LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia vaig jugar un partit de lliga al camp de vall morena aquí a Vilassar. Vam jugar dijous, ja que era un partit ajornat i el havíem de jugar entre setmana. Durant tot el dia només podia pensar en el partit de la tarda, cada classe que passava era una hora menys per jugar.

Va arribar la tarda i l’hora d’anar al camp. Eren les vuit quan vam entrar al vestuari a canviar-nos. Fins que va començar el partit i la veritat vaig començar bastant bé. Jugava de lateral esquerre, una posició que no m’agrada gaire, ja que sempre he jugat aquesta posició i fa un any que jugo d’extrem esquerre, que m’agrada molt més. Van anar passant els minuts i cada vegada el meu extrem em superava cada vegada més fàcil, i l’entrenador em va canviar al cap de 25 minuts de joc.

A la segona part el míster em va treure al minut 60, aquesta vegada d’extrem dret, una posició que m’agrada. A partir d’aquell moment no vaig tocar molta pilota, però sobre el minut 80 un company em va fer una passada boníssima i jo me n’anava tot sol cap a la porteria buida, ja que el porter havia sortit, però desgraciadament vaig fallar aquella ocasió que ens donava la victòria.

Quan va acabar el partit i vaig arribar a casa només vaig poder plorar, havia fet el pitjor partit de la meva vida. Suposo que per alguns és només un esport, però per mi és molt més. No sé com explicar aquest sentiment de ràbia i dolor que vaig sentir quan vaig fallar aquella ocasió, el món em va caure a sobre. I sobretot la sensació d’haver fallat a tots els meus companys d’equip.

Sergio

Moltes vegades em pregunto què de bo té la societat que tenim actualment, si el fet d’haver avançat amb el pas dels anys ha sigut per millorar o per empitjorar.

Crec que hi ha situacions ara mateix que ens envolten que estan creades per la societat tan tòxica que tenim en l’actualitat, com per exemple, el “bullying” tant l’escolar com el laboral, crec que cada any augmenta el nombre de persones que pateixen aquest assetjament.

Per altra banda tenim, la discriminació tant sigui física com psicològica, en aquests dos casos podem destacar la roba i el pentinat que potser són els més comuns, i per altre costat la manera de viure o de prendre decisions. Tot això influeix molt en les persones de caràcters més vulnerables sobretot en edats conflictives com potser l’adolescència, aquest any han sortit moltes notícies de joves que s’han suïcidat per aquest problema en els instituts.

També ens trobem en l’exclusió social segons el nivell econòmic de vida en el que vius, ens trobem diàriament amb casos en què l’aparença física ens denomina socialment, no tenim una altra opció de poder donar-nos a conèixer sense un físic i uns complements que et denominin com una persona adinerada. És molt trist que hàgim de sentir rebuig per les persones que no tenen un lloc on rentar-se, on dormir o no tenen diners per una casa.
Tal com està la situació econòmica actual crec que la mentalitat de la gent hauria de començar a canviar al respecte a l’aparença física i psíquica de la gent, ja que la crisi econòmica que ens envolta ens portarà a un extrem on haurem de viure envoltats de milions de formes de vida, de vestimenta i de pensaments infinitament diferents dels nostres.

Però realment la pregunta que no deixo de fer-me diàriament és, ¿realment l’ésser humà és tan cruel per naturalesa?, ¿de veritat existeix gent de la mateixa espècie que la meva, amb la capacitat de destruir a un altre per no pensar, vestir o viure igual que ell? Si realment això és veritat, i no fem res per intervenir, ¿on arribarem?

Per últim dir que espero que es deixi de donar tanta importància a la política d’un país i comencin a donar importància a la qualitat humana, que realment és el que importa en aquesta vida, la qualitat de com aconseguim viure.

Pol Pérez Canturiense

Perquè s’ha d’acabar una relació on hi ha amor? Jo per mala sort visc amb aquesta pregunta dins del meu cap.
No entenc el perquè de què tot s’hagi d’acabar. Recordes moments on tu ho donaves tot per aquella persona, on et donava igual el que pugués arribar a pensar la gent. Tu no vols que això s’acabi, no vols que ell se’n vagi, tu vols sentir de la seva boca un, -sempre estarem junts-. Vols un principi que no tingui final i és que notes que sense ell no tens ganes de res, tanques els ulls, per no veure la realitat… Perquè no hi ha dia que no pensis en ell…

Mai he volgut sentir a prop meu una persona que no siguis tu, mai he volgut entrar a un altre cor que no fos el teu… Intento pintar-ho tot del teu color, intento entregar-te la meva vida, i si tinc por és només de perdre’t.
Encara que no tu creguis jo vull que només siguis tu el que m’estimi. Abans escoltava el teu cor i el sentia bategar amb força, i és que ara ja no escolto res… Vull sentir-te aquí… Però estàs lluny i cada cop ho estàs més… No saps la sensació que era estar a la meva habitació abraçada al coixí, plorant, fen-me preguntes on tu no em donaves cap resposta… Jo mai he pensat fallar-te en cap moment, ni deixar-te sol, però jo vull que siguis tu el que em diguis això…

Quan estàvem junts era tot tant perfecte… Semblava tot un somni fet realitat. I és que sempre vas ser tu i ningú més…T’ho vaig donar tot i més de mi.. i no puc parar de pensar perquè tot s’acaba? Diguem-ho tu, perquè fas que això s’acabi? Amb lo feliç que em vas arribar a fer… Em vas ensenyar a estimar, a valorar les persones.. Vull que em donguis respostes. De què serveix que jo plori si tu no saps ni el que és… Sincerament em costa creure que tot això sigui veritat, i és que jo sempre he estat al teu costat incondicionalment i tu ni ho has valorat. Tenia por de perdre’t de què em deixessis aquí sola, tu deies que no, però han canviat tant les coses… Diguem, que et faltava estan amb mi? Si tu gràcies a mi vas tornar a somriure…

Em deies que no podries viure sense mi.. i és que em vas jurar tantes coses que eren mentires.. Em fa ràbia que no funciones estimar-te i és que em sento tant poca cosa de creure’t… Em vas prometre un per sempre i em vas tornar a mentir… Si algun dia vols tornar, jo ja no t’estaré esperant.

I per més que vaig lluitar per lo nostre, no vaig aconseguir la teva felicitat i ho sento, només pretenia que fossis meu i que no volguessis altres petons. Saps que t’ho he donat tot i no seria capaç de fer-te mal… Em vas dir que tu erets diferent… Té donat tantes oportunitats durant tot un any…

Espero que algun dia et fiquis a la meva pell i arribis a sentir tot el dolor que m’has fet… I així et donaràs compte del que realment és estimar.

T’acabes adonant de què el físic no és el més important, que el que realment importa és l’interior de les persones.

Marta

I a qui no li agradaria que tornés a ser aquell 19 de juny una altra vegada? Aquell dia en què vam presentar el treball de crèdit que havíem estat treballant durant la setmana, i que tornés a sonar l’últim timbre d’aquell curs, sí aquell timbre que sona en començar les classes i en acabar-les, sona cada hora, però especialment el de l’ultima classe, el que ja pots anar-te’n a dinar, doncs que tornés a sonar aquell. El de les 14:45, que crec que tots l’esperàvem, uns amb més ganes i altres amb menys, però tots. De debò no voldríeu que tornés a ser aquell dia? Perquè jo sí.

Imagineu que torna a ser el 19 de juny i tots esteu amb ganes sortir ja, i per fi sona l’últim timbre, penseu que tindríeu 88 dies de vacances, no voldríeu? Dies sense fer res, entrant a casa, sortint, més ben dit fent el que volguéssiu gairebé. Jo vull tornar-hi, és més si pogués prémer un botó, ho faria. Perquè això de venir a l’institut és cada dia, de dilluns a divendres la mateixa rutina, ens aixequem gairebé a les 7, i des de les 8:15 fins a les 14:45 fent classes, malgrat la mitja hora que tenim per esmorzar. Pensar que falten 154 dies gairebé, fent exàmens i classes, no pinta bé.

Crec que ho em de mirar per un punt de vista positiu, perquè si comencem a posar-li “pegues” a això se’ns farà més pesat encara. Mireu que hi ha dies de festa, pocs però hi ha (Nadal, setmana santa i alguns ponts)

Però, ara és perquè encara han passat poquíssims dies de classe només, però penseu que quan ja s’estigui acabant això, pensareu que no pot ser, no ens n’adonarem i ja estarem amb roba d’estiu una altra vegada. Ja veureu com això passarà volant. 

Maria Celia

Farà uns quatre anys que vaig viatjar al Marroc amb la meva família i amb la meva àvia. Concretament estàvem instal·lats a Fez, una ciutat del nord del Marroc que és l’antiga capital Imperial.

La meva primera sensació en arribar allà va ser una mica sorprenent: per les olors i pel menjar, en la manera en què el preparaven i el servien. En arribar, aquella mateixa tarda vam sortir a fer una volta. Tan sols vaig menjar una barreta de cereals, ja que em feia angúnia la preparació, els meus germans van demanar un entrepà de pita i el cambrer agafava amb els dits bruts els ingredients.

Un dia ens vam moure per la ciutat de Chefchaouen i el que em va deixar parada és que totes les façanes de les cases estaven pintades de color blau. Aquesta ciutat és molt bonica, ja que està molt ben conservada. També vam visitar les muntanyes de l’Atles i vam tenir la sort de poder coincidir amb una colla de monos salvatges. Allà són corrents però per a nosaltres va ser una experiència inesperada.

El que em va impactar més d’aquest viatge va ser descobrir una cultura molt diferent de la nostra i un nivell de vida molt més baix que el que tenim a Europa. Tot i així la gent del Marroc viu i treballa per tirar endavant però aparenten una gran felicitat i alegria.

Blanca Sala

Gairebé s’apropava l’estiu poc abans en acabar l’any de tercer. Després d’acabar les dures recuperacions. Durant l’arribada d’estiu estava nerviosa sense saber les noves sensacions que passaria a l’estiu, i ara ho estic per l’arribada d’un nou curs.

Setembre, arriba la rutina de sempre. Per una part penses el millor, que és poder estar amb els teus companys de classe des de fa anys, ja que seria l’últim any junts, però per altra banda els estudis i l’esforç que s’ha de fer. És molt dur pensar que ja no et pots llevar tard, fer el que vols durant tot el dia amb la família o els amics. Però bé, ens hi haurem d’acostumar.

Ara ja he començat a esforçar-me per poder passar de quart i fer un mòdul d’auxiliar cuidar a nadons a l’hospital, encara que això no ho tingui gaire clar, el que vull dir que les coses es guanyen i jo m’he adonat que, posant-hi moltes ganes, es poden aconseguir les coses que et proposis. Per tant, cada dia m’esforçaré el més que pugui per poder-ho aconseguir.

Patrícia Rigal

Des de ben petita que practico esport. Pot ser que hagi fet deu esports diferents però sempre tots amb moltes ganes. L’esport és una cosa positiva en les nostres vides, tota persona hauria de practicar un esport. A mi em serveix per desestressar-me en èpoques d’exàmens o per desconnectar i passar-m’ho bé quan estic trista, però el que m’agrada molt de l’esport és que coneixes a gent nova i aprens molts valors.

Durant la trajectòria de la meva vida la quantitat d’esports que he practicat és elevada. No sé per què he fet tants canvis, potser m’avorria o em cansava o potser només canviava per conèixer coses noves. Em sembla que no recordo tots els esports que he practicat però us puc dir els que sé: vaig començar amb natació, i seguits de la natació hi ha hagut funky, patinatge, gimnàstica rítmica, bàsquet, voleibol i uns quants més que no recordo.

Farà uns tres anys que vaig començar a jugar a voleibol. El primer any no va ser una cosa gaire seriosa, ja que era el primer any per a la majoria de les nenes però algunes ja en sabíem una mica. A poc a poc he anat pujant de nivell i creixent com a jugadora i com a persona. Aquests tres anys els he passat al costat de companyes i entrenadores diferents, totes persones que no me’n penedeixo d’haver conegut. L’equip d’aquest any és el que més m’agrada perquè a part d’anar amb nenes que ja coneixia he conegut a nenes noves que valen molt com a companyes. Espero que aquesta afició pel voleibol duri molt més temps perquè ara per ara m’encanta jugar-hi i és un esport fantàstic

Elisenda Roca

Al llarg de la nostra vida, hem d’afrontar i acceptar canvis que van apareixent.
Quan som nadons no tenim consciència d’ells però en el moment que ens adonem, és quan per a mi personalment ha sigut un repte… canvis com passar del parvulari a primària o de primària a l’institut i suposo que serà en el moment d’afrontar una vida laboral, ser mare, etc.

Tots aquests petits i grans canvis al llarg de la nostra vida hi ha gent que té una capacitat innata d’afrontar-los, però també hi ha gent com jo que no estem preparats, i això ens suposa un neguit, una prova de superació, i unes pors a les que hem de vèncer abans de donar el gran pas.

Jo només tinc quinze anys i ja he viscut algun episodi d’aquests, de l’únic que em van servir aquelles pors van ser per adonar-me’n que tot es pot superar, tenint força paciència i creient en un mateix, també és molt important tenir la família al costat tot i que en un principi no entendran el que està passant i no sabran què fer per afrontar-ho per això és important tenir l’ajuda d’alguns medis.

L’única lliçó important encara que a vegades no la tenim molt present és: “viu la vida i sigues feliç, que tot en aquesta vida té una solució”. No hem d’obsesionar-nos amb el que passarà o en el que diran, sinó que hem de reflexionar una mica i valorar tot el que tenim, afrontant amb dignitat i força els canvis que a cadascú se li presentin.

Iria

És una paraula definida com l’espai que existeix entre dos punts. En realitat, a ningú li agrada parlar de la distància. Molts diuen que es l’oblit, altres, que fa la força i la unió. Ningú sap el que realment significa aquesta paraula fins que no la viu en la seva pròpia pell, fins que no perds a una persona per culpa d’uns kilòmetres. A ningú li agrada esta lluny de qui estima, i menys, amb por de perdre-la.

Jo, personalment, he sigut una persona que ha viscut molt d’aprop la distància i sé millor que ningú els sentiments que et provoca tenir lluny algú que de veritat és important per tu. És una sensació que no sé realment com explicar-la. És impotència i tristesa a la vegada. Impotència perquè saps que no pots fer res, que no tens més opció que esperar a que arribi el dia en que et puguis veure de nou amb aquella persona, és un voler i no poder. I tristesa perquè sents que necessites veure-la, abraçar-la. T’agradaria sortir de casa, trucar-la i dir-li “ens veiem en cinc minuts en el lloc de sempre”. T’agradaria veure-li la cara, escoltar la seva veu. T’agradaria sentir que la tens al teu costat, que si necessites algú, ella estarà allà per tu, les 24 hores del dia. En aquests moments es quan t’adones realment de les coses. T’adones que les persones venen i van, que res és per sempre i que per més que desitgis amb totes les teves forces tenir a prop a aquella persona, hauràs d’esperar o simplement acceptar que l’has perduda.

Per això, quan la gent pregunta què és la distància i contesten que es l’espai que hi ha entre dos punts, sempre somric. Si realment sabessin el que és la distància, mai contestarien això.

Valentina

L’any passat, amb l’ institut vam fer un intercanvi amb alumnes francesos. Concretament, eren de Normandia, al nord de França. Quan ens ho van dir, tothom va voler participar-hi, estàvem molt impacients per saber qui era el nostre corresponent francès. Primer de tot, ens van fer omplir una fitxa sobre nosaltres: caràcter, menjar, al·lèrgies, mascotes, etc., per saber qui se semblava més a nosaltres, a l’hora de fer les parelles de corresponents. Setmanes més tard, quan les parelles estaven quasi fetes, van dir-nos, de moment, quin era el nom de qui, en teoria, seria el nostre corresponent. El meu era un noi, es deia Enzo.

Més tard, van enllestir les parelles i ens van donar el nom complet del nostre corresponent. Així doncs, tothom va buscar-los pel Facebook per poder contactar amb ells i conèixer-los una mica abans que vinguessin a Espanya. Vaig parlar una mica amb l’Enzo, em va dir que no sabia massa espanyol, així que vam parlar majoritàriament francès. Semblava molt simpàtic, i em va dir que tenia moltes ganes de venir. El dia 13 de març, va ser el dia de l’arribada dels francesos, tots nosaltres els esperàvem amb una pancarta de colors amb el nom de cada corresponent. A poc a poc, van anar baixant del bus i van anar venint cadascú amb el seu corresponent. Estaven molt nerviosos. La primera tarda, vam quedar tots al Sorli Discau, perquè poguessin explicar-se com havien sigut les primeres hores amb nosaltres. Els dies següents, vam fer un munt d’activitats junts; un dia van venir a l’escola a fer algunes classes amb nosaltres, vam anar a la platja tots junts, vam fer un sopar al poliesportiu, i vam fer una gimcana per Barcelona. Quan va arribar el dia del comiat, tothom es va posar molt trist. Vam anar al gimnàs de l’ institut, vam ballar i vam fer un comiat tots junts. Ens havien caigut molt bé tots i tothom va acabar plorant.

Dos mesos després, el 15 de maig, va ser el dia que nosaltres vam anar a França. Vam anar a l’aeroport i vam agafar l’avió cap a França, estàvem impacients per tornar-los a veure. Quan vam arribar a França, vam estar 3 o 4 hores dins l’autobús, ja que ens vam perdre i hi havia tràfic. Els dies a França, van passar molt ràpid. Vam passar-nos-ho molt bé, vam fer una excursió a la costa Normanda, vam fer una festa a casa d’una francesa, vam quedar amb les persones amb les quals més bé ens aveníem, etc. Però, un cop més, va arribar l’hora del comiat, vam fer una festa el dia abans de marxar, a la tarda, ja que l’endemà marxàvem al matí a París. Va ser molt emotiu, L’endemà, vam marxar molt aviat, després d’una estona de plors, petons i abraçades. Tothom estava molt trist. Quan vam arribar a Paris, tothom estava millor, i vam passejar per la ciutat, vam fer moltes fotos als llocs més emblemàtics de la ciutat. Passades unes hores, vam marxar a l’aeroport i vam tornar a Barcelona.

L’ intercanvi, va ser una experiència inoblidable, que repetiria mil vegades més. Vam fer moltíssims amics amb els quals sempre tindrem contacte, i vam aprendre molt.

Laia Casero