LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

bloc de quart curs de l'institut Jaume Almera
  • rss
  • Inici
  • A DEBAT…
    • CONSUM
      • El nostre pa de cada dia
      • Hipnosi consumista
      • Responsables del que consumim
    • OBEDIÈNCIA A L’AUTORITAT
      • Obediència a l’autoritat
      • Obediència cega. L’experiment de Milgram
    • HUMANS I MÀQUINES
    • El show de Truman
    • CONTROLEM EL FUTUR?
      • Controlem el nostre destí?
    • LA LLIBERTAT ÉS UNA IL·LUSIÓ?
      • Humanitat i llibertat
      • Els límits de la llibertat
      • Frases per rumiar
      • Determinisme i llibertat
    • QUÈ CAL PROHIBIR?
      • Despullats pel carrer
      • Amb vel a l’escola
      • Com vestim
    • SOM IGUALS?
      • Nois i noies, iguals o diferents?
      • Submissió i discriminació
    • QUÈ ÉS L’AMISTAT?
    • NECESSITEM CONVENCIONS?
      • Convencions i convivència
      • Normes: naturals o convencionals?
      • Convencions i educació
      • Reglament de l’institut
    • CAL QUE HI HAGI PODERS QUE ESTABLEIXIN NORMES?
      • Poder, normes i sancions
      • Calen els governants?
      • Quina relació hi ha entre l’ètica i la política?
    • LA ESPONTANEÏTAT, ÉS UN VALOR?
    • CAL SER SINCERS?
      • Som mentiders per naturalesa?
      • Sinceritat i poder polític
  • Per escriure millor
    • QUINA IMATGE TINC DE MI COM A ESCRIPTOR O ESCRIPTORA?
    • DECÀLEG DE LA REDACCIÓ
    • LES CIRCUMSTÀNCIES DE L’ESCRIPTURA
    • CONSELLS PER A LA PLUJA D’IDEES
    • PER FER CRÉIXER LES IDEES
    • L’ORGANITZACIÓ DE L’ESCRIT
    • FRASES LLARGUES O CURTES?
    • VUIT CONSELLS PER ESCRIURE FRASES EFICIENTS
    • MARCADORS TEXTUALS
    • ORGANITZACIÓ DE LA PÀGINA IMPRESA
    • PUNTUACIÓ. Shahespeare. Somni d’una nit d’estiu
    • CORREGIM UN ESCRIT
      • Avisos parroquials espanyols
      • Reglament de règim intern
      • Un foso medieval para la última frontera de Europa
      • Excés d’oralitat
      • Carta als socis
      • Guerra al menjar porqueria
    • CLOZE
      • Detreminisme i llibertat
      • Normes: naturalesa o convenció?
      • Llibertat i espontaneïtat
    • COM REVISAREM ELS ESCRITS?
    • TALLER DE REDACCIÓ DE LA UPF
      • PLANIFICACIÓ
        • ANALITZAR LA SITUACIÓ
        • MÈTODES PER A GENERAR IDEES
          • El cub
          • Escriptura lliure
          • Extreure idees de la bibliografia
          • L’estrella
          • Mapa d’idees
          • Pluja d’idees
          • Relacions lògiques
        • ORGANITZAR IDEES
          • La classificació
          • La comparació i el contrast
          • La jerarquització
          • La relació causa-efecte
          • L’esquema
      • REVISIÓ
        • Qüestionaris
        • Tècniques de revisió
      • TEXTUALITZACIÓ
        • CONNECTORS
        • EL PARÀGRAF
        • MILLORAR L’ESTIL
          • Regles per millorar l’estil
            • Regles per millorar les frases
            • Regles per escollir les paraules
          • Exercicis
        • PUNTUACIÓ
          • Els parèntesis
          • Els punts suspensius
          • La coma
          • La cursiva
          • Les citacions
          • Les cometes
          • Notes a peu de pàgina
          • El guió
          • El punt i coma
          • El punt
          • El signe d’exclamació
          • El signe d’interrogació
          • Els dos punts
    • Titulars de premsa equívocs
  • Textos breus per treballar
    • ISABEL LLAUGER
      • Càpsules
    • MANUEL VICENT
      • Resetear
    • JOSEP MARIA TERRICABRAS
      • Rosell o la moral mal entesa
      • Elogi de la política
    • ESCRITS DE TERTULIANS
      • Alba Canals. Objectiu acomplert
      • Cristian Alvarez. Qüestió de mercat
      • David Garcia. L’hora de fer els deures
      • Emma Puig. El clarinet
      • Júlia Xaubet. Aranyes
      • Kim Rodríguez. Es busca!!!
      • Laia Monells. Per què jo? Per què no?
      • Laura Fernández. El valor del que tenim
      • Maria Samon. Amb un hematoma a l’ull
      • Martí Cavaller. M’he quedat sense galetes!
      • Raül Gómez. La mandra, és possible esquivar-la?
      • Ainoa Pubill. Dulces rosquillas
      • Héctor Calvet. M’ha picat un mosquit!
    • VICENÇ VILLATORO
      • Necrològiques
    • ALBERT PLA NUALART
      • Enlloc com a casa
      • Un a un
      • Li agrada però la preocupa
      • El destí de l’espoli
      • No sigui que, no fos cas que
      • Oblida-ho
      • Val més que hi vagis tu
      • Ovacionat per part del públic
      • Bocamolls i xivatos
      • Per a què ho vols?
      • Vaig de seguida
      • Pujarem a la nòria i als cavallets
    • JOSEP MARIA ESPINÀS
      • Pastís de la Sagrada Família
      • Què passa amb els polítics?
      • El dret futbolístic de l’engany
      • Apunt sobre cinturons
      • Quan dir “el més” no és seriós
      • Més enllà de la llei civil
      • Jo no sé quin “kaphna” tinc
      • L’atzar seductor de l’autobús
      • El valor de la imperfecció
      • Cap a l’educació automatitzada
      • Un ridícul atac a la llibertat
      • La mort d’una vella pipa
      • La llei del pa amb tomàquet
      • Vida i mort de les claus
      • Quan els cognoms parlen
      • Els bons escriptors periodistes
      • La humanitat sencera de la ciutat
      • La tortura de portar camisa
      • Els castells, projecte de futur
      • Singular pervivència de la “miss”
      • La gran regata de la vida
      • Ficció? no ficció? Literatura
      • L’apoteosi del comerç universal
      • El públic comença a badallar
      • Els peus no mereixen la violència
      • No és una qüestió de centímetres
      • L’última ofensa al gos
    • RAMON SOLSONA
      • El papa, en direcció contrària
      • El dit a l’ull
      • Butxaquejar sense butxaques
      • El silenci dels dits
      • La noia de la coca-cola al front
      • Pell de sap i iogurt de mànec
      • Un euro
      • Companys de pis
      • Enciam amb gust d’enciam
      • Jo tinc mala consciència
      • L’art de no mirar
      • Pícnic al cine
      • Qui farà els paquetets, ara?
      • És dels pocs que saluden
      • Pintar-se les ungles a l’autobús
      • Un tresor de 700 milions d’euros
      • No es veurà afectada la qualitat
      • Cinc ratolins al clot d’un arbre
      • Una pregunta perillosa
    • JOAN BARRIL
      • El dia que Déu ens va castigar
    • EMMA RIVEROLA
      • L’enemic ets tu
      • La calç no tapa el mal
      • Dóna’ns una lliçó
    • XAVIER BOSCH
      • Aparcar a la plaça dels discapacitats
    • MANUEL CUYÀS
      • Calor d’havent dinat
      • Festa major
      • La confitura de Torrent
    • JOSEP MATAS
      • Cambrers i turistes
    • ANNA BALLBONA
      • Cartells, safaris i metàfores
    • GABRIELA CAÑAS
      • De trapos y siliconas
    • FERNANDO SAVATER
      • La vacante de Dios
      • Hasta cuándo?
    • GEMMA LIENAS
      • Felices lecturas
      • Orgullo moral
      • El ladrillo y el burdel
    • JOSEP GIFREU
      • El retrat d’Aisha
    • XEVI SALA
      • La meitat del que tens
    • JAUME CABRÉ
      • Noms
      • Elogi del professor de secundària
      • La relectura
      • El plaer de narrar
    • SEBASTIÀ ALZAMORA
      • Quin fum fa? fa un fum fi…
    • QUIM MONZÓ
      • No todo es sexo en la vida
      • Renovarse o morir, unos y otros
      • Crónicas marcianas
      • De aquí a dos días, Semana Santa
    • ÍÑIGO LAMARCA
      • Un deber moral
    • SALVADOR GINER
      • Les ètnies, un mal que no s’atura
      • La bicicleta amenaça
      • Reglar malament és no reglar res
    • MARIA MERCÈ ROCA
      • Dies difícils
      • Passar gana
      • Fer-se grans
      • Dictadura
    • ANTON COSTAS
      • Fallen les oportunitats
    • J.M. FONALLERAS
      • Promoció del fetitxisme
    • PILAR RAHOLA
      • Alegrías al aire
    • FRANCESC ESCRIBANO
      • El meu cul, el meu capital
    • ENRIC HERNÁNDEZ
      • ¿Solidària, la banca?

Una infancia llena de colores

lidiacalvet | 29 octubre 2014

El otro día, se nos ocurrió ir a visitar la escuela donde íbamos antes, a mirar si alguna cosa había cambiado, si las personas habían cambiado con el tiempo. El tiempo pasa, y cada vez que te haces más mayor, más rápido pasa.

¿Quién no ha escuchado nunca estas palabras salir de la boca de un abuelo o de una abuela “hace dos días erais…” o bien “aún me acuerdo que era ayer cuando…”? Yo ya creo que es una cosa común, podríamos llegar a decir cotidiana. Pero en realidad tienen razón, el tiempo pasa. La vida pasa, y nosotros pasamos con la vida. Cada vez nos hacemos más mayores y poco a poco nos vamos dando cuenta de que los años pasan más rápidamente en un abrir y cerrar de ojos. Aquella visita, fue como viajar al pasado, a cuando aún íbamos a primaria. Era tan fácil aquella vida… Empezábamos a tener nuestras primeras dificultades, las primeras peleas con los padres, empezábamos a estudiar, a tomar decisiones.

Era sexto de primaria, día 20 de junio de 2011. La despedida de los alumnos había empezado. Era el día de llorar, de expresar nuestros sentimientos hacia los demás. Era un día digno para recordar toda la vida. Estábamos todos allí, esperando a que dijeran nuestro nombre para salir a buscar un par de regalos que hicimos nosotros mismos a lo largo de todos los años que estuvimos en parvulario y en primaria. Todos los profesores estaban allí. Nuestros tutores fueron a coger el micrófono y empezaron a decir “Este es el final de una etapa de vuestra vida, y el principio de otra nueva”. Esta frase siempre la voy a recordar. Fue una frase que me marcó mucho, una simple frase marcó un antes y un después.

Fuimos a ver a nuestra ex tutora, i nos comentó: ¿os acordáis el día de la despedida que estabais todos con un miedo encima por empezar el instituto? Y miraos ahora, a punto de acabar otra etapa más… Me dio pena tener que recordar lo mal que lo pasé, porque iba con mucho miedo. Era un reto para mí, pero me doy cuenta que poco a poco lo he superado.

Creo que hice bien en ir otra vez a la escuela en la cual pasé mi infancia, muchos recuerdos estaban allí, en esas aulas de colores y esos profesores.

Eran otros tiempos, éramos simples críos que corríamos dando vueltas por el patio en una vida llena de juegos, colores y alegrías, sin preocupaciones. Ahora ya estamos a punto de acabar la ESO, es la misma vida, pero con distinto punto de vista. Ya tenemos nuestros propios problemas y nuestras preocupaciones, y tenemos que empezar a afrontarlas.

Lidia Calvet

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Canvis, Créixer, Escola, Lídia Calvet
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Ídols

sergiosanchezfernandez | 23 octubre 2014

Un dels meus somnis des de petit és ser futbolista, com tot nen petit de 5 anys. Jo veia a Ronaldinho i volia ser com ell, volia fer els seus driblings, les seves carreres, era un jugador que m’apassionava perquè jugava i gaudia del que feia, era feliç fent el que més li agradava, jugar a futbol.

Suposo que com sempre somreia, transmetia aquella sensació de bon rollo. Però el que més m’agradava d’ell eren les bicicletes que feia, jo l’intentava imitar però no em sortien i en aquell moment pensava que mai podria arribar a ser com ell.

Quan vaig anar creixent vaig anar millorant i gràcies a un noi del meu barri vaig aprendre moltíssim sobre aquest esport, en aquell moment era el meu ídol, era un noi molt bo, i quan dic molt bo vol dir que va estar a la masia durant uns anys, però per problemes familiars va haver de deixar-ho. Ell m’ensenyava els driblings que jo de petit veia fer a Ronaldinho, i aprendre a fer-ho va ser com deixar enrere una etapa, i va començar una de nova.

Simplement volia agrair-li tot el que em va ensenyar ell i els seus amics, sense aquells partidets i aquelles “paxangues” no seria el jugador que sóc ara mateix, moltes gràcies “Jowi”.

Sergio

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Futbol, Passió, Sergio Sánchez Fernández
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

L’Ebola

andreaaranda | 22 octubre 2014

L’Ebola és un virus on va ser identificat per primera vegada a Africa durant una epidèmia. Es pot transmetre a travès del contacte amb un animal infectat viu o mort o pel contacte amb la sang, teixits, secrecions i fluïts corporals de l’infectat. Fa 14 anys que existeix  aquest virus i ningú li havia donat importància, ara que el virus s’expandeix fora d’Africa tothom està preocupat per si l’agafa, en canvi les pobres persones de l’Africa porten 14 anys convivint amb aquest virus i ningú feia res.

Ara que han investigat i han fet una vacuna per aquest virus i diuen que està controlat, no passa res. Teresa Romero, una infectada a Madrid, s’ha salvat i està aïllada en una habitació, i encara li han de fer moltes proves, espero que no hi hagin més infectats ni a Espanya ni a qualsevol lloc. I igual que han investigat en aquest virus, per poder salvar a moltes persones ( encara que hagi sigut una mica tard, perquè han mort moltíssimes persones) investiguin en molts altres casos i que s’adonin de què no ha d’arribar a Espanya o a Anglaterra per poder treure una vacuna.

Andrea

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Andrea Aranda, Ebola, Injustícia
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Judit

andreaaranda | 22 octubre 2014

Hace 4 años que conozco a una persona muy especial para mí porque siempre ha estado cuando la he necesitado, me ha ayudado en todo y me ha sacado miles de sonrisas cuando creía que todo se venía abajo.

La amistad trata de confiar en la otra persona y eso exactamente es lo que hacemos tú y yo, confiar en nosotras, y es que no sé que habría hecho muchísimas veces sin tus consejos. Solo hemos pasados momentos buenos, porque los momentos malos siempre se han acabado convirtiendo en momentos buenos.

Ella es la que me conoce al revés y al derecho, la que sabe con tan solo mirarme lo que estoy pensando, con la que he vivido todo tipo de experiencias, con la que no tengo miedo de decir o hacer algo, con la que comparto las locuras mas extremas, puedo pasar días con ella pero siempre tenemos algo de lo que hablar, la que me perdona cada estupidez que hago, la que me cubre en todo, la que me escucha aun que repita todo el tiempo lo mismo y a la cual me gusta ver feliz y hacer sonreír siempre. Es mi mejor amiga, sácale una sola lágrima , y a ti se te caerán todos los dientes.

Sabes que estos últimos meses no he estado muy animada por todo lo que ha pasado, pero gracias a ti me he dado cuenta de muchas cosas que estaba haciendo y no debería haberlas hecho, muchísimas gracias por todo de verdad, que no sé que haría sin ti, gracias por ese 23 que celebramos cada mes y gracias por formar parte de mi vida.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Amistat, Andrea Aranda
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Què vull ser de gran?

marinabalasch | 22 octubre 2014

Hi ha una edat en què comencen a aparèixer aquest tipus de preguntes al nostre cap. Jo em vaig començar a preguntar què volia ser de gran als 14 anys o abans. La nostra tutora de quart d‘ ESO ens va dir “ha arribat l’hora de decidir què voldreu ser de grans. Heu de triar quin camí voleu seguir.”

Reconec que ja és hora de decidir què vull ser. M’agraden els números molt més que les lletres i per això he triat er el quart científic. Però encara tinc seriosos dubtes. Tinc amics i amigues que des de ben petits ja saben que voldran ser de grans.

“Què vull ser de gran? Jo què sé… Alguna cosa que em pugui fer guanyar molt bé la vida” aquesta era una de les frases que més es repetia. A mi m’agradaria fer ADE -Administració i direcció d’Empreses-, ja que sóc molt ordenada i guanyaria molta pasta. Guanyar molts diners i imaginar-te un futur amb un cotxe elegant i una casa gran amb piscina, molava. ADE és una cosa que em motiva i que em donaria molts diners. És perfecte.

Però el fet que per treballar d’això de havia de fer el batxillerat social, em va fer dubtar. Ara tinc un bon embolic al cap amb què vull ser de gran.

Però finalment m’he adonat que haig d’escollir allò que em faci feliç els set dies de la setmana i em motivi.

Marina

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Futur, Marina Balasch, Reflexió
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

La importancia de la puntualidad

Alberto Udina Silvestre | 21 octubre 2014

La puntualidad es una actitud humana considerada como la virtud de coordinarse cronológicamente para cumplir un trabajo o una obligación antes o en un momento determinado en el tiempo. En la sociedad la puntualidad está muy exigida, aunque siempre hay una aceptación de cierto retraso, pero sigue siendo importante. Hay ciertas cosas en que la puntualidad no es muy importante, apenas influye el llegar a la hora o 20 minutos más tarde, pero hay otros casos en los que es sumamente importante.

Lo cierto es que yo la puntualidad no la llevo muy bien, y no soy el único de la familia al que le ocurre. Un simple ejemplo cotidiano es el colegio. Yo suelo llegar tarde, o mejor dicho, normalmente llego tarde. Pero no solo me ocurre con la escuela. Cuando quedo con personas de manera informal, como puede ser con los amigos, ocurre lo mismo. No es que lo haga a propósito, ni mucho menos, pero ya se ha convertido en algo común en mi. Y es que siempre me preguntan la razón por la que no llego a la hora, y yo siempre respondo lo mismo: si es por la mañana, me había despertado tarde; si es por la tarde, no había calculado bien el tiempo o había mucho tráfico; y si es por la noche, me distraje charlando con mi madre después de comentarle que iba a salir. No digo que siempre mienta, pero la mayoría de las veces no es por esas causas. La verdad, no sé cuales son. Hay días que hay que poner gasolina, días que un vecino te interrumpe la marcha, días que el tiempo pasa más rápido por increíble que parezca, o incluso días que no tienes ganas de ir y te da igual llegar tarde o no. Pero siempre hay una razón por la que llego tarde, la cual yo creo, es inevitable.

En mi vida privada, esto no me ha traído problemas. Al igual que hay gente que es desagradable o desagradecida u otras personalidades que todos conocemos, yo no tengo puntualidad. Pero siempre todos me han aceptado como soy, ya que es algo que, a pesar que veces puede fastidiarle a alguien, nunca llega a ser de vida o muerte, ya que en estos casos ya ni me arriesgo. Se sale horas antes y seguro llego pronto. Pero en la escuela esto me ha conllevado problemas. Algunos profesores me juzgan por mi puntualidad, por ejemplo. Yo soy consciente de que es algo incorrecto, pero también me defiendo viéndolo de manera en que todos tenemos defectos. No sé si la razón por la que se toman tan a pecho el que llegue tarde es porque se preocupan por mi para así conseguir superarme más como persona, o porque ven que la puntualidad es algo extremadamente importante. Yo nunca le he dado importancia a cuál de esas dos razones es, porque la verdad, me da igual, pero a los profesores que me han demostrado que es porque es algo importante para ellos, me han entrado, y me siguen entrando cuando los veo, ganas de decirles todos sus defectos uno por uno para hacer que se den cuenta de que no es tan importante lo que me ocurre, a pesar de que toda la sociedad lo vea de manera opuesta a mi. Hay gente que fuma, bebe de manera excesiva, no se cuida físicamente o psicológicamente, o que son gente ruín y parece como que los demás los dejan ir como si de algo normal se tratara, pero sin embargo a mi, se me censura por llegar tarde. Soy un chico educado, con modales y respeto y muchas otras cualidades, y me molesta que por el simple hecho de llegar “x” tiempo después de lo acordado la gente me meta en problemas. Quizás, por ser a mi mismo al que le ocurre lo veo de esta manera. Si fuese alguien que nunca llega tarde a los sitios lo vería de manera contraria, quién sabe.

Con todo esto, lo que quiero decir es que, como bien dicen, las apariencias engañan y no hay que tener tan en cuenta la puntualidad, ya que hay muchísimos otros defectos que de verdad influyen negativamente en el nivel de vida propio o ajeno, pero no la impuntualidad. Cada uno es como es. Por ejemplo, la gente no suele censurar a alguien por ser simplemente “feo”, algo relativo desde mi punto de vista, sino que a pesar de ello se comportan igual ya que él no habrá tenido la culpa de haber sido así. Pues lo mismo deberían pensar conmigo: ha nacido así, impuntual, y no por ello lo vamos a censurar, ya que tiene otras muchas cualidades y esto carece de importancia. Supongo que al ocurrir tantas veces también se vuelve algo molesto, pero aún así defiendo mi idea. Ésta es mi forma de ser y no me arrepiento de cómo soy, y asumo las consecuencias tanto de mis cualidades como de mis defectos. Al fin y al cabo, no dejamos de ser animales envueltos en todo este “mundo” que nosotros hemos inventado, en el cual nada de la mayoría de cosas a las que le damos importancia, la tienen.

Alberto Udina Silvestre

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Albert Udina, Puntualitat
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Mis años en el fútbol sala

victoraguilar | 21 octubre 2014

Mis años en el fútbol sala han estado plagados de anécdotas. Haciendo memoria me acuerdo del día de mi debut, por aquel entonces yo debía ir a segundo de primaria. Si no me fallan los recuerdos fue en Alella. Desde entonces ha llovido mucho.

Las anécdotas, los entrenadores y los compañeros han sido diversos durante estos nueve años. Este deporte me ha servido para crecer también como persona ya que al ser un deporte de equipo he aprendido muchos valores de la vida.

Una de las anécdotas más divertidas ha sido un partido en Francia, en marzo del 2014. en septiembre al ver que teníamos un equipo francés, nos pusimos muy contentos ya que este hecho supondría el viaje a un país extranjero. El trayecto lo hicimos en autobús, unas tres horas. Me viene a la mente que el partido se jugaba en una pista cubierta, en la cual los espectadores estaban a dos metros del campo gritando en un francés alto y claro. En ese encuentro nos acabamos imponiendo nosotros por un gol.

En mí pensamiento siempre están las típicas risas de los entrenamientos. A lo largo de mi trayectoria como futbolista he tenido a muchos compañeros con una manera de ser muy diferente. En mi cabeza hay tantos nombres que sería una falta de respeto nombrar a unos y a otros no.

De entrenadores he tenido a muchos, mejores o peores, pero he tenido a muchos. En especial hay dos que resaltan en especial por encima del resto. El primero se llamaba Esteban y fue mi preparador hace un par de años. Era un chaval muy amable y muy simpático. El segundo, pero no menos importante, se llamaba Primitivo, “Primi”, lo tuve la pasada campaña y era segundo entrenador. Llegó para salvar a un equipo que por aquel entonces estaba desanimado y sin motivación, con su manera de ser y su entrega lo consiguió reanimar. Era un hombre con la cualidad de saber escoger el momento adecuado para estar de cachondeo y cuando estar serio.

Resumiendo, durante todo este tiempo he tenido la suerte de poder disfrutar de un deporte tan maravilloso como el fútbol sala.

Víctor

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Futbol, Record, Víctor Aguilar
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El meu racó de pau

mariasolerboguna | 19 octubre 2014

La meva família sempre ha estat de muntanya. De petits sempre jugàvem pels camps i els boscos, embrutant-nos i fent guerres amb pals, o construint cabanyes màgiques al bosc. Sempre hi anàvem a fer alguna de les nostres, fèiem curses, construíem tirolines, ens disfressàvem i fèiem representacions… El bosc de la família es diu “pins de Can Silva”, allà ens passàvem gairebé tot l’estiu. Quan érem petits tots els cosins anàvem a fer excursions. Sempre recollíem pals i pedres, i ho guardàvem com si fossin els nostres tresors. M’encantava estar amb els meus cosins. Un dia passejant amb la nostra tieta, ens va portar fins a un lloc on hi havia una roca molt gran de la qual ens va dir que si ens assèiem a sobre i demanàvem un desig, aquest es compliria. Des d’aquell moment es va convertir en la roca dels desitjos. Cada vegada que hi passàvem per davant ens posàvem tots els cosins a sobre, tancàvem els ulls i demanàvem un desig. Sempre que anàvem a fer alguna excursió, passàvem per aquell camí per arribar a la nostra roca, i ens imaginàvem que dins d’ella vivien follets i fades.

Encara ara vaig per aquell camí. Em recorda les tardes gravant pel·lícules sobre herois i princeses o, simplement, tots els cosins sobre la roca resant perquè el nostre desig es complís el més aviat possible.

M’agrada estar allà. Quan estic trista, estressada o necessito estar sola, hi vaig i reflexiono. M’agrada escoltar el xiuxiueig dels ocells. Fins i tot, a vegades tanco els ulls i demano un desig.

Maria

Comentaris
2 Comentaris »
Categories
Bosc, Desig, Infantesa, Maria Soler, Record
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

És una apocalipsi?

marionavila | 19 octubre 2014

Actualment, la paraula que tots em sentit anomenar a les notícies és la que sembra el pànic a la ciutat de Madrid, L’Ebola ha penetrat a Espanya, significa això que morirem tots?

El virus es propaga mitjançant la transmissió de persona a persona, per contacte directe: amb òrgans, sang, secrecions, o altres líquids corporals de persones infectades, o per contacte indirecte: amb materials contaminats per aquests líquids.

El primer brot d’aquesta estranya malaltia es va produir el 26 d’agost de 1976 a Yambuku, una ciutat del nord de Zaire, ara conegut com a República del Congo. El primer cas enregistrat va ser a un professor d’escola d’uns 40 anys, que tornava de viatge de Zaire, se li va detectar una alta febre i pensaren que estava infectat de malària, en conseqüència se li va administrar el tractament contra aquesta malaltia, el professor va haver de tornar a l’hospital just 1 setmana després dels fets, va morir el 8 de setembre de 1976 quan ja havia passat 14 dies lluitant per la seva vida

Els primers símptomes d’aquesta malaltia són: vòmits incontrolables, diarrea sagnant, mal de cap, marejos i dificultats respiratòries, seguits de sagnar pel nas, boca i anus, i finalment, morint.

La primera contagiada d’Ebola a Espanya ha sigut una auxiliar d’infermeria, actualment ingressada a l’hospital d’Alcorcón, a Madrid. Encara es desconeix com la treballadora va desenvolupar el virus, tot i que estan treballant per saber com es va poder produir aquest fet. La malalta formava part de l’equip que va tractar a Miguel Pajares i a Manuel García Viejo, morts en l’hospital de Carles III els dies 12 i 25 de setembre.

D’ençà que es coneix la malaltia hi ha hagut 2748 casos detectats i 1776 morts. L’últim brot és, amb diferència, el més catastròfic, doncs ha provocat 1711 casos i 932 morts, aquestes xifres ens fan pensar: som víctimes d’una apocalipsi?

Mariona Vilà

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Ebola, Mariona Vila
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Una amiga especial

laiasolbes | 19 octubre 2014

He sigut tan feliç amb tu tots aquests anys, he après tantes coses de tu, i és que encara ara em pregunto molt sovint què hauria passat si no haguéssim passat part de les nostres vides juntes, juntes com hem estat. Com germanes, com el que som. No em puc imaginar una vida sense tu, tothom vol a la seva “alma gemela”; aquella persona que t’ajuda i amb la qual ho comparteixes tot…

Jo sempre t’he tingut a tu, i no saps el feliç que sóc de saber que part de la meva vida ha estat al teu costat, i que no vull que acabi, ja que sense tu no sóc res. M’has ensenyat a sobreviure, m’has aixecat quan més ho he necessitat, tu has sigut jo quan més malament estava, has sabut com fer que jo sigui feliç.

Et dono les gràcies, però no tan sols per això, sinó per tot el que hem passat, els moments, aquests moments que són records i que no canviaria per res del món. Em coneixes, coneixes els meus defectes i les meves virtuts i jo conec els teus, i les dues tenim un defecte que és el que ens separarà si no lluitem. L’orgull. Tot i així quan estimes una persona la necessites al teu costat. I dos no estan de costat si un no vol. Sempre t’he volgut al meu costat i sempre t’hi voldré.

Tenim tantes coses en comú que ni que volgués trobaria algú com tu. Tu ets especial, ets la meva amiga, la meva millor amiga, i saps què és el millor? Que tots els moments les dues juntes ja no ens els treu ningú, ja ningú pot fer-me oblidar tot el que hem passat. Avui és un dia gran, per les dues, ja saps que si tu et fas gran i forta jo ho faig amb tu. Un dia que desitjava que passés, comences a adonar-te del preu de la vida i comences a viure-la de la millor manera.

T’he trobat a faltar més que mai… Tu i jo separades? Quan érem petites ens passàvem el dia parlant de què faríem quan fóssim grans, d’on viuríem, de què treballaríem, de què faríem quan ens separéssim… I sincerament no crec que a aquella edat ens importés massa el que estava per venir, però un cop passa és dur saber que no tornaràs a passar dia a dia amb la persona que més t’importa, pensar que no tornarem a jugar a bàsquet juntes, a estar distretes a mitja classe o que no ens defensarem per sobre de tot quan algú indesitjable ens ataca…

Saps què ens diferència de germanes a amigues? Doncs que les amigues estan aquí perquè t’accepten tal com ets i la família t’ha d’acceptar vulguis o no. Per això vull que tinguis present que, passi el que passi i facis el que facis, ho podrem solucionar i que si ens hem suportat durant anys, podrem suportar-nos durant segles. No em passo una setmana amb una persona sense discutir ni un sol moment, amb tu en viuria més i si en qualsevol cas ens enfadéssim, seguiria estimant, ja que quan t’acostumes a viure amb una persona et deixa una marca tan forta que no és fàcil oblidar-la. No vull perdre’t ni imaginar-me una vida sense tu.

Estic segura que si tu no haguessis ocupat aquest lloc tan important a la meva vida, ara seria diferent, ens hem ensenyat moltes coses mútuament i et dono les gràcies per formar part de la meva vida, vull que els anys se segueixin sumant… En vull més de moments tan especials com tu!

Unides per sempre recordes? Et trobo a faltar, espero que en el dia d’avui siguis molt més feliç perquè t’ho mereixes. I recorda, que jo per tu, donaria la vida.
T’estimo molt.

Laia Solbes

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Amistat, Laia Solbes
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

« Previous Entries Next Entries »

un bloc per escriure el que pensem i pensar el que escrivim

articles recents

  • Revolució
  • Take me back
  • El canvi
  • Mi mundo- Hard GZ
  • La Desconfiança
  • Te añoro
  • L’home més ràpid del món – The Flash
  • Em penedeixo
  • Si et torno a veure
  • Em penedeixo
  • L’alquimista
  • ETS CULPABLE
  • 24 personalitats
  • Into the Wild (Llibertat Salvatge)
  • La teoria del meu avi

els treballs i els dies

gener 2026
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031  

Arxius

Categories

administrador

  • Entra
  • RSS dels articles
  • RSS dels comentaris
  • WordPress.org

visites

Web Sites Counters

Consultes lingüístiques

  • Centre de Redacció de la UPF
  • Corrector "Lanuagetool"
  • Corrector castellà
  • Corrector català softcatalà
  • Diccionari Enciclopedia catalana
  • Diccionario de la lengua española
  • Eines
  • Institut d’estudis catalans. Gramàtica
  • Optimot. Consultes lingüístiques
  • Refranyer català-castellà

Educació

  • Agrupació Escolta "Serra de Marina"
  • Estudiar a Catalunya
  • Institut Jaume Almera

Premsa

  • Ara
  • Avui
  • Catalunya ràdio
  • El mundo
  • El país
  • El periódico
  • La vanguardia
  • Periodismo humano

des d’on ens llegeixen?

rss Comentaris RSS valid xhtml 1.1 design by jide powered by Wordpress get firefox