LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Segons l’Organització Mundial de la Salut, dia rere dia creix la quantitat de cigarrets que es fumen al món. La conclusió que treu aquest organisme és que la xifra de fumadors puja perquè augmenta la població mundial i, tot i que moltes persones han deixat de consumir tabac, encara no és suficient .

El tabaquisme és un seriós problema social ja que els danys que produeix no són només en les persones que el consumeixen sinó també amb els qui conviuen, als quals se’ls diu fumadors passius.

Encara que per als no fumadors sembla increïble que un petit cigar, pugui pràcticament dominar la vida de milions de persones al món, qualsevol que ha intentat deixar de fumar sap el difícil que és i el molt que costa. A la força de voluntat i la constància del pacient , se sumen ara nous fàrmacs que fan la seva aportació en la lluita contra l’addicció al cigarret , però aquests no poden fer res contra els adolescents que fumen només per pujar la seva autoestima.

Tot i que és legal i està socialment acceptat el seu ús, la nicotina és una droga d’efectes altament perjudicials en l’organisme, que crea dependència o addicció i crea condicions orgàniques que disminueixen la qualitat de vida de qui la utilitza, i dels que l’envolten.

Així mateix, l’ús del tabac és la porta d’entrada a moltes altres addiccions, més costoses i més perilloses, que manegen un important percentatge del comerç mundial.

Aquesta “droga” legal ha arribat a mans d’adolescents que han comenát a fumar a edats que un no s’imaginaria, tot això és culpa dels locals que venen tabac, ja que el venen als menors pensant en l’economia i no en l’àmbit social.

Molts dels adolescents que proben el tabac acaben conduïts fins a altres dorgues molt més greus per la salut i prohibides per l’estat, i així s’acaba amb els estudis, i la salut de molts adolescents.

Pau

Moltes vegades tots hem escoltat a algú (ja sigui a les pel·lícules o a la vida real) mirant directe cap al firmament dir: “quan miro a l’univers em sento molt petit”, bé, aquí és on jo discrepo. Personalment no em sento petit mirant al firmament, al contrari, sento que formo part de la cosa més gran de la que tinc coneixement, i això em fa sentir important, saber que jo, al igual que la resta de persones formem part d’aquest gran mecanisme que és l’univers, em fa veure com d’important és la vida i els planetes. El cosmos és com una infinita màquina, plena d’engranatges i peces que son les galàxies i planetes, no sabem com d’important és la terra, o el sol, o la via lactea pel bon funcionament del univers però hi ha alguna cosa que em diu que hi ha una raó per la que som aquí, tinc la estranya idea que cada forma de vida i cada roca és una cosa important en major o menor mesura.

Mireu-nos, som enormes, no et miris com una cosa comparada a l’univers, tu ets univers, en formes part, ets un planeta, una galàxia en tu mateix i tot i que formem part en l’univers no som capaços de imaginar-nos una cosa infinita, la nostra mesura d’enteniment no arriba a aquests extrems, no ens entenem al 100% com funcionem nosaltres mateixos, potser en algun punt ho entendrem, però per ara més val delectar-nos amb la bellesa que ens oferix el nostre cosmos, la bellesa que ens ofereix la oportunitat de ser aquí i ser vius, no sé que planegeu fer vosaltres, però avui, jo sortiré per la finestra i contemplar el cel, pensant en com d’enormes som.

Nil, el vostre ocell preferit

El que més m’agrada d’estudiar llengües és quan veig que les comprenc, és a dir, quan veig vídeos en altres llengües o faig listenings, i veig que entenc el que diuen. La llengüa que més m’agrada és l’anglès, i farà ja nou anys que vaig a classes d’anglès a una acadèmia d’aquí Vilassar. Ara em queden només tres mesos per treure’m el First Certificate i estic molt nerviosa. La meva professora em diu que jo estic preparada per fer l’examen, però que si no milloro l’speaking, pot ser que no aprovi.

El meu problema és que tinc pànic a parlar en públic, sigui en la llengua que sigui. Per això el que més odio dels treballs és l’exposició oral que s’ha de fer, ja que al sortir davant de tota la classe em poso a tremolar, i per molt que pensi que no importa si ho faig malament o si m’equivoco, tremolo i m’agafa molta calor i em costa parlar. Però l’speaking del First Certificate Exam és diferent, ja que vas amb un company a una sala on hi ha dos examinadors. Allà, segons m’han explicat, al principi et faran preguntes bàsiques com el teu nom, on vius, etc… i després has de comparar imatges i coses així. Jo sé que ho puc fer, perquè en realitat ho veig fàcil, ja que no importa gaire el que diguis, l’important és que els examinadors vegin que saps parlar i pronuncies bé, però hi ha el handicap de que em costa parlar en aquestes situacions i a més en una altra llengua.

Crec que algun dia hauré de superar tot això de la timidesa i el pànic a parlar en públic, però òbviament no ho faig expressament. M’encantaria ser com altra gent que és més oberta i no l’importa gens ni mica el que l’altra gent pensa d’ella, perquè el pitjor és que quan estic amb gent que no conec, no acostumo a parlar i s’emporten una imatge de mi que no és, ja que es pensen que sóc una borde o una antipàtica.

Alba

Si els meus càlculs no són equivocats, que no ho són, només aprovaré 2 assignatures, i això és un complet i total desastre. Si ara em trobés amb al meu jo de fa quatre anys, tot just quan entrava a l’institut i li digués que he suspès més de 8 assignatures no em creuria, diria: “Això és una broma de mal gust, a mi això no em passarà, jo no seré d’aquells inútils que no fan res i tiren el seu futur a la brossa. I vès per on les meves males decisions m’hi han portat.

A mi sempre m’havien dit que no donava ni el 50% de les meves possibilitats, que darrere d’aquest noi tímid s’amagava un gran cervell amb molt que aportar, que tan sol que m’esforcés una mica més tot m’aniria perfecte i podria aconseguir tot el que jo vulgués. Jo estan un complet ignorant com sóc, mai els hi vaig fer cas i aquesta actitud passota m’ha portat on sóc actualment.

Ara que realment m’he adonat que aquesta situació és insostenible penso que és massa tard per ha canviar-ho, ja que dos trimestres amb més de 5 assignatures suspeses no s’arregla tan fàcilment. Vull sortir-men però crec que no puc, somio que corro però sento que no tinc sabates.

Guillem

Les persones de la meva classe i algunes altres sabran del que parlo. Alguns diuen que sóc hiperactiu i altres que estic boig. Encara que els de l’últim grup diguin que no, jo crec que sóc hiperactiu, però de moment no m’he fet cap prova.

Simplement, no puc estar quiet més de 10 segons: em poso a fer coses estranyes i inevitables amb les mans, a fer que em tremoli el cap, a fer cares rares, etc. A alguns els fa riure i a altres els estressa, l’any passat em van arribar a expulsar per fer una cosa que ni em vaig adonar. A la meva mare no li agrada gens, i porta temps dient-me que em portarà al metge a que em diguin què tinc i a que m’ho tractin el més aviat possible.

Encara que em faci una mica de por, necessito saber què em passa, ja que al final, si segueixo així, em tornaré boig de veritat i faré que s’ho tornin els que m’envolten. I si també parlo i ric molt a classe crec que és per el mateix problema, perquè per molt que ho intenti no ho puc evitar.

Santi

Per qui no ho sàpiga, Snapchat és una aplicació de mòbil on un pot enviar una fotografia acompanyada d’un petit text, i el que la rep tindrà un nombre petit de segons per veure-ho, menys de 10. És molt divertit, sobretot perquè s’està convertint en una guerra.

Alguns competim pel nombre de punts. Sempre que envies o reps un snapchat, es suma la teva puntuació. Jo ara mateix tinc 12.238 punts, que en són bastants. El contacte que tinc amb més punts en té 21.000, i la veritat és que per molt que ho intenti no arribaré mai a superar-lo.  Altres contactes, que en tenen menys que jo, intenten superar-me a mi, però de moment no ho aconsegueixen.

Un altre servei que té Snapchat és saber els millors amics que tens en funció del nombre de snapchats que us envieu mútuament. I, per tant, molts competim per estar dins dels tres primers d’alguns contactes.

En els dos últims paràgrafs he explicat els dos tipus de guerra menys freqüents. La guerra més freqüent és la de fer-li una foto a algú, normalment sense que s’adoni, i el resultat ens fa riure. La majoria dels cops la posem a la nostra història (snapchat que els teus contactes el poden veure tots els cops que vulguin en 24 hores). Aquest snapchat enviat, provoca grans ganes de venjança per qui surt a la foto i, aquest últim ens en fa una altre, fins que es converteix en una cadena.

En conclusió, Snapchat és una aplicació molt entretinguda, però hem de fer-ne un bon ús.

Santi

Una de les coses que tinc des de que vaig néixer i que encara em dura és la pell atòpica. El meu pare de petit també en tenia i ara en tinc jo, encara que quan era petita no es notava gens i la gent no s’hi fixava però al passar els anys m’ha anat empitjorant . Quan tens pell atòpica et surten unes taques vermelles a la pell que piquen molt i que és millor no rascar-les ja que cada cop van a pitjor. Hi ha moltes pomades per a que se’t passin  i desapareguin però  en uns dies et tornen a aparèixer al mateix lloc i sembla que no s’acabi mai.

La pitjor època de totes es l’estiu ja que el sol és molt fort i em toca a les parts on tinc les ronxes vermelles, i aquestes es van expandint i a mi em van picant, llavors em poso el Adventan, que és la crema general que utilitzo, però com té cortisona si me la poso en una part en que li toqui el sol les clapes vermelles es tornen blanques i em duren tot l’estiu, cosa que és molt desagradable. Si prenc el sol sense crema, les parts atòpiques s’expandeixen i si em poso crema, m’apareixen taques  blanques.

La veritat és que no em puc queixar perquè hi ha molta gent en el món que ho té molt pitjor i que és gairebé impossible de curar però crec que tot seria més fàcil si no hagués de estar tot el dia pendent de les cremes que m’he de posar.

Cristina

Us heu parat mai a pensar en la importància que té la música en nosaltres?

La música és un company amb el que sempre comptem. Aquesta s’adapta al nostre ritme, a l’actualitat i a la moda. Tothom té les seves cançons preferides, les quals escolta tants cops que almenys jo m’acabo cansant de sentir-les. Moltes d’aquestes no sabem el que diuen, ja que són en anglès o simplement només escoltem l’instrumental, ens agrada el ritme i no li prestem atenció a la lletra.

Crec que en la nostra memòria sempre tenim una cançó que ens fa recordar algun moment concret com ho fan les cançons de la infància, l’antiga tonada de la mare cantant-nos cançons de bressol, la que et fa recordar un viatge, un amic, un estiu, la que et treu un somriure i a la vegada et fa plorar…

Tenim sort de poder gaudir de la música.

Aina

Ahir vaig llegir un article on deia que una nena amb només 18 mesos va començar a recitar paraula per paraula cada conte que li havien explicat, per això els experts la van sotmetre a proves de coeficient i la sorpresa va ser que va treure un 160, la mateixa xifra que Einstein. Actualment la nena de 3 anys i amb el mateix coeficient intel·lectual que Einstein o Stephen Hawking, ha entrat a formar part del club de superdotats Mensa. Els membres d’aquesta organització són tan intel·ligents que són un 2% de la població mundial més talentosa. Ara la nena és la més jove del club.

La gent quan sent la frase “és superdotada!” el primer que se’ls hi passa pel cap és enveja. Pensen que si ells ho fossin, no haurien d’estudiar per fer els exàmens, ni estar atents a les classes per entendre els problemes de matemàtiques, etc. Però si ho pensem bé, sense anar més lluny ja se’ns ha presentat un gran problema, si ho entens i ho saps tot, no estàs atent a classe, hi ha una falta de motivació i d’atenció, per això la majoria d’aquests nens tenen problemes a l’escola. Per aquest motiu van a escoles especialitzades on aprenen segons el seu grau d’intel.ligència i segueixen una classe adequada al seu ritme.

Amb aquesta reflexió vull fer entendre que les coses no són sempre tan fàcils com semblen, senzillament ser intel.ligent per aquests nens els representa un problema social i acadèmic.

Aina

Ahir, vam anar al Saló de l’Ensenyament per orientar-nos una mica més i guiar-nos al nostre futur. Jo desde petit sabia que havia de fer i que volia ser: carrera universitària (passant per batxillerat) d’Enginyeria Informàtica. Però aquest any se m’han trastocat els plans. Les notes no han sigut les desitjades i he perdut les ganes per estudiar. He decidit que no vull fer batxillerat, ja que tinc unes ganes inmenses d’estudiar el que més m’agrada i no fer assignatures complicades que no em serviran de molt.

Allà al Saló hi havia una zona on et feien petites “entrevistes” per orientar-te i va estar genial. Vaig entrar a una sala i hi havia una dona molt maca. Vaig explicar-li que era el que m’agradava i junts vam buscar les opcions que hi havien. Vam buscar a la web de la Generalitat de Catalunya i hi havien un grau mitjà i un grau superior que era exactament el que m`encantava. Les assignatures eren fantàstiques i m’agraden molt. Aleshores vam mirar les escoles on feien aquests cicles formatius i mala sort la meva que només hi ha una escola pública on es fagi, que es a Mataró. La dona era molt simpàtica, agradable, amable… Em va guiar el futur, com si d’una vident es tractès. He de donar-li les gràcies perquè és una persona magnífica i espero veure-la un altre dia. 

Vam anar rondant per allà on hi havien coses increïbles: un robot que feia el cub de rubik, un simulador virtual, entre d’altres. Crec que es una sortida fantàstica on et pots guiar més o menys per una cosa i m’ha servit de molt. Espero que faci el que faci em vagi molt bé i pugui treballar/estudiar el que m’agrada: la informàtica.

Àlex