LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per a mi, tenir dignitat és fer-se respectar. Per exemple, si estàs amb una persona i et deixa perquè no vol estar amb tu, has de tenir dignitat, és a dir, no arrossegar-te. Perquè si algú t’estima de veritat, no marxa de la teva vida. Quan estàs malament per alguna cosa, així primer t’has de trobar a tu mateixa i després anar pel que vols. Penso que tothom ha de tenir dignitat, ja que s’ha de fer valer pel que és. Cada persona s’ha d’estimar a si mateixa i estar còmoda. El primer que has de fer per tenir dignitat, és acceptar-te i no fer cas del que diuen els altres.

L’altre dia a l’institut, a classe de socials, vam parlar de la Segona Guerra Mundial i de com els nazis humiliaven i mataven als jueus per qüestions racials. Molts d’ells feien treballs forçats, obligats a passar fred i gana. En aquestes circumstàncies de vida que tenien, no podien escollir i havien de perdre la seva dignitat humana per poder sobreviure. Els nazis se’n reien d’ells, els insultaven, els maltractaven, els torturaven però els jueus no podien fer-hi res, si volien seguir vius o salvar a les seves famílies.

Per sort jo no passo aquesta situació, ja que estic en un país sense guerres, però encara hi ha països on passa això i s’ha de solucionar.

Sempre en el nostre interior ha regnat la raó, que ens fa ser el que pròpiament som. Però també i, juntament amb ella, ha estat la dignitat, allò que ens fa sentir el que som. El mateix ésser humà és qui dirigeix la seva vida segons un tipus de normes que ell mateix ha de complir. Aquestes són les que nosaltres les anomenem “les nostres normes”. Un dels principis bàsics d’aquestes normes considera que l’ésser humà no té cap preu, no es pot intercanviar per cap altre objecte. Per tant, tots tenim una dignitat i aquesta ha de ser respectada per qualsevol altre ésser humà. Tanmateix, per aquesta raó, pròpia del nostre pensament, tot home es mereix un respecte.

Però en alguns casos, totes aquestes normes que hem anomenat anteriorment es trenquen. I així, el propi ésser humà és dut a l’extrem, on tota la seva concepció sobre ell mateix canvia en un instant. Aquestes circumstàncies, tan dramàtiques per a la nostra humanitat, es duen a terme molt sovint. Un clar exemple va ser durant la Segona Guerra Mundial. Però no cal anar-nos tan lluny, ja que aquestes vulneracions de la dignitat humana es veuen en el nostre dia a dia. No és necessari pensar en altres països per saber que en el nostre també passa el mateix. Miris on miris hi ha abusos constants d’aquesta dignitat. Simplement veient la televisió, concretament les notícies, es pot observar el tracte indigne d’altres éssers humans, com ara el cas dels refugiats, que vénen dels seus països en guerra. Aquests éssers humans són iguals que nosaltres i no els tractem com els hauríem de tractar, ja que les normes es vulneren. Aquests refugiats l’únic que volen és que se’ls tracti com a persones i no com a animals. En aquest cas, i en molts altres, som nosaltres mateixos qui vulnerem les nostres pròpies normes.

En conclusió, tots els éssers humans sembla que tenim molt clar quines són les normes de convivència i en què consisteix la dignitat humana. Però la realitat és ben diferent, perquè quan l’ésser humà es troba en una situació extrema i veu perillar els seus béns més valuosos, no té en compte aquella norma interior humana que és tan important com la pròpia essència racional. L’ésser humà si es veu en perill físic o amenaçat de perdre el seu prestigi social o material, no dubta en vulnerar la dignitat dels altres éssers humans.

A veces llegan personas a nuestras vidas que, ya sea por las palabras o por las muestras de cariño que tienen hacía nosotros, nos hacen sentir especiales o con alguna posibilidad de empezar algo serio. A medida que vamos hablando con ellos, los sentimientos crecen y se convierten en personas importantes en nuestra vida.

Hacen lo imposible para conquistarnos y quieren que formemos parte de ellos con palabras que nos llegan al corazón. Pero una vez que nos tienen, todo cambia. Nos dejan de dar los buenos días, las buenas noches y de preocuparse por nosotras y sólo se acuerdan cuándo tienen tiempo libre o están aburridos. Pero entonces ya es tarde para olvidar, porque nos hemos enganchado a ellos o incluso enamorado. Las horas pasan despacio sin recibir ningún mensaje. Y si nosotras les hablamos, nos dicen que están ocupados y parece que molestamos. ¡Así es la vida! Llegan personas que creemos que nos quieren, pero lo que de verdad les interesa es ilusionarnos.

Pero uno no valora lo que tiene hasta que lo pierde. Y esa persona que creías pesada por mandarte muchos mensajes, es la que de verdad se preocupa por ti. El día que deje de escribirte, te darás cuenta que esa chica valía la pena y que ahora ya no la tienes.

Sona el despertador, aquell que ja m’ha fet avorrir quatre de les que abans eren les meves cançons preferides. Intento buscar raons per les quals somriure. I tot i que ja començo a olorar a cap de setmana, no en trobo cap ni una.

La dutxa matinal intenta fer l’impossible: despertar-me, i no ho aconsegueix… Arribo a classe amb els ulls lleganyosos, segueixo ocupat amb no adormir-me i està clar que les classes no ajuden.

Unes hores més tard sona el timbre, trenca la meva concentració i vaig al pati. Dóna gust aquesta mitja hora entre amics. Sota les rialles, tornem a classe. Suplico al rellotge, vull tornar ja a casa, acaba cedint.

És tot un plaer tornar a casa. Dino tranquil·lament i després de fer els deures, vaig a futbol amb els meus amics. Ara sembla que un matí tan pesat ha valgut la pena. M’estiro al llit i deixo volar lliure la meva ment. Sóc feliç; fins demà al matí.

És una tarda de dissabte, tinc partit de futbol contra l’Alella i, ja després, m’espera un fantàstic vespre amb els amics, sopar i festa a la platja.

La meva mare amb recull amb el cotxe i em comunica que marxem a sopar a casa dels meus tiets, és el segon aniversari de la meva cosina i els hi fa molta il·lusió que hi anem. Em cau el món a sobre! No hi vull anar, no hi puc anar… Tinc altres plans! Petits plaers que ara mateix, encara que sembli mentida, m’acosten al que jo ara crec que és el meu concepte de la felicitat.

La veritat és que penso que no cal que hi vagi, ella és massa petita i tampoc n’és conscient del que passa o de si hi seré o no. I a més, ja m’havien dit que hi podria anar. Em sento enfadat i defraudat.

Intento reflexionar i penso que potser si que és important l’esdeveniment per a la meva família. Passo molts caps de setmana amb els amics, ens ho passem molt bé i m’agrada estar amb ells. Però sé que no puc estar sempre amb ells, ni tampoc sempre amb els meus pares (perquè és clar, ja vull ser una mica independent). Potser la celebració de la meva cosineta val la pena i als meus tiets els hi farà il·lusió que jo hi sigui. La meva cosina només farà 2 anys una vegada i ells no han faltat mai a cap dels meus aniversaris. Recordo que em sentia molt feliç quan venien a la meva festa.

Així que vaig a la festa i intento passar-ho el millor possible. Tot i així, m’avorreixo moltíssim, només hi ha nens petits. Però veure la cara de felicitat dels meus tiets i la careta de la meva cosina quan arribem tots per celebrar el seu aniversari; això sí ha valgut la pena.

Així que, de vegades, és bo passar per un mal menor per aconseguir un bé major. De família només n’hi ha una, però de caps de setmana n’hi ha molts.

He arribat a un punt en el qual penso que el menjar és un plaer de la vida. Hi ha poques coses quotidianes que donin tant de plaer com un bon menjar i cap ésser humà hauria d’estar exclòs de poder obtenir-lo.

Gaudir del menjar no té res de dolent, fins al punt de fer-ho en excés; menjant sense control aquells aliments que ens fan temptar. És per això, que hem de ser conscients i saber decidir quins aliments són saludables pel nostre cos i quins no ho són tant.

Hi ha persones que decideixen deixar de banda aquells aliments que els hi provoquen plaer per diferents raons. Normalment això costa molt, ja que quan més evitem conscientment un aliment, el desig de consumir-lo augmenta fins que la persona al final no es pot resistir a la temptació.

Ja sigui per moments d’avorriment, estrès, nerviosisme o ansietat, tenim aquella sensació de necessitat de menjar perquè sabem que, passi el que passi, ell sempre estarà allà per complaure’ns.

Estem a dissabte, dia que em toca jugar un partit de futbol, possiblement un dels més importants de la temporada, ja que és contra el primer classificat a la lliga. El partit és a les quatre de la tarda.

He anat fent una bona setmana d’entrenaments i el més segur és que l’entrenador em posi a l’onze inicial. Em desperto ja nerviós per culpa del partit, però és normal perquè avui he de demostrar molt.

D’altra banda, avui vindrà l’entrenador del Juvenil A, per veure com jugo i això em fa estar encara més neguitós. Em dutxo per intentar treure’m els nervis de sobre, però no em serveix de res, segueixen al meu cos.

Arriba la una del migdia, hora de dinar. Em preparo un plat d’espaguetis perquè necessito hidrats de carboni que donen energia. Passades les dues em començo a mentalitzar per al partit. Em preparo la motxilla i l’altaveu, per motivar a l’equip amb la música.

Són les dues i quaranta-cinc, hora de marxar cap a El Masnou que és l’equip on jugo. Estem convocats a les tres però gairebé tots arribem una estona abans. Entrem al vestuari i preparo la música abans que l’entrenador entri per fer les explicacions pel partit. Tots estem molt motivats.

Entra l’entrenador al vestuari i diu l’onze, i al mig del camp estic jo, content. Penso que és un gran moment per demostrar les qualitats que tinc. Jugo els vuitanta minuts del partit, és a dir, sencer. Estic molt content, ja que hem guanyat 1-0; un partit molt complicat.

Surto del vestuari després d’haver-me dutxat i em ve a veure l’entrenador del Juvenil A per dir-me que li he agradat molt com he jugat i que em convoca per a l’endemà, anar a jugar amb ell. Quina il·lusió! No puc ser més feliç!

Els amics són importants i tothom té amics per pocs que siguin. El plaer i la felicitat que dóna l’amistat és incomparable. L’amistat no es pot crear ni comprar, no es pot demanar ni encarregar. L’amistat sorgeix i aquest fet és immesurable. El plaer de tenir uns bons amics, en qui confiar i poder parlar, sabent que ells et comprenen i t’entenen, és genial. I la felicitat d’aquells moments compartits que mai oblides i que, en els dies de pena, recordes per poder treure’t un somriure de la cara, es podria dir que són necessaris.

El cas és que no hi ha res que pugui donar més plaer i felicitat que l’amistat, ja sigui directament, per les vivències amb ells o indirectament, pels records que mai vols oblidar. Es podria dir que l’amistat és una font d’alegria.

Tots sempre ens queixem perquè ens agradaria tenir allò o allò altre, però perquè volem tantes coses? Si amb ben poques podem ser feliços igualment…

Sempre volem més del que tenim i pensem en el que desitgem. Això no és res dolent. Potser és el que ens fa feliços, el fet de pensar-ho. En tot cas, assolir tot el que desitgem sí que pot arribar a ser un inconvenient. Per exemple, a mi m’agradaria tenir una casa més gran. És obvi que no me la compraré per satisfer el meu desig, perquè no puc comprar-me-la, però tal com estic en el meu habitatge actual, estic bé.

És per això que mai assolim la màxima felicitat perquè no podem aconseguir tot allò que volem, tot sent feliços. Això respon al fet que la felicitat l’assolim tots en algun moment donat i és en aquell moment quan realment ens sentim satisfets.