LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tothom és diferent. Per això les nostres relacions amb les persones i la manera de viure-les canvia a funció de cadascú i encara més si es tracta de relacions amoroses.

Els éssers humans necessitem a la resta de persones per poder viure feliçment. Hi ha gent a qui no li importa passar la resta de la seva vida amb la mateixa persona i regalar-li tot el seu temps. D’altres pensen que passar-se tota la vida amb la mateixa persona implica renunciar a altres oportunitats. N’hi ha que els agrada enrotllar-se cada cop que surten de festa amb algú diferent perquè així mai se senten lligats… Res és millor ni pitjor, tothom ha de trobar allò que li faci feliç.

Jo penso que tenir parella d’alguna manera és millor. Les persones no estem fetes per estar soles, i si tens parella, saps que sempre hi ha algú que està amb tu incondicionalment. També m’agrada tenir parella en moments determinats. Per exemple, un diumenge d’hivern a la tarda per poder mirar una pel·lícula sota la manta…

Haig de dir que si no estimes mai de veritat a una persona, no voldràs tenir una relació seria. Ja que encara no has sentit mai com se sent algú amb la persona que més estima.

Marina

El tipus de música que més m’agrada és l’electrònica: música contemporània que utilitza noves tecnologies com ara sintetitzadors, “samplers”, caixes de ritmes, seqüenciadors i ordinadors, per tal de crear uns sons específics. El ritme és molt marcat, fort, contundent i amb distorsions i repeticions, sempre dins d’una melodia que es reconeix fàcilment. Els gèneres amb els quals més m’hi identifico són l’”electro” i el “dubstep”. Entre els meus artistes i grups preferits hi ha “DVBBS”, “Dimitri Vegas & Like Mike”, “Knife Party”, “Marsal Ventura” i “Skrillex”. Tots són discjòqueis (DJ’s) i els admiro perquè són creadors que experimenten tecnològicament a cada cançó que composen.

Escolto aquesta música cada dia una estona. Em distreu i em convida a seguir el ritme amb tot el cos. Ara bé, amb cascs, per no molestar a la gent del voltant. De totes maneres el que més m’agradaria seria anar a un concert per gaudir-la en directe i a tot volum, i veure com l’artista improvisa mesclant i masteritzant sons i fins i tot versionant cançons antigues; a més a més, l’ambient va acompanyat d’imatges virtuals, làsers i efectes especials a dojo. És espectacular!

No és, però, l’únic tipus de música que m’agrada. De tant en tant escolto New Age, Hip  Hop, Pop, Heavy… i aprecio molt la música clàssica. Jo mateix l’havia practicat al piano durant sis anys!

Per tant, si a mi m’agraden tots els estils i gèneres musicals, no entenc per què a la majoria de gent adulta no els agrada la música electrònica. Diuen que els perfora les orelles, els posa nerviosos i que no val res. A mi em sembla que el que passa és que no l’entenen. Haurien de saber que aquesta música tan “moderna” recorda la música ancestral i primitiva dels primers instruments de percussió. Si l’escoltessin bé, reconeixerien que no és gens fàcil compondre-la. I que fins i tot hi ha metges que diuen que podria ser “curativa”, si es receptés contra la depressió i els estats d’ànim baixos…

Abel

Ja fa 5 anys que em vaig trencar la cama, concretament Tíbia i Peroné. Jo feia 5è de Primària.

Estava a Vilassar de Mar, ja que la meva germana Júlia, estava fent un examen de nivell d’anglès. Mentrestant vaig anar amb la meva mare a un parc que hi havia just al costat, allà és on me la vaig trencar.

No recordo el moment de relliscar del gronxador i caure a terra, perquè vaig quedar en xoc durant una estona. Recordo notar una estranya sensació per tot el cos, era aigua. Una noia em va deixar caure una ampolla d’aigua per tot el cos per revifar-me. Vaig obrir els ulls, el primer que vaig veure va ser un munt de gent que m’estava rodejant, inclosa la meva mare.
Notava una pressió molt fort una mica més amunt del turmell, en aquest instant vaig baixar la mirada i vaig veure la meva cama molt inflada, amb una ferida i el peu dislocat.

No van passar ni dos minuts que ja era dins una ambulància. Sempre havia desitjat entrar-hi en una, però no en aquelles condicions. En arribar a l’hospital, sentia gent tossint, parlant entre ells, nens plorant, gent amb cadira de rodes, el so de l’ambulància, senyors comentant la quantitat de pastilles que els havien dit que s’havien de prendre, acompanyants amb un adhesiu “A” a la roba i malalts amb polsera blanca on indica el grup sanguini, el nom del pacient, etc. i metges dient pel megàfon “Laura Martínez passa pel box tretze”. Tot això acompanyat de la típica olor d’hospital que suposo que tothom coneix.

Em van entrar a un box, en el mateix instant ja tenia a 4 metges a la meva disposició. Una infermera que em va anestesiar, recordo que em va punxar tres cops, dos just a la ferida i l’altre al braç. Un altre que li explicava als meus pares tot el que em ferien. I finalment el meu metge i l’infermera que l’ajudava. El metge era un noi molt simpàtic, primer de tot em va prometre que cada vegada que em fes mal m’avisaria.

Va arribar el moment més dur, em va dir: -Agafa fort la mà del papa, i bufa el més fort possible fins a despentinar-lo- I així ho vaig fer. CRAAC!, em va col·locar el peu, no havia notat un dolor tan fort en tota la meva vida.

Tot va passar molt lent, vaig estar dos mesos enguixada fins l’ Ingla. Després dos mesos més fins al genoll, i un cop tret el guix, vaig haver de fer quatre mesos de rehabilitació.

Anna

El nadal és l’època de l’any més maca. És temps d’estar amb la família i la gent més propera a tu, compartint moments d’alegria amb les persones que més estimes. Són dies especials en els quals no existeix la tristesa i per un moment ens oblidem de les coses desagradables, que no ens fan feliços o que ens fan patir, i ens ho intentem passar el millor possible sense recordar aquests moments de preocupació. Un dels dies més bonics del nadal és la nit del 24 de desembre, quan tots els nens i nenes esperen impacients l’arribada del Pare Noel perquè els porti els regals que han estat esperant durant tot l’any. Però és encara millor al dia 25 quan els infants es lleven aviat per obrir els seus regals i jugar amb ells. A partir d’aquest moment tot és felicitat i és maco veure les seves cares d’il·lusió i com gaudeixen. Surten al carrer a estrenar les joguines i veure’ls feliços a ells fa que nosaltres ens contagiem d’aquesta alegria i per tant no puguem evitar que ens treguin un somriure quan diuen: “això és el que jo volia”.

Per tant, penso que el nadal és una tradició que no podem deixar de celebrar perquè són dies plens d’emocions per compartir tot allò que ens fa feliços, perquè al cap i a la fi la felicitat ens fa més feliços si la podem compartir amb la gent que ens envolta.

Marta

Continua llegint »

Just començar el curs, el meu pare i jo vam fer un tracte. Ell s’oferia a pagar-me el carnet de moto si jo aprovava totes les assignatures.

A mi em va semblar una bona idea, i vaig començar a estudiar bastant, en veure que els resultats eren bons em vaig relaxar una mica, i les meves notes van empitjorar. No vaig pensar en les conseqüències de no preparar-me un parell d’exàmens. Ara em penedeixo de veritat, perquè per culpa de no voler esforçar-me una mica més, el més probable és que suspengui alguna assignatura, i amb això quedar-me sense moto.
Aquesta experiència m’ha ensenyat que sempre es pot fer una mica més, i que, a vegades, encara que no ens vingui de gust quedar-nos tota una tarda davant d’un llibre, és la millor opció, i si no ho fas, pot tenir conseqüències desagradables, com per exemple quedar-me sense moto.
Ara ja he après el lliçó i faré el possible per poder aprovar totes les assignatures el trimestre vinent, i així arribar al meu objectiu.

Pau

No ens adonem compte però el temps passa molt ràpid. Volem fer moltes coses, volem viure la vida el millor possible, però realment ho fem?

Sempre ens diuen: No deixis per demà el que pots fer avui. Però a vegades no li fem ni el mínim cas a aquesta frase perquè creiem que tot pot esperar i que sempre podrem dir: -Ja ho faré demà-. Però demà? Mai se sap si les coses poden canviar en un dia, no saps si després ja serà massa tard per poder fer allò que havies de fer ahir. Jo penso que no hauríem de fer les coses d’aquesta manera perquè sempre ens acabem arrepentim d’aquets actes.

Jo especialment tinc una experiència que em sembla que a quasi tothom li passa, sempre pensem: -He d’anar a veure els meus avis, però ja hi aniré demà- i així consecutivament. Però realment, jo no se si ells demà encara estaran, jo no se que passarà demà ni tampoc puc parar el temps, llavors això et fa obrir els ulls i et fa pensar que realment has de fer les coses al moment i no deixar-les per un altre dia perquè potser aquest dia que t’hagis decidit per fi a fer allò que volies fer, ja serà massa tard i res serà igual i això a tu interiorment et farà molt de mal perquè ja no podràs tornar el temps enredera i pensaràs:

-Per què? -Per què no ho vaig fer en el seu moment?

No t’hauria agradat poder-te acomiadar d’ells?

Tot en aquesta vida compte i la vida passa més ràpida del que ens creiem i de vida només en tenim una i hem de fer les coses bé i aprofitar el dia com si fos l’últim, fer tot allò que ens agradaria fer sense cap mania ni ganduleria, ja que en un futur val la pena fer les coses ben fetes i esforçar-se.

Marta Morató

Soy de pelo castaño, y no lo odio, es más, por el color es lo único que no me quejo. Odio tenerlo rizado o ondulado, porque eso supone que al despertarme cada día y al mirarme al espejo veo que no está igual que ayer ni que anteayer, nunca está igual. Tengo los ojos marrones oscuros, casi negros. Y podría decir que lo único que me gusta es mi sonrisa. Me considero bajita ya que debo medir sobre 1,65.

Soy muy simpática con casi todo el mundo, aunque no los conozca muchas veces. Muy confiada también, pienso que todo el mundo se merece una oportunidad, aunque con decir una, muchas veces me quedo corta, ya que perdono muchísimo, más de lo que a veces se merece la gente, y a la hora de pedir perdón no dudo en hacerlo aunque la culpa no haya sido mía. Bastante impaciente, muchas veces las cosas las quiero aquí y ahora. Cariñosa y muy desordenada. Y sobre todo, me río muchísimo, por cualquier tontería, y además me puedo pasar rato riéndome por lo mismo.

Odio que me despierten o madrugar, es más, si me despiertan a veces me enfado. Me encanta ir descalza por casa, e ir con el pelo mojado. Adoro el verano, pero no odio el invierno. Me puedo pasar horas sin hacer nada, solo viendo la televisión o estirada en la cama con el móvil, aunque prefiero salir que estar en casa.

Algunos días diría que estoy orgullosa de ser como soy, y otros no, pero no se ha de cambiar por nada ni por nadie.

Celia

Aquest és l’article dos mil de La Tertúlia del Quart Pis. Es tracta d’una xifra com qualsevol altra, però vull aprofitar-la per felicitar tots els tertulians que, des del curs 2010 – 2011, han anat omplint la Tertúlia del Quart Pis amb els seus articles. No cal que us digui que m’omple de satisfacció haver pogut gaudir de cadascun dels dos mil.

Moltes felicitats a totes i a tots!

Josep Maria

Mama, Tu has sigut la que m’has aguantat 9 mesos dintre teu, aguantant-me per veure com un dia em donaries la vida. Davant d’un cop molt fort, la mort de la teva mare, mentre tu eres molt jove, sé que necessitaves a algú especial a la teva vida, per això vas decidir formar una família, et feia especial il·lusió que fos una nena. Quan la doctora Carreres et va comunicar que esperaves una nena no vas dubtar en posar-li Maria, el nom de la iaia. Has sigut tu la que va patir al despertant-te cada nit a donar-me el pit o quan plorava, aguantant quan em posava malalta i t’havies passat nits amb mi al sofà mirant en “Pingu”, quan tenia por de dormir sola i havia de venir a dormir amb tu quan el papa anava al meu llit, mil coses. M’has fet créixer com qualsevol nena voldria, portant-me de visita a tot tipus de llocs, port aventura, skating, al zoo… I hem anat de viatge a llocs Increïbles, Holanda, Bèlgica, París, Menorca, Mallorca…

Ara ha arribat la meva adolescència i hi ha dies de tot, dies en els quals estic de mal humor i quan ho penso no ho hauria de parlar parlant-te malament, però la majoria de dies intento demostrar-te el gran que ets per mi i el molt que sóc capaç de fer quan em necessites.

Fa un any i mig que ho heu deixat amb el papa, els dos teniu parella encara que tu hagis tingut alts i baixos amb això, i per sort entre vosaltres hi ha molt bona relació. Per mi ha estat molt dur aquests dies en els quals arribava a casa i estaves al llit plorant i sense ganes de res, han estat molts els dies en què t’he estat animant i és una de les millors coses que he fet, fer-te treure un somriure. Perquè no hi ha cosa que no em vegi capaç de fer per tu.

Gràcies per tot el que has fet per mi, T’estimo mama!