LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Helicobacter pylori és un eubacteri gramnegatiu microaeròfil que produeix una inflamació en parts de l’estómac i el duodè. Aquesta és la definició d’un eubacteri que viu dins meu des de fa gairebé un any.

El Setembre de l’any passat, en una de les revisions anuals amb el meu pediatre, vaig comentar-li que tenia dolors a l’estómac cada vegada que menjava qualsevol tipus d’aliment. Ell des d’un bon principi no sabia què podia ser, aleshores va dir als metges especialitzats en l’aparell digestiu que em fessin proves per esbrinar el perquè del meu dolor.

Van començar a fer-me-les el Novembre del 2013, i van acabar el Gener d’aquest any i seguidament al Febrer em van donar els resultats, va sortir que tenia aquest eubacteri “l’Helicobacter Pylori”. El primer que van dir-me els metges és que el bacteri no desapareix ràpidament, que poques persones el tenen i que em donarien un seguit de pastilles per eliminar-lo. Finalment tot i que vaig estar prenent medicacions durant vuit mesos i realitzant-me proves diferents de les anteriors, aquell bacteri no marxava.

Els metges van decidir fer-me una endoscòpia digestiva que consisteix a realitzar un estudi per a visualitzar el tub digestiu amb ajuda d’un endoscopi. Creien que era el millor per saber si  realment hi havia alguna cosa més a part de l’eubacteri que ja feia vuit mesos que tenia. Els metges no tenien descartada l’opció de què pogués ser celíaca, ja que els meus dolors eren símptomes d’aquesta malaltia.

El mes passat em van donar els resultats de l’endoscòpia, i va sortir negativa la celiaquia, però positiu l’augment d’aquest eubacteri, el cas és que fa un any quasi era nul·la la convivència de l’Helycobacter Pylori en el meu estómac, i avui tinc un cultiu d’aquest bacteri dins meu. Estic tractant-me amb diferents pastilles diferents de les que em van receptar als inicis, els metges em diuen que es estrany que duri tant però que no em preocupi perquè no és greu.

Carla

Bé, si que hi ha algú molt important que no sigui de la família en la meva vida. Encara que no hi sigui a prop, sempre hi serà dins el meu cor i en els meus pensaments. Faci el que faci i passi el que passi. No puc evitar que em deixi amb un pensament constant en la ment i amb un sentiment ben fort al cor. de vegades es trist però d’altres, moltes d’altres, és de bona felicitat. No em penedeixo de dir que ella és ben lluny, al contrari.

La distancia i les dificultats entre nosaltres no són poques ni petites, però quan aconsegueixi arribar fins a ella, quan la pugui besar y tenir entre els meus braços, podré dir que he fet tot el possible i més per la meva causa. En aquests moments només hi tinc al cap uns pocs pensaments, de vegades se sobreposen als meus deures com estudiant però no ho puc evitar. És el que té estar enamorat suposo… Ella és ben lluny, més del que m’agradaria, i no només per kilòmetres.

És possible que hi hagi gent, molta gent, que pensi que l’amor i la distancia no fan una bona parella. Jo no sóc així, jo vull fer que la gent que em coneix, la que em coneix de debò, sàpiga que qualsevol persona, si ho vol, pot fer el que es proposi. Fins i tot canviar l’opinió general sobre algun tema públic. Fins i tot fer que la gent es replantegi el que creu i el que es pensa que és impossible per cert tipus de persones, com som els adolescents. En aquest cas si que se’m fa difícil poder arribar allà on jo vull, ja que viatjar no se’m fa possible en aquests moments. Però no és del tot necessari viatjar físicament, l’amor no coneix fronteres si es de debò.

Sóc capaç d’estimar una persona encara que sigui lluny, encara que no ens puguem veure, besar, acariciar, o qualsevol altra acció física… Però ens podem estimar fins tenir l’oportunitat que tant esperem, l’oportunitat de ser feliços tots dos junts. I jo espero aquesta oportunitat. També està el tema de l’edat, que molta gent ho troba mal vist, encara que en aquests temps conec a bastanta gent que no ho veu d’aquesta manera. Hi ha un dit molt conegut sobre l’amor, diu que l’amor es cec. Es por interpretar de moltes maneres aquesta dita, jo l’interpreto com una llibertat per poder estimar a qui et digui el teu cor i no altres persones, pensaments o els mateixos ulls.

Amb aquesta persona he passat el temps suficient com per pensar que podríem ser més que amics, encara que no sé amb seguretat si ella pensa el mateix. Hi ha varies raons per no acceptar l’amor quan es tracta d’una relació a distancia, i una de les raons més comunes és el contacte o la fidelitat. Jo no tinc aquest problema amb ella, hi confio plenament. Un dels inconvenients que hi ha entre nosaltres és l’horari, hi ha 7 hores de diferència a causa de la distància, la maleïda distància. Però això no aturarà el que sento per ella, els sentiments no poden ser retinguts per un temps limitat, i jo ja he retingut un bon temps els meus. Ara em toca deixar-los lliures durant un temps, per ser feliç amb qui estimo i, potser, més tard els posaré algun límit. Quan sigui madur i sàpiga el que pot comportar l’amor.

Enric Martínez

La música és una de les eines fonamentals que utilitzem els éssers humans, i està científicament comprovat que tenen influències directes sobre el teu estat d’ànim i la teva qualitat de vida. Estudis han demostrat que escoltar música influeix directament a les persones, tant de manera positiva com negativa, amb efectes immediats i resultats duradors. Tenint en compte els efectes positius de la música, molts científics sostenen que aconsegueix canvis favorables al cervell de les persones que l’escolten.

Tots percebem la música de manera diferent, i hi ha un estil indicat per cada un de nosaltres, depenent de com et sentis. Fàcilment associem una cançó o un estil musical amb el nostre estat d’ànim, i reconeixem quan una cançó ens sembla alegre o trista. Hi ha vegades que ens identifiquem de tal forma amb una cançó que només escoltar-la immediatament canvia el nostre estat d’ànim… fins i tot semblaria que hi ha cançons que estan escrites per a nosaltres.

Trobar el teu estil musical segons el teu estat d’ànim és una manera d’alliberar-te; ja sigui perquè no ho vas poder expressar en el moment adequat o simplement tens la sensació que no hi ha millor forma d’explicar el que sents que no sigui a través de la música… no sempre calen les paraules!

Alba

Fa unes dues setmanes la Blanca i jo vàrem veure a una agència de viatges: 5 dies a Nova York. Els dies eren per Nadal i feia poc que la Blanca havia somiat que estàvem allà per Nadal caminant al Time Square.

Tot era perfecte, teníem les dues una gran il·lusió, ja que era un preu assequible i tot hi era inclòs. Vàrem parlar amb els nostres pares i semblàvem molt convençuts. Hauríem anat les dues amb els pares de la Blanca, però un dia aquest desig es va apagar.

No queda gaire per Nadal i havíem de comprar els bitllets i acabar de planificar-ho tot. Vaig informar-ho als meus pares però llavors, el meu pare va canviar d’opinió.

Vaig sentir que tot allò, les ganes, el desig per anar a Nova York anava desapareixent. No parlava amb els meus pares, ja que estava enfadada però, l’endemà, el meu pare em va comunicar que aquell viatge es faria per l’estiu del 2015. Finalment, el desig va tornar a aparèixer i aquell somni de la Blanca es complirà algun dia quan siguem més grans.

Júlia

Sóc una persona molt vergonyosa! Això m’ha portat moltes dificultats perquè em fa ser una persona tímida i reservada. Em fa ser tancada amb la gent i perdre’m moltes aventures i molts moments de la vida.

La vergonya és difícil de controlar i difícil d’afrontar, ja que et porta molts problemes, et posa a prova contínuament davant de situacions molt diverses com: parlar davant de tothom, sortir a demanar quelcom,etc… totes aquestes coses em tanquen i em tancaran moltes portes en un futur.

Des de ben petita no m’ha agradat cridar l’atenció, sempre intento passar desapercebuda. Per això quan volia plorar m’aguantava, o si estava trista o enfadada dissimulava perquè no em diguessin res. Això no m’ha aportat res.
M’he adonat que d’ara endavant he d’aconseguir amb el meu caràcter tímid i discret, superar aquesta “barrera” i sobretot deixar a la gent que em coneguin com la persona que en veritat sóc; no la persona tímida i tancada sinó una persona alegre, carinyosa i sociable.

Iria Lorenzo

Algun dia trobaràs algú a la teva mida. Que s’oblidi del teu passat, dels teus fracassos, algú a qui no importi el que vas ser, ni el que vas fer, ni el que algun dia per mals actes potser vas perdre. Algú que t’aixequi, et perdoni, et cuidi, plori i rigui amb tu, algú que t’entengui ni quan tu mateix ho fas. Una persona que en entrar a la teva vida et farà saber perquè no va funcionar res amb ningú mes, com he dit abans, algú a la teva mida.

Diuen que al llarg de la vida es té dos grans amors; un amb el que et cases o vius per sempre, potser el que serà el pare dels teus fills.. Aquella persona amb la qual aconsegueixes la compenetració màxima per estar la resta de la teva vida junts..

Però hi ha un segon amor, una persona que perdràs sempre i deixaràs d’intentar-ho… Et rendiràs i buscaràs a aquella altra persona que acabaràs trobant.

Però t’asseguro, que no passaràs una sola nit sense necessitar un altre petó seu o discutir un altre cop.. Tots saben de què estic parlant, perquè mentre estaves llegint això, se t’ha vingut a la ment, el seu nom al cap.

T’alliberaràs d’ell, deixaràs de sofrir, aconseguiràs trobar la pau, però et prometo que no passarà un dia en què desitgis que estigués aquí per pertorbar-lo. Perquè a vegades, es desprèn més energia discutint amb algú que estimes, que fent l’amor amb algú a qui aprecies.

Mònica

Han arribat els frenètics dies d’exàmens en els quals passem més temps enganxats al bolígraf que al mòbil (com a mínim en el meu cas). Jo, què sóc molt d’estar tot el dia pendent dels “whatsapps” i de les notificacions en les diferents xarxes socials he decidit apagar el mòbil cada dia durant 4 llargues hores (perquè són llarguíssimes) de tal manera que el meu dia queda repartit en: assistir a classes, estudiar i dormir. Per sort aquest fet només es produeix a final de trimestre.

Un dia, mentre estava esperant que el metro arribés a la parada on havia de baixar, vaig posar-me a pensar en el ritme laboral d’una persona adulta i vaig agafar com a referencia els dels meus pares: La meva mare treballa com a secretària a un hospital de Barcelona per a uns neuròlegs i la seva jornada laboral és des de les 10 del matí fins a les 6 de la tarda, el que suposa 8 hores diàries (dues més que nosaltres, els estudiants d’ESO). El meu pare treballa d’assessor fiscal de 8:30 del matí fins a les 2:30 del migdia i les tardes de dilluns, dimecres i dijous de 4 a 7 de la tarda. Això suposa una mitja de 8 hores diàries aproximadament, altra vegada 2 hores més.

A més a més, molt treball se l’emporten a casa, també per mantenir la casa neta s’han de dedicar unes quantes hores i això els deixa sense gairebé temps per l’oci.

Realment, quan creixem, tindrem temps per viure?

Mariona

Quan anàvem a sisè de primària, va venir a l’escola una nena nova. Va començar escola el divendres de la primera setmana de curs, així que tots els altres companys que ens coneixíem de tota la vida ja havíem tingut l’oportunitat de retrobar-nos. Això feia que encara semblés estar més perduda entre un mar de gent que li era estranya.

Per tal de donar-li la benvinguda, amb tota la meva bona fe, vaig anar a saludar-la. En aquell moment no sabia que no em podia entendre perquè a penes parlava català, ja que venia de Múrcia. Un cop a classe, la nostra tutora d’aquell any, l’Helena, li va dir que es presentés. Ella va dir que es deia Emma, que s’havia mudat a Vilassar des d’un poble de Múrcia però que part de la seva família era valenciana. També ens va dir que li agradava el ballet i que tocava el piano. Mentre fèiem unes activitats que ens havia demanat la profe, jo em vaig acostar a ella i li vaig dir (en castellà perquè em pogués entendre): “Yo también hago ballet, toco el piano y parte de mi familia es valenciana”. En aquell moment va ser com si ja fóssim grans amigues sense saber-ho.

A l’hora del pati d’aquell gran divendres, algunes companyes es van barallar i l’Emma, en el seu primer dia a la nova escola, estava en mig de la baralla. Jo no podia fer res i, a més a més, aquell dia marxava cap a València a la boda de la meva cosina. Això sí, abans de marxar li vaig dir que, si necessitava qualsevol cosa, acudís a mi. Em sabia greu que s’hagués trobat en aquella situació en un lloc desconegut, i ella m’ho va agrair. Mai oblidaré aquell dia.

No ens vam fer amigues immediatament (la nostra tutora d’aquell any ens deia que les vertaderes amistats són les que costen treball), però un dia que jo estava sola al pati vaig començar a asseure’m amb ella i amb la Iria i a vegades amb la Dunia (que aquells dies passava una temporada fòra) i a poc a poc vam anar formant un grup en el que no paràvem de fer bromes. Però abans que s’acabés el curs, els pares de l’Emma van decidir mudar-se a Barcelona a l’agost. Em va fer molta pena perquè l’Emma i jo érem vertaderes amigues: ens enteníem sense la necessitat d’expressar-nos amb paraules i ens coneixíem com ningú més ho feia. L’estiu abans que marxés el vàrem aprofitar intensament, ja que sabíem que probablement seria l’últim que passaríem unides, i així va ser. Juntes, vam descobrir el nostre lloc preferit al món, vam veure moltíssimes pel·lícules inoblidables, vam començar a madurar… Però en acabar l’estiu es va complir la sentència: l’Emma, el seu germà (al qual encara li guardo la bici) es va mudar a un pis del carrer Bruc, a Barcelona.

Amb el temps, els canvis d’horaris, d’amics, de gustos i de forma de ser en general ens van anar separant. Ara ja fa més de dos anys que no ens veiem, les dues grans amigues inseparables s’han separat en contra de tot pronòstic, cosa que em produeix una gran pena perquè abans passar l’estona amb ella era una gran alegria. Encara avui, quan passo per davant casa seva aquí al poble, em cauen llàgrimes pensant que allà es troba el que era el nostre lloc preferit en el món, on compartíem els nostres secrets, i que ja no és nostre. Però darrere de tota la tristesa que m’envaeix cada vegada que penso en aquell estiu, està la felicitat de saber que mai ningú ens podrà robar aquells records, per molt lluny que estiguem.

Blanca

L’altre dia vaig anar a l’Fnac de la plaça Catalunya amb el meu pare. Per a nosaltres, és pràcticament una tradició familiar, perquè ens agraden tant els llibres, les pel·lícules i la música que sempre anem allà en busca de nous descobriments. Sempre ens separem i cadascú va per la seva banda, cercant el que més li interessa. Jo acostumo a anar a la zona de llibres juvenils, en busca de novetats dels meus autors preferits. És una situació que he repetit milers de vegades, i que segurament es tornarà a repetir, però quan hi vaig anar la setmana passada va passar un fet que em va commoure ser especial.

Jo ja m’havia dirigit cap al mostrador de novetats dels llibres juvenils, que està al costat de l’apartat del manga dedicat a l’anime, on passen pel·lícules durant tot l’horari d’obertura. També hi ha uns petits tamborets en els que et pots asseure a fullejar els llibres. Però el que em va cridar l’atenció va ser que hi havia un home vestit amb roba vella i carregat amb un carret ple de trastos, un home que possiblement seria un indigent. Estava assegut al terra amb un còmic manga entre les mans que ja casi acabava i que segurament no es podia permetre comprar. Vaig estar una estona voltant per allà, mirant de reüll com l’home estava endinsat dins de la lectura, passant pàgina rere pàgina. Finalment, vaig anar a buscar al meu pare per dir-li que ja havia trobat el que buscava.

Quan vaig tornar a passar per allà, l’home ja no estava i el llibre que havia llegit amb tantes ganes tornava a estar al prestatge que li corresponia. El meu pare i jo vam sortir de l’Fnac plegats cap al fred del carrer, però jo seguia pensant amb l’home indigent. En com, tot i no tenir res, va entrar a la botiga per passar una bona estona.

Blanca

El mejor momento de una relación de pareja es cuando aún no ha comenzado. Mi teoría de los instantes previos, es que siempre es mejor lo que está a punto de ocurrir, que lo que acaba pasando. Por este motivo, lo más emocionante del día de Reyes es levantarte a primera hora de la mañana, y ver todos los regalos amontonados. Desenvolverlos, muchas veces, es decepcionante. Mi teoría de los instantes previos también dice que lo más bueno de una comida es el aperitivo, y que lo mejor de un plato es ver cómo el camarero te lo lleva a la mesa, mientras la boca se te hace agua. Que lo mejor de dormir es el momento justo antes de dormirte, cuando entras en la cama, notas las sábanas frías y piensas en que aún te queda mucho tiempo para descansar. Que lo mejor, es la emoción de aquella ducha antes de salir de fiesta, cuando se apagan las luces en el cine, cuando está punto de empezar el concierto o el partido de tu equipo de fútbol preferido. Para los que creen en la teoría de los instantes previos, como yo, el mejor día de la semana es el viernes; o tal vez el jueves, porque todo está por venir. Por eso, el mejor momento del verano pienso que es la noche de San Juan. El resto, sobre todo agosto, es un domingo por la tarde que se alarga. Y el 31 de diciembre nunca celebramos el año que hemos vivido sino lo que aún tenemos que vivir. Celebramos el año que no hemos tenido tiempo de estropear y que, de momento, está tal y como lo imaginamos. Con todo esto, reconocemos que nos gusta empezar las cosas, pero nunca, terminarlas.

Valentina