre la classe, però ja n’he fet molts sobre el cole, o les notes i he preferit guardar-m’el per a un altre dia. He escrit sobre modes, obres als carrers, i de pel·lícules també, però cap d’aquests temes m’ha acabat de convèncer.

Sempre em passa el mateix, cada cop que em poso a escriure i no tinc clar el que diré començo a donar voltes a un tema desprès salto a un altre, desprès a un altre, etc. Fins que més tard o més d’hora en trobo un del que crec que en puc treure més profit i que puc trobar més coses interessants, per això els temes que més es repeteixen en els escrits són futur i estudis, perquè sobre això pensem que tenim molt a dir, i ens és més fàcil trobar informacions rellevants.

Un cop has trobat el tema i saps el que has d’explicar, resulta molt més fàcil escriure, inclús divertit.

Lluís

El passat 21 de desembre es va celebrar a Premià de Mar un festival on hi participaven els clubs de patinatge de Dosrius, Cabrils, Vilassar de Dalt i Premià de Mar.

El grup de grans de Premià ja feia un mes que estàvem practicant el nostre ball perquè sortís el millor possible. Representàvem el musical “Cats”, per tant anàvem disfressats de gats. Al principi no ens agradava el ball, ni els mallots, ni el maquillatge que portaríem, però a mesura que van anar passant els dies cada cop gaudíem més fent el ball i ens animàvem més.

Un dimecres a la tarda ens van donar els mallots, la gent els trobava lletgíssims i semblàvem de tot menys gats; fins i tot ens van arribar a preguntar si érem avatars o robots. Nosaltres, però ens consolàvem pensant que amb el maquillatge i un cop a pista semblaríem el que érem, gats.

Per fi va arribar el dia del festival. El club de Premià ens vam reunir aquell dissabte a les 9:30 del matí per decorar el pavelló i fer l’entreno general de la desfilada (on hi sortia tot el club) i els balls dels diferents grups (el meu, “cats”). En acabar, al voltant de la una vam anar a casa a dinar i a descansar una mica. A dos quarts de sis hi vam tornar, els que fèiem disc individual teníem mitja hora per entrenar. A tots ens va sortir bastant bé, encara que a l’hora de fer-ho davant del públic no ens va sortir tan bé.

Va arribar l’hora de començar el festival. El primer ball va ser la desfilada del Club Patí Premià on hi sortia des del més petit fins al més gran. A continuació es van realitzar tots els altres balls. La gent que fèiem individuals, ens havíem de canviar i maquillar-nos ràpid per estar a temps per sortir a fer Cats. No era fàcil, tots volíem estar perfectes vestits i sobretot maquillats, però érem molts i les noies que maquillaven no donaven a l’abast, així que unes quantes ens vam començar a maquillar com podíem davant el mirall. Per sort tothom estava millor o pitjor maquillat però a temps.

Als instants abans de sortir a pista ens vam prometre entre nosaltres mateixos que ho faríem perfecte, que no ens tallaríem i que ens motivaríem com mai ho havíem fet. També ens vam prometre que si alguna cosa sortia malament, que seguíssim patinant que d’errors en té tothom.

Ens van anunciar per megafonia, tots estàvem molt nerviosos i amb ganes de demostrar tot el que havíem estat preparant. Vam trepitjar la pista i vam veure la multitud de gent que hi havia, això ens va fer créixer, creure’ns-ho més. Ens vam col·locar als nostres llocs, va sonar la música i va començar l’espectacle. Mentre patinaves podies veure les cares de felicitat i satisfacció que tenien els teus companys.
Quan vam acabar, després de saludar i fer-nos la foto, ens vam reunir tots. Tothom deia que s’ho havia passat “super” bé i que li agradaria repetir aquella experiència. Estàvem tant contents i eufòrics que vam fer un crit: “cats, cats, cats” repetíem saltant.

A mi em va encantar fer el ball de cats, no només pel ball sinó pels nervis abans d’entrar a pista, per l’estrès de que no estava maquillada a temps, per la quantitat de gent que estava a les grades mirant-te, per la preocupació de no oblidar-te dels estils… És per això que crec que la felicitat només dura instants.

Anna

L’Adriana és una de les meves millors amigues des de sempre, té 15 anys, és alta, amb els cabells castanys i uns ulls petits. Fa 15 que ens coneixem, anàvem a la mateixa llar d’infants i fins ara a 4 d’ESO sempre hem anat juntes a la mateixa classe, i el fet de que no ens separessin mai ha fet que tinguem una relació encara més forta de la que ja teníem.

És una persona molt alegre, mai està trista, sempre fa riure tothom i si tens algun problema ella te’l soluciona ben ràpid amb les seves tonteries i el seu bon humor. A mi m’ajuda en tot el que necessito, i sempre està en lo bo i en lo dolent, per això li vull donar les gràcies per tot el que fa per mi. Crec que en el món falten persones com l’Adriana.

Si tens un amic, tens un tresor.

Carla

Aquesta vegada m’ha tocat escriure l’article en un dels dies més esperats de l’any: el 31 de desembre. En un principi em feia una mica de mandra però després em vaig adonar de que hi ha molts temes sobre els que puc parlar, ja que en aquest dia acaba un any i en comença un altre.

La veritat és que el 2013 m’ha passat volant. Sembla que sigui ahir quan estava esperant que arribessin els convidats en aquest dia tan especial. I aquí estic un any després, altre cop esperant amb impaciència l’arribada dels nostres amics per passar una nit única i fantàstica. I és que el temps passa massa ràpid, no te n’adones i ja ha passat un any, un altre, i un altre… Em fa pena però alhora estic feliç, és una sensació una mica estranya.

A més, en aquest dia moltes famílies i amics es reuneixen per passar junts moments de diversió i menjar el raïm tot desitjant un bon any nou. Com he dit abans, aquest també és el meu cas. Per cap d’any vénen uns amics a sopar a casa i tots ens divertim xerrant, sense cap mena de preocupació, esperant l’arribada del nou any.

Hi ha molta gent que té l’esperança de que el nou any serà millor que l’anterior i que els problemes se solucionaran. Per exemple, que la crisi s’acabarà i que tot anirà millor o que la gent malalta propera a tu es curarà. Aquestes són algunes de les moltes esperances que corren entre nosaltres. Tot i que no sempre es compleixen, mai cal perdre aquesta esperança que ens impulsa a seguir vivint i a gaudir de la vida.

Bon any nou!

Marina

Escolto com els batecs del meu cor van cada cap més ràpids, els llums s’encenen i em provoquen una calor abrassadora, m’enlluernen, de lluny s’escolten els aplaudiments del públic i de cop s’obre el teló.

Sé que no surto fins més tard, però no puc evitar estar nerviosa. Estic als camerinos, retocant-me una vegada i una altra la roba, el pentinat i el maquillatge. Escolto els diàlegs, la música i com el públic riu. Escena rere escena l’obra va avançant, cada cop falta menys perquè surti. Tot i que ja és el meu tercer any que tinc paper, em sento com si fos la meva primera vegada. Intento distreure’m parlant amb els meus companys, però crec que ells estan més nerviosos que jo i els deixo tranquils. Gairebé sense adonar-me’n estic sobre l’escenari, veig tot el teatre ple però no sóc capaç de reconèixer gairebé ningú. Noto una sensació d’alleujament, per alguna raó estar a l’escenari em tranquil·litza.

En un tancar i obrir d’ulls veig com cau el taló davant meu, s’ha acabat l’obra. Un any més Els Pastorets de Vilassar de Dalt han sigut un èxit. La gent en surt contenta i els que em coneixen em feliciten per l’actuació. Però em falla alguna cosa, sembla que no n’hi hagi prou. Portem quasi dos mesos assajant-la i en menys de tres hores tot s’ha acabat fins a l’any que ve. Sento que tant d’esforç i sacrifici no em recompensen. M’aturo i penso en tots els assajos, en totes les bromes entre camerinos, en totes les pífies que el públic no veu i de cop i volta se’m dibuixa un somriure. Perquè el més important no és el destí, sinó el camí que agafem per arribar-hi, i aquest ha valgut molt la pena.

Gràcies companys!

Àurea

Vivim en un món cada cop més desenvolupat si ens referim a les noves tecnologies. Cada dia hi ha nous avenços que fan que la nostra vida sigui molt més fácil. Les noves tecnologies, com per exemple els telèfons mòbils Intel·ligents o els ordinadors, és veritat que ens faciliten el nostre dia a dia a l’hora de treballar o de comunicar-nos amb els amics o familiars, que viuen lluny de nosaltres i als quals no podem veure la quantitat de temps que ens agradaría a causa de la distància, però aparells com els telèfons mòbils d’avui dia, en els quals ens podem descarregar programes com el whatsapp, creen tal dependència que ens poden arribar a influir de forma negativa, per exemple, en els nostres estudis. Hi ha gent que es passa hores i hores davant d’aquests aparells, sense fer cas del que està passant al seu voltant. Per tant, hem de fixar-nos en els avantatges que ens proporcionen aquestes tecnologies, però també en els inconvenients de no fer-ne un ús moderat.

Marta

En enero hará un par de años que mis padres se divorciaron. No me parece un hecho extraño porque se ve que se ha puesto muy de moda en los últimos años. Los divorcios en muchos casos sorprenden a la gente porque las parejas parecen felices y llevan muchos años juntos pero eso solo es una falsa ilusión. En el caso de mis padres la gente se sorprendía, pero eso pasaba porque el punto de vista desde fuera es distinto al de dentro. Yo veía que tarde o temprano pasaría pero no acababa de llegar el momento hasta que un día, de la noche a la mañana, sucedió.

Las cosas desde entonces han cambiado mucho. Yo nunca lo he llevado del todo bien pero voy acostumbrándome a la situación aunque de vez en cuando me paro a pensar en momentos que estábamos toda la familia riéndonos o haciendo cualquier cosa y siento nostalgia porque me gustaría volver a vivir esa clase de momentos pero sé que eso no ocurrirá.

Carla

Tot és culpa meva, he suspès tres assignatures i és culpa meva.

Estic molt frustrat perquè no he tingut la voluntat d’estudiar des del començament del curs i, com a conseqüència, tinc unes notes penoses. He decepcionat la família i a mi mateix, i ja no hi puc fer res.

Què pot fer un quan falla, quan no surt bé el que hauria de fer-ho? Què pot fer una persona si fracassa en la seva missió? Fugir? Enfadar-se i abandonar? Jo he decidit l’opció més difícil, tornar a intentar-ho.

Aquest trimestre no he treballat gens, els primers dos mesos no vaig moure ni un dit, i això ha repercutit en les notes, es clar, però les últimes quatre setmanes vaig estudiar i vaig recuperar varies assignatures del temible suspens, però no va ser suficient per salvar-les totes. Matemàtiques, castellà i ètica van caure.

Però ja sé per què vaig fallar, i ara puc reparar el mal que vaig fer-me a mi mateix gandulejant i deixant les coses per últim moment. És un camí sacrificat i difícil, però així es el camí de tothom.

Es farà el que s’hagi de fer, pels meus i per mi.

Ferran.

No tenia pensat escriure sobre el Nadal, però son uns dies massa especials. Quan penso en el Nadal, se’m venen al cap diverses imatges, nens obrint els esperats regals al costat de l’arbre decorat, famílies menjant al voltant de la taula, les nadales, gent carregada amb els regals pels carrers il·luminats… També em venen records de quan era petita i celebrava el Nadal igual que ara però amb una màgia i entusiasme diferents.

El Nadal, ens proporciona petits detalls que ens fan sentir bé, o això crec, a tots. L’alegria de trobar-te amb aquelles persones que feia temps que no veies, la fe dels nens, la seva mirada brillant als Reis, estar acompanyat de persones que estimes, l’il·lusió que el dia 22 toqui la loteria a la gent que realment ho necessita, perquè malauradament hi ha persones que no viuen el Nadal com nosaltres. Hi ha famílies en les que els nens no tenen regals per Nadal, perquè no tenen suficients ingressos econòmics; d’altres que tenen a algun familiar a l’hospital, malalt, o simplement no hi és i en aquesta època d’estar acompanyat de les persones que estimes, se’ls deu trobar encara més a faltar.

Aina

Ja queden pocs dies per a les festes de nadal, vacances, familia, estar calentet a casa i encara que quedi una mica materialista, els regals, que no s’en reben cada dia. Bé, ja sabeu com és el nadal, temps de pau i tranquilitat, de descans, de desconectar, gaudir, etc. El Nadal ha sigut sempre la meva festa preferida, podria dir que prefereixo el nadal a les vacances d’estiu i a qualsevol altra.

Però aquest cop, hauré d’esperar al pròxim any per poder tenir un bon nadal dels que tant m’agraden, ja que suspendré quatre asignatures aquest trimestre, i això ha estat molt frustrant, perqué aquest últim mes, havia intentat aprovar-ho tot i, de fet, fins a aquesta última setmana estava convençudíssim de les meves possiblitats d’aconseguir tenir un bon nadal. Bé, el cas és que a casa meva unes notes així acaben en bronques i càstigs, molts. Ara mateix degut al meu rendiment a escola, estic castigat sense mòbil, sense videojocs i sense poder sortir els caps de setmana, és més he d’anar a dormir d’hora, i això sense tenir en compte les consequències que podrien arribar a tenir aquestes pròximes notes.

Sovint ho parlo amb els meus amics, els quals la majoria estan en la mateixa situació que jo, a nivell acadèmic, i encara no he topat amb cap que no m’hagi fet algún comentari com: “Però que has fet per estar castigat així!?”. Sempre que sento aquest tipus de comentaris, penso que és normal, entenc la decisió que han pres els meus pares al castigar-me tant. El que aconsegueixen així és que em faci por suspendre i tornar a sentir-me la causa de tots els maldecaps que hi ha casa.

Lluís