LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia vaig anar a classes d’anglès, com cada setmana, ja que m’estic preparant per treure’m el “first”, un certificat de competència lingüística en anglès per als parlants no nadius de la llengua anglesa. He escollit aquest aquest idioma perquè és un dels més parlats entre d’altres com l’alemany, el xinès, el francès…

Les classes, depèn del dia, se’m fan bastant pesades però la meva principal motivació és saber que els idiomes són realment necessaris avui en dia per viure en un món globalitzat. Aquests t’obren moltes portes, ja que amb les condicions de treball que hi ha actualment  et poden fer destacar i donar-te oportunitats de feina.

Aquest nadal vaig estar uns dies a Londres i em vaig adonar que la millor manera d’aprendre un idioma és anar a l’estranger, on la necessitat de fer-te entendre t’obliga a parlar i perdre part d’aquella vergonya que sempre sentim a l’hora de pronunciar.

Espero aconseguir el “first” el més aviat possible, de moment em seguiré esforçant a les classes d’anglès.

Aina

Aquest curs no sé què em passa, no faig res bé.

L’any passat si em posava a estudiar ho aprovava tot, clar que hi ha algunes matèries més difícils que altres, però fins i tot en alguna assignatura treia excel·lents o notables. En canvi aquest curs han canviat els papers, la meva màxima nota, si no recordo malament ha estat un cinc, UN CINC! La veritat es que estic cabrejat encara que no ho demostro perquè no vull cabrejar a més gent o enfadar-la. Tornant a la idea d’abans, últimament no faig res bé, per molt que m’ajudin o facin tot el possible no arribo a aconseguir-ho. La meva solució és riure-me’n. Per què m’haig de posar trist? perquè no puc esta bé i content amb mi mateix?. La veritat es que de moment em funciona però quan hi ha estones que rumio em cau tot a sobre i… no sé com explicar-ho.

La conclusió que trec es que ara mateix estic una mica perdut, no sé què he de fer i què no, però suposo que la vida és així, per alguna gent és més fàcil i per altres no tant.

Pablo

El passat 23 de gener, Sandro Rosell anunciava que deixava irrevocablement la presidència del F.C.Barcelona després de 3 anys i mig com a màxim dirigent del club. La majoria de gent creu que la decisió és deguda a l’admissió del “juez Ruz” de portar a tràmit la querella que van presentar una parella de socis pel conegut “cas Neymar”, en la qual s’acusa a Rosell de pagar més dels 57 milions d’euros declarats. Però en la roda de premsa que es va celebrar divendres Rosell afirma que tot i que aquest últim ha estat el motiu detonant, n´hi ha d’altres i això és el que més em va cridar l’atenció a mi. Resulta que l’expresident del Barça ha estat suportant en silenci amenaces i incidents tant a ell com a les persones del seu entorn familiar. D’aquesta altra notícia no he pogut treure més informació i per tant el que pugui dir no és del tot fiable, però bé, hi tinc algunes coses a dir al respecte.

Es tracta d’un club esportiu, però un club que és el més important del món. El principal problema que té el Barça és que mou una quantitat de diners inimaginable, per tant ja no podem parlar d’un “innocent” club esportiu, sino d’un enorme negoci, una multinacional. I com en qualsevol multinacional, hi apareixen vàries dificultats que s’han d’afrontar, per exemple la competitivitat, que és segurament l’origen d’aquestes amenaces i incidents que està patint Sandro Rosell i la seva família.

Però també penso que aquestes amenaces poden ser una simple excusa per a dissimular els motius reals de la seva dimissió, podria tenir certes coses a amagar de veritat.

Lluís

Vaig començar a tocar el piano quan tenia sis anys a l’escola de música del meu poble. Feia coral, llenguatge musical i piano; vaig començar amb una amiga i ens ho passàvem molt bé, però no li donàvem molta importància: només ho fèiem per passar l’estona. Al cap de dos anys vaig canviar-me d’escola de música, ja que no tenia molt bona relació amb els professors; vaig emprendre classes al poble del costat i tot anava bé, però vaig adonar-me que realment només em feia estar malament: no practicava a casa per vagància llavors no avançava i la professora m’esbroncava perquè creia que estava perdent una bona oportunitat que poca gent podia tenir. No vaig fer-li molt de cas a les seves paraules, vaig estar dos anys sense fer piano, però a l’estiu del segon any vaig començar a tornar a tocar el piano i veia que realment m’agradava i em transmetia sensacions úniques. Vaig parlar-ho amb els meus pares i vaig tornar a fer classes, però només de piano amb un professor particular. Ara estic genial, però em sap greu haver perdut aquests dos anys perquè ara seria molt més bona, però tot passa per alguna raó i no me’n penedeixo perquè així he sabut veure la meva passió. Quan toco el piano em sento lliure, és una manera d’expressar els meus sentiments, em tranquil•litza, desconnecto del món.

Una persona molt especial per mi em va dir que un artista hauria de mostrar al món les seves interpretacions o creacions perquè la gent pogués gaudir-ne d’elles, però a mi no m’agrada tocar en públic, em sento millor sola. Un dia vaig tocar per ella i les seves llàgrimes em van emocionar, totes dues estàvem connectades pel so d’aquella peça, la manera en què els meus dits s’enfonsaven a sobre les tecles, l’adoració que tenim per la música… Un conjunt de successos que feia aquell moment únic i nostre. Em sorprèn com pot crear tants sentiments per la persona que toca com per l’oient, ja que és un fet màgic, però que no tothom sap apreciar-lo.

Marta

L’altre dia vaig veure una imatge que explicava que si els polítics es rebaixaven el sou de 5800€ fins al 1000€ al mes, es podria pagar el salari mínim interprofessional a 4 mil·lions de persones. Salari vergonyós de 643€ mensuals, ja que en aquest mon pervers el ser mil·leriusta sembla ser un luxe. I jo em pregunto per què no ho fan. Al cap i a la fi som nosaltres qui els hem votat. Som nosaltres els qui els hem donat el poder. I ells no poden fer res. Ni un petit sacrifici, res. Son tan egoistes que estant el país en crisi, tothom fent sacrificis per arribar a final de mes, i ells res, cap sacrifici. No es suposa que estan en aquest lloc per ajudar, fer servei públic i gestionar bé els centims de tots, doncs no, ells fan tot el contrari. I el més xocant és que de totes les trames de corrupció política quants han acabat a la presó? O millor encara, quants han tornat els diners a l’hisenda pública? Potser aquesta mesura pot semblar demagògica, però aquets petits gestos, és el que necessitem. No necessitem aixecar-nos cada matí amb un nou escàndol. La nostra capacitat de resistencia està al límit. Sistema polític de partits, sí, però nets de corrupció i amb responsabilitat de païs. Altres sistemes polítics sense partits poden ser realment perillossos. I ho diem amb experiència pròpia de 40 anys. Els nostres polítics als qui els agrada tant comparar-se amb Alemanya, amb els minijobs i simil·lars, és clar, no pas amb el seu estat del benestar, deurien prende nota de que els ministres dimiteixen per copiar en la tesi. Aquí veiem amb sòpor com surten cada dia per televisió sense immutar-se aquesta desfilada de polítics descafeinats amb els seus sobres de diners B, jaguars que no saben d’on surten, càrrecs en les elèctriques i empreses similars, etc. Fins i tot un dels sindicats que ha de defensar als treballadors sembla ser que ha ficat la ma a la caixa..sic. Comencem amb el gest de la rebaixa del sou, i potser així ens els podrem començar a creurel´s.

Jesús

Quan ve el Nadal tots estem contents perquè ja han arribat les festes i tindrem molts regals. Però, a més a més d’aquest fet,  jo el que espero amb més impaciència d’aquests dies és la sopa de la iaia.

El dia 25 és el moment desitjat. La família està asseguda a taula. Les nenes crides, la tieta pesada explica les mateixes aventures de cada any, el cosí em fa pessigolles… i , l’àvia va voltant per la casa amb l’olla de caldo.

Per fi, tots estan menjant ja el segon plat, però jo repeteixo del primer. A poc a poc quan només em queda la darrera cullerada, penso: “Sopa, fins l’any vinent”.

Per concloure, aquests dies són especials perquè ens tornem a trobar tots i disfrutem de les petites coses que ens uneixen. Per sort, la felicitat no sempre ha d’anar lligada amb aspectes materials.

Laia

Surto de l’institut i em dirigeixo cap a casa. És un dia plujós i m’estic mullant, així que accelero el pas. Com sempre, passo pel costat del cementiri i baixo per les 250 escales que baixen la muntanya. Al finalitzar-les veig un llibre tirat a la carretera, m’apropo i llegeixo unes lletres grans i vermelles que diuen: “Matar por matar el tiempo” i, a baix a la dreta en el subtítol posa: El temblor de saber que entre nosotros hay hombres que asesinan por placer. Un calfred em recorre el cos, faig un pas enrere, de cop i volta em sento observada, però per més que miro al meu voltant no hi ha ningú.

Passen els dies i el llibre segueix al mateix lloc a diferència que està col·locat sobre l’entrant que fa una paret. Durant els següents dies el llibre s’esfuma i en el seu lloc apareix un “Diccionari de la Llengua espanyola” que després d’un temps torna a ser canviat per un altre que és una novel·la i es titula: “Una dama vidua jove i bella cerca refugi en un amor incert”.

La veritat és que tot plegat és força estrany. Primer de tot, perquè sempre que desapereix un llibre, al mateix lloc n’apàreix un de nou, i després, perquè els estils no tenen cap mena de relació entre ells. Aquí ve quan jo em pregunto, ha estat una coincidència o realment algú pot haver deixat els llibres expressament perquè siguin agafats? I si és així, amb quin propòsit?

Marta

Els assajos del festival de Ballet que duren 5 dies, sempre es fan en el mes de Juny, però aquest any en aquestes mateixes dates tinc el viatge de final de curs. Això fa ràbia perquè has de decidir-te per una de les dues coses quan, en realitat, vols fer-ho tot. Però no pot ser. Aquest any és l’últim festival que faig i, a més a més de ballar, hauria de cantar, però degut a aquest inconvenient no sé si podré.

La solució ideal, malgrat que no es podrà realitzar, seria moure el dia del festival. Potser si les ballarines afectades ens organitzéssim es podria demanar un canvi a l’Ajuntament.

Encara no sé com ho arreglaré, ja que les persones no ens podem partir en dos. Suposo que, al final, com sempre, hauré de triar.

Laia

Quan a la primera classe d’Ètica o taller d’escriptura em van dir que fariem escrits per la web, em vaig alegrar molt. Pensava que podia expresar tot el que em passés. Estava bastant entusiasmat però a mesura que va passant el temps no tinc idees, no sé que escriure i al final acabo no penjant escrits.

Avui a classe el profesor ens ha dit que fem un petit exercici: hem de enregistrar tot el que ens ha passat a les últimes 24 hores, fixar-nos en petits detalls. Crec que pot ser un bon mètode per començar a escriure amb més freqüència i agafar entusiasme per aquesta part de l’assignatura.

Àlex.

Càncer, una paraula que per a mi és horrorosa. El càncer, segons el diccionari és: ”un tipus de malaltia en què un grup de cèl·lules desenvolupen un creixement descontrolat, invasiu i a vegades amb metàstasi que s’estenen a altres punts del cos”. Tinc un familiar amb càncer, és greu, però això no vol dir que no acabi recuperant-se. Personalment crec que aquesta malaltia ja s’ha endut a moltes persones i sé que no és fàcil de  combatre, però jo faré el possible per a què no se l’endugui a ella.

Quan veus algú amb càncer però no és ningú a qui li tens apreci o no és important per a tu, pot fer-te pena, però quan es tracta d’una de les persones que més estimes,no saps com reaccionar. Al principi et cau el món a sobre, després, quan van passant les setmanes, t’adones que per a ella, només per a ella s’ha de ser fort.

Ella és la persona més lluitadora que conec, tot un exemple a seguir, la persona més forta del món, amb ganes de seguir endavant. Sempre ens repeteix:”-ei! no us preocupeu, jo donaré guerra molts anys més!-”. Sé que aquestes situacions són difícils però de veritat que el millor que podeu fer és lluitar, perquè hi ha miracles i val la pena intentar-ho.

Blanca