LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sé que queda lluny, però el pla que tinc per aquest estiu, a part d’entrenar, és fer un viatge a Mèxic. Em faria molta il·lusió poder anar a aquest país bàsicament per dos motius. El primer és perquè hi tinc família i, per tant, seria una bona oportunitat per visitar-la. A més a més, mai he trepitjat Amèrica i crec que seria una experiència genial. De fet, aquest escrit no tracta del planning que tinc per a les vacances, sinó dels problemes que han sorgit a l’hora de plantejar la idea del viatge als meus pares.

Tot va començar quan la meva tieta va comentar que cap al juliol marxaria a veure la família a Mèxic. Des de fa dos anys que jo hi vull anar, però és una mica complicat, ja que som quatre persones a casa i el viatge s’encariria massa. Així que, en aquell moment vaig veure l’oportunitat perfecta per fer la gran pregunta: “Papa, puc anar a Mèxic amb la tieta?”. El meu pare em va mirar amb un somriure una mica estrany, feia cara de no creure-s’ho. Jo hi vaig insistir i ell em va donar la mateixa resposta que em dóna sempre quan alguna cosa no li sembla bé: “Ja parlarem”. En aquell moment se me’n van anar totes les esperances que tenia de fer el viatge i ja no hi vam parlar més. Anaven passant els dies i de tant en tant, jo iniciava la conversa per parlar sobre el tema. Cada vegada que hi parlàvem em posava una excusa diferent. Un dia em deia que Mèxic era molt lluny, un altre que què faria si em passava alguna desgràcia, al dia següent em posava l’excusa dels entrenaments que tinc al juliol… Així fins avui, i encara estic esperant una resposta.

Entenc que costi prendre una decisió definitiva perquè Mèxic està molt lluny i tot el rotllo aquest, però quin motiu hi ha per no deixar-m’hi anar? Pensant-ho bé, no té perquè passar res. Arreu del món, cada dia viatgen milions de persones i no acostuma a passar-los cap desgràcia ni accident. Al cap i a la fi aniria amb la meva tieta, així que no entenc per què no podria. Crec que el què no assimilen és que ja m’he fet gran, no sóc una nena petita. Sí, quan ets un nen els pares no et deixen anar a qualsevol lloc, ja que en la majoria dels casos els nens petits ploren i enyoren els seus pares a la nit següent d’estar fora de casa, però jo no! Amb això no vull dir que no enyori els meus pares quan passo molt de temps fora, sinó que, com sóc prou gran em sé controlar.

En fi, aquest estiu encara no sé què faré, si aniré a Mèxic o no, però espero que els meus pares s’apressin a prendre una decisió perquè la meva tieta ha d’anar traient els bitllets d’avió. Tant de bo que la resposta sigui un sí, d’aquesta manera podria visitar la família i viuria tota una experiència en un continent que m’agradaria molt conèixer.

Marina

L’altre dia vaig veure una pel·lícula molt inspiradora. Sincerament jo no la tornaria a veure, perquè és d’aquelles pelis que fa patir. Està basada en fets reals, per això és tant impactant.

Ens trobem a l’any 1985 on dos nois anglesos s’aventuren a pujar una muntanya d’aquelles tant difícils del Perú. No tenen gaire experiència, però com són joves i tossuts la pugen pel cantó més difícil. A la baixada en Joe es trenca una cama i ell mateix explica com li “grinyolava l’os”. En Joe va lligat al Simon, el seu company. Però com en ell està uns 50 metres més avall, en Simon no s’adona que en Joe es queda penjat al no res. No té cap paret on agafar-se. Es queden una estona així, i com en Simon es pensa que en Joe és mort, talla la corda. Això fa que en Joe caigui d’uns 50 metres a dins un forat de gel. En Simon dolgut per el que ha fet, torna al camp base (cremat, deshidratat, ferit…). Mentre, en Joe, amb la cama trencada (cremat, deshidratat, i ferit) aconsegueix sortir d’aquell forat tan horrible. Un cop fora, es dirigeix cap al camp base creient-se cada cop que s’aixeca. Fa un esforç físicament impossible però al final arriba amb els altres que pensaven que era mort. El que em va sorprendre més de tot això, és quan en Joe està a punt d’arribar al camp passa factura de la deshidratació i es pensa que ja és home mort, em va sorprendre molt que l’únic que li ve al cap en aquell moment és “Brown girl in the ring” de Booney M.

Si no m’haguessin dit que aquesta peli-documental està basada en fets reals i els mateixos Joe i Simon no sortissin explicant la seva perillosa experiència, hauria pensat que és una d’aquelles pelis americanes amb final feliç.

Haig de dir que quan en Joe estava a dins la cova pensat què feia i amb l’os absolutament partit i trancat, jo m’hauria quedat allà a morir. M’hauria estirat i hauria pensat en les coses més bones m’han passat a la meva vida. M’hauria rendit. És increïble l’esforç que fa en Joe per reunir-se amb el seu amic, és un esforç sobrenatural, es sobresupera. No he comptat les vegades que quan vaig d’excursió i a mitja pujada penso “si pogués em quedaria aquí assentada i després tornaria enrere”. Crec que el meu esforç hauria d’aprendre de l’esforç d’en Joe ja que quedar-se mig mort i deshidratat i tenir tantes ganes de viure no té res a veure amb el meu esforç per no suspendre.

Helena

Fa més d’un any vaig començar 3r d’ESO molt enfadada, ja que ens havien barrejat a les classes i m’havien separat de quasi totes les meves amigues. Vaig pensar en queixar-me, fins i tot vaig dir-li a la meva mare que parlés amb els professors per veure si podien canviar-me, però al final vaig acabar pensant que no em farien cas i em vaig conformar amb la classe que m’havia tocat.

Cap al segon trimestre em van asseure al costat de l’Anna Xaubet, per mi una desconeguda que simplement coneixia de vista. Semblava molt tímida però a la vegada simpàtica. Va anar passant el temps i cada cop érem més amigues, m’ho passava genial a les classes i vaig descobrir que, quan la coneixes, de tímida no en té ni un pèl. D’altra banda estava l’Helena, que també va congeniar molt bé amb l’Anna, i com jo ja la coneixia del cole, ens vam fer amigues totes tres.

Actualment, segueixo a la mateixa classe, sent igual d’amiga, o més, de l’Anna i l’Helena. A les tres ens agrada dir-nos PTAF perquè un dia l’Helena va trobar un vídeo a Internet de tres noies negres que canten i ballen rap una mica “a lo cutre” i es diuen així. Ens encanta imitar-les i cantar les seves cançons plenes d’insults en anglès sense cap sentit.

Amb aquest escrit els vull agraïr tot el que em fan riure cada dia, i dir que gràcies a aquesta experiència m’he adonat que el què en un principi pot semblar una cosa horrible a vegades resulta ser una de les millors coses que et poden passar.

Núria

Estic caminant per la platja plena de gent, tothom somriu i s’ho passa bé. Ara mateix no fa calor ni vent i la mar està completament en calma. Tinc la impressió de que alguna cosa no va bé, tot és molt fals i res aparenta ser real, sembla que estigui somiant. Just en aquest instant, em desperto al meu llit estirada boca adalt, però no obro els ulls ni em moc, no puc fer-ho! Una sensació d’angoixa m’envaeix i les pulsacions del cor em comencen a accelerar, per més que ho intento les senyals que envia el meu cervell a la resta del cos no es compleixen i no em puc moure. M’intento calmar a mi mateixa i, per fer-ho, em centro en la meva respiració. Noto com començo a tranquilitzar-me i m’esforço per visualitzar algun tipus d’imatge i aconseguir tornar a dormir. Al finalitzar els segons que dura aquest moment, per fi em desperto. Un alleujament alliberador no deixa de manar de dins meu, ràpidament m’aixeco del llit i estiro els braços amb tota la força que puc. Sense deixar de badallar, començo a moure els braços  i em desempereixo tant com puc.

Marta

“Fotografia que algú es fa a si mateix, normalment amb un smartphone o una webcam, per pujar-la a un fòrum o xarxa social “. Aquesta és la definició oficial de selfie segons l’Oxford English Dictionary, que l’ha escollida com a paraula de l’any 2013.

En poc temps això del selfie s’ha tornat una bogeria, ha faltat poc perquè la tendència de fer-se fotos a un mateix fes la volta al món. Un exemple ben clar és el selfie que es van fer diverses estrelles de Hollywood en plena Gala dels Òscars 2014, en poques hores es va convertir en la foto amb més retwits de la història. Òbviament ja n’han sortit mil i una variant, diferents “estils” i fins i tot diferents noms per acabar dient: autofoto.

A vegades és bo aturar-se un moment i ser conscient de què passa al nostre voltant. Per això, fem un pas enrere, deixem de banda tants smartphones, facebook, twitter, instagram, etc., i centrem-nos en les fotos en si, ja que pràcticament ens en fem cada dia. Fem fotos amb les amigues, dels deures, dels menjars, del paisatge… es pot dir que fem fotos a tot el que trobem al llarg del dia. I és per això que crec que fer (o fer-se) tantes fotos comença a perdre sentit. Abans, fèiem fotos per al cap d’uns anys recordar aquell moment que vam viure, per asseure’t amb la teva família o amics i parlar de totes les anècdotes i detalls. Però amb aquesta “mania” de fer tantes fotos crec que estem perdent una mica el nord. Hem deixat de fer-nos fotos per simplement recordar, ara fem fotos per demostrar a tothom que nosaltres estàvem allà, que hi érem, però realment vivíem aquell moment? Penso, que en aquest sentit, la societat està emmalaltint, quan anem de vacances, de cap de setmana o simplement a veure una pel·lícula al cinema, estem més pendents de fer-nos fotos amb el cartell del cinema i veure la reacció de les nostres “amistats” a les xarxes socials, que no pas de gaudir del moment.

Però tot això té unes conseqüències, d’aquí a uns anys tindrem milions de fotos guardades a les memòries dels mòbils i ordinadors que serem incapaços d’organitzar i simplement obviarem. Abans un foto era el record d’un moment únic i especial, ara és un capítol més en un diari fotogràfic sense sentit.

Àurea

Avui he agafat l’autobús a les quatre, i amb una mica de mandra he anat cap a classe de piano. Com sempre, la classe estava tancada i he hagut d’anar a buscar les claus a consergeria. He aconseguit obrir-la i, mentre esperava que la meva professora baixés, he començat a tocar. Al cap d’una estona, quan finalment ha baixat, hem parlat una mica i li he ensenyat el que li portava per avui. A mitja cançó, el conserge ha picat a la porta. Anava una mica carregat ja que portava un paquet bastant gran, l’ha obert i estava ple de pilotes amb boletes de colors a dins submergides en aigua. Com que aquesta setmana és la “setmana de l’amic”, els alumnes que porten un amic a la classe, els en donen una. La meva professora n’ha agafat tres, dues les ha deixat sobre l’estanteria i l’altra me l’ha donat. M’ha explicat que aquestes pilotes havien d’anar a a botiga del museu Greco, però les havien marcat com a defectuoses perquè tenien una mica d’aire a dins i al final es “moriria”.

He arribat a casa molt contenta i li he ensenyat a tothom el que m’havien donat. Sembla mentida que un simple “regal” ens faci feliç (o per el menys a mi). He agafat la pilota i l’he posat a contrallum. Totes les boletes quedaven il·luminades i agafaven un color ben viu. He estat durant uns minuts absorbida amb la subtil dansa que feien al sacsejar-la, cada una amb una direcció diferent, pujaven i tornaven a baixar lentament. Mentre les boletes anaven fent els seus moviments, la bombolla d’aire, el qual ha marcat la pilota com a defectuosa, s’hi afegia. Cada vegada que canviaves la posició de la mà, la bombolla lògicament, es quedava a dalt. M’ha fet bastanta ràbia que tota l’estona s’hi quedés, i he estat inútilment uns minuts, intentant fer-la baixar.

Com he dit abans, sembla mentida que tots aquests detallets que no tenen cap utilitat ens facin tanta il·lusió. Al començament els dónes molta importància, però a mida que van passant els dies els vas abandonant a un racó fins que els perds o simplement els llences. També trobo molt curiós que una cosa tant senzilla, ens faci entretenir tant. A vegades he pensat el perquè un nen petit li agrada tant mirar i remirar un braçalet, doncs avui, jo he fet el mateix però amb un altre objecte. Després m’he sentit bastant estúpida, però té com un imant que feia que no podia treure-li els ulls de sobre. La veritat és que he perdut bastant el temps distreta observant la pilota, però he trobat un tema per escriure.

Anna

Basquetbol: conegut vulgarment com bàsquet, és un esport entre dos equips de cinc jugadors, que busquen introduir una pilota dins la cistella defensada per l’equip contrari, amb l’objectiu d’aconseguir més punts que l’adversari, tot respectant les regles del joc. Típica definició que et dona qualsevol pàgina web. Però… Realment això és així per tothom?

Doncs veureu, el bàsquet no acaba aquí. Per molts no es només encistellar, anotar un cert rècord de punts, ser l’MVP d’un partit, una estrella coneguda mundialment… Sobretot és un estil de vida, una certa disciplina, tot un compromís. Personalment, a mi el bàsquet m’agrada molt i la gent que em coneix ho sap molt bé. Aquest esport és una cosa que m’omple molt, i que m’ajuda a desconnectar quan aquell dia les coses no m’han anat gens bé, tant al cole com a casa, també m’ajuda a créixer com a persona, em dona nous valors i aprenc noves coses.

Porto des que vaig néixer posada en el món del bàsquet, ja que, cosins, tiets, tietes, el meu germà gran…. tots, han passat pel món del bàsquet, i jo també he volgut seguir els seus passos. Ara ja farà uns sis anys que em vaig apuntar en un equip, concretament al Club Bàsquet Vilassar de Dalt, després d’estar molts anys preguntant-me si jo valia per aquest esport, si m’agradaria, si m’ho passaria bé, però després d’apuntar-m’hi vaig veure que tothom val per qualsevol esport, i que si t’agrada t’ho passes bé. Veritablement no em penedeixo gens de continuar jugant, perquè, gràcies aquest esport, he conegut nova gent, he fet nous amics, he descobert nous equips de bàsquet, he anat a altres pobles i he conegut nous estils de joc. S’ha de dir que el bàsquet omple molt de temps, gairebé tots els caps de setmana tinc partit al matí i a vegades a la tarda, durant la setmana tinc entrenament tot i que faig només quatre hores setmanals, ja que els divendres doblo l’entreno: un cop a la tarda i un altre cop el vespre-nit. La veritat a mi això de doblar hores no m’importa, perquè gràcies aquestes això puc millorar cada dia una mica més. A més a més, m’encanta mirar partits de bàsquet, ja siguin del barça, de la penya o de qualsevol equip, perquè veig noves tècniques que després intento posar en pràctica.

En definitiva el bàsquet és un esport que m’encanta, i que tot i que a vegades es passa una mica de nervis, és un esport que em relaxa molt. Amb tot això també vull dir que crec que cadascú en el fons té un esport que d’una manera o una altra el defineix. Per això, busqueu un esport que us ompli i us agradi, al cap i a la fi segur que tothom porta un esport dintre seu.

Mariona

Ara mateix no estic passant pel millor moment de la meva vida, la situació a casa i a l’escola és complicada per a mi. Les dues coses estan vinculades, si l’escola em va malament a casa tinc problemes, i el mateix a l’inrevés. Però bé, no vull redactar aquest escrit per donar les culpes al demés, sinó per reconèixer els meus errors per poder millorar.

Començaré per l’escola, que és el tema que més em preocupa. Aquesta avaluació no ha sigut gens positiva, i això és degut a la falta d’atenció a classe i d’estudi. Ara tinc un repte, és intentar aprovar totes les assignatures en dos mesos, sé que és complicat, però amb esforç no tinc cap dubte de poder aconseguir el meu objectiu. A casa, el que hauria d’intentar millorar és la situació amb els meus pares i començar a implicar-me en les feines de la casa.

Fins ara no he fet res de les dues coses, suposo que això és el motiu del meu fracàs, però a partir d’aquest moment intentaré millorar.

Pau

El dilluns passat vaig veure a les notícies que un grup de guardies civils havien celebrat una festa en “honor” a Antonio Tejero i al 23-F. Per qui no sàpiga qui és, Tejero, va ser un tinent coronel de la Guàrdia Civil que el 23 de febrer de 1981 va intentar instaurar una dictadura militar a Espanya. Aquest cop d’estat va fracassar.

Es veu que a Espanya no aprenem. De moment no s’han pres represàl·lies vers els assistents d’aquell dinar. Desprès de tot el patiment que han generat les dictadures, i no només a Espanya, sinó arreu de tot el món, nosaltres deixem que aquests fets succeeixin. A part d’això, també s’ha de dir que aquesta gent ha incomplert la Constitució, ja que una de les lleis fonamentals d’aquesta és que cap persona o organisme pot anar contra la democràcia. Per què ho permetem? Crec que ens hem de plantar davant del que podríem considerar un acte de feixisme. M’agradaria que es prenguessin accions legals, però sé que no passarà, ja que vivim en un país on governen els incompetents.

Senyor fiscal general de l’estat, actuï! Defensi aquesta constitució amb la que s’embolcallen vostè i el govern. Tingui la mateixa fermesa contra el feixisme que contra el dret democràtic del poble català a decidir el seu futur, perquè per això si que estan ben atents.

I a més després de les pilotes llençades als immigrants que fugen de la fam a Melilla. S’han d’eliminar de la Guàrdia Civil aquests tics de “salvadors de la pàtria”. En aquests casos ni honor, ni “todo por la patria” ni “benemérita”.

Jesús

Ahir, com ja sabeu va ser “el clàssic” entre el Barça i el Madrid. Eren les 8, i al no tindre El Plus, vaig haver de mirar-ho per Internet; una pàgina anomenada “Rojadirecta”. Vaig entrar a la pàgina i vaig gaudir del partit.

En aquest partit, el Barça havia d’aconseguir els 3 punts si o si; és a dir, la victòria, perquè sinó el Barça ja no podria guanyar el títol de la lliga. El Barça va aconseguir avançar-se en el marcador, però acte seguit, Benzema, el davanter del Madrid va aconseguir marcar dos gols en 5 minuts.  Poc temps després, Messi, el millor jugador del món (opinió personal) aconsegueix marcar un gol. El partit va acabar 2-2 abans de la primera part.  A la segona part, els dos equips feien moltes ocasions de gol, ja que els dos es jugaven el títol. Va acabar el partit amb un 3-4, on el Barça va ser victoriós. Graciés a aquesta victòria, el Barça es troba només a un punt del Madrid i del Athletic de Madrid, amb possibilitats de guanyar la lliga.

Sergi Sánchez Jurado