LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

A mesura  que van passant els anys anem aprenent dels errors (avui són errors i demà seran experiències). Des de ben petita m’han ensenyat que cometre errors és humà i que la perfecció no existeix. Moltes vegades no ho reconeixem, i quan els cometem pensem que és dolent però, si ho pensem millor, és una de les coses més naturals, tenim tot el dret de equivocar-nos.  Hi ha gent que sempre es creu perfecte i millor que els altres i no és així, tots som iguals.

La felicitat és una de les  sensacions que fan que una persona tingui ganes de sortir endavant i vèncer les seves pors. Jo com a persona tinc moltes inseguretats i sé que per poder aconseguir algunes coses les he de deixar de banda per poder continuar endavant, un cop que falles o et fallen guanyes inseguretat i perds confiança en tu mateix. Moltes vegades intentem ser persones diferents a les que som per agradar els demés, donem massa importància a la societat i ens oblidem de nosaltres mateixos, Cadascun és diferent per naturalesa. Imagina’t com seria el món si tots fóssim iguals, seria massa avorrit oi? doncs la veritat que si.

Cada any és un llibre ple de capítols amb aventures, emocions, tristors, problemes, fracassos… Que sempre el recordaràs vulguis o no, encara que hi hagi moments en què vols oblidar tot i no mirar enrere, sempre has de seguir lluitant no perdis la fe, perquè la vida és una lluita constant. Tots tenim aquells moments en que ens escapem del món quan estem amb els amics i la gent que estimem, perdem la noció del temps. Ara es hora de reflexionar sobre la vida, donar-li el valor que es mereix i sobretot apreciar-la, perquè cada minut que passa es temps que no podrem recuperar mai, viu el moment com si es parés el temps.

Dúnia

Crec que els joves ens trobem en una de les pitjors situacions viscudes des de fa anys, en el que el nostre futur respecta.
Aquest país porta uns quants anys perdent les millors generacions de joves emprenedors, a causa d’un país en crisi i d’un govern ple de promeses incomplertes…

Em sento molt perdut en què el futur ens ofereix als nois i noies joves d’aquest país, ja que des de la meva opinió estudiar avui en dia no va pas lligat a una bona posició laboral en un futur. Recordo els meus avis replicant contínuament sobre que he d’estudiar una bona carrera per què el dia de demà, tingui un bon treball i em pugui guanyar bé la vida. Tots aquests sermons han quedat en l’aire, i sembla que trigaran a retornar, perquè cada dia que passa veig que la situació empitjora, que cada dia més joves marxen a l’estranger a buscar-se la vida perquè en aquí ningú li dona cap oportunitat.

Finalment, que ens queda? Esforçar-nos durant els anys més complicats de la nostra adolescència, estudiant, treballant i somiant, perquè finalment acabem treballant i continuant somiant? Crec que tots els joves tenim un somni que volem arribar a fer realitat algun dia, i sóc conscient del fet que abans, qui no els feia era perquè es rendia, per la situació econòmica, o bé, per què simplement no li agradava estudiar, però ara, simplement no ens deixen arribar a complir-los.

Tinc confiança en què els joves com jo, continuem formant-nos laboralment en el que sumíem i realment ens agrada, que lluitem per arribar aconseguir els nostres somnis sense que ens influeixi gaire el que esta passant al nostre voltant, si no molt em temo que donarem per perdudes moltes joves promeses d’aquest país que es quedaran pel camí.

Per tant finalitzo opinant que després de tot el que hem vist sobre la política del nostre país, he acabat adonant-me compte que qui realment s’ha de preocupar de tot el que individualment ens passa a cadascú, som nosaltres mateixos.

Pol Pérez Canturiense

Aquest estiu, he tingut la sort de poder gaudir duna estada d’aprenentatge a Anglaterra durant quinze dies, acompanyada d’una amiga. Encara que en aquestes dues setmanes no es té gaire temps per adaptar-se a la nova situació, com per exemple el fet viure en una nova família o compartir el temps constantment amb altra gent que tot just acabes de conèixer, costa d’assimilar. Es podria dir que tot és una novetat. La veritat és que va ser una experiència que mai oblidaré, on hi vaig fer moltes bones amistats, fins i tot d’altres països i amb altres cultures, que em van aportar altres maneres de fer, i altres formes de pensar, només per aquest fet ja va valdre la pena.

Els meus pares s’empenyen en què l’any que ve me’n hi vagi tota sola, en un principi m’hi vaig negar rotundament, però després de reflexionar sobre la situació, me’n vaig adonar que seria el millor per a mi. D’aquesta manera aprendria molt més l’idioma, i la immersió lingüística també seria major, de fet, és aquest l’objectiu del viatge. Vaig arribar a la conclusió que el fet de ser una persona poruga no et pot impedir viure vivències que recordaràs tota la vida i que a més t’enriquiran com a persona.

Laia

Per què? Per què a ell? Per què la vida se l’ha hagut d’emportar justament a ell? A qui jo més estimava, amb qui jo compartia tots els moments i totes les emocions. Recordo que només ell era qui feia treure el millor de mi, era l’únic que realment em feia veure les coses tal i com són. Ell deia que la vida no estava feta per tothom, que no tothom tenia un lloc en ella, que hi havia gent que no la disfrutaria tot el que pogués i que simplement es limitaria fer passar el temps. Una d’aquestes persones sóc jo, em vaig convertir en una d’elles quan va morir el meu avi, quan vaig deixar de ser el mateix i em va desaparèixer aquell petit somriure que tenia quan sabia que ell era aquí, amb mi, quan sabia que podia comptar amb ell sempre que volgués.

Ell va ser el que em va ensenyar que els millors somriures són els que ningú entén, el que deia que el dolent de callar el que sentim és el risc de perdre allò que volem. I això va ser exactament el que em va passar a mi, vaig perdre a qui més volia.

La gent acostuma a dir que tothom és castigat amb la mort a causa de alguna cosa dolenta que ha fet, però no, jo ni era ni sóc capaç de veure les coses dolentes que havia fet el meu avi. Simplement en aquests dies que han passat, m’he dedicat a recordar tots i cada un dels seus petits detalls amb mi, de tots els moments viscuts al seu costat, de tots els somriures que ell havia aconseguit treure en mi i de totes les males estones que m’havia fet oblidar amb un sol “tot anirà bé” que sortia de la seva boca.

Quan el meu avi va ser ingressat a l’hospital, jo no parava de preguntar-li si li tenia por a la mort, però ell no feia res més que dir-me que li havíem de témer a la vida, no a la mort, ja que ella és la única que s’emporta a les persones que més estimem i la única que realment ens pot fer patir.
Actualment, ell és la única raó per la qual segueixo endavant, per demostrar-li tot el que puc fer per ell tot i que no estigui aquí.

Però tots aquests anys viscuts sense ell, m’han ensenyat la raó per la qual no li temia a la mort, i és que per nosaltres, els joves, morir es un naufragi y que per als vells és arribar al port.

Dario Salcedo Güell

L’ amistat en aquests dies, es una cosa poc valorada. Molta gent diu que te molts amics, però quins ho son de veritat?

Segons el Dídac la amistat es…

Amistat: L’amistat és el que els amics senten l’un per l’altre. Quan tens amistat amb una persona, tens ganes de parlar-hi i de fer coses amb ella. Persona amb qui es té amistat. Els teus amics i les teves amigues són les teves amistats.

Però que es realment la amistat.

Un amic es una cosa poc apreciada i difícil de trobar, només els bons amics son els que sempre estan al teu costat, si et caus t’aixequen, si els necessites, sense demanar-ho et venen a preguntar si necessites res.

Com a les millors famílies, amb els amics podem discutir, per tonteries de res, però només els amics de debò son els que passada la baralla et demanen perdo.

La amistat es una cosa, que si no es cuida es fa malbé, si dediquéssim un moment a pensar en els amics de debò, sabríem quins amics son els que ens fan riure, els que ens fan plorar, amb qui pots passar una tarda boja, divertir-te a classe,anar a veure un musical… i quins son els que de veritat t’ajudaran a viure mes feliç.

En conclusió, la amistat es: baralles, enfadar-se, personar-se, enamorar-se, fe burrades,veure llames, disgustos, il·lusions, moments durs, moments tendres, moments de relax, moments de estudi… els amics son la família que escollim.

Es per això que ens hauríem de adonar,de quins amics sòn els que ens convenen, perquè com diu la dita: qui te un amic te un tresor.

Gorka Caballero Forcada

Ahir, com cada dia, la meva germana Alícia i jo estàvem sopant a la cuina i veient un programa de la tele que tracta d’un home que ha d’aconseguir reptes consistents en menjar una gran quantitat d’aliments en poquíssim temps en diferents bars i locals coneguts a Nord Amèrica.

Sense pensar en res més, ens entretenim amb les cares que posa l’home…

La meva mare, que no havia vist mai aquest programa abans, se’l va quedar mirant una estona amb cara de fàstic i així com indignada ens va preguntar cóm érem capaces de veure una cosa així sabent la fam que hi ha al món.

La veritat és que ens vam quedar mudes. Cap de les dues vam ser capaces de discutir-li, perquè senzillament té tota la raó del mon.

A partir d’aquesta reflexió ens va entrar angunia de veure aquest home “patint” per la quantitat de menjar que ha d’empassar-se, només per diversió, quan en d’altres llocs del món hi ha tanta gent que passa gana i que amb prou feines poden posar-se un tros de pa a la boca.

Ens va fer pensar que sempre hauríem de reflexionar sobre les nostres accions, costums i comportaments, triar bé i saber rectificar a temps.

Imaginem quanta ajuda es podria oferir als més necessitats o altres causes justes, com ara la investigació de malalties, amb tots els diners que es gasten fent aquests tipus de programes d’entreteniment absurd.

És cert que aquest cas és un molt puntual i res comparat amb la gran quantitat d’injustícies que passen en el nostre món, per desgràcia, però tot compta per intentar ser millors persones i hem d’intentar no ser com ninots que ens empassem tot el que ens posen.

Al final, no només hem apagat la tele, sinó que hem estat parlant del tema tota la família, criticant altres fets similars que han succeït fa poc, com ara aquell mossèn que van fer portar de l’Àfrica, gastant milers i milers d’euros per intentar salvar-lo d’una malaltia que mata a milers i milers de persones. Potser amb aquests diners s’hauria pogut avançar en les investigacions per intentar trobar una cura per aquesta malaltia.

Per sort per uns i per desgràcia per altres, hi ha coses que els diners no poden comprar..

Anna Cuevas Sabat

Fa 8 anys que jugo a bàsquet. Exactament, des de l’any 2006. Fins ara he jugat 8 temporades. 8 temporades d’entrenaments, 5 entrenadors, 6 parells de bambes gastades, un munt de jugades apreses, infinits punts encertats (i també de fallats), partits perduts, partits guanyats. Pero sobretot, 8 anys d’experiències.

Quan em vaig apuntar, va ser com tots els nens petits al principi. Simplement, els pares ens havien apuntat perquè féssim algun esport, per compartir les estones amb els amics, i passar-nos-ho bé. Però a poc a poc, tot anava canviant, sense adonar-me. Anava als entrenaments pensant a passar-m’ho bé, estar amb les amigues, sí. Però, també, anava amb ganes de millorar, amb ganes de donar-ho tot als partits, amb ganes de agafar la pilota i jugar.

Amb el pas dels anys, l’equip ha començat a disminuïr, quedant-se només les persones que realment, vénen cada dia amb ganes de jugar a bàsquet, i millorar. Un jugador de bàsquet, ha d’acceptar les crítiques, saber que molts cops caiem a terra, però hem de saber aixecar-nos, acceptar l’error, però continuar. Suportar empentes, cops, ferides, lesions, crits, injustícies, errors, derrotes. Però, a part d’això, amb esforç, paciència i constància, també s’aconsegueixen les victòries, els punts, la bona defensa, créixer cada dia com a jugador.

Quan jugo a bàsquet, em sento alliberada. És la meva via d’escapament dels estudis, dels problemes, de l’estrès. Quan he tingut un mal dia i vaig a l’entrenament, em sento molt millor. El bàsquet, fa que em relaxi, que només em centri a fer les coses bé, a millorar mentre m’ho passo bé.

També, amb els anys he après moltes coses, i no només de bàsquet, sinó de valors. Quan una jugadora fa un error, l’animem entre totes, perquè pugi el cap ben alt, i segueixi jugant. He après el que és formar part d’un equip, l’esforç que comporta formar-hi part. Entre l’equip, hi ha molta confiança, ens animem molt entre totes, compartim opinions, ens respectem, però sobretot, ens ajudem. I per totes aquestes raons, i moltes més, és que ja fa 8 anys que jugo a CB. Vilassar de Dalt.

Laia Casero

Aquest estiu em van dir si volia anar de monitora al campus de bàsquet del C.B. Vilassar de Dalt. Vaig dir que sí, perquè em va semblar una molt bona experiència.

El primer dia de campus quan vaig arribar al pavelló em va fer molta vergonya, perquè hi havia molts nens i també monitors, fins que vaig veure a la Núria, que havia sigut la meva segona entrenadora la temporada passada. Vaig entrar amb ella i em va explicar com funcionava tot allò. Jo vaig començar per entrenar al grup dels nens més petits, eren trenta nens i cinc entrenadors.

La primera setmana van dividir el grup de trenta nens en dos, els que tenien entre cinc i set anys i els que tenien entre vuit i nou, jo em vaig quedar amb els més grans amb la Núria i el Germán, un altre monitor, els més petits només tenien dos, ja que només eren uns deu nens. La segona setmana va venir l’Andrea Roselló, a fer de monitora amb nosaltres, i em va agradar molt que vingués perquè jo tenia molta vergonya, llavors vaig passar a entrenar als més petits, perquè faltava un monitor. Va ser molt divertit entrenar i ajudar a nens i nenes tan petits, tot i que hi havia d’alguns que no feien gaire cas, preparàvem exercicis per a ells, anàvem a la piscina (i després havíem de pentinar a totes les nenes). I cada divendres anàvem a passar el dia a algun lloc diferent: el primer divendres vam anar al Waterwol, el segon divendres al Tibidabo i el tercer divendres d’acampada.

Tots els nens i nenes eren molt macos, ens explicaven tot el que feien, el que els agradava i el que no… Em va agradar molt fer de monitora del campus, i m’agradaria tornar a fer-ho, però ara faig una cosa semblant, estic fent de segona entrenadora a l’escola del club C.B.V. i m’agrada molt, és una experiència genial, que no oblidaré mai!!

Iria Lorenzo

Des que han començat a desenvolupar-se les xarxes socials, aparentem que les nostres vides són millors, però realment et semblen que ho són?

Normalment solem penjar imatges on se’ns veu feliços mentre fem activitats amb amics, anem a passejar amb el nostre gos o altra mena de coses que solem fer en aquests temps. Així sembla que les nostres vides són meravelloses o que simplement no ens cal preocupar-nos de res, i, creem una preciosa història de princeses on la que tothom dóna “m’agrada” al Facebook, Instagram, etc.

Ens preocupa molt mostrar al món que som feliços i pot ser que afecti la nostra vida el que l’altra gent pugui pensar de nosaltres. Realment ens fa més feliços aparentar una cosa que no veritablement fer-la? Jo crec que no.
Solem amagar defectes i magnifiquen les nostres virtuts i/o valors positius.

En aquests temps, la gent esta sotmesa al “què diran de mi?” i això fa que estiguin capficats en una espècie de “reality” en el que no poden treure’s la seva veritable màscara i on comparteixen informació amb gent que no coneixen.

Això ens fa pensar en què si realment la nostra vida sembla genial però, realment ho és?

Júlia

Aquest any a l’institut hem pogut participar en un intercanvi amb França. Encara me’n recordo com si hagués sigut ahir.
15 de Maig. Era el dia de marxar a França per passar uns dies amb els nostres corresponents. Jo estava molt nerviosa, perquè tenia molts dubtes, com seria la família, quins costums tindrien allà, i mil coses més.
Les 13:00h del migdia. Era l’hora de marxar cap a l’Aeroport del Prat. Sabia que trobaria a faltar a la meva família, però alhora, també sabia que gaudiria molt. Vam estar gairebé una hora fent cua per facturar el nostre equipatge. Més tard, quan ja era l’hora d’agafar l’avió, em vaig posar molt nerviosa. Quan l’avió va aterrar a l’aeroport francès, em va sortir un somriure a la cara i ja poder dir “Ja som aquí!” Vam agafar el bus que ens esperava fora, i quatre hores després, ja estàvem a les nostres noves cases temporals. El primer dia de la nostra estada, vam assistir a classe al seu institut i sobre mig matí, vam anar a la capital de l’Alta Normandia, a Rouen. Una ciutat preciosa. A la tarda, vaig anar a la bolera i després a sopar al Mc Donalds. L’endemà, Dissabte, cadascú estava amb la seva família francesa. A mi, em van estar ensenyant la seva granja, on hi havia gallines, ocells, cabres, porcs, ... I a la tarda, vam organitzar una festa a casa. Dilluns, ja era el nostre penúltim dia allà. Els professors ens van portar a la Costa Normanda, un lloc maquíssim. L’aigua de l’oceà Atlàntic era molt blava i transparent, però també, estava molt freda! Aquella mateixa tarda, vam assistir a una altra festa a l’institut. La festa de comiat. L’endemà era el dia. El dia de tornar cap a casa de nou. A les set del matí vam sortir de Bourg–Achard amb destí a París. Ens van portar a veure la Torre Eiffel, la catedral de Notre Dame, l’Arc de Triomf, el museu de Louvre i el famós pont dels cadenats.
Quan vam pujar a l’avió per tornar cap a Barcelona, va començar a ploure. El meu cos va patir una sensació molt estranya, ja que em va agafar una mica de por, però al final m’ho vaig passar bé.
Va ser un dia de plorar i de moltes emocions.
Lidia