LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El passat dia 8 de novembre, jo, vaig poder conèixer una de les cantants actuals que més m’agrada, ROKO.

A les 4 de la tarda, del passat dissabte dia 8, ja tenia el meu cd “3.2.1.ROKO.” Començava una tarda llarga. La firma començava a les 7, i a les 4 començava a fer cua. Va ser a la cua on em vaig adonar de com és l’ésser humà, quan vol alguna cosa. Per posar exemples clars, una noia que tenia davant va començar a treure demonis per la boca, només perquè la van fer moure’s una persona cap enrere. Per contrapartida, una dona amb problemes d’esquena , i que era una habitual, tot i que ROKO li va oferir entrar abans, va negar-se al tracte dient que volia el mateix tracte que tots els fans. Aquesta dona es va guanyar els meus respectes.

Ja eren les 7 i les portes s’obrien, per a sorpresa, no només firmaria el disc, sinó que també ens cantaria. Al ritme de “luz, la ciudad o nadie com tu” va arribar una sorpresa per a la mateixa ROKO. El seu company, Xuso Jones, del programa “tu cara me suena.”

Va arribar l’hora, les 7:45, era l’hoa de la veritat i un nerviós jo, es trobava cara a cara amb ROKO. Molt amable em donava les gràcies per ser el seu fan. Això va demostrar-me que aquella artista era diferent, havia lluitat per arribar on és, havia lluitat per aconseguir el seu cd. Estava davant d’una artista humil. Jo amb una tremolosa veu, li vaig dir – gràcies a tu per ser com ets. Després d’aquestes paraules, i de fer-me una foto amb ella, tocava dir-li adéu.
Però per sort, topo amb Xuso Jones, amb qui vaig poder fer-me una foto, a més la petita Abril, concursant de “tu cara me suena mini”, que una hora enrere es va veure acorralada per una allau de fans, accedia a fer-se una foto amb mi.

Va ser un dia per a recordar.

Gorka

Quan jo era petita la meva mare em donava menjar, sempre era un plat diferent del del dia anterior. Però no m’agradava quasi res. A mesura que m’he anat fent gran, el gust ha anat canviant i ara m’agrada gairebé tot excepte la fruita.

A part, abans sempre em feia la meva mare el dinar, el sopar, etc. Haig de dir que cuina bastant bé. Però ara ja tinc una certa edat, estic a punt de fer quinze anys i començo a fer-me el menjar jo sola o acompanyada d’algú. És molt entretingut i divertit cuinar amb companyia.

Fa poc vaig convidar el meu company a dinar. Quan va arribar a casa, tot just els meus pares acabaven de marxar amb el meu germà al partit de futbol. Així que ens va tocar cuinar a nosaltres dos. Vam riure molt i a més el dinar ens va sortir boníssim. Jo m’ho vaig passar d’allò més bé fent una cosa que normalment no m’agrada gaire.

Amb tot això només volia dir que amb l’ajuda d’altra gent tot pot sortir millor que si ho fas tu sol. I també deixar clar que a mesura que anem creixent ens agraden i ens deixen d’agradar diferents coses i ara no només parlo del menjar, sinó de tot en general.

Marina Balasch.

Ara ja estem a Novembre, gairebé començarà el mes de Desembre. Això significa que ja ve Nadal. Aquestes festes plenes de llums i colors daurats, vermellencs i platejats. L’olor del menjar de l’àvia, del torró i de les neules.
Ara que ve Nadal, és una de les festes més desitjades per tots els nens. La majoria d’ells fan el tió, el Para Noel, i després d’aquests dos parells de regals, esperen impacients als Reis Mags. Van a la cavalcada a veure’ls passejar pel poble amb aquelles immenses carrosses plenes de regals i després pugen a donar la carta de reis al seu rei mag preferit.

Quan més gaudeixo, és el dia de Nadal. 25 de Desembre, un dels dies més esperats per mi durant tot l’any. Ens reunim tots a casa els avis. Els cosins, tiets, pares, avis… Ens ho passem d’allò més bé. L’àvia ens fa la seva típica sopa de nadal, amb aquells galets immensos que vènen als supermercats que són únicament per aquell dia. Està boníssima. De segon, ens porta la carn d’olla amb la qual ha cuinat el caldo. Després de tot aquest menjar, encara en fa més. Porta un pollastre fet al forn. I per postres, els torrons i les neules.

També m’agrada molt quan l’ajudo a ella i a la meva mare a decorar la casa amb llums de nadal, amb els pessebres que fem nosaltres mateixes…
Aquestes festes, per mi, són les més maques de tot l’any. El Nadal em dóna sensacions de familiaritat, d’unió amb la família, de trobar-te amb els parents que no veus gairebé mai.

Espero impacienta amb moltes ganes aquestes festes tan maques.

Lídia

Tinc vuit gats. Ja sé que són molts, però a la meva família és el més normal. Des que vaig néixer he viscut envoltada de gats i hi estic acostumada.

Ens fem un fart de riure veient-los jugar amb qualsevol cosa o entre ells. Són molt divertits i alhora molt carinyosos, al contrari del que pensa la majoria de gent. Sí que és veritat que, com tots els animals, alguns son més esquerps, però això no vol dir que tots ho siguin. De fet, ara, de vuit gats, només un és una mica antipàtic.

El meu gat preferit és en CC, li tinc un carinyo molt especial, perquè sempre està al meu costat, fent-me companyia. És com el meu osset de peluix, dorm amb mi totes les nits.

Tindria unes tres setmanes que la nostra veterinària se’l va trobar, junt amb el seu germà, a punt d’ofegar-se en una piscina abandonada a Cabrils. Era la mateixa setmana, que un nadador, César Cielo, guanyava el campionat de natació i d’aquí li ve el nom de “CC”. Al seu germà li va posar Fú, perquè era, i és, molt poruc i només fa “fuuuu”.

A part, en CC te un costum molt tendre i és que mama de la seva manteta, un retall de roba peluda amb la que la Sónia, la veterinària, els va abrigar i acaronar quan els va salvar. Com quasi no ha estat amb la seva mare, s’estima aquesta manteta com si fos la seva pròpia mare.

Després d’en CC amb qui tinc aquest lligam especial, perquè sempre està al meu costat, m’encanta en Nikitu, un gat blanc d’Angora, amb el pel llarg i fi, i els ulls blau cel. La peculiaritat d’en Nikitu és que és sord de naixement. La majoria de gats blancs amb ulls blaus ho son. És per motius genètics. Això no fa, però, ni que sigui esquerp, ni que estigui trist, ni res semblant, tot el contrari, és un gat normal i corrent, especialment tranquil, al que cal vigilar de més a prop per evitar que s’escapi al carrer i acabi sota d’un cotxe…

Per desgràcia, hem tingut també moments molt tristos, que ni tant sols vull recordar, però els moments dolços i feliços compensen els amargs.

Anna

Al encender la televisión me he encontrado con esta noticia tan interesante. La primera reacción ha sido de perplejidad y asombro. Al cabo de un rato, después de analizar la noticia he pensado que sería un bombazo que ficharan por el Barcelona. Seria espectacular, histórico, sin precedentes y por encima de todo, rarísimo.

Según la prensa si Laporta ganara las próximas elecciones se traería con él a Mourinho y a Cristiano. Los periodistas han hecho fotos en las que aparece Laporta y Jorge Mendes reunidos. Él es el representante de los dos cracs portugueses. Para añadir más morbo a la noticia, según otro candidato a las elecciones, Laporta seria ahora mismo el más votado por los socios culés.
Pensándolo bien, en la reunión entre Jorge y Laporta no necesariamente tuvieron que hablar de este tema. Mendes representa a muchos jugadores y entrenadores de todo el mundo. Por eso creo que ahora mismo hay muy pocas posibilidades.

Personalmente me gustaría que ocurriera esta situación porque me gustaría ver a Mourinho en el Camp Nou, con el escudo del Barça haciéndole una manita al Real Madrid, con cinco goles del crac portugués. También me gustaría verlo en la sala de prensa blaugrana defendiendo el escudo barcelonista y atacando al madridismo.

El tema de CR7 no me lo creo porque siendo Jose el entrenador no creo que el Barça lo fichara. En el Madrid se rompió su buena relación. Otro factor a tener en cuenta es la edad del jugador, actualmente tiene veintinueve años y cuando se celebren las elecciones superará los treinta. En cambio, el fichaje de Mourinho me lo creo porque él ya estuvo en el Barcelona como traductor.

Sería muy divertido que ficharan por el club al que menospreciaron cuando defendían el escudo merengue. Sería un golpe bajo a Florentino, tan fuerte que él respondería gastándose como ya ha hecho otras veces millones y millones. Este supuesto gasto de millones haría que la liga volviera a ser bipolar, el Atlético no podría competir con tanto millón.

Víctor

Avui fa uns disset dies que ja no està en aquest món. Encara a aquestes altures em costa creure-ho. Era una de les persones que més feliç m’ha fet. Abans que se separessin els meus pares, vivia amb nosaltres. Els quatre érem molt feliços, però no sé en quin moment va canviar tot.

Passen els dies, les setmanes… i no ho crec. Jo sé que a ella no li agradaria veure’m així i justament per aquesta raó intento no estar trista. Després de la separació dels meus pares, va agafar una embòlia i a poc a poc va anat empitjorant fins a no caminar, no menjar, no parlar, no recordar… Ara estarà descansant en pau.

Després de tot, almenys tinc un bon record d’ella i només puc dir coses bones. Encara que no hagi estat amb ella en els seus últims moments, aquest estiu la veig veure i em vaig acomiadar, perquè sabia que estava molt greu, arribant a la fi de la seva vida.

Ara que no estàs aquí els records venen a la meva ment: quan jo tenia cinc anys i em venia a buscar a l’escola i em cuidava sempre, era el seu tresor més valuós.

Ara la seva absència em fa sentir buida perquè ella m’omplia d’alegria i d’amor. Cada dia agafo la seva fotografia i l’abraço amb tantes forces com si l’abracés a ella. Mai l’oblidaré perquè ha sigut una de les persones més importants per mi i l’únic consol que tinc es fer la present en el record.

Estimada àvia, la vida o el destí ens ha volgut unir en un mateix dia, un dia 27. Aquesta data em marcarà per sempre perquè estràs viva dins de mi per tota la vida.

Dunia Akrach

El Nadal és una de les festes més importants. És el moment perfecte per reunir la família i els amics. Per compartir sopars, riures, cançons… Aquesta festa és màgica, els carrers estan plens de llum, la gent està feliç i gairebé tothom està a casa amb els més estimats.

A mi de petita el que més m’agradava del Nadal eren els reis. Em despertava molt aviat i anava al menjador on hi havia molts regals amb el meu nom, xafardejava una mica i despertava tota la família. La meva germana sempre s’enfadava amb mi perquè cridava molt. Els meus pares es despertaven i anaven a comprar croissants i ensaïmades per esmorzar. Jo, mentrestant, anava a l’habitació del meu germà gran i li deia que s’aixequés, però gairebé mai no em feia cas ja que era molt d’hora. Quan els meus pares tornaven, anàvem tots al menjador a obrir els regals. M’encantava aquell moment en família i encara em segueix agradant.

Per als nens és un moment fantàstic, quan veus els més petits obrint un regal es transmet alegria i il·lusió. En realitat, quan no sabies la veritat sobre els reis tot era més bonic, més màgic.

Penso que aquesta tradició dels reis s’hauria de conservar, però a mesura que passen els anys, els nens s’assabenten més aviat que són els pares. Crec que un nen no hauria de saber-ho tan aviat, perquè es una gran etapa de la vida on vertaderament és quan més gaudeixes del Nadal. Hem d’intentar que els nens descobreixin i visquin aquesta màgia que s’amaga darrere el Nadal i que duri el màxim possible.

Maria

La meva vida no és com una vida normal, i quan dic normal em refereixo a haver viscut en 5 ciutats i dos continents diferents.
El primer lloc on vaig viure va ser a Colòmbia, on vaig néixer. Quan tenia 5 anys vaig anar-me’n a viure a Costa Rica. El que més em va agradar de viure allà era que tenia la platja a dos minuts, però no eren platges qualssevol com les d’Espanya, eren les típiques que surten a les postals, amb la sorra blanca i l’aigua cristal·lina. Una altra cosa que m’agradava era la seva fauna, allà podia trobar qualsevol animal de totes les mides, colors etc.
Després de viure 2 anys tornaria a Colòmbia uns mesos per anar-me’n un altre cop al Carib, concretament a Barranquilla.
Finalment la meva família i jo vam venir a viure a Barcelona, a Sant Cugat, on vam estar uns 5 anys. Però la cosa no va quedar aquí, ens tornaríem a mudar a Madrid per després tornar aquí, a Vilassar de Dalt.
La veritat és que no m’ha desagradat viure en tants llocs, perquè gràcies a això conec la forma de viure i la cultura de dos continents diferents.

Fede

L’altre dia, mentre esperava per entrar al vestuari per jugar un partit de futbol amb el meu equip, s’estava jugant un partit entre nens d’uns 10 anys. En una jugada del partit, un nen de l’equip local va caure dins l’àrea rival, però l’àrbitre no va senyalar penal. En la jugada següent, el defensa central de l’equip local va tocar l’esfèric amb les mans i el col·legiat va concedir una pena màxima. Davant d’aquesta última acció, un dels pares de l’equip local va començar a insultar a l’àrbitre. Això em va fer veure més enllà del penal i la jugada que va acabar en gol.

El futbol base, també anomenat futbol formatiu, serveix perquè nens i nenes aprenguin a jugar a futbol, encara que també és una manera de què es diverteixin amb els amics. Els pares, aficionats de l’equip del seu fill, haurien d’animar-los a què s’ho passin bé i donar exemple als seus fills que estan al terreny de joc.

No és gens estrany anar a un camp on s’està disputant un partit entre equips de la categoria aleví, entre 9 i 10 anys, i veure a algun pare cridant a l’àrbitre que s’hauria de posar ulleres perquè no ha vist una falta sobre el seu fill, o cridant a l’entrenador del seu fill perquè no l’ha fet jugar de titular. Això són coses del futbol, però que s’han d’evitar perquè l’esport segueixi com fins ara i no empitjori.

Però amb el pas de les categories, els jugadors que han aconseguit arribar a on no tots poden arribar, els futbolistes es prenen l’esport més seriosament i tots volen guanyar per poder fitxar per un club més gran, el somni de tots és el Barça o el Madrid, o portar al teu club a l’elit del futbol formatiu. Insults durant el partit, provocacions, celebracions cap a l’altre equip són habituals durant els partits, fins a l’extrem del fet que vaig jugar un partit en què va haver de venir la policia treure a l’equip rival del camp.

Per acabar, l’esport formatiu serveix per aprendre la disciplina esportiva, però també per a ensenyar coses quotidianes als més petits i hi ha algunes actituds que no són correctes. Aquestes ja es mostraran més endavant, però sempre s’ha de respectar el rival i saber perdre, però sobretot saber guanyar.

Roger

Fa quasi quatre anys, em van dir que tindria una germana. En aquell moment, la idea no m’acabava de convèncer. Jo ja tenia un germà i sabia tot el que comportava un nadó a casa: plors a mitjanit, canvis de bolquer cada hora, menys atenció per part dels pares… Però ara m’adono que per molts inconvenients que tingui, és increïble i no podria viure sense ella.

És petita, deu fer poc més d’un metre d’alçada. Té la cara rodona i el cap cobert per un munt de rinxols de xocolata. Els seus ulls són petits, d’un color marró clar, i sempre estan pendents del que els envolta. Quan somriu, amb aquell gest entre la trapelleria i la innocència, és capaç de fer-te oblidar tots els mals. No para de parlar, tan sols descansa per respirar; fa reflexions pròpies de nens que li tripliquen l’edat i mai es cansa de donar la seva opinió sobre qualsevol cosa.

Li agrada anar al parc i pujar als gronxadors; sovint em demana que l’empenyi molt fort, llavors aixeca una mà i intenta agafar la lluna. Li encanta la lluna. Està obsessionada amb les flors, des que va néixer en deu haver collit almenys un centenar. L’apassiona pujar a la terrassa i córrer sota la pluja mentre mira l’arc de sant Martí, amb por que desaparegui massa aviat.

Tot i que a vegades pot arribar a ser bastant pesada (ja se sap com són els nens petits) m’encanta passar estones amb ella. L’estimo moltíssim i és una de les millors coses que m’han passat a la vida.

Paula