LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa poc temps vaig llegir la novel·la ’’Contagio’’ de Robin Cook.

El llibre tracta sobre la vida d’un oftalmòleg d’Estats Units que perd la feina per culpa de les grans empreses de la sanitat. També perd la seva dona i filles en un accident d’aviació, i això el sumeix en una profunda depressió. Al cap d’uns anys creu que se n’ha sortit però es veu obligat a acceptar una feina de doctor forense a Nova York. Ell no acaba de superar el trauma, però troba una oportunitat per desprestigiar l’empresa que va tancar la seva clínica: un suposat cas de Pesta Negra. No resumiré tot el llibre, però el que volia explicar sobre aquest llibre és la denuncia amagada que hi té darrera.

L’autor del llibre realment és metge i utilitza els noms llatins de les malalties (cosa que pot confondre una mica al principi) i la seva experiència com a metge per relatar la historia amb dades més concretes i interessants. A part d’això, també fa crítica del sistema sanitari als EUA, on resulta que s’ha de pagar per qualsevol tipus de tractament, medecina o ajuda sense els diners per pagar-los. La seguretat social es inexistent i la gent pobra no es pot posar malalta perquè això requereix diners dels que no disposen. Per aquesta raó, molta gent dels Estats Units es veu pagant hipoteques de salut, un tipus de pagament per avançat que els permet operar-se o aconseguir medecines a canvi d’un pagament mensual que no tots es poden permetre.

Si aquí la sanitat està malament, no us podeu ni imaginar la de gent que ni en té, de sanitat.

Ferran

Aquesta setmana hem començat, com cada any, el treball de síntesi o crèdit.

Aquest treball m’ha aclarit molt les meves idees, ja que he passat de no saber què fer a tenir-ho claríssim. Agraeixo, i molt, haver anat al Saló de l’Ensenyament, perquè va ser el que més em va ajudar per decantar-me entre el que volia escollir. També ha estat molt divertit fer-lo amb els meus companys, ja que de certa manera les nostres aficions en l’àmbit laboral es complementaven o eren quasi idèntiques.

En conclusió, com he dit, agreixo molt haver fet aquest crèdit, perquè ara sí que estic convençut del que vull fer i el que vull dedicar-me en un futur.

Pablo

Des de ben petita i segurament una mica per influència dels meus pares, tinc una passió per les motos. Fa uns anys m’agradava allò que els hi agrada als meus pares que són les motos custom però des de fa ja un temps vaig desenvolupar aquesta passió. Vaig anar investigant en el món de les motos i vaig veure que em semblava molt interessant la modalitat del enduro en les motos.

Aquesta modalitat del motociclisme consisteix en realitzar uns recorreguts a l’aire lliure o en un espai tancat, en uns temps establerts. A més a més, cal destacar que enduro ve de l’anglès endurance que vol dir resistència.

Per aquest motiu és un esport generalment per nois ja que es requereix una gran força física i una mentalitat forta i dura. Però independentment d’aquest inconvenient per mi, el meu somni és poder-ho practicar algun dia i això no em farà canviar d’opinió.

Relacionat amb això, fa prop d’un mes vaig anar a veure el mundial de trial i enduro indoor al Palau Sant Jordi i la veritat és que això encara va fer que desitgés més poder arribar a practicar aquest esport i des de llavors estic buscant una moto i alguna persona que em pugui ajudar a complir aquest somni.

Laia

Vull parlar d’un tema que és important per a mi perquè crec que afecta en el meu rendiment acadèmic. Quan a l’institut ens posen exàmens o deures amb bastant temps d’antelació, jo mai ho faig fins a l’últim moment. Arribo de l’institut a casa i el que faig és dinar i estirar-me al sofà; m’entra la mandra i perdo el temps estant hores davant la televisió o jugant amb el mòbil. Jo, en aquell moment, penso per dins meu que he de fer les tasques que m’han demanat a classe, però sóc incapaç. La veritat és que estic cansat després de tantes hores de classe i necessito desconnectar, però potser em desconnecto massa. Així se’m passa la tarda i no ho faig fins a l’últim moment i, per tant,  l’ única cosa que aconsegueixo és anar corrents i amb moltíssimes presses. De vegades m’he de quedar fins tard per acabar tota la feina.

En la meva opinió, crec que hauria de canviar aquest costum que tinc, ja que en algunes ocasions m’he trobat que el que havia de fer pensava que ho enllestiria en un moment i resulta que era complicat o bé es tractava d’exercicis en què s’havia de copiar molt i es trigava bastant. Molt sovint em pregunto: per què em passa això?

Per una altra banda, també haig de dir que he anat millorant en la manera d’estudiar. Durant aquest trimestre he aconseguit posar-me a estudiar per als exàmens uns dies abans, sobretot en les assignatures com Socials o Experimentals.

Sé que a alguns dels meus companys els passa el mateix que a mi i crec que tots hauríem de fer un esforç per aconseguir organitzar-nos millor. No és tan difícil, només és qüestió de voluntat.

Àlex

Aquesta setmana, el nivell de quart d’ESO hem estat treballant en el projecte de recerca. Aquest projecte, titulat Busca’t la vida, ha anat sobre què podríem fer en un futur, és a dir, quina professió podríem tenir. A mi el que més m’agrada és el món de l’esport i en el meu futur laboral m’agradaria treballar de professor d’educació física.

El segon dia del projecte hem visitat el Saló de l’Ensenyament a Barcelona. Els meus companys i jo hem recollit moltíssima informació de les paradetes que ens interessaven relacionades amb el tema sobre el qual ens agradaria estudiar i, més endavant,  treballar. Durant els altres dies del treball, també han vingut diferents grups de persones a fer-nos xerrades sobre els batxillerats, els cicles formatius de grau mitjà i de grau superior, mòduls de futbol, la manera d’actuar en una entrevista de treball i les experiències d’alguns ex-alumnes del Jaume Almera que han pogut assistir.

Personalment, crec que aquest projecte ha resultat bastant interessant i profitós, ja que a alguns dels meus companys del grup i a mi ens ha aportat informació que abans no teníem, ens ha resolt dubtes i, en el meu cas en concret, m’ha servit per acabar d’aclarir-me algunes idees que tenia sobre quin mòdul estudiar l’any vinent. Feia uns mesos que estava dubtós, però ara ja ho tinc clar.

Àlex

Arriba l’hora d’enfrontar-nos a difícils decisions de cara al futur. Hem de triar el camí que creiem millor per nosaltres sense saber si realment és la millor opció. No sabem què ens espera i això ens fa dubtar. Què triem? El que ens agrada o el que se’ns dona bé? Hauríem de trobar un punt mig entre les dues opcions  per extreure el millor possible de la nostra petita experiència.

El problema apareix quan no tenim les idees clares, no sabem descobrir el que realment ens omple i ens fa disfrutar i això ens porta problemes a molts de nosaltres. Però tant els professors com molts ex alumnes, que ja han acabat o estan a punt d’acabar les seves carreres, ens aconsellen fer cas de la nostra intuïció. Si ens equivoquem no passa res, al contrari, equivocar-se és bo per adonar-te del que realment t’agrada. Tot i que també s’ha de dir, si encertes a la primera t’estalvies temps, per tant és el camí més fàcil i senzill.

També és bo viure noves experiències i aprofitar per viatjar a l’estranger, aprendre noves llengües i cultures per poder ampliar la nostra experiència en tots els sentits. Ens ajuda a preparar-nos pel que ens espera en un futur i d’aquesta manera fer-nos créixer com a persones.

Carla

És fàcil resumir el que he fet aquestes 24 hores enrere ja que no he fet gaires coses. Ahir, igual que abans d’ahir, em vaig despertar després que sonés l’alarma per anar al cole; vaig baixar del llit; em vaig posar les sabatilles i vaig anar a la cuina, una mica marejada, per preparar-me l’esmorzar. Em vaig preparar un batut de maduixes i dues torrades i m’ho vaig menjar. Mentre em vestia vaig haver de córrer al lavabo però no vaig arribar a temps i vaig vomitar al terra. Quan la meva mare es va assabentar em va aconsellar que no anés a l’institut i em quedés a casa, perquè el dia abans m’havia passat el mateix. Vaig tornar al llit, convençuda de que no m’adormiria perquè normalment una vegada desperta no puc tornar-me a adormir. Sorprenentment em vaig adormir i vaig despertar-me gairebé a les tres. Per a mi, això va ser el fet estrany i a més a més va ser la prova de que alguna cosa no anava bé.

Carla

Fa tres anys, la Tere, avui exprofessora de l’institut però en aquells moments la meva professora de música de 1r de la ESO, em va dir que se’m donava molt bé la música i que podia dedicar-m’hi.

Se’m donava molt bé tocar la flauta, que era l’instrument que tocàvem a l’institut, però vaig optar pel piano perquè m’agradava el seu so i tenia molta curiositat pel que hi podia haver darrere d’aquelles 52 tecles blanques i 36 tecles negres.

Tot seguit, vaig anar a l’escola de música de Can Rafart per informar-me’n una mica més.  Em van dir que per fer classes de piano també havia de fer classes de llenguatge per aprendre a llegir i analitzar partitures. El llenguatge és com la classe teòrica, i la classe de piano com la classe pràctica.

Recordo que la primera classe de llenguatge va ser facilíssima, però a mesura que passaven els dies la teoria s’anava complicant. Molta gent pensa que el llenguatge és fàcil, però t’hi has d’esforçar bastant perquè de fàcil no ho és gens.

El piano té una cosa que els altres no tenen: les tecles de l’esquerra del piano es toquen amb clau de fa, i les tecles de la dreta amb clau de sol. Aquesta també va ser una de les raons per les quals em va cridar l’atenció aquest instrument. Al principi és molt difícil perquè has d’estar pendent que les dues mans toquin la tecla corresponent. Però ara ja és el tercer any que toco i la veritat és que m’he sorprès amb el que he evolucionat.

Sento que una partitura és com una llengua, ja que igual que les altres es pot llegir, però també es pot tocar a través d’ella. I és que, saber aquest tipus de llengua em fa sentir d’una manera especial perquè hi ha gent que no sap llegir ni col·locar una nota al pentagrama.

Alba

Quan era petita els meus pares em van apuntar a l’escola la Immaculada. Tinc breus records dels primers anys a parvulari però això sí, sé que m’agradava molt jugar a fer cases a les formigues amb el paper d’alumini de l’esmorzar, jugar amb els pneumàtics que ens donaven per fer rodar-los per tot el pati, cantar sobre els bancs amb les amigues, canviar cromos… Era molt feliç, però malauradament vaig créixer i vaig pujar a cicle mitjà. Vaig notar una mica de canvi, ja que ens van posar deures i ens van retallar mitja hora de pati (i això no li agrada a ningú…). Durant el cicle mitjà ens vam anar unint més i érem com una família, coneixíem a tots els professors i a la nostra classe hi havia un molt bon ambient, encara que sempre hi havia alguna baralla però no durava gaire. Els dies anaven passant i ens fèiem més grans, fins que vam arribar al cicle superior. Aquest dos últims cursos els vam aprofitar molt, per la majoria van ser els millors. Era molt difícil pensar que al cap de poc ens hauríem de separar, alguns ja tenien plans per marxar cap a instituts d’altres llocs, altres van repetir… Era estrany, portàvem molts anys junts.
Fins que un dia, la nostre última estada a la Immaculada va arribar. Hi va haver una allau de llàgrimes, però allà es va veure que per molt diferents que fóssim ens estimàvem molt tots.

Hi ha moltes coses que trobo a faltar de la Immaculada, una d’elles era carnaval. El carnaval de l’escola, era molt original. Durant tota una llarga setmana, havíem de preparar-nos la disfressa amb diferents materials que hi havia. Aquells dies eren molt divertits, però fins i tot podien arribar a ser estressants. A vegades, quedava poc per la rua i encara ens faltava bastant per acabar-la. Ens portava molta feina, però ho fèiem a gust i en sortien molt bons resultats.
També trobo a faltar fer panellets. Fèiem uns quatre grups a la classe i cada grup s’organitzava a l’hora de coure’ls, portar ingredients… I al mateix dia que els fèiem, després de dinar, anàvem a fer el “Concurs de Panellets”. Hi havia diversos premis: el panellet més original, més tradicional… i cada grup guanyava en un tema. La veritat és que no ens donaven cap premi i cap grup es quedava sense guanyar, però a tothom li feia molta il·lusió.

Portem ja quatre anys sense anar a la Immaculada, però no us penseu que no ens hem tornat a veure mai més amb els de la classe, sinó que durant l’any, fem com a mínim dos sopars i anem a veure professors. Tots hem canviat molt i ens hem distanciat més, però ens fa molta il·lusió recordar tots els moments que vam passar. Per mi aquests anys, han sigut uns anys molt bons i m’he endut uns grans amics!

Anna

La setmana passada vaig veure un reportatge sobre els Amish, aquests són un grup cultural molt religiós i no utilitzen les noves tecnologies com els automòbils, les televisions, etc.

En aquest reportatge uns joves, s’anaven del camp a viure una setmana a la ciutat, els joves estaven una mica sorpresos pel que veien, perquè era la primera vegada que anaven a la ciutat, el comportament d’aquests era una mica estrany. Els joves van aprendre molt sobre el que existia fora del camp. Es vestien de manera occidental, utilitzaven noves tecnologies, etc. Però hi ha una cosa que l’estaven pensant durant tot el dia “Quan torni a casa, la meva família m’acceptarà?”.

A l’hora d’anar a casa tots van anar vestits amb pantalons i camises. Però quan van arribar, dels quatre joves a cap el van acceptar a se casa.

La família de la primera noia s’havien mudat de casa per tal de que la seva néta no els trobés, la família de la segona, quan va arribar no li van voler obrir la porta i quan va anar a parlar amb les seves amigues, com la noia anava vestida normal, se’n van anar corrent, s’escapaven les amigues que des de petita havia estat amb elles. La família del tercer, el van deixar entrar a casa, però el tractaven diferent, per exemple li feien menjar en una taula apart. I la última noia que havia quedat amb les seves amigues en un bar, quan la van veure també se’n van anar corrent.

En aquesta cultura és deixen influenciar molt, sobre el que diu la gent. Jo no estic gaire d’acord amb la manera de pensar dels amish, però cada persona fa el que vol, i s’ha de respectar

 Zakaria