LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ahir, 31 de novembre, va néixer la meva primera cosina, la Marina. És curiós, però fins ara tots els cosins que tenia a la família eren nois. La il·lusió dels tiets, tietes, pares, mares, avis i àvies va ser immensa, ja que sempre els havia fet anhel que arribés una noia.

Tot va començar fa uns mesos quan la meva tieta Marta ens va sorprendre amb la notícia que tindria una altra criatura. “Ja en porta tres” -vam pensar tots. Al cap de cinc mesos ens va fer arribar el resultat d’una ecografia: efectivament, seria una nena. Aquell dia, amb la parentela, ens vam posar molt contents i a la nit ho celebràrem amb unes pizzes i unes ampolles de cava ben bo i fresc.

I ahir va arribar al món. Si voleu que us digui la veritat, així d’entrada i vestida, jo no li vaig veure cap diferència respecte als meus cosins en néixer. Les coses van canviar quan, a la tarda, li van foradar les orelles per posar-li unes arracades menudes. Això sí que va ser una gran novetat…

Abel Oliva Roselló

Cada dilluns, dimarts i dimecres vaig a Barcelona amb autobús, ja que faig música al Conservatori del Liceu. Baixo a la parada de Ronda Universitat, final del trajecte, després de tres quarts d’hora de camí. Com que l’edifici del conservatori es troba a la Plaça Urquinaona, he de travessar Plaça Catalunya i un tros de carrer. Faig aquest petit viatge sola, així que moltes vegades, per tenir companyia, em poso els auriculars, una bona cançó i camino al ritme de la música.

Des de que a classe ens van encarregar escriure aquest, jo sabia que el meu, d’una manera o altra, acabaria parlant de música. La gent que em coneix, sobretot la més propera a mi, sap com m’encanta la música, com m’emociona una bona harmonia (que és el conjunt d’acords que formen una peça). Ser pianista – el piano és un dels tres instruments que toco- és una paraula que em descriu perquè toco el piano des de molt petita i tocar és la meva forma d’expressar-me. Molts dels meus records estan envoltats de música i espero que també ho estiguin les meves futures vivències. Per això és tan important la música per a mi.

Però també ho és per a moltes altres persones. Per més que no ens n’adonem, la música ens acompanya cada dia. Podem trobar una cançó per a cada sentiment, per a cada estat d’ànim. Moltes vegades, les nostres cançons preferides es converteixen en himnes per nosaltres: ens ajuden a desconnectar i ens fan passar una bona estona, fins i tot en els moments més difícils. Totes aquestes cançons formen la banda sonora de les nostres vides.

Així que, quan vaig caminant per Barcelona amb la motxilla a l’esquena plena de partitures, encenc l’mp3 i busco entre totes aquelles cançons que tant m’agraden i en trio una, una diferent cada dia. Serà la cançó d’aquell record i així, a poc a poc, vaig creant la meva pròpia banda sonora.

Blanca

Ja fa uns anys que no vaig a l’Esplai, només et pots apuntar fins els tretze anys. Per això, alguns monitors van decidir formar un grup de Joves, som uns quants nois i noies que sovint en quedem per sopar, parlar i fer sortides.

L’any passat, els monitors ens van proposar participar en un viatge amb altres esplais i caus, a tothom li va semblar una idea molt bona. Al principi, em feia respecte conviure amb tanta gent que no coneixies de res. Però finalment, vaig decidir anar-hi. Anàvem al País Basc, concretament a Zarautz.

Vam marxar amb autocar a les dotze de la nit, el trajecte era llarg, però al ser a la nit vam dormir una estona. Quan vam arribar a Zarautz, vam descarregar totes les motxilles, estris de cuina, tendes de campanya, menjar… Ens allotjàvem a un càmping, un cop muntat i organitzat tot, vam fer unes activitats per aprendre el noms. Va estar molt bé, ja que tots érem de la mateixa edat. Allà vam anar visitant pobles, platges… La platja que em va agradar mes va ser la de Zarautz, eren molts quilòmetres de platja, i al fons de tot del mar es veien persones fen surf, allà és ideal per practicar-ho.

Un altre dia vam anar a San Sebastià, ens va encantar, era un lloc preciós. Caminant vam anar fins al “Peine de los Vientos”. Personalment, em va agradar molt aquest lloc. Per aprofitar el dia, ens van barrejar diferents esplais i cada grup anava visitar lloc, mercats…

En resum, va ser una experiència molt bona, on vam conèixer molta gent, m’encantaria tornar-hi.

Sara

Fa temps que insisteix-ho a apuntar-me a l’autoescola, els meus pares hi estan d’acord, però faig els anys al desembre, per això durant l’estiu no m’hi he pogut apuntar. Fa unes setmanes vaig anar a informar-me amb una amiga, vam anar a l’autoescola de Vilassar de Dalt i al Racc de Cabrils. Finalment em vaig decantar per l’autoescola de Vilassar de Dalt, i ara que només falten 2 mesos per complir els 15 m’hi he apuntat. Els meus pares em van advertir que primer de tot són els estudis i treure bones notes.

Entre setmana, hauré de combinar-me l’anglès, el voleibol, i l’autoescola. Aquest curs l’únic dia lliure que tinc és el dijous, aquest dia aprofitaré per anar a les classes que donen allà. Pel carnet de ciclomotor no fan intensius, ja que és bastant senzill, però aniré a escoltar les classes que donen per altres permisos. Aquestes classes duren dues hores, allà t’expliquen coses que potser tu sol no entendries. M’agrada que et puguin ajudar, ja que si tens algun dubte, pots preguntar-li al professor que estigui allà i t’ho explica. Tinc dos mesos per poder-me treure la teòrica, i quan hagi fet els 15, faré les pràctiques que necessiti. Amb el permís no es fan pràctiques pel carrer, sinó que les fas a una pista.

Finalment, espero poder-me treure el permís a la primera i d’aquí poc poder tenir la meva pròpia moto. Sense oblidar que primer haig de treure bones notes!

Sara

Quan parlo de la tardor, el primer que em ve al cap són castanyes, el típic fruit d’aquesta època i, tot i que es poden menjar durant tota la temporada, hi ha un dia en què no poden faltar, el dia de Tots Sants.

Les castanyeres surten als carrers amb les seves parades i comencen a torrar les castanyes. Algunes les acompanyen amb moniatos i d’altres no. Qui no recorda a les castanyeres de quan érem petits? Senyores grans, tapades amb un mocador al cap i amb faldilles llargues, que mentre feien les castanyes, aguantant el fred, aprofitaven per escalfar-se les mans.

Aquesta és una festa popular de Catalunya. A diferència dels països estrangers com Canadà, Estats Units, Irlanda i Regne Unit se celebra el “Halloween”, una tradició que ara nosaltres anem adquirint. Es basa en la decoració terrorífica de les cases, l’obtenció de caramels que els nens aconsegueixen de porta en porta i el fet de donar “vida” a les carbasses buidant l’interior i traient parts per personificar-les de manera que semblin cares.

Eren casi les tres del migdia i estava acabant de dinar per anar a casa els tiets del meu pare a menjar castanyes i panellets. Com cada any, en menjo pocs de cada cosa, però aquest any em vaig posar les botes. Estàvem col·locats en una taula allargada. Els petits en una punta i els grans en l’altra part. Al meu cosí no li agrada tan aquest tipus de menjar i, com sempre, m’ajudava a pelar les castanyes que després em menjava.

Mai no he provat els moniatos i em pica la curiositat saber el gust que s’amaga darrere d’aquest aspecte tan estrany. L’any que ve proposaré de comprar-ne, i així, poder acabar amb aquesta intriga.

S’anava acostant l’hora especial i vam començar a treure els panellets i castanyes sobrants, per poder passar a jugar al bingo. M’encanta jugar a aquest joc amb la família. S’ha convertit en el nostre joc. Els silencis acompanyats de nervis quan et falten un o dos números, les emocions de cantar “Bingo!”, el so de les fitxes sobre la taula o el seu suau cop i lliscament quan tapen el número desitjat… Mai no tinc sort. Sempre faig o un bingo o alguna línia, però no acostumo a guanyar molt. En canvi, la meva cosina té una sort… No sé com s’ho fa, però sempre acaba guanyant més de la meitat dels diners que juga. Tot i això, m’encanten aquests moments en família. No els canviaria per res del món!

Andrea

L’estiu és una època de l’any molt esperada per tothom. Després de passar tot l’hivern a l’institut, unes vacances no venen gens malament. És temps de passar-ho bé perquè arriba la calor i anem a la platja o a la piscina. Prenem el sol i ens posem morenos. Quedem amb els amics i disfrutem del bon temps. És l’estació de l’any per aprofitar del temps lliure i oblidar-nos dels estudis: els deures i els exàmens. Per tant, descansar i desconnectar de la rutina de tot l’any. És una bona ocasió per viatjar i conèixer llocs nous i aprendre noves llengües i cultures d’altres països.

Marta Gómez

Què és l’art? Segons el diccionari és això: conjunt de regles i dels coneixements per a fer una cosa. Per a mi és una passió. Des de petita m’ha agradat l’art, sobretot l’art del dibuix. Quan dibuixo sento pau, una cosa inexplicable. Hi ha gent que potser sent això quan juga a futbol, a bàsquet, etc.

Tot va començar quan vaig veure a mon pare que em dibuixava petits dibuixos de còmic. És molt bo. M’encantava visualitzar com agafava el llapis i dibuixava. Vaig decidir-ho un dia jo també i la veritat, no se’m dona gens malament.

Aquest any és decisiu per escollir a què ens volem dedicar dintre d’uns quants anys, i la veritat és que al principi volia ser advocada, després arquitecte, etc. Però sé que és una cosa que no gaudiré quan l’estudiï. He decidit finalment agafar el batxillerat artístic però els meus pares no hi estan gaire d’acord. Ara, ja s’hi estan acostumant a aquesta idea sobre el meu futur i a que els 18 marxaré a estudiar professionalment als EUA. És el meu somni i l’aconseguiré.

Júlia

En el meu grup no som moltes persones, som noies que ens vam conèixer a l’escola de primària on vam compartir els millors moments, jugant alhora de pati o quan anàvem d’excursions.

Quan vam començar l’institut vam conèixer molta gent nova que des del principi ens vam portar molt bé, però també ens vam distanciar. A l’institut coneixes a molta gent, jo penso que els amics de l’ESO són els amics de veritat, seran aquelles persones que marcaran la teva vida. En canvi, els amics de la infància són amics amb els quals has compartit estones que no canviaries, però a mesura que creixes ja no hi parles tant com abans, fins que un dia ni els saludes.

Suposo que és normal que a vegades quan coneixes altres persones saps perfectament quins són els amics i qui són els coneguts.

Quan érem més petits tot ens semblava perfecte i anàvem amb tothom, però quan et fas gran les coses les veus molt diferents, saps que els amics de veritat sempre estaran al teu costat, mentre que els coneguts només voldran passar una bona estona amb tu i després no et tornaran a parlar.

Judit

D’aquí pocs mesos farà just un any que vaig deixar el futbol. Els motius eren simples. Vaig perdre la motivació per jugar a l’esport que milions de persones segueixen i hi juguen. L’equip i els entrenadors que m’han anat tocant no eren els que esperava i finalment em feia mandra anar a entrenar dos dies a la setmana durant una hora i mitja i llevar-me aviat per assistir als partits, els caps de setmana.

Quan era més petit no em perdia cap partit del Barça, i sovint anava al Camp Nou per veure’ls en directe. Però a mesura que han anat passant els anys, he perdut aquestes ganes de mirar-lo, no sé si és perquè estic avorrit d’haver estat tants anys allà davant de la televisió o perquè, des del meu punt de vista, el futbol ja no és el que era. Abans era més ràpid i es marcaven més gols en els partits, era més emocionant, però a mesura que han anat passant els anys, l’he començat a veure més lent.

L’últim any que vaig estar en un equip de futbol, hi havia dies que feia veure que estava lesionat per no anar  als entrenaments ni als partits, fins que li vaig dir a la meva mare que estava tip del futbol, que el volia deixar i més endavant faria qualsevol altre esport, i així ha estat.

Em sabia greu pel meu avi el fet de deixar el futbol perquè sempre em venia a veure als entrenaments i partits (no se’n perdia ni un). Ell va ser qui em va ensenyar a jugar a futbol i m’hi va aficionar. Sempre que jugava el Barça venia a casa i em preguntava si aniria a veure el partit amb ell, per això quan li vaig dir que deixava el futbol es va posar una mica trist.  Ell em va comentar que ja s’esperava que un dia o l’altre ho deixaria perquè moltes vegades quan jugava els partits no hi posava ganes i també havia deixat de mirar els partits per la televisió al seu costat.

He deixat el futbol però no he abandonat l’esport perquè ara vaig a la piscina i al gimnàs on m’entreno pel meu propi compte i em mantinc en forma.

Penso que el més important a l’hora de realitzar un esport és que t’agradi, que hi estiguis a gust i que tinguis una motivació. No hem de fer res per obligació!

Pol

No fa pas gaire temps que jugo a bàsquet, ben just farà un any. Jo mai havia format part de cap equip, quan dic equip, em refereixo fent algun esport perquè treballar conjuntament tots ho hem fet alguna vegada en algun projecte de l’escola. Cadascú de nosaltres hem hagut de suportar aquells petits conflictes que comporten treballar en grup, i és per això que des de ben petits ens intenten ensenyar a fer-ho de la manera més correcte possible. N’hi ha que assoliran aquest aprenentatge de seguida però altres no ho arribaran fer mai.

Tornant al tema principal, el bàsquet és un esport que juga en equip, només per aquest fet ja t’aporta uns valors que et serviran per a la resta de la teva vida, com poden ser la companyonia, solidaritat, esperit de lideratge… En canvi un esport individual no t’aporta tots aquests valors però si t’endureix davant una certa pressió, ja que la responsabilitat recau sobre una sola persona, un exemple pot ser el tenis que és l’esport que jo jugava abans. Quan vaig entrar a l’equip la veritat és que ho vaig fer sense rumiar-ho gaire, no era conscient que les altres jugadores ja feia set anys que practicaven aquest esport i que jo començava des de zero. Però tot i així vaig decidir continuar. Tothom es va sorprendre en veure que me’n sortia prou bé malgrat ser la primera vegada, però la veritat és que totes les jugadores em van ajudar sempre que feia falta sense elles no ho hagués aconseguit, van entendre perfectament que jo era la primera vegada que tocava una pilota de bàsquet. Passats uns mesos, tothom se sorprenia en veure que e repte que m’havia proposat, sense tan sols ni adonar-me’n, l’estava assolint. Jo crec que les meves companyes em van facilitar molt l’esforç que em suposava posar-me en un nivell semblant a elles, no només acceptant-me sinó considerant-me una més a l’equip, això ho valoro molt.

En conclusió, cal pensar abans d’actuar però tampoc ens ha d’impedir deixar de fer el que vulguem fer i que de vegades prendre decisions una mica precipitades ens pot aportar alguna cosa positiva. A més a més, en la societat actual, si vols ser una persona honrada i treballadora saber treballar en equip serà fonamental pel teu futur.

Laia