LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquestes vacances de Nadal he estat molt activa amb la família i amb l’esport que més m’agrada i he decidit compartir el meu Nadal amb tothom que llegeixi aquest text.
Primer de tot, el dia 24 a la nit era “Nochebuena” i vam anar tota la família a casa l’àvia com cada any. Aquesta festa normalment només ho celebren a Espanya, concretament a Castella, i com la meva àvia és de Saragossa ho celebrem perquè és la seva tradició. Seguidament el dia 25 va venir el Pare Noel a portar-nos uns quants regals. I l’endemà al migdia, jo agafava l’autocar amb tot l’equip de voleibol cap a Guadalajara per competir per la Copa d’Espanya. El 29 ja estàvem de tornada, quedant dinovenes de trenta i pocs equips que hi havia al campionat.

Vaig celebrar el cap d’any a casa, i el dia 2 al matí tenia un entrenament de seleccions provincials on escollirien les dotze millors jugadores per anar el dissabte següent al campionat provincial que se celebrava a Olot. Jo vaig ésser una d’aquelles dotze noies. Va ser una experiència molt bona i divertida. A part de l’experiència personal al campionat. També haig de dir que vaig conèixer a moltes noies molt divertides.

Marina Balasch

El 7 de gener del 2015 ha sigut una data que quedarà en el record de molts francesos per sempre. Aquest dimecres després del dia de Reis, va haver-hi una sèrie d’atemptats terroristes a la capital de França, París, el primer contra la redacció d’una revista francesa, el Charlie Hebdo; i el segon, a un supermercat jueu del nord de París.

El Charlie Hebdo, és una revista satírica que publica paròdies del que passa al món. Han publicat caricatures de molts personatges famosos, tant francesos com reconeguts mundialment, i fa uns anys van publicar unes caricatures del profeta Mahoma en les quals el deixaven en ridícul. Això que per a molta gent només era sentit de l’humor, per als musulmans més extremistes va ser considerat com una ofensa a Mahoma i a l’Islam. Segons els jihadistes que van dur a terme l’atemptat, estaven venjant al profeta a qui havien tret l’honor, i van acabar matant a 12 persones (el director, dibuixants, treballadors i policies) i en van ferir a 11 més.

Aquest atemptat és, per a molta gent, a part d’una tragèdia, un atac a la llibertat d’expressió. Hi ha qui defensa que si per haver publicat un dibuix han matat a gent innocent, si dius alguna cosa que no agrada a la gent, qualsevol pot acabar mort. L’atemptat ha estat condemnat per molts col·lectius, tant musulmans com no musulmans, però hi ha hagut dues organitzacions terroristes que consideren, als assaltants de la redacció, com a herois, i que s’han atribuït l’ordre de l’assalt.

Finalment, els sospitosos es van atrinxerar en una impremta a un petit poble del nord de París. La policia els va localitzar i amb forces especials van aconseguir abatre els jihadistes, amb el qual van donar per acabats els atemptats, encara que a França hi haurà l’alerta per atemptats terroristes durant uns dies.

Roger

Som una família molt nombrosa, així és que tinc un munt de cosines. Entre totes ens portem com a màxim cinc anys de diferència, hem crescut juntes i hem compartit bons moments des de ben petites. Especialment amb una de les meves cosines, la Sandra, em porto poc menys de mig any, sempre ens ho hem passat molt bé juntes i ens estimem molt l’una a l’altra. Aquest any hem tingut un disgust amb ella…

El cas és que des de ben petita sempre ha estat una nena força golafre i grassoneta, però ella es sentia feliç tal i com era. Cada any pel meu aniversari, al novembre, ve tota la família a casa per celebrar-ho, però aquest any els meus tiets van trucar per dir que no podrien venir i que ja parlaríem…

Uns dies després van venir a visitar-nos. Des d’abans de l’estiu que no ens vèiem i quan vaig veure a la Sandra entrar per la porta, se’m va caure la ànima a terra. Físicament semblava una altra. En poc més de tres mesos havia perdut uns 30kg! El meu tiet li va dir a la meva mare que estaven molt preocupats perquè tenien un problema molt greu amb la Sandra, ja que li havien diagnosticat anorèxia nerviosa, un trastorn alimentari de tipus mental, i que estava seguint un tractament molt dur. Que havia hagut de deixar l’institut per anar diàriament a un centre de tractament de malalts amb trastorns alimentaris, ja que la seva salut i integritat física corrien perill.

Aquests centres son com una presó, els malalts, la gran majoria noies adolescents, han d’estar vigilades dia i nit. No poden estar soles en cap moment, ni tant sols per anar al lavabo. Prenen medicaments molt forts per tranquil·litzar-les, ja que sovint pateixen crisis d’ansietat i si es queden soles es poden auto mutilar i prendre molt de mal. Aquestes persones tenen un greu problema de baixa autoestima i estan sempre deprimides.

Com tothom, aquestes festes nadalenques les passem en família, però aquest ha estat un Nadal diferent, per ella i per tots.

Ja fa uns mesos que està en tractament i al centre els han donat unes pautes de disciplina alimentària que cal seguir amb rugositat. Per exemple, ha de menjar cada 3 hores vulgui o no vulgui, hi hagi el que hi hagi, li agradi o no. No es poden tenir converses sobre el menjar i a taula no s’ha de comentar si el menjar està bo o dolent, si t’agrada o si no.

Aquest any doncs, els meus tiets ens han demanat a tota la família que seguíssim aquestes recomanacions, per intentar evitar que patís alguna crisi d’ansietat, ja que tot el relacionat amb els àpats la fa posar molt nerviosa, per ser el menjar la clau de seu trastorn. Quan estàvem tots a taula la veiem molt trista, sempre amb el cap baix i extremadament seriosa, res a veure amb la nena feliç que solia ser i el que s’esperaria d’una noia de 14 anys sana. Intentàvem dissimular i parlar de qualsevol cosa menys del menjar, però sempre hi havia algú que ficava involuntàriament la pota… i tots ens creuàvem mirades que ho deien tot, sense dir res..

Jo, això d’evitar parlar del menjar a tota costa, no ho acabo d’entendre del tot, ja que el menjar és imprescindible per la nostra vida, però penso que això és normal en condicions normals i el problema amb la meva cosina és que no està normal, està malalta, i hem d’intentar no fer ni dir res que pugui provocar que se senti malament. Hi ha hagut àpats d’aquests nadalencs en els que s’ha sentit tan aclaparada veient tant de menjar, que me l’he endut a la meva habituació o a algun altre lloc de la casa on fóssim, per distreure-la i que es relaxés, parlant de qualsevol cosa menys del seu problema, sentint música…

Espero que la Sandra superi aquesta malaltia aviat i que pugui recuperar la seva vida. Seguir la seva formació i viure de forma normal com la resta de noies de la seva edat. El meu desig per al 2015 és que sigui un millor any per a tots i especialment per totes les persones que pateixen directa o indirectament una malaltia física o mental.

Anna Cuevas Sabaté

Hoy le volví a ver, sentí una sensación extraña pero bonita, sentí que se me caía el mundo encima a pedazos. Sabía que iba a pasar así que ya lo tenía medio asumido . Me acerqué a él le saludé con una sonrisa y nos miramos a los ojos fijamente. Mis ojos expresaban el miedo que tenía en esos momentos.  Al cabo de unos instantes me despedí y me fui. Él estaba con sus amigos, acababa de de salir de una  tienda y yo estaba esperando a mi madre delante del escaparate.

Hacía mucho tiempo que no le veía, había pasado mucho tiempo desde aquel entonces y los sentimientos hacia él ya no eran los mismos, pero tampoco le había olvidado , ya sabes ese dicho:”Donde hubo fuego, cenizas quedan”.

Esa misma noche me habló por Facebook, creí que se había equivocado de conversación, pero al leer su mensaje me di cuenta que ese mensaje era para mí. Así que decidimos encontrarnos una vez más para aclarar todo. Estuve dando vueltas a  la pregunta que me hizo :- ¿Crees en las segundas oportunidades? no sabía qué responder, pero insistió en que le dijera lo que pensaba y le dije que no, que si en la primera  no funciona menos funcionará en la segunda. Ahora sé que no todas las historias tienen un final feliz.

(Historia inventada)

Dunia

Canviar d’escola pot resultar un fet fins i tot traumàtic, en els casos més extrems. L’entorn en el que sempre has viscut i en el que estàs acostumat desapareix de cop i volta i el reemplaçar un altre que sol ser totalment diferent i en el que t’hauràs d’adaptar.

En el meu cas no només vaig canviar d’escola sinó que també em vaig traslladar a Vilassar, tot era nou per a mi, però la veritat és que no em va costar gaire acostumar-m’hi. En el moment en que em van dir que m’havia de canviar d’escola m’hi vaig negar rotundament, era normal, tota la meva vida era allà. Al principi se’m feia una muntanya, però encara que costi de creure vaig ser jo qui va decidir donar aquest pas de deixar el meu antic col·legi. Durant gairebé dos anys anava des de Vilassar fins a Barcelona i tornava, el tràfic era el pitjor i arribà un moment que ja en vaig tenir prou, encara que també vaig pensar que com més aviat ho fes, millor seria per a mi. De mica en mica em vaig anar familiaritzat amb el poble i també vaig anar coneixent a gent de la meva edat, però a la vegada, sense adonar-me’n, també anava oblidant aquells bons amics que coneixia des de feia molt de temps. Això és el que em sap més greu de tot, és un fet inevitable, els amics passen per la teva vida però n’hi haurà molt pocs que es quedaran per sempre.

En la meva opinió mai pots classificar els canvis com a bons o dolents. La majoria d’ells són resultat d’una decisió nostra, a no ser que ens veiem forçats a canviar. Hi ha persones a les quals anomenem flexibles, però no amb un termini físic sinó de caràcter. Aquestes persones solen tenir una gran facilitat per adaptar-se als canvis. Malauradament no tothom té aquesta qualitat, però això no vol dir que no en podem ser capaços. Jo crec que el més importat és l’actitud que adoptem davant d’aquesta mena de situacions, encara que també influeix la d’altres persones.

Laia

Els videojocs són jocs que utilitzen sobretot el suport d’una consola o d’un ordinador per a utilitzar-los. Per jugar-hi s’han de fer servir accessoris com els comandaments, el ratolí i el teclat, entre d’altres.

Tot i ser un gran entreteniment modern, els primers videojocs van aparèixer el 1948 (increïble!). El primer s’anomenava “Tennis for Two” del qual després se’n va fer una versió més actualitzada anomenada “Pong”; els meus avis encara el tenen i jo encara m’hi he pogut entretenir i comprovar l’evolució que han patit els jocs fins avui; era molt senzill: en blanc i negre, dos jugadors en forma de línia, una pilota quadrada i una ratlla discontínua central que marcava la xarxa.

Avui hi ha una gran varietat de videojocs tecnològicament molt sofisticats: els “shoot’em all” (l’objectiu és disparar els enemics), les aventures gràfiques (amb una història que evoluciona mentre s’avança en el joc), d’estratègia (resoldre la missió i derrotar el contrincant), els jocs de rol (es crea un personatge propi que condueix l’aventura), de simulació (jocs que simulen virtualment la realitat), de plataformes (en les quals vas passant diferents nivells), d’automobilisme (curses de vehicles), de lluita (entre dos personatges), els de “survival” (jocs de supervivència en un ambient de terror) i els d’esports (per competir esportivament). A tots els videojocs s’hi pot jugar individualment contra la màquina o bé “online” compartint el joc amb altres persones. Hi poden participar tant homes com dones i estan preparats per a totes les edats.

Molts experts opinen, sobretot darrerament, que els videojocs causen addicció i tenen efectes negatius en els ulls, poden afectar el comportament perquè molts tenen continguts violents i agressius i que tot plegat va en detriment del rendiment escolar. D’altres pensen que, a part del factor d’oci, hi ha videojocs educatius la pràctica dels quals pot millorar la concentració, la capacitat visual i espacial, la memòria, la creativitat i la sociabilitat.
Jo sóc jugador habitual de videojocs. M’agrada practicar-los i fins i tot he anat a alguna trobada a escala internacional on competeixen els professionals de la matèria. Sóc conscient que jugar-hi massa estona no és adequat i que costa mesurar el temps. Tampoc m’entusiasma el contingut d’alguns jocs com ara els de guerra, l’ús d’armes, assassinats i drogues… sobretot quan els gràfics són molt realistes. Potser per això ara em decanto més per jocs d’estratègia on, en tot cas, els combats es fan entre personatges imaginaris League Of Legends; en aquests tipus de jocs cal prendre decisions en la resolució de problemes i convé tenir memòria i agilitat. Per tant, opino sobre aquest tema que, com en moltes d’altres coses, cal saber triar, sospesar, racionar i, evidentment, divertir-se.

Abel

L’estiu del 2008 va ser el primer cop que me n’anava sola fora de casa. Em feia molta il·lusió poder anar a un campament per poder viure una experiència nova en la meva vida. Em sentia una mica espantada de passar dues setmanes sola, sense els meus pares, però per altra banda estava il·lusionada de poder fer nous amics i aprendre l’anglès, ja que és una llengua que m’agradaria saber-la parlar perfectament.

Així que vaig arribar allà i vaig veure que hi havia molts nens igual que jo, que anaven sols, sense cap amic. Això em va calmar. Més tard vaig conèixer a les nenes amb qui compartiria habitació durant el campament. Ens vam avenir molt bé, pràcticament al cap de dos dies era com si et coneguessis de tota la vida. Feies grans amistats en tan poc temps. Cada habitació tenia una monitora que s’encarregava de nosaltres i havíem de fer-li cas en tot moment, és a dir, era com la nostra “segona mare”.

Aquesta experiència em va ajudar a adaptar-me, saber conviure amb altra gent i a deixar la timidesa a part. Aquells tres estius que vaig passar allà, em van fer créixer com a persona. En haver de conviure amb tanta gent, aprenies uns valors.

Ara ha passat un temps i recordo els moments al campament. Ho recordo com si fos ahir, ho tindré sempre present en la meva vida perquè van ser molt especials per a mi. Desitjo no oblidar-me mai de les persones que vaig conèixer allà. També penso que vaig poder aprofitar bastant l’anglès, ja que fèiem quatre hores cada dia de la setmana. M’agradaria d’aquí a un temps poder anar a Anglaterra i parlar amb anglès fluidament.

A part de l’anglès, també fèiem diferents tipus d’esports com per exemple: bàsquet, futbol, joquei, voleibol… Ens feien diferents grups de totes les edats i compatíem entre nosaltres. Aprenies a saber perdre, guanyar i ajudar als teus companys.

Vaig passar dos estius més allà on encara que fes coses molt semblants, aprenies nous valors com per exemple: l’amistat, l’empatia, la responsabilitat, la generositat…

Blanca Sala

En totes les cultures s’han portat polseres: com a complement, fetes amb tot tipus de metalls i robes, com regals d’amor, d’avantpassats o d’esclaus. Jo les porto com a records.

La primera polsera que vaig tenir, la vaig comprar en un viatge a Eivissa, en un mercat de hippies. El noi que les feia em va demanar el meu nom i, seguidament, es va oferir a fer-me-la. Aquest viatge és el primer record que tinc d’agafar un avió.

La segona que vaig tenir, la vaig trobar a l’aigua d’una platja de Calella, estava nedant i vaig veure una cosa que brillava, em vaig enfonsar i vaig agafar aquella polsera, me la vaig posar, i no me l’he tornat a treure.

La història de la tercera, m’encanta, estàvem de viatge a Formentera i vam anar amb un vaixell del millor amic del meu pare. Al matí, mentre tots estàvem dormint, vaig sentir uns cops a la finestra de la meva habitació, vaig sortir a fora tota adormida i em vaig trobar amb quatre nens en una llanxa, em van treure unes polseres fetes per ells i me les van oferir. Eren molt boniques, estaven fetes de petxines, així que vaig despertar a la meva mare perquè em donés un euro, i els la vaig comprar.

La quarta me la va regalar la meva àvia, és senzilla, té un sol penjant, ja que ella sempre em deia solet quan era petita.

Quasi totes les coses materials que tinc tenen una història, i aquestes són les que aprecio més.

Maria

Avui és 24 de Desembre. És un dia especial, ple de màgia i il·lusió. Els més petits esperen impacients la visita del Pare Noel i els regals de Tió. Durant el dia, alimenten el Tió perquè a la nit, els portin molts regals. Ahir, passejava per Mataró i vaig passar per davant d’un escenari on hi havia un Pare Noel assegut en una cadira, rodejat de nens petits, que el miraven amb il·lusió. I és que, això és el bàsic del Nadal, la il·lusió. El Nadal, és una època de festes que se celebren en família, prop de la llar de foc. Dinars, família, nadales, llums de Nadal, Tió, Pare Noel, Reis i regals; en resum, això és en el que consisteix el Nadal.

Recordo quan era petita, la Nit de Nadal era el meu dia preferit de l’any. De fet, ho eren totes les festes de Nadal. M’encantava, sobretot, el moment en què aixecàvem la manta vermella del Tió i veia la gran pila de regals amb el meu nom. Era un moment màgic. A més a més, d’ençà que era molt petita, en festes de Nadal, sempre he anat a casa dels avis, i els ajudo a preparar el pessebre, decorar l’arbre de Nadal, preparar els canapès, i el dinar. Crec, que el que més m’agrada de tot, és això. Passar més temps amb la família, compartir experiències i riure una estona, menjar tots junts, i estar fins altes hores de la nit jugant a cartes o xerrant.

Però el Nadal, també és una època on normalment es troben a faltar els familiars, amics o coneguts que ja no hi són. En veritat, sempre es troben a faltar, però especialment en aquells dies, és on més es nota la seva absència. Quan t’asseus a la taula, i veus aquella cadira que abans havia estat ocupada, i ara és buida; els típics comentaris que ell sempre feia a taula, i que ara ningú fa. Però, aquells són dies que passes amb tota la família reunida, i entre uns i els altres et recolzen, i no se’t fa tan dur pensar en els que no hi són.

Laia Casero

La tradició dels Reis Mags és una de les més boniques que hi ha al llarg de les festes nadalenques i és estimada per tothom, especialment pels nens i nenes, que porten mesos esperant el matí del dia 6, que és un dels dies que més matinen de tot l’any.

Els carrers de tots els barris, pobles i ciutats s’omplen de famílies per veure passar les cavalcades amb les carrosses reials. Carrosses amb diferents decoracions avisen que els Reis Mags estan a punt de passar i tots els nens van recollint els caramels que es llencen des de qualsevol dels vehicles que passen.

Els Patges Reials passen i recullen les cartes que els infants, plens d’il·lusió, han escrit per als Reis Mags: una llista immensa de regals, joguines i desitjos.

Un cop acabada la cavalcada és l’hora d’anar cap a casa i preparar-ho tot per l’arribada dels Reis. És tradició deixar en el balcó, pati o finestra una sabata de cada membre de la família. A dins, o al costat, es deixa una mica de menjar pel Reis i Patges, i també una mica d’aigua per als camells (penseu en la feinada que tenen aquesta nit. Si a cada casa hi troben un petit mos, la feina se’ls farà més fàcil).

I arriba el moment de posar-se a dormir… si els nervis ho permeten!

Des del moments que els més petits obren els ulls són conscients que aquesta nit han passat els reis i que el menjador deu estar ple de regals. A totes les cases passa el mateix: crits, emoció, corregudes amunt i avall, nervis… quan es descobreixen tots els regals.

Paquets i paquets de regals, amb els noms dels destinataris i carbó per a aquells que no han estat del tot bons o que han fet alguna entremaliadura durant l’any.

Andrea