LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui em porta aquí un tema d’altura. Aquest matí estava rondant tranquil·la i estúpidament pel menjador quan el meu pare m’ha cridat l’atenció, m’ha mirat amb cara de sorpresa i molt convençut ha dit: tu has crescut un altre cop. Aquestes paraules semblen destinades únicament a nens petits, que estan en ple creixement. No és per fardar, però tinc gairebé 16 anys i no paro de créixer.

De vegades el menys probable acaba convertint-se en real, i és que jo mai vaig destacar per la meva alçada fins a sisè. Com qualsevol noi normal vaig fer l’estirada. Però sembla que alguna cosa en el meu material genètic s’ha trastocat ja que des de llavors no he parat d’estirar-me. De metre setanta a vuitanta, de vuitanta a vuitanta-sis i aquest matí vuitanta-vuit. El més curiós de tot es que cada any que anava a fer la revisió mèdica, em deien que ja no creixeria més, i cada any deixava el metge amb un pam de nas. A aquest ritme potser arribo a fer metre noranta i tot. Qui sap.

Bé doncs, crec que és el moment de donar la raó a totes les persones altes que sempre m’han dit: ja veuràs! Creixeràs més! I exclamar un gran i satisfactori somriure maliciós carregat d’ironia a totes les persones que em deien que ja havia recorregut tot el camí que tenia per recórrer, curiosament no gaire altes.

Narcís

El meu avi no acostumava a explicar-nos, al meu germà i a mi, gaire històries de la seva vida. Deia que havia tingut una vida normal, semblant a la d’altres tantes persones de la seva edat i que no tenia res que el fes especial a ell i a la seva existència.

La meva besàvia, per contra, sí que explicava moltes d’històries, massa i tot. Recordo una en la que hi havia una mare i un nen espantats que esperaven a què es fes de dia resguardats en una boca del metro de la Plaça Universitat. La nit era serena i freda com ho són les nits de febrer i el nen estava molt cansat i tenia son i la seva mare no parava d’avisar-lo que no s’embrutés; però al nen, la por i el fred no el deixaven dormir.
Mare i fill esperaven el cotxe de línia que, a primera hora del matí, els havia de dur al monestir de Montserrat a veure el pare, que estava ferit, per culpa de la guerra. En el front on feia de soldat, perquè de soldat ell no ho havia estat mai, li havia caigut una bomba de ben a prop i havia quedat ferit per la metralla.

Les sirenes udolaven estridents i la mare li deia al nen que no tingués por, que no passava res, que no es preocupés; però ell, encara que tenia poc més de cinc anys, sabia que sí que passava, i tant que passava! L’aviació franquista estava bombardejant de nou Barcelona i ells no podien deixar aquell minúscul refugi per por a perdre el lloc per agafar l’autobús al dia següent, si és que arribava el dia per a ells.

Ara aquell nen, el meu avi, ja no hi és, s’ha endut amb ell aquesta història que ara ja no podrà explicar-me.

Anna

Veus? Ja tinc la teva atenció, sorprès?

És curiós la facilitat que tenim per fixar-nos en unes coses més que en unes altres. La tendència a posar atenció a les coses que es diferencien de la normalitat, les anomalies que trenquen els nostres esquemes.

Totes les mirades sempre apunten cap a la irregularitat, la diferència, la novetat. En la gran majoria dels casos aquests son rebutjats, tractats de bojos. Destaquen sobre la monotonia, son estranys, estrangers, enemics.  Galileu, Darwin, Copèrnic i molts més, tots van ser criticats i rebutjats per la societat, fins que aquesta, a base de discriminar, es va anar impregnant d’aquetes mentalitats fins que avui en dia són considerats genis. Persones que van imaginar el món d’una manera diferent. Persones que han definit el món en que vivim avui en dia.

De pàries trastocats a savis genis, curiós gir dels aconteixements no creieu?

Narcís

Acció és un jove grup musical català nascut l’any 2008, està format per cinc amics, que passaven les tardes creant musica en un local del seu poble, Torroella de Montgrí. A principis de la seva fama només tocaven als bars de petits pobles , i en alguna celebració on els convidaven, però a mida que anaven creixent cada vegada tocaven en llocs més grans i més importants fins que finalment quan ja portaven uns quants anys junts van decidir crear el seu primer disc “La Torrada”. Amb aquest CD van aconseguir girar per tot Catalunya, arribant a la xifra de més de 70 concerts, on van passar per molts escenaris importants del territori.

Després de fer tota la gira amb el seu primer disc, van anar a gravar amb molts estudis on allà anaven formant noves cançons, i finalment van aconseguir un segon disc amb el nom “On sóc ara” , que totes les cançons parlen de tot el que han aprés des de que van començar amb el projecte. És curiós perquè amb només quatre anys aquest grup d’amics que van ser units per la música, i que la tocaven per passar una mica l’estona i divertir-se ara ja són coneguts gaire bé per tot Catalunya.

Carla Marco

Carles Puyol, va néixer el 13 d’abril del 1978 a Lleida. És un futbolista català que juga de defensa al primer equip del Futbol Club Barcelona és el capità de l’equip blaugrana des de la temporada 2003/2004 que va entrar a la Masia amb 17 anys, al 1996. Puyol és un dels jugadors que porta més temps en l’equip, per això és tan estimat per l’afició. A casa meva sempre l’hem seguit i crec que és un dels millors jugadors d’aquest equip, per moltes coses que el fan diferent a la resta de jugadors.

Fa poc, el dia  4 de març el defensa anuncià que la seva etapa al Futbol Club Barcelona s’acabarà a final de temporada, concretament el 30 de juny de 2014. Puyol deixa el terreny de joc degut a moltes coses, però la principal i més important és el seu estat físic, que després de tantes operacions i rehabilitacions li ha dit prou, tot i que ell va firmar el contracte fins el 2016, ha decidit abandonar. Així doncs, el capità blaugrana deixarà el club als 36 anys després de jugar 392 partits oficials de Lliga i sumar 21 títols, entre ells 6 Lligues i 3 Champions. A l’afició tot i que ens ha fet pena que marxi, sabem que serà el millor per ell , ara li toca viure una vida nova. 

Carla Marco

“Este puede ser uno de los libros más difíciles que hayas leído jamás.
Satanás NO QUIERE QUE LO LEAS!
Padre celestial, te pido que escudes y protejas al que lea este libro y le des un claro entendimiento de lo que has querido que digamos. Te lo pido y agradezco en el nombre de Jesucristo nuestro Señor. Amén.”

Dit això crec que ja puc començar el meu escrit. Primer vull deixar clar que és un escrit d’opinió i no de crítica. Per això vull ser el màxim respectuosa.
No fa gaire va caure a les meves mans un llibre anomenat “ÉL VINO A DAR LIBERTAD A LOS CAUTIVOS”. Si us plau no em pregunteu com, ja us ho dic jo, PURA CURIOSITAT. Com sóc molt curiosa i m’agrada investigar, vaig decidir donar-li una ullada. Primer vaig trobar un resumet a Internet d’allò més curiós on deia els principals objectius del llibre:
“Este libro presenta un relato honesto y profundo de las actividades de Satanás en el mundo de hoy, a la vez que ofrece herramientas escriturales sanas para:
-Reconocer y combatir a los satanistas que se infiltran y destruyen las congregaciones cristianas.
-Reconocer y combatir a Satanás en las diferentes formas en que nos ataca.
-Reconocer a los servidores de Satanás y traerlos a Jesucristo.”
No vaig poder evitar fer un somriure, no perquè estigui totalment d’acord, sinó més aviat va ser un somriure de “¿com és possible…?”. Sincerament em vaig quedar plasmada. Tinc entès que Satanàs és un dimoni molt dolent que causa tots els mals del món i tot això tan horrorós. Pobre, ara ell té la culpa de que jo hagi suspès mates i m’hagi refredat! Entenc que moltes cultures hagin posat un “nom” al mal, però que aquest “mal” estigui dins teu i s’hagi de fer una sèrie de tonteries cridant i donant voltes perquè marxi, ja trobo que és un gra massa (em refereixo a l’exorcisme). Vull dir que aquesta necessitat dels humans de posar noms a coses tan naturals com la pluja, em sembla molt bé ja que forma part de la cultura, tradicions i tot això tant bonic. És una necessitat que ha sorgit durant el llarg de la història. La història d’aquest llibre no l’he entès molt bé així que abans d’escriure coses que no són us explicaré més o menys el que entès (apart dels fantàstics objectius). És una mena de infermera que treballa en un hospital i veu una sèrie de coses molt sospitoses relacionades amb Satanàs i tot això tan tenebrós. Després coneix a una tal Eliane i a partir d’aquí la protagonista es torna una mena salvadora que treu la maldat de dins la gent. Almenys era quelcom així. Si algú se l’ha llegit, m’encantaria que me l’expliqués millor per profunditzar el meu pobre coneixement.
Jo no estic acostumada a llegir o creure aquest tipus de creences (Satanàs i tot això) però crec que haig de donar la enhorabona per algun cop a la vida a la humanitat per saber fer creure a tanta gent tots aquets afers.

Helena

Tinc un nom per a la meva enfermetat: ”tercergraudecremadesaamblaplanxadelcabell” (un nom molt original).
Soc d’aquelles noies que tenen un macrobolso i el porten a tots llocs, però el que em diferencia de les altres, és que en ell hi tinc una de les vuit planxes de cabell que m’he anat comprant els darrers tres anys.

Normalment, aquestes preciositats m’estimen tant que solen deixar-me marques (cremades) pel cos, l’última va ser a la barbeta. Estava a l’habitació, al llit, aquest diumenge, preparant-me per anar al carnaval de Premià de Dalt amb el meu amic Joel, quan de sobte (amb la meva mania d’apropar-me les coses a la cara), mentre mirava l’ordinador amb atenció …”plaff”!, ”cremádote” (com diria el professor de biologia) en tota la barbeta. Per culpa d’aquesta cremada, ara no puc ni riure del mal que em fa.

Avui quan he arribat a l’institut tothom m’ha començat a preguntar per què tinc una marca marró enorme a la cara, fins i tot han confós la meva ferida amb una taca de xocolata…Quina vergonya!

Blanca

Em desperto, m’aixeco del llit, vaig a l’institut, torno a casa, dino ràpid, surto de casa, el bus està arribant, corro i l’aconsegueixo agafar, baixo del bus i torno a córrer però aquest cop per agafar el tren, entro per la porta i m’assec. Sí, m’assec. Just en aquest instant deixo totes les parts del cos en repòs, el tren va gairebé buit, com sempre, l’únic soroll que es pot escoltar són les rodes del tren en contacte amb les vies que avancen al costat de la platja, on no hi ha ningú, la mar està en calma i una sensació de tranquil·litat m’envaeix, m’oblido de tot i desconnecto. Aquest és el moment del dia que més m’agrada, recent dinada i asseguda al tren, no em falta res, ni he d’anar a cap lloc, no m’he de moure, simplement estar asseguda contemplant el paisatge. Durant tot el trajecte sembla que el temps estigui parat, un descans, una pausa abans de sortir altre cop al carrer i escoltar l’enrenou dels carrers de Barcelona.

Marta

El 21 de desembre, com ja sabeu, va acabar el primer trimestre i va començar el Nadal. El Nadal és molt agradable per a tothom ja que, la gent es reuneix amb la seva família. Del Nadal hi podem destacar 4 coses: Estar amb els amics, el menjar,  els regals, i sobretot la família.

En aquest període, s’ha de tenir en compte una cosa: el menjar.  Personalment, no puc abusar del menjar, perquè al acabar les festes, començo el futbol; per tant, haig de controlar i mantenir-me amb la mateixa forma que estava abans de començar-hi. El Nadal és per gaudir de moltes festes, però sobretot d’una en concret: “Els Reis Mags”.  És una de les festes més importants del Nadal, perquè rebem regals generosos de la família. Ens regalen roba, diners, jocs…

Per mala sort, ha tornat a començar el col·legi i hem de seguir la rutina que teníem abans. Espero que aquest any vagi a millor, tant amb les notes com amb tot!

Sergi

Fa pocs dies vaig veure un vídeo en el que a quatre els hi feien un experiment en el que a cada dona li feien una sessió fotogràfica professional com per sortir a la portada d’una revista. Uns especialistes les maquillaven, les pentinaven i els hi deien com posar-se per fer la foto. Després un expert en el Photoshop va retocar les fotos perquè sortissin perfectes.
Quan els hi van ensenyar el resultat final van quedar al·lucinades. Una deia que era tan perfecte que ni tant sols s’assemblava a ella, una altra que les seves pigues li donaven caràcter i si no estaven ja no sabia ni qui era ella. Una altra deia que algú altre et maquillés, et pentinés i et digués de quina manera havies de posar el cos, i després de treure les imperfeccions, després de tot això no et quedava molt de lo que realment ets. És així com sempre es volien veure elles, perfectes, però ara que ho havien vist, es preguntaven el per què. Sempre quan havien vist a una revista a famosos i models havien dit “oh jo també em voldria veure així” però, qui es veu així realment?

En comptes d’intentar ser una persona que no som hauríem de sentir-nos còmodes amb el que som i treure el millor de nosaltres mateixos. Una cosa que tothom hauria de tenir en la ment és que és normal ser crítics amb el nostre cos i que a vegades no el tinguem com ens agradi, però hem de pensar que “l’ideal” simplement no existeix.

Anna