LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa ja alguns dies, la Paula, la Danielle i jo vam anar a veure una pel·lícula a Barcelona perquè era el dia de l’espectador. La pel·lícula es titula Whiplash i aquest any ha guanyat l’Oscar al millor actor secundari. Tracta d’un noi jove que aspira a ser el millor bateria de jazz de la història. Amb aquesta meta, entra a la big band del millor conservatori de música d’Estats Units. El director del big band és un home molt estricte que en tot moment busca la perfecció i fins i tot arriba a maltractar als seus alumnes tan física com anímicament. Però el protagonista, amb la seva meta per davant, es sotmet a les ordres del director i toca fins que li sagnen les mans. No vull espatllar el final de la pel·lícula per si cap dels meus lectors té ganes d’anar-la a veure, però sí diré que els últims quinze minuts són musicals, intensos i realitzadors. Tot i així, em pregunto si tot el patiment del noi bateria val la pena.

Com a músic puc entendre la meta que el protagonista de Whiplash té a la seva vida. Voler ser concertista o una persona i innovadora dins de la música suposa ser ambiciós i perseverant, perquè poca gent ho aconsegueix d’una manera que realment importi. Però la decisió de seguir el que t’apassiona és una gran responsabilitat i un gran treball. Jo hi ha dies en els que penso si no em podria agradar una altra cosa que no comportés perdre part del meu temps lliure practicant o estudiant per un futur del que no estic segura que tindré, si realment val la pena. Però llavors estic tocant el piano i sé que aquesta és la meva vida, i que no em sentiria feliç sense la música ni sense el treball que faig, amb el qual sóc conscient que m’estic guanyant el que pugui venir després.

En un moment de la pel·lícula Whiplash, el protagonista està parlant amb el director de la big band sobre el que comporta ser un bon músic i les tècniques que el senyor utilitza per ensenyar. El director li pregunta al noi si no li ha sigut útil tot l’esforç que ell l’ha obligat  fer. Ell li respon que sí, que ara és millor bateria que abans, però, no hi ha un límit? Un límit de deixar a les persones arribar fins a on puguin? Arriba un moment que ja no importa el dia a dia, sinó un futur en el que siguis un bon músic, com si cada moment que vius no valgués res.

Crec que el truc està en buscar l’equilibri. En preocupar-te pel que vindrà després i pel que estàs vivint ara mateix. Combinar el que t’agrada amb les teves obligacions. Trobar un límit en el que diguis “Fins aquí puc” i sentir-te satisfet amb un mateix. Algun dia, o ara mateix, ens sentirem feliços. Potser queda cursi aquí, però en una peli que m’encantava quan era petita deien: “La vida és escalar. Però la vista és genial”. Potser alguns de vosaltres ja sabeu de quina parlo.

Per cert, aquell dia, amb la Dani, la Paula i jo corrent pel metro perquè arribàvem tard a la pel·lícula i cantant cançons a la plaça de la Virreina de Gràcia va ser un d’aquells dies per recordar que cada dia compta.

Blanca

Fa uns dos anys, el meu pares i jo ens vam canviar de casa. Va ser un fort xoc per a mi perquè havia viscut en el mateix lloc tota la meva vida i tenia molt bons records tancats allà que no volia perdre. El canvi no em va anar bé. Els primers dies a la casa nova vaig començar a tenir claustrofòbia. En aquell moment, tot el meu món estava canviant i no volia perdre també un lloc en el que em sentia segura. Després de tot aquest temps, encara no m’he acostumat a estar aquí, on visc ara. Simplement no ho sento casa meva. Encara hi ha dies en els que em desperto i espero veure la meva antiga habitació.

Per aquesta i suposo que per altres raons, desitjo sortir d’aquí, viure gran aventures. Sovint, quan parlo de que vull estudiar composició, una carrera que s’imparteix millor en el estranger, la gent em sol proposar opcions per no haver d’anar gaire lluny. Però jo vull anar lluny. Vull veure Nova York, la ciutat més artística del món, i treballar dur per tenir una oportunitat. Vull viatjar pel món i vull descobrir, vull conèixer i vull jutjar. I algun dia, després de molt voltar, vull trobar un lloc que en que digui “Això és casa meva” i de veritat ho senti com una llar.

Aquí escric un fragment d’una cançó que m’agrada molt de la Gabrielle Aplin titulada Home. Us recomano que l’escolteu.

Because they say home is
Where your heart is set in stone
Is where you go when you’re alone
Is where you go to rest your bones
It’s not just where you lay your head
It’s not just where you make your bed
As long as we’re together, does it matter where we go?
Home

Blanca

Una experiencia inolvidable y que recordaré durante muchos años es la esquiada que hice en segundo de secundaria. Se quedó grabada en mi mente por todas las anécdotas que viví durante esos tres días tan intensos y espectaculares. Tengo que reconocer que en septiembre no tenía claro si quería ir a esquiar a Andorra. No lo tenía claro porque nunca había practicado ese deporte y no sabía si me iba a gustar. Al final, después de que todos me hablaran muy bien del esquí decidí decir que sí.

Cuando quedaban pocos días el nerviosismo iba en aumento y solo hacía que contar el tiempo restante. Cuando me levanté a las cinco de la mañana para ir a coger el autobús estaba muy inquieto porque sabía que solo quedaban unas escasas horas para estar en Andorra. Allí viví algunas anécdotas muy importantes para mí. Una de ellas fue ir a Caldea. Es más que un spa y distinto de un balneario. Me acuerdo que junto a mis amigos disfruté como un niño chico. Guardo un gran recuerdo de aquella noche y me gustaría poder volver de Venecia con una anécdota tan buena como esa.

En conclusión, estoy muy contento de haber podido gozar de una estancia tan fructífera en Andorra. También espero que en Venecia me lo pase tan bien como me lo pasé cuando iba a segundo de secundaria.

Víctor

Des de ja fa uns anys, quan els meus pares, familiars, amics, professors em pregunten què vull ser de gran jo ja ho tinc clar.

El futur que a mi m’agradaria fer és un cicle formatiu de grau mitjà d’informàtica i més endavant fer-ne un de grau superior d’animació 3D, jocs i entorns interactius. Finalment acabar els meus estudis en una carrera universitària per ampliar els meus coneixements. La raó què vulgui anar per aquest camí i no per batxillerat, en la meva opinió, és perquè la informàtica i tot aquest entorn es faria de manera molt per sobre en el batxillerat, és a dir, molt en general i jo el que vull és fer el que m’agrada d’una manera més específica i detallada. A més a més, una altra raó de què opti per un cicle formatiu és que em dóna l’opció de fer pràctiques laborals en una empresa, mentre estudies. Encara que també penso que el Departament d’Ensenyament de la Generalitat hauria de fer un estudi per replantejar-se si algunes de les assignatures de les quals s’imparteixen encara a batxillerat haurien d’adaptar-se a la societat d’avui en dia.

Després dels estudis, m’agradaria treballar a l’estranger, en una empresa de videojocs, de cinema o d’ordinadors, ja que les millors o les que venen més avui dia són fora de Catalunya, però el lloc on vulgui treballar, ja veurem on serà. Potser d’aquí a uns anys, les empreses canvien i tenim més oportunitats en el nostre propi país.

Pol

Són mil moments d’amor els que hem compartit, són mil instants junts i moltes paraules en què ens hem dit amb amor el que sentim. Potser mai deixem de dir-nos el que ens volem, el que ens estimem, el que esperem, l’amor és així: mai apareix el cansament, ni desapareix la màgia.
I jo vull que segueixi així, perquè amb cada paraula, amb cada síl·laba, amb cada so que surt dels teus llavis m’enamoro, i encara que ja conegui la teva veu, cada vegada que l’escolto torno a tremolar i em torno a enamorar de tu, una i mil vegades. Així que procuraré ficar-me en els teus somnis i en els teus pensaments, complint les teves esperances i estant al teu costat a cada instant.

T’estimo.

El dia 28 de Febrer vaig anar a esquiar a la Masella el cap de setmana amb els meus pares i el meu germà. Vam sortir de Vilassar a les set del matí per poder arribar a les pistes ben aviat, ja que són dues hores de viatge i, si no, no aprofitaríem el dia.

El viatge es va fer llarg però per fi vam arribar a les pistes. Primer vam llogar el material i seguidament vam començar a esquiar. Anàvem parant de tant en tant per menjar alguna cosa però no ens entreteníem perquè, si no, perdíem el temps i no podríem esquiar tot el que ens agradaria, ja que les pistes les tanquen a les cinc de la tarda, que exactament va ser quan vàrem marxar cap a l’hotel que havíem reservat a Alp, un petit poble on hi viu poquíssima gent i està a dotze quilòmetres de la Masella. Aquella tarda vàrem berenar i sopar al poble i després vam anar a dormir perquè estàvem cansats.

L’endemà, ens vam aixecar i vam baixar a esmorzar al mateix hotel i ràpidament vam tornar a les pistes, però aquest cop vam escollir anar a la Molina perquè estava de camí a casa i així a la nit no hauríem de fer tanta caravana amb el cotxe.

Carla

Quim Masferrer és “El Foraster”, un monologuista ambulant que recorre els pobles de Catalunya amb menys de mil habitants.

Cada dilluns a la nit el Forester va a un poble diferent i allà s’hi passa quaranta-vuit hores en les quals coneix el màxim de persones que pot, visita el més important i fa entrevistes als veïns. Després d’aquests dos dies en Quim reuneix al teatre del poble a tots els veïns i realitza un monòleg personalitzat i fet a mida sobre el poble que ha visitat i els seus habitants, on explica la seva experiència i totes les curiositats que li han explicat. En aquest programa els veïns són al mateix temps el públic i els protagonistes, ja que tots hi són presents quan el Foraster està fent el monòleg i tots poden aparèixer en qualsevol moment.

El Foraster és un programa amb el qual pots conèixer molts poblets que segurament no hauràs sentit mai el seu nom i gràcies al programa no sols tindràs la possibilitat de saber-ne el nom sinó també de saber profundament com és i també com són els seus habitants. Com diu Quim Masferrer: “Potser no hi has estat mai, però segur que després de veure’ls, els voldràs conèixer en persona. Jo faig de caçador de poblets i ells fan d’ells. Cada poble és, en el fons, Catalunya en miniatura”.

Carla

Camino pel carrer i veig a tota la gent amb el cap mirant avall, fent servir el mòbil. Penso que és estrany, ningú parla amb ningú, però alhora penso que de vegades jo també faig el mateix, caminar sense fixar-me en res, amb els ulls fixos en la pantalla tàctil del telèfon.
Aquesta situació no només l’he viscut jo, és una cosa que passa a qualsevol persona constantment. Però és agradable veure que això passa constantment? Crec que no, però no podem canviar el comportament ni els actes dels altres. Per al que no fa servir el mòbil, és com caminar sol pel carrer sense qui hi hagi ningú més, però per al que va parlant pel telèfon, és estar xerrant amb els amics com si estiguessin al seu costat. Per què parlar amb un desconegut, quan podem estar amb contacte de la gent que coneixem de veritat? Això és el que pensa la gent que va enganxada al mòbil pel carrer.
El mòbil ens permet tenir un ordinador de la grandària de la mà humana sempre amb nosaltres, i ho aprofitem al màxim. Si pots buscar per Internet un dubte que tens, per què esperar a arribar a casa, quan pots fer-ho mentre estàs al supermercat comprant el sopar?
Seguirem igual al llarg del temps, empitjorarà la situació amb els mòbils o començarem a saber distingir quan fer-lo servir i quan no cal? Només el temps ho sabrà, però si continuem com fins ara, arribarà un dia en què no sabrem viure sense tenir el mòbil al nostre abast, i serà llavors quan ens adonem de tot el que es pot fer si aixeques els ulls de la pantalla.

Roger

He estat donant-li moltes voltes al cap sobre què dimonis podria escriure aquest text, però poc a poc vaig anar agafant una idea i finalment em vaig decantar a escriure una mica sobre el nostre futur. Últimament, a l’escola hem estat profunditzant bastant sobre aquest tema, és a dir, de la manera que nosaltres, el jovent, voldríem encaminar la nostra vida. De fet, el treball de recerca d’aquest any es centra bàsicament en això.

El que voldria esmentar, és que penso que ens fan decidir el llarg recorregut de la nostra vida quan ni tant sols representa que hem arribat a la meitat d’aquesta. La realitat és que havent passat 16 inútils anys, segueixo pensant que al meu cap encara se li fa difícil això d’escollir una futura professió a la qual ens hi dedicarem durant tota una vida. Els 18, als 18 anys seria l’edat perfecte per a escollir el que un vol fer. Això ho relaciono també amb altres coses. Per què per poder tenir un vehicle, o per poder decidir el cent per cent sobre un mateix cal esperar-se a la majoria d’edat i a l’hora de decidir tota la vida que ens queda ja ens obliguen a fer-ho anys abans? Em sobta, però puc afirmar que per la gran majoria de persones, és una pregunta sense cap tipus de resposta argumentada. Per què? No ho sé.

Dario

La llibertat és un aspecte que considero essencial a les nostres vides. Podem sentir-la o no, però sempre està allà. Fins i tot les obligacions estan compostes d’aquesta. Prendre una decisió és actuar segons el que tu vols, i estàs triant tu; complir o no amb les obligacions que se t’imposen. Sí que és cert que si no fas el que se’t mana hauràs d’assumir les conseqüències que et comporti, ja que has sigut tu qui ha triat fer el que has fet.

Un exemple és l’estudi: molts adolescents ens queixem de que no volem estudiar però som nosaltres qui decidim fer-ho. Igual que hi ha persones que no estudien, per mandra o per motius personals, i són ells qui hauran d’assumir el que això els hi suposi; com ara presentar-se a les recuperacions.

Jo penso que el problema està en que la majoria ens queixem de que volem ser lliures i som nosaltres mateixos qui ens ho impedim, per por d’haver d’assumir les conseqüències que ens comportaria actuar lliurement.

Només nosaltres triem com actuem i som com volem ser, però cadascú mana sobre la seva vida i això pot suposar un excés de responsabilitat sobre un mateix. En aquest moment és on sovint decidim renunciar a ser lliures.

“Fer el que un vol és llibertat, i que t’agradi el que fas és felicitat”. No hem d’oblidar mai que la llibertat és imprescindible però que el més important en aquesta vida es ser feliç.

Mònica