LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquesta setmana hem començat, com cada any, el treball de síntesi o crèdit.

Aquest treball m’ha aclarit molt els meus dubtes, ja que he passat de no saber què estudiar a tenir-ho claríssim. Agraeixo i molt haver anat al Saló de l’Ensenyament, perquè va ser el que més em va ajudar a l’hora de triar el que vull estudiar. També ha estat molt divertit fer aquest treball amb els meus companys ja que, de certa manera, les nostres aficions en l’àmbit laboral es complementaven o s’assemblaven.

En conclusió, com he dit, agreixo molt haver fet aquest crèdit, perquè ara sí que estic convençut del que vull fer i el que vull dedicar-me en un futur.

Pablo

Cada estiu vaig a algunes colònies i cada any són d’una cosa diferent. He arribat a fer de música, teatre, cinema, d’equitació, anglès i les últimes que vaig fer l’any passat van ser de teatre musical.

Va ser una experiència increïble ja que teníem 10 dies per preparar un musical sencer : CHICAGO. Jo estava emocionada perquè era la primera vegada que preparava un musical i a més en 10 dies només. Al arribar tothom em va semblar molt amable ja que la majoria de gent ja es coneixia però em van acollir molt bé. El mateix dia vam haver de fer un càsting per que els professors ens assignessin un personatge. Jo, si sóc sincera, em veia al fons del escenari cantant de fons i omplint l’escenari. Al dia següent ens van repartir els paper i la veritat que em vaig quedar sorpresa.

El musical CHICAGO té dues protagonistes, la Velma Kelly i la Roxie Heart, per dir-ho d’alguna manera la principal és la Velma Kelly encara que la Roxie Heart també té un paper molt important. Quan van anunciar el paper de Velma Kelly i seguidament van dir el meu nom no m’ho creia, estava segura que em tocaria un paper secundari però mai hauria imaginat que pogués interpretar aquell paper.

La setmana va ser increïble i a la nit de l’estrena estava molt nerviosa però per sort tot va sortir molt bé.

Dilluns van anunciar que les preinscripcions estaven obertes i no vaig tardar un moment  a apuntar-me, el cas es que aquest any farem el musical de Hairspray! Tinc clar que faré el possible per aconseguir un paper important, com l’any passat. No serà fàcil però si l’any passat ho vaig aconseguir per què aquest any no?

Adriana

La majoria de gent que no em coneix però que m’ha vist pels passadissos de l’institut o per qualsevol altre indret creu que sóc una persona antipàtica i fa un temps em preguntava per què tothom quan em coneix em diu que es pensava que no era així de simpàtica.

Doncs aquí ve la resposta. Jo, a la vegada de ser una persona molt activa i amb ganes de fer moltes coses, en els moments en que no estic fent res penso en moltes coses. Els meus ulls, sense cap mena d’intenció, miren a la gent que passa pel meu davant de dalt a baix segons ells amb una mirada vacil·lant i despectiva. La veritat és que això m’ha causat algun problema amb la gent però no sé com arreglar-ho ja que és una cosa totalment involuntària.

Quan ho vaig descobrir vaig estar uns dies intentant evitar-ho fins que vaig veure que no puc, és una cosa que forma part de mi i que no puc deixar de fer. Per aquest motiu, he arribat a la conclusió de que no haig de preocupar-me per aquests petits detalls involuntaris ja que segurament tothom en té algun i crec que també, de part de la gent que m’ha jutjat per això, no s’han de guiar per l’aparença.

Laia

Fa unes setmanes van fer un partit de la lliga anglesa dels que fa goig veure; no solament perquè era un derbi entre Liverpool i Everton, sinó perquè l´ambient i els ànims i cants dels aficionats feien que la emoció del partit traspassés els límits del terreny de joc, per si fós poc era un partit marcat en el meu calendari, ja que sóc aficionat del Liverpool. En definitiva, era un partit que tenia moltes ganes de veure.

Però quan em disposava a veure el partit va aparèixer un inconvenient (com a la majoria de dies) no havia acabat els deures encara i se´m feia incompatible fer les dues coses alhora. Així que malauradament vaig haver de tornar a l’habitació i seguir fent els exercicis de mates amb una mica de ràbia amb mi mateix, perquè vaig pensar que si m´hagués posat a fer els deures abans, en aquell moment podria estar veient l’esperat partit.

Sort que al final tot va acabar bé, vaig resoldre els deures de mates amb concentració, esforç i rapidesa i vaig poder acabar de veure la golejada del Liverpool sobre els seus veïns. Cosa que va fer que em sentís molt orgullós de ser seguidor de aquest equip.

Sergi Almansa

Fa com una setmana vaig veure un vídeo que circulava per Internet titulat “First Kiss”, en el qual la directora Tatia Pilieva reuneix a 20 desconeguts en una habitació, els posa un davant de l’altre i els grava mentre es fan un petó per primer cop. Primer es miren incòmodament, diuen tonteries, riuen nerviosament, miren a la càmera amb timidesa… Però un cop es toquen els seus llavis, el panorama canvia i es converteix en una escena més romàntica, sembla com si s’haguessin enamorat.

Però no tot és el que aparenta. Al cap d’uns dies, vaig veure una notícia que explicava que tot era una farsa, simplement era publicitat per a una marca de roba i els suposats “estranys” són actors experimentats en interpretar escenes d’aquest tipus.

A mi, inclús sense saber que era un muntatge, tampoc em va impactar tant el vídeo. Em va semblar maco, però tampoc esperava una reacció molt diferent de la que vaig veure. Però quan ja sabia la veritat, em va fer reflexionar sobre la publicitat i sobre el que són capaces de fer les empreses per vendre’ns els seus productes. Fan el que faci falta per incitar-nos a consumir, encara que sigui mitjançant mentides, cosa que trobo molt poc ètica però a la vegada intel·ligent, ja que les estratègies que fan servir algunes empreses estan ben pensades i funcionen.

Tot i així, penso que en comptes de camuflar productes dolents amb mentides perquè semblin més bons podrien fer-los bons directament i així s’estalviarien enganyar a les persones.

Núria

A mi m’agrada molt esquiar, des de ben petita espero amb moltes ganes que arribi l’hivern i el fred per anar-hi i poder gaudir del magnífic paisatge que ofereixen les muntanyes cobertes de neu.

Quan arribo a l’estació, em poso les botes, els esquís i el casc i me’n vaig directament al telecadira. Un cop arribo a dalt de les pistes em dirigeixo cap una d’elles i des d’aquest moment m’oblido de tot el que m’envolta i gaudeixo al màxim del descens. És un dia intens, dinàmic, que s’aprofita al màxim i on un no para gairebé quiet.

Al cap d’unes hores, que se’m passen volant, arriba el moment de sortir de les pistes, treure’m els esquís i aquelles malèvoles botes que em destrossen els peus. En tornar cap a casa comentem allò que ens ha fet riure o que ens ha agradat més, com les caigudes, i finalment m’acabo adormint.

Ara farà una setmana vaig anar a esquiar amb les amigues. Va ser una experiència inoblidable, amb les seves caigudes, bogeries, pèrdues d’esquís… Espero tornar-hi l’any que ve i passar-m’ho igual de bé.

Eva

Diumenge vaig anar a l’hospital a veure el pare de la novia del meu pare, que està ingressat des de fa uns dies. Al cap d’una estona d’estar a la seva habitació vaig començar a tenir molta calor. Això no em va estranyar gens, perquè m’havia abrigat molt per anar amb la moto. Així que, sense donar-li més importància vaig treure’m la bufanda i la jaqueta. Però tot seguit vaig començar a veure-ho tot negre; encara que m’havia passat altres vegades, aquesta vegada durava més de l’habitual, i vaig començar a angoixar-me i a posar-me nerviosa. Vaig mantenir els ulls tan oberts com vaig poder per veure si d’aquesta manera aconseguia recuperar la visió i em va semblar recuperar-la però segons després vaig tornar a veure-ho tot negre i vaig caure a terra. Un parell de minuts després vaig despertar-me en una cadira, m’havia desmaiat. Segons el que em deien, jo estava molt pàl·lida i em varen mirar la pressió, que la tenia molt baixa, però em vaig prendre un suc i de mica en mica vaig anar recuperant el meu color.

Això m’ha fet parar-me a pensar que per un moment he sigut invident. La gent normalment no valora la importància de la vista perquè els resulta una cosa completament normal però n’hi ha d’altra que els agradaria poder veure el món en el que viuen, la gent que els envolta, el curiós mecanisme de qualsevol màquina,… 

Carla

Fa uns dies, els mitjans de comunicació ens van fer arribar la noticía de què un avió de Malaysa Airlines havia desaparegut de cop i volta. Això succeí al cap de quaranta minuts d’enlairar-se, després de que es tallessin els sistemes de comunicació i que l’avió canviés bruscament de rumb. Hi havia 239 passatgers a bord, i en aquell moment es trobaven entre Malàsia i Vietnam, però tot i així l’avió pot estar en aquests moments força més lluny, ja que tenia capacitat per volar 7 hores més.

Però com és possible què un objecte d’aquelles dimensions desaparegui per art de màgia? Els que duen les investigacions creuen que la resposta més probable és la d’un segrest o sabotatge. Però llavors on ha anat a parar l’avió per què no el trobin? Hi ha la possibilitat que hagi caigut en una illeta remota i desconeguda amb tanta vegetació que no deixi veure l’aparell. Molta gent assegura que deu haver caigut al mar, però si és així, com s’explica que els telèfons mòbils dels viatgers donessin línia durant cinc dies després de la sobtada desaparició? Molt estrany. Però el més sorprenent de tot és que corre la veu que dos dels passatgers viatjaven amb els passaports robats a dos homes que havien mort en un accident aeri.

A mi sincerament m’ha sorprès molt la notícia. Potser és perquè no li han trobat explicació lògica. Unes explicacions (no molt creïbles) són que allà hi ha una zona de proves de l’exèrcit, hi ha un portal que connecta amb l’univers, hi ha un forat de tal profunditat que ha absorbit l’avió o simplement el director de la sèrie “Lost” ens ha volgut ensenyar que el final de la seva obra no havia de ser tan criticat, ja que pot passar a la realitat. Qui sap…  També podria ser que els que mouen els fils del món (no els polítics, sinó els que estan per sobre seu) o sinó els governs, tenen allà un secret sobrenatural i desconegut per nosaltres on ha anat a parar l’avió. I perquè no ho descobrim ens ho estan amagant i posant proves falses, perquè creiem que ja s’ha trobat l’avió i tot ha estat normal. Per ara hi ha massa interrogants sense resposta. Segurament d’aquí uns dies sabrem el veritable (o suposat) desenllaç.

Aina Ros Alsina.

Per a mi, la música és una manera de viure el dia a dia. És vida, riure, felicitat i, sobretot, records. Per què records? Perquè sempre que em poso a cantar les cançons que escoltava de petit (que em cantaven els pares, que sentia a les pel·lícules o simplement que escoltava perquè volia) em treuen un somriure, per petit que sigui.

En realitat aquesta només és la meva opinió personal i potser no tinc raó, però és el que crec i ningú em pot fer canviar d’opinió, perquè la música és un sentiment que duc molt a dins meu. Porto escoltant música i cantant des de petit, ja fa tant de temps que ho faig, que ja no ho recordo. També , sempre he gaudit de tocar o escoltar un instrument, de fet, en aquest moments practico el violoncel, la guitarra, l’ ukelele i el baix elèctric.

Podria continuar explicant perquè m’agrada tant la música, però crec que la millor manera de gaudir de la música és compartint-la amb algú, perquè quan pots compartir la musica amb els altres la gaudeixes molt més.

En conclusió, sento que la música ha format i formarà sempre part de mi, i no em podria imaginar una vida sense poder escoltar una mica de música.

Guillem.

Jo no sóc una persona molt llançada a l’hora de prendre decisions importants. El cas és, que mai ningú m’havia demanat que prengués cap decisió fins fa una setmana.

Em vaig assabentar que el dia que jo marxava de viatge de final de curs era el mateix dia que actuava al teatre Poliorama. Una persona a la que el teatre no li agrada ho té ben clar, prefereix anar a Amsterdam amb els amics, però jo vaig haver de pensar-ho molt. Per mi actuar al teatre Poliorama és increïble ja que fins ara he actuat a teatres petits i el Poliorama és molt gran. Per altra banda porto molts anys esperant aquest viatge i anar amb tots els meus amics de sempre a Amsterdam durant 5 dies ha de ser una de les millors experiències que em pugui passar mai. A més seria una manera de acomiadar-me d’ells ja que acabat l’institut marxaré a viure a Barcelona.

Ha costat molt decidir-ho però sincerament prefereixo marxar a Amsterdam que no fer una obra de teatre, ja hi haurà noves oportunitats d’actuar allà però el viatge és una experiència irrepetible.

Adriana Carpi