LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Moltes vegades tots hem escoltat a algú (ja sigui a les pel·lícules o a la vida real) mirant directe cap al firmament dir: “quan miro a l’univers em sento molt petit”, bé, aquí és on jo discrepo. Personalment no em sento petit mirant al firmament, al contrari, sento que formo part de la cosa més gran de la que tinc coneixement, i això em fa sentir important, saber que jo, al igual que la resta de persones formem part d’aquest gran mecanisme que és l’univers, em fa veure com d’important és la vida i els planetes. El cosmos és com una infinita màquina, plena d’engranatges i peces que son les galàxies i planetes, no sabem com d’important és la terra, o el sol, o la via lactea pel bon funcionament del univers però hi ha alguna cosa que em diu que hi ha una raó per la que som aquí, tinc la estranya idea que cada forma de vida i cada roca és una cosa important en major o menor mesura.

Mireu-nos, som enormes, no et miris com una cosa comparada a l’univers, tu ets univers, en formes part, ets un planeta, una galàxia en tu mateix i tot i que formem part en l’univers no som capaços de imaginar-nos una cosa infinita, la nostra mesura d’enteniment no arriba a aquests extrems, no ens entenem al 100% com funcionem nosaltres mateixos, potser en algun punt ho entendrem, però per ara més val delectar-nos amb la bellesa que ens oferix el nostre cosmos, la bellesa que ens ofereix la oportunitat de ser aquí i ser vius, no sé que planegeu fer vosaltres, però avui, jo sortiré per la finestra i contemplar el cel, pensant en com d’enormes som.

Nil, el vostre ocell preferit

El que més m’agrada d’estudiar llengües és quan veig que les comprenc, és a dir, quan veig vídeos en altres llengües o faig listenings, i veig que entenc el que diuen. La llengüa que més m’agrada és l’anglès, i farà ja nou anys que vaig a classes d’anglès a una acadèmia d’aquí Vilassar. Ara em queden només tres mesos per treure’m el First Certificate i estic molt nerviosa. La meva professora em diu que jo estic preparada per fer l’examen, però que si no milloro l’speaking, pot ser que no aprovi.

El meu problema és que tinc pànic a parlar en públic, sigui en la llengua que sigui. Per això el que més odio dels treballs és l’exposició oral que s’ha de fer, ja que al sortir davant de tota la classe em poso a tremolar, i per molt que pensi que no importa si ho faig malament o si m’equivoco, tremolo i m’agafa molta calor i em costa parlar. Però l’speaking del First Certificate Exam és diferent, ja que vas amb un company a una sala on hi ha dos examinadors. Allà, segons m’han explicat, al principi et faran preguntes bàsiques com el teu nom, on vius, etc… i després has de comparar imatges i coses així. Jo sé que ho puc fer, perquè en realitat ho veig fàcil, ja que no importa gaire el que diguis, l’important és que els examinadors vegin que saps parlar i pronuncies bé, però hi ha el handicap de que em costa parlar en aquestes situacions i a més en una altra llengua.

Crec que algun dia hauré de superar tot això de la timidesa i el pànic a parlar en públic, però òbviament no ho faig expressament. M’encantaria ser com altra gent que és més oberta i no l’importa gens ni mica el que l’altra gent pensa d’ella, perquè el pitjor és que quan estic amb gent que no conec, no acostumo a parlar i s’emporten una imatge de mi que no és, ja que es pensen que sóc una borde o una antipàtica.

Alba

Si els meus càlculs no són equivocats, que no ho són, només aprovaré 2 assignatures, i això és un complet i total desastre. Si ara em trobés amb al meu jo de fa quatre anys, tot just quan entrava a l’institut i li digués que he suspès més de 8 assignatures no em creuria, diria: “Això és una broma de mal gust, a mi això no em passarà, jo no seré d’aquells inútils que no fan res i tiren el seu futur a la brossa. I vès per on les meves males decisions m’hi han portat.

A mi sempre m’havien dit que no donava ni el 50% de les meves possibilitats, que darrere d’aquest noi tímid s’amagava un gran cervell amb molt que aportar, que tan sol que m’esforcés una mica més tot m’aniria perfecte i podria aconseguir tot el que jo vulgués. Jo estan un complet ignorant com sóc, mai els hi vaig fer cas i aquesta actitud passota m’ha portat on sóc actualment.

Ara que realment m’he adonat que aquesta situació és insostenible penso que és massa tard per ha canviar-ho, ja que dos trimestres amb més de 5 assignatures suspeses no s’arregla tan fàcilment. Vull sortir-men però crec que no puc, somio que corro però sento que no tinc sabates.

Guillem

Una de les coses que tinc des de que vaig néixer i que encara em dura és la pell atòpica. El meu pare de petit també en tenia i ara en tinc jo, encara que quan era petita no es notava gens i la gent no s’hi fixava però al passar els anys m’ha anat empitjorant . Quan tens pell atòpica et surten unes taques vermelles a la pell que piquen molt i que és millor no rascar-les ja que cada cop van a pitjor. Hi ha moltes pomades per a que se’t passin  i desapareguin però  en uns dies et tornen a aparèixer al mateix lloc i sembla que no s’acabi mai.

La pitjor època de totes es l’estiu ja que el sol és molt fort i em toca a les parts on tinc les ronxes vermelles, i aquestes es van expandint i a mi em van picant, llavors em poso el Adventan, que és la crema general que utilitzo, però com té cortisona si me la poso en una part en que li toqui el sol les clapes vermelles es tornen blanques i em duren tot l’estiu, cosa que és molt desagradable. Si prenc el sol sense crema, les parts atòpiques s’expandeixen i si em poso crema, m’apareixen taques  blanques.

La veritat és que no em puc queixar perquè hi ha molta gent en el món que ho té molt pitjor i que és gairebé impossible de curar però crec que tot seria més fàcil si no hagués de estar tot el dia pendent de les cremes que m’he de posar.

Cristina

Us heu parat mai a pensar en la importància que té la música en nosaltres?

La música és un company amb el que sempre comptem. Aquesta s’adapta al nostre ritme, a l’actualitat i a la moda. Tothom té les seves cançons preferides, les quals escolta tants cops que almenys jo m’acabo cansant de sentir-les. Moltes d’aquestes no sabem el que diuen, ja que són en anglès o simplement només escoltem l’instrumental, ens agrada el ritme i no li prestem atenció a la lletra.

Crec que en la nostra memòria sempre tenim una cançó que ens fa recordar algun moment concret com ho fan les cançons de la infància, l’antiga tonada de la mare cantant-nos cançons de bressol, la que et fa recordar un viatge, un amic, un estiu, la que et treu un somriure i a la vegada et fa plorar…

Tenim sort de poder gaudir de la música.

Aina

Ahir vaig llegir un article on deia que una nena amb només 18 mesos va començar a recitar paraula per paraula cada conte que li havien explicat, per això els experts la van sotmetre a proves de coeficient i la sorpresa va ser que va treure un 160, la mateixa xifra que Einstein. Actualment la nena de 3 anys i amb el mateix coeficient intel·lectual que Einstein o Stephen Hawking, ha entrat a formar part del club de superdotats Mensa. Els membres d’aquesta organització són tan intel·ligents que són un 2% de la població mundial més talentosa. Ara la nena és la més jove del club.

La gent quan sent la frase “és superdotada!” el primer que se’ls hi passa pel cap és enveja. Pensen que si ells ho fossin, no haurien d’estudiar per fer els exàmens, ni estar atents a les classes per entendre els problemes de matemàtiques, etc. Però si ho pensem bé, sense anar més lluny ja se’ns ha presentat un gran problema, si ho entens i ho saps tot, no estàs atent a classe, hi ha una falta de motivació i d’atenció, per això la majoria d’aquests nens tenen problemes a l’escola. Per aquest motiu van a escoles especialitzades on aprenen segons el seu grau d’intel.ligència i segueixen una classe adequada al seu ritme.

Amb aquesta reflexió vull fer entendre que les coses no són sempre tan fàcils com semblen, senzillament ser intel.ligent per aquests nens els representa un problema social i acadèmic.

Aina

Ahir, vam anar al Saló de l’Ensenyament per orientar-nos una mica més i guiar-nos al nostre futur. Jo desde petit sabia que havia de fer i que volia ser: carrera universitària (passant per batxillerat) d’Enginyeria Informàtica. Però aquest any se m’han trastocat els plans. Les notes no han sigut les desitjades i he perdut les ganes per estudiar. He decidit que no vull fer batxillerat, ja que tinc unes ganes inmenses d’estudiar el que més m’agrada i no fer assignatures complicades que no em serviran de molt.

Allà al Saló hi havia una zona on et feien petites “entrevistes” per orientar-te i va estar genial. Vaig entrar a una sala i hi havia una dona molt maca. Vaig explicar-li que era el que m’agradava i junts vam buscar les opcions que hi havien. Vam buscar a la web de la Generalitat de Catalunya i hi havien un grau mitjà i un grau superior que era exactament el que m`encantava. Les assignatures eren fantàstiques i m’agraden molt. Aleshores vam mirar les escoles on feien aquests cicles formatius i mala sort la meva que només hi ha una escola pública on es fagi, que es a Mataró. La dona era molt simpàtica, agradable, amable… Em va guiar el futur, com si d’una vident es tractès. He de donar-li les gràcies perquè és una persona magnífica i espero veure-la un altre dia. 

Vam anar rondant per allà on hi havien coses increïbles: un robot que feia el cub de rubik, un simulador virtual, entre d’altres. Crec que es una sortida fantàstica on et pots guiar més o menys per una cosa i m’ha servit de molt. Espero que faci el que faci em vagi molt bé i pugui treballar/estudiar el que m’agrada: la informàtica.

Àlex

M’agradaria comentar un tema que moltes vegades passa desapercebut per tots nosaltres: les valoracions o crítiques positives. Quan jo era petit i anava a l’escola, a classe, quan no portava el material, em portava malament o no feia els deures els professors em posaven una nota a l’agenda per informar-ne els meus pares. Això era com un càstig i penso que estava ben fet, perquè la intenció de la nota era que no repetís una altra vegada el mal comportament o que fes la feina o que dugués sempre el material. En canvi, quan m’esforçava i treballava molt i no m’oblidava res, mai m’escrivien una nota de felicitació a l’agenda.

A la nostra vida diària hi ha moltíssim exemples d’aquests tipus. No entenc per què quan una persona fa qualsevol cosa malament se la renya o castiga i quan fa qualsevol cosa bé, molt poques vegades se la felicita.

En la meva opinió, jo crec que s’hauria de mirar de fer un bon gest i intentar que aquella persona sigui feliç. Quan algú felicita a un altre per qualsevol fet, la persona se sent orgullosa i feliç pel que ha fet i així probablement intentarà fer les coses millor per tornar a sentir-se així. D’altra banda, si a una persona se la renya, se sent malament, desanimada i sense ganes de res.

Valorar està molt bé, però hem de ser conscients que existeixen valoracions negatives i també positives i que aquestes últimes són necessàries perquè reconeixen la bona feina o actitud de l’individu.

Àlex

Jo crec que la moda és molt divertida. Segurament al sentir la paraula ‘moda’, directament penseu en roba, models, etc. Les modes no només tracten de roba, també ho són els videojocs, les joguines, complements, un color en especial, algun pentinat, maneres de ser i de pensar, etc. Hi ha moltíssima gent pendent de les coses que es posen de moda, sempre volen estar ‘a la última’ per destacar i ser el centre d’atenció. Personalment, crec que les úniques persones que aconsegueixen el centre d’atenció són aquelles que van al contrari de les modes.

Ara anem al tema principal, les modes són divertides bàsicament perquè es van repetint al llarg del temps. Modes que estaven totalment desfasades tornen a ser ‘guays’. D’alguna manera és com si tornéssim al passat, uns anys enrere, quan els nostres pares eren adolescents com nosaltres.

Per aquest motiu crec que les modes són absurdes i divertides, són quelcom passatger i que pot durar dos o tres dies. La meva conclusió és que no s’haurien de seguir modes i ser tal i com un és en realitat.

Sara

Fa uns mesos a francès la Monica ens va dir que, si volíem, els que fèiem aquesta assignatura podíem fer un intercanvi amb una escola francesa. Jo vaig tenir moltes ganes de fer-lo des del moment en que ens ho va dir, encara que pensava que els meus pares no em deixarien fer-lo.

Aquell dia quan vaig arribar a casa el primer que vaig fer va ser explicar-li a la meva mare i em va dir el que m’esperava, que no, però jo no em vaig rendir tan fàcilment i em vaig passar tota la tarda intentant convèncer-la i al final ho vaig aconseguir, encara que jo no aniré a França (ara em penedeixo d’haver dit que no).

Fa unes setmanes la Monica, ens va dir el nom del francesos que vindrien a passar els cinc dies a casa nostra, la francesa que vindrà a la casa meva es diu Madissone, ja he parlat amb ella pel mail i també em va escriure una carta descrivint-se. Ja falta molt poc i estic molt nerviosa perquè arribi. Espero aprendre alguna cosa més de francès.

Marta