LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tots en tenim de vida, tots els éssers vius, es clar. Però cada ésser en té una visió diferent. Jo crec que una mosca que dura dos dies es pren la vida de diferent manera que una tortuga, la qual pot complir fins a centenars d’anys. Però jo volia parlar, més que res, dels humans.

Tots durem el mateix (si fa no fa), però cadascú té les seves pròpies preocupacions. El que a tu et preocupa a un altre li sembla insignificant comparat amb el que a ell li causa preocupació. Però aquestes preocupacions poden canviar més bruscament que el temps. I si són tan insignificants per uns, i poden variar tan ràpid, perquè ens hem de preocupar per elles? Potser perquè són preocupacions… Quan no ens passen coses importants (les quals estan relacionades, des del meu punt de vista, amb la salut, l’amor i els diners) qualsevol tonteria ja ens causa preocupacions. Però quan alguna de les coses importants ens falla, veiem la sort que teníem abans sense problemes importants. Encara que, realment, aquest tema és força complex, ja que hi han problemes i problemes, de molt importants i de molt poc, que varien segons l’edat de l’individu.

Vull fer referència a la meva tieta, la qual en aquests moments està tenint un fill. Aquest matí la protagonista de la seva vida era ella, però a la nit el protagonisme passarà al seu fill. Ella passarà a ser l’actriu secundària de la pel·lícula de la seva vida. I ho dic així de segura perquè fa cosa de dues setmanes la meva altra tieta també va tenir un fill. Però no només canvia la vida de les mares, sinó també les dels nens, els quals passen de no tenir cap preocupació a haver de procurar que les mares sàpiguen que han de menjar.

La millor solució als problemes és pensar que no ets el que en té més del món, sinó que hi ha gent amb més problemes i de més importància. Per tant, sempre que estigueu preocupats per coses que en realitat no són importants, digueu-vos a vosaltres mateixos: Don’t worry, be happy! 

Aina Ros Alsina

Tito Vilanova va ser un futbolista i  entrenador  del primer equip del Futbol Club Barcelona des del 15 de juny de 2012 fins al 19 de juliol de 2013, quan va ser obligat a retirar-se per poder fer-se un altre tractament en la seva lluita contra el càncer que tenia concretament a la glàndula paròtide. Tito portava lluitant contra aquesta malaltia dos anys, ell sempre havia sigut molt fort per poder superar-la tot i que havia estat obligat a deixar el que realment li agradava, el món del futbol.

Tito sempre ha sigut molt estimat per tots els barcelonistes, per això el passat divendres 25 d’Abril va ser un dia molt dur per tots,Tito va morir a l’hospital on portava una setmana ingressat perquè la seva malaltia anava empitjorant. Poc després de l’anunci de la seva mort les xarxes socials s’han omplert de comentaris de suport a la família i de record al que va ser entrenador del primer equip del Barça. Durant aquets dies després de la seva mort el camp nou ha estat el lloc més visitat de tot Barcelona on s’ha creat un racó amb una foto de Tito perquè tots els aficionats portessin objectes per tenir un bon record.

Malgrat aquesta mala notícia tots els barcelonistes, i aficionats al futbol sempre recordarem a Tito com a un gran exemple a seguir.

Carla Marco

Un dels problemes al que ens enfrontem dia a dia és el famós “què em poso?”.

Segons el meu punt de vista, la manera de vestir transmet molta informació sobre nosaltres, per exemple, la primera impressió sobre una persona desconeguda dependrà de la seva aparença física, és a dir, com vesteix. Per tant, l’aspecte d’una persona és la imatge que aquesta projecta i reflexa part de la personalitat de cadascú.

Tot i això, no hi ha formes de vestir correctes, ja que crec que el més important és que ens sentim còmodes amb nosaltres mateixos. La teva imatge ha d’anar d’acord amb la teva activitat diària, personalitat i per suposat el teu estil.

“Vestir bé” no crec que signifiqui vestir tots iguals o seguir una moda, sinó anar vestit adequadament per cada ocasió. Malgrat tot, no hauríem de preocupar-nos del que opinen els altres sobre com vestim però, ens agradi o no som jutjats per la nostra aparença.

Aina

Hi han dos tipus de persones, els que diuen que els hi agrada llegir i els que no. Jo sempre m’he identificat amb el segon. La meva mare em deia que no és que no m’agradi llegir, sinó que no he trobat el llibre adequat. Jo no m’ho creia, pensava que era millor mirar pel·lícules que no pas llegir un llibre perquè no et porta tan de temps, costa menys esforç i no és tan avorrit ja que la majoria de llibres ni tenen dibuixos.

Fa poc he descobert que m’equivocava per complet. A l’assignatura de socials ens han fet llegir un llibre que es diu “El Lector”, tracta d’una història d’amor entre un jove de quinze anys i una dona de trenta. La trama em va enganxar moltíssim i al final el llibre em va agradar molt perquè no m’esperava gens el final.
Com que em va agradar tant vaig decidir mirar la pel·lícula, vaig pensar que seria inclús millor que el llibre, però no va ser així. No era del tot dolenta però li faltaven un munt de detalls del llibre, que com jo m’havia llegit el llibre ja els sabia però sincerament, si arribo a mirar la pel·lícula sense llegir-me el llibre prèviament no hagués valgut res.

Amb aquest text no vull dir que ara sóc una fanàtica de la lectura ni res per l’estil, però sí que miro la lectura amb uns altres ulls i no tornaré a dir mai més que no m’agrada llegir.

Núria

No vull dir que no m’agrada estudiar, però no m’agrada. Sé que és molt important pel meu futur i tots els tòpics que es diuen, per la veritat a vegades veig els estudis una mica innecessaris a l’hora d’aplicar-los a la vida real. I amb això no vull dir que estudiar sigui una pèrdua de temps, ni molt menys tot el contrari estudiar és el millor que pots fer en aquests moments, però jo ho veig d’aquesta manera.

Podríem dir que en aquesta vida jo he vingut per jugar a futbol, és l’únic que sé fer bé i és el que m’hi he dedicat tota la meva curta vida, només cal que mireu els meus anteriors escrits, tots són sobre futbol. Sé que sona molt surrealista però jo em vull dedicar a jugar a futbol per mi seria injust que el meu destí estigués fora dels terrenys de jocs. Estic convençut que jo he vingut aquest món per fer-ho.

Sergi

Fa uns dies, vaig dir que tenia una entrevista per poder accedir a una escola. Bé, aquest divendres em va arribar una carta dient que m’havien acceptat. Desprès de tota aquesta setmana impacient per veure els resultats i qui era apte o no per entrar a la Monlau.

Quan vaig arribar a casa, ma mare em va obrir la porta corrent dient-me que m’havien acceptat a la Monlau. Es veia que ella era més feliç que jo en aquell moment, va ser un d’aquells moments en els que no saps com reaccionar, així que l’únic que vaig fer va ser llençar-li un somriure a la meva mare, que és la persona que ha fet possible entrar en aquesta escola.

És per això que aquest escrit no es centra tant en l’acceptació de l’escola, sinó en la meva mare ja que li significa una gran inversió, degut a que es una escola bastant privilegiada i no és gens barata. També perquè sempre fa tot el que pot per ajudar-me, encara que ho accepto no sóc el millor fill que es pot tenir.

Pablo

Fa uns quants anys que els telèfons mòbils existeixen, però no en fa tants que estan a l’abast de tothom. Des de que es van inventar fins ara, cada cop més, han estat un dels aparells que més ens ha canviat la manera de fer i sobretot ens ha facilitat la vida a l’hora de comunicar-nos amb la gent sigui d’on sigui i estigui on estigui. L’evolució és tan important que és difícil imaginar-nos la nostra vida sense un telèfon mòbil, arribant a ser, en la meva opinió, totalment imprescindible. El telèfon és tot, l’agenda, la càmera per fer fotos, el diari de la teva vida, on penjar les vivències, la consola on hi ha els jocs de moda, l´alarma per llevar-nos al matí, etc, és gairebé impossible caminar pel carrer més de cinquanta metres sense veure a ningú mirant el mòbil, pendent a l’espera d’un missatge de whatsapp o de qualsevol tipus de notificació. Sobretot la gent jove i cada cop més la gent més gran, des que ens llevem fins que anem a dormir portem el mòbil enganxat, ja sigui a la mà o a la butxaca i a l’hora d’anar a dormir procurem deixar-lo a la tauleta de nit, ben a prop nostre, perquè l’endemà el puguem agafar sense moure’ns del llit. La tecnologia informàtica, i sobretot els telèfons mòbils, com a mitjà a l´abast de tothom, ens han permès més comunicar-nos amb la gent d’una punta a l’altre del mon, contribuint en gran mesura a fer un mon més globalitzat. Tot i els avantatges, que són molts, els telèfons mòbils presenten una sèrie d’inconvenients, com per exemple, ens limita l’atenció per realitzar altres activitats, estem més pendents d’ells quan no toca, com quan hem de dedicar-nos a estudiar o com quan estem en una reunió d’amics o familiar i estem més pendent del mòbil que del que es parla … i sobretot, penso que el pitjor que té, és que fa que la gent a vegades, interpreti situacions de manera molt diferent de la que ho faria si tingués una mateixa conversa amb l’altra persona cara a cara. Evidentment si ara desapareguessin els telèfons mòbils, l’evolució de la societat faria un pas enrere perquè tot i que presenten els seus inconvenients, ens aporten uns avantatges i unes comoditats innegables, però estaria bé de tant en tant apagar-los i dedicar-nos a escoltar en directe el nostre entorn.

Eva

Aquest any per setmana santa, els escoltes vam fer el projecte Kivit. Aquest projecte tracta en pintar les cases de les persones grans voluntàriament. Acostumen a ser molt velles, els hi cau la pintura, tenen forats a la paret, etc.

Vam triar tres cases del poble, però no a totes tenien els mateixos problemes. N’hi havia una que tenia tèrmits a les parets, i estava molt malament, l’altre s’havia d’arreglar la façana, i la que em va tocar a mi, s’havia d’acabar d’arrencar i pintar trossos de pintura que queien.

La propietària de la casa es deia Ana. La veritat es que em va caure genial, a més a més era molt graciós ja que ens dèiem igual i vam néixer al mateix dia. Ens va explicar moltes experiències, xafardejos, curiositats… es veia que li agradava molt que estiguéssim per allà, de fet, per agrair-nos-ho, cada tarda ens preparava un pastís mentre s’assentava per xerrar amb nosaltres.

Jo crec que això va ser el que li vaig donar més importància, ja que la gent gran moltes vegades es troba sola a casa. L’Ana ens deia que li agradava mirar la televisió perquè la distreia molt, però de fet, li agrada més que la vagin a visitar. Així doncs, el primer dia que vam començar a treballar, va trucar al seu fill tota emocionada, dient-li que tenia sis persones treballant a casa seva, i que estava la mar de contenta.

Volia agrair-nos d’alguna manera tot el que estàvem fent i un dia a la tarda ens va cridar per que ens volia ensenyar una cosa. Quan vam arribar a la cuina, on ella estava, vam veure uns cistellets de filferro de mides i colors sobre diferents la taula. Ens va dir que els havia fet el seu germà. Es veu que ell quan anava pel carrer, a vegades es trobava filferros i els agafava, i llavors feia uns cistells, que es veia que hi havia dedicat temps ja que n’hi havia de molt petits i que s’havia de tenir-hi molta paciència. Ens els va donar de tot cor i ens va repetir uns quants cops, que només els donava a la gent que apreciava.

De veritat que això que va dir em va agradar molt. Saber que no només li hem arreglat la casa, sinó que li hem fet molt bona companyia durant uns dies fins al punt que ens regali aquest petit objecte al qual li té tant d’amor.
En veure que li va agradar tant que hi anéssim, li vam dir que la visitaríem algun dia i no sabeu com es va posar de contenta. De fet, ja tenim planejat d’anar-la a veure un dia d’aquests i fer-li una sorpresa.

Anna

Per alguna raó que no puc recordar estic enfilada a una escala horitzontal, miro a terra i el veig ple de punxes esmolades, si caic, ho tinc clar… Segueixo endavant amb totes les meves forces, però els barrots no s’acaben mai. Les mans em comencen a relliscar i cada cop el meu cos pesa més. Vull fer un últim esforç però la mà dreta em falla i l’esquerra em rellisca, caic d’esquena a terra i noto com se’m claven les punxes al cos. El cor em fa una punxada molt forta, com un crit d’ajuda, i les pulsacions cada cop em van més a poc a poc. Sento un compte enrere i sé que és el cor que fa els últims batecs. Deu, nou, vuit, set… Cada cop escolto menys pulsacions… Sis, cinc, quatre… De sobte el cor se m’accelera i comença anar a cent per hora. Abans que s’acabi el compte enrere em desperto. Estic al llit, paralitzada, el cor em batega tan ràpid que no cal que em posi la mà al pit per escoltar-lo. Tot ha sigut un somni. Tanco els ulls i aconsegueixo, al cap d’una estona, adormir-me de nou.

No és la primera vegada que els meus somnis arriben a ser tan reals; de petita ja tenia somnis semblants on, per exemple, queia d’un precipici, però just abans de caure a terra em despertava; ara, em desperto després de caure. Quan creixem, els nostres somnis creixen amb nosaltres? Però el més sorprenent és pensar que tot ho crea el nostre cervell, és curiós i inquietant alhora. Fins a quin punt desconeixem o ignorem el potencial del nostre cervell?

Àurea

Ahir a la nit vaig sopar pizza amb el meu pare mentre vèiem el partit del Barça. Vam patir, i molt, però finalment vam guanyar. Després em vaig estirar a la part llarga del sofà, li vaig agafar els comandaments de la tele al meu pare per veure quins programes emetien o per disfrutar d’alguna gravació, llavors em va dir que ell marxava a dormir.

Vaig decidir-me de mirar una pel·lícula de comèdia. La veritat és que em va agradar bastant, es diu “Niños grandes 2”, per si interessa a algun lector. Entre whatsapps i la pel·lícula vaig acabar al llit a les 4.

Avui m’he despertat a les 12 del migdia, he esmorzat i he anat a fer un tomb amb el meu gos mentre que la meva germana estava al gimnàs i el meu pare prenent un cafè amb la meva mare a La Concòrdia. Quan han tornat tots hem dinat i m’he inspirat en fer aquest escrit.

Luca