LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El dia 6 de Setembre després de tot un dia de descans i nervis, havia arribat l’hora, a les 21:00 h de la nit. 700 persones equipades amb frontals per endinsar-nos en el bosc.

Van llençar el tret de sortida, després de fer-nos fitxar amb un xip per controlar els talls de pas i els controls sorpresa, vam pujar des de la plaça de l’ajuntament de Vilassar de Mar, corrent amunt, per l’Espinaler i cap a la muntanya de la creu per la part cremada i molt dreta, el turó de l’infern, allà ens vam trobar amb un embús de gent que corria perquè era molt dret i molt estret, això va fer perdre temps, tot i així vam arribar 15 minuts abans del temps límit en el primer tall de pas, a la bassa del senglar, al km 8.

Després d’aquesta dura pujada vam baixar per una baixada molt tècnica anomenada els “uiuiuis”, que com fa veure el seu nom és fàcil fer-se mal, era molt rocosa i hi va haver varies reblincades de peu. En acabar la baixada vam planejar fins a arribar al punt baix de Burriac, tocava passar el pitjor, vam vorejar el “bucle” abans de pujar Burriac on hi havia el segon tall de pas.

Vam començar a Pujar Burriac per les marques blaves, la part més dreta, al km 15, aquesta pujada és on tothom queia, o vomitava, era molt dura i era per passar-ho malament. Quan vaig ser a dalt, sentia la veu de la meva germana animant-me, li vaig fer una forta abraçada, vaig fitxar el 2n tall de pas i tocava baixar.

Vam baixar una baixada rocallosa i molt tècnica, després d’aquesta baixada vam tornar a pujar, la pujada del turó dels oriols, sort que ja era l’última pujada. Per fi havia arribat la part final, anava amb les cames fetes pols i nerviosa pel temps, em quedaven 5 km i havia de fer menys de 4 h per complir el meu repte. Vam fer una llarga baixada per corriols i vam arribar a l’asfalt, però estàvem a la part de dalt de Cabrils i la meta era a la platja de Vilassar de Mar. La baixada es feia eterna i el que m’inquietava més era el temps. Vam arribar al pla de l’Abellà i anava justeta de temps, només em quedava fer l’últim esforç per complir el meu repte, sense sentir-me les cames.
Vaig trepitjar la platja, només quedaven 50 metres, vaig fer l’últim esprint i faig arribar a la meta. Repte finalitzat!

Vaig esperar a l’entrega de premis, i de sobte van dir: I el premi a la noia més joveneta de la Burriac atac 2014 és MARIA LOIRE I LLONGUERAS, vaig pujar a recollir el meu premi, un ram de flors molt gran. Però seguidament van tornar a anomenar: i la primera junior femenina de la Burriac atac 2014: MARIA LOIRE LLONGUERAS, em van obsequiar amb una gran copa i tothom em va felicitar.

Estic molt orgullosa del meu repte, una cursa de 22 km amb un desnivell positiu de 1172 metres i un desnivell acumulat de 2344 metres. El punt més alt de la cursa es troba a 466 metres. I vaig aconseguir-ho fer amb 3 hores i 56 minuts.

Maria

Només uns quants sabem el que és tenir un germà gran, jo tinc la gran sort de tenir-ne tres. El transcurs de la vida de cada un de nosaltres, ha sigut molt diferent. Jo personalment considero que sóc la que el destí li ha posat més fàcil. Menys entrebancs, menys dificultats menys preocupacions.

Un gran referent per mi és la germana més gran, la que va arribar primer, també possiblement la que el destí li ha posat més proves que superar. Ella és filla del primer matrimoni del meu pare, la seva mare va morir molt jove així que ella i la meva altra germana gran van haver de cuidar els fills de la seva mare, els seus germans, des de molt petites. La meva germana ho dóna tot pels seus germans, pels seus fills, per mi. Mentre he sigut petita la idea de tenir una germana 16 anys més gran que jo no m’agradava, però a poc a poc me’n vaig anar adonant del fet que allò era un avantatge molt gran. Podia fer coses amb ella que les altres no podien fer: podia anar de vacances amb ella en la caravana, podia jugar amb els seus fills que tant m’estimo i milers de coses més. Hi ha vegades que tenim mals dies amb problemes que en realitat són tan estúpids… i només per això ja pensem que la nostra vida és desagradable, que no val la pena. Gràcies a la meva germana que m’ha ajudat a veure més lluny dels petits problemes, m’ha ensenyat que encara que puguem tenir dificultats, les hem de superar amb positivitat i que hem de mirar de portar una vida feliç. Ella, el meu referent, possiblement encara té el pitjor per venir però la veritat, jo no he vist ningú que visqui tan feliç.

En general, sóc afortunada de tenir els meus tres germans, de tenir els seus consells i les seves ajudes. Malgrat les diferències que puguem tenir, com tots els germans, el temps que pugui passar amb cada un ja sigui escàs o extens procuro aprofitar-lo i gaudir-lo al màxim, ja que no ens veiem gaire sovint.

Ivet

El freestyle football, és una pràctica que consisteix en fer malabarismes amb la pilota, on pots utilitzar les cames, el cap, i fins i tot les mans en casos especials.

Aquesta pràctica no és considera un esport, la gent ho veu com futbol normal i corrent, però en realitat no té res a veure. En el futbol es juga per guanyar i marcar gols, però en aquest subesport només cal passar-ho bé i intentar fer els trucs més difícils, i si tens companyia, ja sigui un amic, o fins i tot un desconegut, ho passaràs el doble de bé.

Així doncs fa unes setmanes que m’he enganxat a practicar-ho, i quan estic avorrit o simplement vull alliberar-me una estona, baixo al carrer, i amb una pilota i un lloc pla més suficient per passar l’estona fent tocs a la pilota i inventant noves jugades. Com sempre que vaig estic sol, em gravo a mi mateix fent-ho i jo mateix ho edito i ho penjo al meu canal de Youtube per simple diversió, no m’importen el nombre de visites, només ho penjo perquè ho vegin els meus amics.[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=GbwYcyVrESo[/youtube]

Sergio

Respóndeme, ¿Qué sería de mí sin ti a éstas alturas, después de verte dormir tantas veces en mis brazos, de quererte por las mañanas y por las tardes, de mirarte a los ojos y transmitirte mis sentimientos?

Has pisado demasiado fuerte en mi vida, que sin ti no sé qué sería de mí, lo único que sé con certeza es que te quiero para toda la vida, y no me place estar con otro ser que no seas tú, será porque cumples cada mínima necesidad que se interpone  en mi camino, y te lo agradezco.

No me importa estar un día sin verte, mientras tu voz o un mensaje tuyo sea lo último que escuche antes de caer en un sueño; eres el mejor de todos, y tal vez no pienses lo mismo, pero para mí sí lo eres y lo serás siempre.

Me costaría la vida agradecerte las tantísimas cosas que has hecho por mí, que necesitaría otra para seguir dándote las gracias; espero que nunca te canses de quererme a tu manera y de quererme cuando ni yo lo haga, de sonreír al verme, de abrazarme por sorpresa, de besarme cuando me enfade, de seguir estando en mis malos momentos para darme ánimos, de llamarme diciéndome que me echas de menos, de seguir en mi camino y de ver un futuro a mi lado.

Gracias por convertirte en una persona esencial para mí.

Laia Solbes

L’any 2002 vaig començar P3 a l’escola l’Olivera a Cabrils. Anava a la classe dels Elefants, en aquell moment jo no sabia que una de les persones d’aquella classe, arribaria a ser en el que s’ha convertit fins ara, la meva millor amiga.

Ella és aquella persona amb qui puc comptar sempre, encara que estigui a 1260 km de distància de mi. Això de què estigui tan lluny és perquè al seu pare li van proposar anar-se’n a Alemanya per la feina, així que actualment està vivint a Stuttgart. Però això està més que superat, ja que és el quart any que viu allà. A més a més, cada dos/ tres mesos aproximadament ve a visitar-nos, ja que té festa a l’escola internacional a la qual va.

L’any passat la vaig anar a visitar pel seu aniversari, ja que al poble era la festa Major i tenia uns dies de festa. Van ser pocs, però van estar aprofitats al màxim. A ella li va fer molta il·lusió que l’anés a veure. A Stuttgart vaig conèixer molts amics seus de nacionalitats i cultures totalment diferents. Era el primer cop que celebràvem un aniversari juntes d’ençà que havia marxat, ja que el meu feia tot just un mes que havia passat i vam tenir la sort de coincidir en el seu. A més a més, allà hi havia una fira molt gran, plena d’atraccions per a petits i grans. Ens ho vam passar d’allò més bé.

Sé que és una amistat que durarà per sempre. Ens necessitem l’una a l’altra. Mai ens hem arribat a enfadar. Sabem exactament com som cadascuna. Ens ajudem mútuament amb qualsevol problema que tenim. Ella és una persona molt especial per a mi. Ara penso en algunes circumstàncies en què no hagués estat i no sé què hauria fet sense ella. Me l’estimo moltíssim, més del que ella s’imagina. I no penso deixar que res ni ningú, ens separin o facin que es trenqui aquesta gran i meravellosa amistat.

Blanca

Les festes de Nadal son especials perquè reuneix a les famílies. Nosaltres el 25 de desembre dia de Nadal som 23 persones a dinar. Tenim molta sort de coincidir tota la família de part de la meva mare aquest dia tan especial. Quant no érem tants ens reuníem a casa meva però des de l’any passat anem a casa d’una de les meves tietes perquè té el menjador una mica més gran. És un dia on ens agrada seguir les tradicions. Per suposat l’escudella amb els galets tan típics de les festes, carn d’olla, la pilota i seguidament el pollastre rostit amb prunes, pinyons, panses i orellons. I de postres els torrons i les neules. Després a la sobretaula fer cagar e tió. Ara sóc jo el qui poso els regals a sota la manta mentre els petits s’amaguen per fer temps.

Tant la meva germana com jo, hem estat més de deu anys sent els únics nets i nebots de la família, perquè els meus tiets i tietes fa cinc anys que han començat a tenir fills, per tant som els cosins grans per a tots els meus cosins petits. El més gran té cinc anys i la més petita cinc mesos. Em fa sentir una mica de nostàlgia pensar amb el passat quan érem nosaltres els protagonistes, van ser uns anys molt divertits i emocionants. Ens hem fets grans i ara tenim un altre paper el dia de Nadal. A vegades em poso una mica trist perquè recordo els familiars que ja no hi son. Al ser tants membres a la família ja fa anys que vam optar per fer l’amic invisible amb els adults.

L’endemà, dia de Sant Esteve tothom va a casa dels meus avis materns i mengem els boníssims canelons fets amb les sobres de Nadal i que elaboren la meva àvia i la meva mare el mateix dia al matí.

Després de tants anys fen-ho, m’agradaria que aquesta tradició no es perdés i que per molts anys en poguéssim seguir reunint i divertint en aquest dia tan especial.

Pol

Hoy, día festivo, he paseado por Barcelona, por el centro antiguo de la ciudad, donde he podido observar ríos y ríos de personas recorriendo sus calles repletas de tiendas y comercios abiertos al público, iniciando las compras de estas fechas navideñas. Consumismo. Consumismo puro el que he visto esta tarde que me ha hecho reflexionar sobre si la navidad es familiar, o solamente comercial.

Debo reconocer que pasear por delante de los escaparates es realmente tentador. Hay que hacer un esfuerzo para no hacerse con algún artículo de los que se ofrecen, bien sea para regalar o bien para uno mismo.

Creo que actualmente la navidad ya no es una de esas fechas en la cual la gente aprovecha para estar en familia, sino una de las fechas en que todo el mundo tiene metido en la cabeza el concepto “compras”, sí es verdad que no todas las personas se excusan a si mismos detrás de la navidad para comprar compulsivamente cosas y productos de las cuales podrían prescindir. Y únicamente por el simple hecho de estar en los días que estamos piensan que se lo pueden permitir.

Pero lo que realmente intento decir, es que poco a poco, nosotros mismos vamos dejando atrás esas pequeñas tradiciones en las cuales se busca esa magia y esos momentos que podemos pasar en buena compañía.

Darío

Ja és desembre, l’últim mes de l’any. M’encanta aquesta època on ja comença a fer més fred i tothom comença a abrigar-se amb abrics de pell i guants i bufandes de llana. És en aquesta època de l’any on la gent s’apura a comprar regals, menjars i decoratius nadalencs.

El Nadal és un dels moments de l’any més esperats per a tothom, ja que és un dels dies on ens reunim amb la família i ens atipem de menjar tan torró. En família muntem el pessebre i decorem l’arbre de Nadal amb les figures de cada any que guardem en una caixa i li donem vida envolant-lo amb llums que canvien de color.

De petita sempre celebrava el “caga tió” amb els cosins i la nit de reis anàvem tots junts a entregar-li la carta als reis mags. Però això ja ha canviat. La màgia del Nadal només dura quan ets petit. El fet de dir-ho “màgia” és perquè sempre que arribaven aquestes dates em posava molt contenta, ja que una nit de cada any podia veure els reis i l’endemà em llevava d’hora i veia tot el menjador ple de regals.

Encara m’enrrecordo d’aquests petits detalls de la meva infància. Però a mesura que van passant els dies em vaig adonant de que ja no és el mateix de quan era petita.

Laia

La robòtica és un concepte de domini públic. La major part de la gent té una idea del que és la robòtica, sap les seves aplicacions i el potencial que té, però no coneixen l’origen de la paraula robot, ni tenen idea de l’origen de les aplicacions útils de la robòtica com a ciència.

Un robot és una entitat virtual o mecànica artificial. A la pràctica, això és en general un sistema electromecànic que, per la seva aparença o els seus moviments, ofereix la sensació de tenir un propòsit propi. La independència creada en els seus moviments fa que les seves accions siguin la raó d’un estudi raonable i profund en l’àrea de la ciència i tecnologia.

La robòtica, com avui dia la coneixem, té els seus orígens fa milers d’anys. Des del principi dels temps, l’home ha desitjat crear vida artificial. S’ha entestat a donar vida a éssers artificials que l’acompanyin en el seu domicili, éssers que realitzin les seves tasques repetitives, tasques pesades o difícils de realitzar per un ésser humà.

Japó és actualment el país amb més inversió en investigació i desenvolupament de sistemes robòtics, convertint-se en la primera potència del món en aquest camp, molt per davant dels Estats Units. Dit això, és possible que en el futur la intel•ligència artificial superi a la humana?

Andrea

2 de gener del 2013, d’aquí a un mes farà dos anys que va marxar una de les persones més importants per mi, una persona que va lluitar moltíssim per tirar endavant tota la família, que amb un somriure, una abraçada o un petó et feia la persona més feliç del món, una de les persones més carinyoses que he conegut mai, humil, amable, respectuosa, però a la vegada era una dona amb molt de caràcter i sabies que sempre et diria les coses clares, tal com són, ja siguin bones com dolentes, però sobretot era una dona que es feia estimar molt, persona que s’apropava a la seva vida, ja no volia sortir-hi mai més, ja que quan estaves al seu costat et senties bé, protegit, estimat. Sempre deixava marca per allà on passava i a la vegada tenia un cor enorme on guardava un trosset per a cada un de tots nosaltres. Sempre volia que tota la família fóssim una bona pinya, li agradava que passéssim molts moments tots junts. Cada divendres ens retrobàvem tota la família a casa seva i hi passàvem la tarda. Cadascun de nosaltres desitjàvem que arribes el divendres durant tota la setmana. La meva avia, sempre ha sigut el punt de referència més gran que he tingut, ja que és un exemple a seguir, era una dona de “cap a peus”. Era una de les persones més importants per mi, una de les que més he estimat, estimo i estimaré sempre. Aquests dos anys que no l’he tingut al meu costat he gaudit al màxim cada un dels moments que he passat en honor a ella, perquè es mereix això i molt més. Costa assimilar el fet que marxi una persona tan important, costa anar a casa seva i no veure-la asseguda en la seva butaca, costa no sentir els seus consells, no veure el seu somriure, no tindre els seus petons, no tindre-la al meu costat i poder-la abraçar. És un fet que encara no he assimilat i ja han passat dos anys. Tot i així, no va ser un comiat, va ser un per SEMPRE! “TE QUIERO MUCHO YAYA”.

Anna