LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan tenia 12 anys, juntament amb la meva família, va ser la primera vegada que vaig anar a manifestar-me a Barcelona per aconseguir un país lliure, independent. Com era el primer cop que hi anava, no era conscient de la gent que hi havia, però realment era moltíssima. Per mi va ser una experiència inolvidable.
L’any següent, vaig participar a la cadena humana. Aquesta va arribar de punta a punta de Catalunya. Reconec que aquell any va ser una mica més aborrit, perquè només teníem que esperar al càmera que pasés amb la moto i gravés sector per sector i un cop acabat tothom marxava cap a casa seva. En un principi creia que la gent que hi havia era poca, perquè no era com l’any anterior que tothom estava concentrat en un mateix punt. Però a l’arribar a casa i veure el resum de la diada va ser quan em vaig adonar que la gent que hi havia omplint els quilòmetres de carretera era molta més del que m’imaginava.

Aquest any, la via catalana també ha estat tot un èxit. Només agafar el tren per anar fins a Barcelona, i veure que els vagons estàven tan atapeïts de gent, tots il·lusionats i units per un mateix fi, era fantàstic, se’t posava la pell de gallina.

Barcelona ja estava plena de gent hores abans de que comencés  l’acte. Jo, juntament amb la meva família i la gran majoria de catalans i catalanes, esperàvem el moment per cridar “Independència”.

Era l’hora, tothom es va posicionar en el seu lloc. De cop els carrers de Barcelona es van omplir de crits de gent reclamant la independència per Catalunya. És increible veure la unió d’un poble que demana el mateix, a més a més, amb una conducta admirable. Em sento orgullós de pertànyer a Catalunya, la meva terra.

Espero que sigui l’últim any que ens haguem de manifestar. Tenim dret a decidir el que volem.

Que el dia 9 de novembre s’omplin les urnes de vots!!!

Pol

El futbol és un esport que és viu amb molt sentiment i entusiasme, tant és així que als camps hi arriben a anar milers i milers de seguidors. Això és la vertadera bellesa d’aquest esport. El futbol és capaç de reunir gent de totes les races: negres, blanques…

En el món del futbol a cada equip se l’identifica amb uns colors, els seus colors. El blau-grana amb el Barcelona, el blanc amb el Madrid i les ratlles blanc i vermelles amb el guanyador de la passada lliga, l’Atlètic de Madrid. Aquesta circumstància provoca que els estadis es converteixin en vertaderes obres d’art. La qualificació d’obra d’art és opinió meva, ja que penso que és molt bonic veure milers i milers de persones vestides amb els mateixos colors. Això si que és passió per l’esport.

Per mi l’esport és emoció i sentiment, la frase “jo sento els colors” vol dir que quan guanya el meu equip ho celebro com si hagués guanyat jo i quan va perdent pateixo com si participés en el partit . Per posar dos exemples clars: el passat 17 de maig jo era l’home més feliç del món quan el meu equip va guanyar la lliga; el cas oposat va ser quan va perdre la final de la copa d’Europa envers el Reial Madrid, amb aquell gol de Sergio Ramos.

Amb aquest text vull fer veure a la gent que el futbol no és xutar i marcar solament, sinó que el futbol és un sentiment més com l’amor o l’odi.

Víctor

Ja havia arribat el mes de Juny i s’acabava l’instiut. Tan sols faltava una setmana per començar l’estiu. La meva passió des de ben petita ha estat el voleibol.

Tot just aquella última setmana anava a anar als campionats de Catalunya de voleibol amb el meu equip. Però em va arribar una notícia que em deia si volia anar amb la selecció espanyola de  volei platja al pre-mundial que se celebrava a Oporto. Clarament vaig afirmar que volia anar-hi, però per contra vaig haver renunciar als campionats de pista.

Els meus nervis i ganes d’anar a Portugal augmentaven cada vegada més ràpid. En arribar a l’aeroport de Portugal, ens esperava una furgoneta per acompanyar-nos al hotel. En arribar-hi no estavem sols, també hi havien totes les parelles femenines i masculines dels altres països.

El que em va agradar més va ser sortir d’aquella nova experiència amb amics d’altres països. Finalment, aquell pre-mundial després de moltissims partits i de quatre dies molt intensos, va acabar amb una onzena posició per a nosaltres, però amb uns records molt bonics i dificils d’oblidar.

Marina

El passat dia 15 va ser l’inici de curs, fou un día molt llarg i esgotador, estava molt nerviosa perquè no sabia amb què em trobaria. Aquest curs de quart d’eso és l’últim que em queda en aquest institut i penso aprofitar-lo al máxim.

És molt dur tornar a la rutina després d’estar tres mesos de vacances, això de llevar-me tan aviat no és gaire agradable, el dia se’m fa etern, però és el que hi ha: els estudis són el passaport per tenir un bon futur. Encara a hores d’ara em costa dormir pel costum de desvetllar-me. En realitat no sabia si tenia ganes d’acabar aquesta etapa i posar-hi fi per siempre o seguir de vacances…

Però bé ja hem começat i amb moltes ganes, espero seguir tenint-les al llarg del curs, i que s’acabi aviat. Ja l’any que vé aniré a fer mòduls d’admistració d’empreses, ja que és una bona sortida. Cada dia falta menys per aconseguir-ho…

Dúnia

Des de ben petit, aproximadament quart de primària, vaig començar a anar a daVinci per fer anglès, però durant de primer d’ESO, com les coses començaren a torçar-se, també em van apuntar a reforç.

A mi no m’agrada gens anar-hi però segons ma mare, gràcies a allò anava millor a l’institut, cosa que a mi no m’ho semblava ja que les classes acostumaven a esvalotar-se bastant, però com a mínim tenia un temps per fer deures que abans no tenia.

Llavors va ser quan em van apuntar a l’estiu per recuperar les assignatures pendents. De sobte, haver de despertar-me a les vuit per passar dues hores tots el dies de dilluns a divendres durant juliol i finals d’agost no va ajudar gaire a millorar el meu estat d’ànim negatiu. El pitjor de tot és que tot segon i tercer va passar el mateix, la història es repetia; per sort aquest curs vaig poder evitar-ho, però la veritat és que si al primer trimestre hagués anat a daVinci podria haver tret millors resultats dels que vaig treure.

Gràcies al reforç, encara que no m’agradés, les meves notes van millorar, però ara, com tots els estius, torno a estar a daVinci per haver fet el vago durant el curs.

Sergi

Quan un va a l’institut pot arribar a percebre les desgràcies de la gent per qualsevol motiu. Motius que potser per a una persona són insignificants però per a d’altres els va la vida. El secret està en l’observació, escoltar i entendre els altres.

Cada petit gest que té una persona pot demostrar com són els seus sentiments, les seves preocupacions, els seus remordiments; quan un és capaç de veure aquestes petites coses, es pot dir que és una persona empàtica. Aquest tipus de persona que és feliç quan els altres ho són, que es pot posar en el lloc dels companys i entendre les actuacions i les preocupacions, també pot tenir un gran problema, que sigui patidora, que estigui trista si els del voltant ho estan i sofreixi pels altres.

Hi ha molts joves que ho estan passant molt malament per malalties, notes, sentiments (personalitats, enamoraments…) a part de l’adolescència que ja té trets especials. Aquestes persones necessiten ajut per part dels companys perquè de ben segur també tenen situacions dolentes i s’han de donar suport; no cal l’adult o l’especialista, cal l’amic, el company que comprèn la situació.

Així doncs, observar els companys, un somriure, una mirada, un gest pot tenir molta importància per evitar enfrontaments, per establir bones relacions i sobretot per ajudar quan és necessari.

Un somriure, una mirada, un gest, coses que la gent no li dóna gaire importància però crec que si les saps apreciar l’alegria que passes en cada moment es multiplica exponencialment. Personalment penso que cada moment que passes amb una persona pot ser especial, pot arribar a ser un moment que mai oblidaràs. Però veure aquestes coses et pot posar trist, quan per exemple detectes un somriure fals, una mirada perduda, un plor es podria interpretar que sents pena per aquesta persona.

Una cosa que no m’agradava era que sempre que anava a l’institut es podia percebre les preocupacions de la gent per això cada cop que es veu un gest sincer trobo que es un moment que s’ha recordar perquè avui en dia molta gent ho esta passant malament a causa de molts motius. Motius que potser per altres persones son insignificants, cada persona te els seus problemes i hi ha molta gent que no hi pensa en els demes.

El que vinc a dir es que molta gent necessita ajuda molta gent necessita que li donin la ma i que si a tu t’han ajudat en alguna cosa per molt insignificant que sigui el que l’altre persona es mereix es que facis el mateix.

Sergi

Per una part a tothom li fa pena deixar de veure els companys amb els que t’has relacionat tot l’any, amb els que has compartit molts moments de la teva vida i amb els que potser no tornaràs a veure mai més. És normal que, ara que comença l’estiu es perdi una mica de relació i que de seguida, quan començi el curs tot sigui con abans.

Per una altra part tenim ganes de començar l’estiu, de passar-nos-ho bé… Jo del que tinc més ganes és de dormir com a minim 24 hores al dia. Però també de sortir amb els amics, de que em sobri el temps lliure i no sàpiga que fer, d’anar de festa i de quedar amb gent que durant el curs no veig mai.

Començen quasi tres mesos de felicitat i tranquil·litat que tothom ha d’aprofitar al màxim.

Anna

Tot esforç té una recompensa, i ara ha arribat la nostra, l’estiu ja ha arribat, i amb ell les vacances. Les vacances són l’època en la qual ens oblidem del continu estrés de l’escola i el treball i podem dedicar temps per a nosaltres mateixos i pels afers que més ens interessen. En el meu cas el que més m’agrada és anar d’excursió amb la meva família i sortir amb els meus amics al cinema, a la platja, entre moltes altres coses molt divertides.

Tot i que l’escola ja ha acabat no podrem gaudir de les vacances fins que ens duguin les nostres qualificacions, ja que els nervis no ens deixen ni tan sols dormir! Estem impacients per saber si la nostra etapa a l’ESO, haurà acabat i que per tant una de nova en començarà: el batxillerat. En aquest nou camí en el que haurem de prendre decisions fonamentals pel nostre futur, ja que decidirem el nostre ofici, entre altres coses i així avançar un pas més per l’arribada a la universitat.

Tot això encara aquesta massa lluny, concretament tres mesos, així que ara toca passar-so bé, gaudir de l’estiu i no pensar en els estudis que ja em estudiat molt tot aquest temps.

Blanca

Des de que sóc petita que anem de vacances a Esterri, és el lloc perfecte per desconnectar. Allà hi tenim un pis petit però a l’hivern es fa molt acollidor. M’agrada molt pujar-hi ja que quan fa fred i neva, és quan de veritat em crec que estem a l’hivern. Per sortir al carrer t’has de carregar de roba, i més quan es fa de nit. Cap al vespre tot és molt bonic, els fanals s’encenen amb una llum càlida, a vegades la neu va caient i la gent que passeja pel Carrer Major, els surten bafarades d’aire.
Quan està tot nevat no es poden fer excursions gaire llargues ja que la neu no ens deixa continuar, però quan comença la primavera, es comença a desfer. Encara que, per molta calor que faci, en els pics més alts sempre hi haurà neu, per tant, ens limitem a no anar gaire amunt.

La primavera és una de les estacions més maques del Pirineu. La neu desapareix de les parts més baixes i ens torna a deixar veure les diferents tonalitats de verd que hi ha a la muntanya.
Una de les típiques excursions que fem i de les que m’agraden més, és anar a Montgarri. És un recorregut curt i bastant pla, de fet està en el Pla de Beret. Durant tot el tros es va veu una vista magnífica, fins que al final hi ha l’església “Mair de Diu”, amb una esplanada dividida per un riu on la nostre tradició, és dinar-hi.

Tot el mes d’Agost també el passem als Pirineus. Durant l’estiu fa molta calor, i es llavors quan et poses dels nervis que el pis sigui petit ja que et topes amb tothom. La millor manera de passar els dies és anar a la piscina o fer excursions. De petites, teníem un pacte amb els nostres pares: un dia tocava piscina, un altre anar d’excursió. Però a mesura que han anat passant els anys, ara prefereixo anar d’excursió. A la piscina al final es fa una mica avorrit, tot és sempre el mateix. En canvi quan es va a fer un pic, tens una meta i quan arribes a dalt i hi ha unes vistes espectaculars. Els dies acostumen a passar ràpid, i no hi ha aquell nervi tant empipador que et diu que has de fer deures, és l’estiu i no hi ha preocupacions.

Però l’estació que mai m’havia agradat i s’està convertint en una de les meves preferides és la tardor. Tots els arbres canvien de color. És la temporada en que cauen les fulles i els boscos agafen una tonalitat càlida, el taronja i el vermell dominen sobre el verd. Normalment hi estem poc durant aquesta època, però això fa que cada cop que ho sigui, sigui més especial!

Moltes vegades em fa mandra pujar, ja que potser em ve més de gust quedar-me per aquí Vilassar, però la veritat és que quan estic allà també em fa mandra tornar. A Esterri sóc més lliure, és un lloc on puc ser més jo i al cap i a la fi, això m’agrada molt!

Anna Xaubet

És l’ultim dia del viatge a Amsterdam, per un costat estic trista perquè en un any he fet unes amistats magnifiques, per altra banda estic contenta per tornar a veure als familiars i amics que s’han quedat a Espanya. En aquest viatge m’ho he passat genial amb tots, des del primer dia fins a l ‘últim, des dels somriures fins els moments en que ens posàvem serios.

Blanca