LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sempre des de ben petita m’han preguntat què m’agradaria ser. La veritat és que encara no ho tinc del tot clar però veig que tinc habilitats pel dibuix i doncs m’agradaria estudiar disseny gràfic, il·lustració i fins i tot animació, en definitiva qualsevol disciplina relacionada amb el dibuix, tot i que també em crida l’atenció el món dels audiovisuals. El meu avi Joan era un magnífic dibuixant i des que tinc ús de raó veia com em feia dibuixos espectaculars de les pel·lícules Disney que més m’agradaven. Ell i la meva mare, que també va heretar el seu do, són els que em van aportar l’afició pel dibuix i els ho estic molt agraïda.

Ara, amb tants deures i coses que estudiar, gairebé no tinc temps per practicar, però a la mínima que puc em poso a dibuixar.

Si decideixo estudiar el batxillerat artístic hauré d’anar a un altre institut i em sap greu deixar a les meves amigues, me les estimo molt, però la vida segueix i he d’estudiar el que a mi m’agrada…

Anna

Moltes vegades parlant amb el Fandom en el que jo estic, ens adonem compte que res és igual, que els nostres ídols s’estan fent grans i aquella família que al principi estava unida, s’està separant. Moltes ja no pensen en aquelles ‘germanes’ que ho estan passant malament i quan alguna necessita un favor, només pensant en parlar amb ídols o fer mal a la gent.

Però també estan aquelles que aconsegueixen treure’t un somriure o dir-te que per molt que costi no et donis per vençuda. Jo sóc d’aquelles que no sempre està somrient i que moltes vegades necessita el consell de gent diferent de mi.

Dintre de poc arriba el concert a Barcelona i gràcies a moltes d’elles he pogut convèncer a ma mare per tenir l’entrada, perquè elles m’han ajudat a poder anar.

En els grups de WhatsApp hi ha gent de tota Espanya, però a les que més haig de donar les gràcies és a la gent de Barcelona, per les abraçades que em donen i pels somriures que em treuen. Gràcies a ella jo sóc més forta.

Fa uns dos anys, vaig anar amb els meus pares i el meu germà a Disneyland París. Feia temps que voliem fer aquest viatge i vam decidir anar-hi i celebrar l’aniversari del meu pare allà. Tots estàvem molt ilusionats i quan vam arribar-hi ens vam dirigir cap a l’hotel per deixar tot l’equipatge. Després vam anar a dinar i per la tarda, al parc de Disney en autobús. Un cop allà, vam gaudir de les diferents atraccions que ens oferia el parc. Al dia següent vam anar a visitar París ens vam menjar un crep davant de la Torre Eiffel. Durant els altres dos dies del nostre viatge vam anar al parc de Disney un altre cop. Hi havia moltes botigues on podies comprar-te records i tot era molt maco. L’única cosa que no em va agradar va ser el menjar. Però la veritat és que ens ho vam passar molt bé i m’agradaria repetir un viatge com aquest perquè aquestes vacances es van fer molt curtes.

Marta

Aquests últims dies a la classe ens hem anat informant sobre què podem seguir estudiant en acabar l’ESO, ja que estem al punt final d’aquest viatge i ara ens en toca començar un altre que segur que serà més difícil i compromès. Realment hi ha una quantitat d’opcions infinita entre les que només pots escollir-ne una.

De fet, jo ja fa tems que tinc clara la meva opció i cada dia n’estic més convençuda. M’agradaria estudiar l’Enginyeria d’Energies Renovables, ja que és un sector que està creixent molt en els últims anys i que crec que és necessari per al moment que està vivint el planeta. Dins d’aquest sector hi ha moltes branques i encara no sé exactament a quina vull anar a parar, però m’agradaria el sector d’implantació dels recursos renovables a empreses o la construcció i dissenys de cases ecològiques. Crec que encara no és un sector massa conegut però que cal que ho sigui. Personalment em considero una enamorada del planeta Terra i cadascú fent el que pugui ha d’ajudar a millorar-ne l’estat. Crec que la feina que he escollit realment serà satisfactòria i que pot ser molt i molt interessant.

Crec que el sector ecològic és un dels sectors que hauria de seguir creixent més en els pròxims anys, ja que si nosaltres som els responsables dels desastres ambientals causats a la natura, també hem de ser nosaltres els que intentem rectificar i millorar les condicions del planeta on vivim. Hem de ser conscients que encara ara podem arreglar tota la destrucció provocada, això si, amb molt d’esforç i dedicació, i sobretot estimació al nostre planeta Terra.

Mariola

L’any passat vaig passar quatre dies a casa d’una amiga, això va ser perquè vam decidir que aniríem juntes al Holi festival, un festival amb música on es tiren uns polvos de colors. Vaig dormir amb ella, ja que la meva família se’n va anar de vacances i ja havíem comprat les entrades.

El Holi festival se celebra com a representació d’una festa de l’índia, on es tiren colors i llencen coets per celebrar l’entrada de la primavera, l’època dels colors i la felicitat. Per això, aquest festival ha acabat fent-se a més de dues-centes ciutats de tot el món, imitant aquesta tradició. I com a gran ciutat, també es va celebrar a Barcelona, a una plaça al costat de les fonts de Montjuïc.

En arribar allà, vestides de blanc i amb flors al cap, tal com es representa la primavera, ja que surt el sol, la calor i les flors neixen, ens van donar les bosses amb els polvos de colors. Aquests els podies tirar quan volguessis, però a més, a cada hora punta, tots les tiràvem a la vegada. També hi havia música en directe a un escenari molt gran on tothom es volia apropar, nosaltres no vam aconseguir-ho. Vam estar ballant molta estona, però més tard, va venir la seva mare a buscar-nos. En sortir, estàvem totes plenes de colors, i ens vam fer unes fotos davant les fonts, tothom ens mirava quan passava. En acabar, després d’espolsar-nos molt bé per poder entrar al cotxe, vam tornar a casa.

Va ser un dia inoblidable, ens ho vam passar molt bé, vam ballar molt i vam acabar plenes de colors. Aquest any anirem a un festival semblant, però aquest cop hi ha un recorregut on et tiren els colors i només et donen una bossa. Però aquest any anirem moltes més, per tant ens ho passarem molt millor.

Marta

Dime cuántas noches llevo durmiendo a tu lado, que yo hace ya tiempo que perdí la cuenta, será porque a tu lado pierdo la noción del tiempo y lo encuentro normal después de tantas madrugadas contigo y del sentimiento que me transmiten tus besos. Rodeada en tus enormes brazos me siento protegida de este mundo tan cruel, me hacen sentirme segura y me dan esas ganas de seguir adelante cuando otros brazos no son capaces de hacerlo. Y te quiero más que ayer pero menos que mañana, haces que cada día los sentimientos aumenten a gran velocidad, y ten claro que quiero estar mucho tiempo más a tu lado en cada despertar, quiero que lo primero que vean mis ojos cada mañana sea tu preciosa carita, quiero ser la culpable de todas las sonrisas, quiero ser una de las personas más importantes cuando sientas que tu mundo se esté derrumbando, que allí estaré para ayudarte. Quiero peleas seguidas de reconciliaciones para hacernos más fuertes, quiero hacerme vieja a tu lado, quiero escuchar los “te quiero” a todas horas, quiero abrazarte cuando faltan palabras y escucharte cuando no, quiero ser la única que tenga la suerte de tener tus besos. Prométeme no olvidarte de lo esencial que te has vuelto para mí.

Laia Solbes

En general sempre he sigut una persona bastant activa, i amb set anys em vaig apuntar a bàsquet. Estava mirant les Olimpíades i em vaig inspirar. Vaig estar uns cinc anys jugant a bàsquet, però al final em vaig avorrir, no sé què va passar però ja no m’interessava. Just acabat el bàsquet, em vaig apuntar a gimnàstica artística, i vaig estar molt bé durant un any i mig, però em va passar el mateix; em vaig avorrir. Vaig passar uns mesos sense fer res i em vaig posar molt impacient: volia fer alguna cosa però no trobava res interessant. Tot seguit van obrir un rocòdrom aquí, a Vilassar. Vaig començar a escalar i em va encantar. És un esport que no només s’ha de fer força, també es necessita flexibilitat, i, sobretot, tècnica. És un esport mental. Has de pensar en com faràs tots els passos, si són preses petites, com t’equilibraràs, i has de superar la por. Si fas búlder (escalada en parets petites amb matalassos a sota) no fa tanta por, però a vegades estàs a quatre metres del terra agafada d’una presa de la mida d’una ungla. Si fas escalada amb corda, has d’aprendre a confiar en la corda i amb l’assegurador, però sense confiar-hi massa perquè sempre s’ha d’anar amb atenció, perquè si t’equivoques, pot ser mortal.

Danielle

A veces van llegando esas fechas que para toda la familia eran muy importantes, te das cuenta que ya no tienen tanta importancia, ya que la gente que hacía posible esos días ya no está.

Ya hace dos años desde aquel último adiós que le dije a mi padre, aquella tarde cuando lo fui a ver al hospital no me imaginé en ningún momento que iba a ser el último abrazo y el último te quiero. Muchas veces me arrepiento de haberle chillado o contestado mal. Cuanto daría por un simple abrazo de aquellos que me daba, o cuando yo pasaba al lado del sofá y me cogía la mano.

He escuchado a mucha gente decir “qué bien estaría sin padres!” o incluso jóvenes decir “qué pesados!”, solo pienso las veces que lo he dicho yo, y lo que daría ahora por tener a mi lado a mi padre. Puedes tener amigos y preferir estar con ellos, pero los amigos no van a estar toda la vida, es la familia que está tanto en lo buen como en lo malo.

Míriam

Vam marxar quan jo tenia quatre anys. Vam sortir del port de Toronto tots; els meus pares, la meva germana i jo, en un barco de vuit metres sense motor perquè ja ens havíem cansat d’esperar al mecànic. Vam sortir del port amb les veles posades, i no vam tenir motor fins a arribar a Oswego, Nova York , tres després. Havíem parat allà i era impossible tirar endavant, ja que a continuació venien els canals que baixen de Nova York fins al riu Hudson, i per canals no es pot navegar amb vela. Un home tenia un un motor de dos temps i de set cavalls, construït a l’any 1983. Era un dels millors motors que hem tingut. Era de marca Suzuki, i com conseqüència, va ser anomenada Suzy Key. Era tan senzill que tothom el sabia arreglar, cosa que facilitava molt la vida. Ens trobàvem amb gent que s’havia gastat milers de dòlars en els seus motors de 100+ cavalls que feien menys que nosaltres. Els meus pares són navegadors amb vela, per tres raons fonamentals; és millor per l’ambient, és més barat i, sobretot, és més divertit. Crec que m’han passat el gen de navegant. La Suzy Key es va espatllar fa uns anys, després d’un hivern canadenc especialment dur, ja sé que sona estrany tenir-li carinyo a un motor però em va saber greu quan el vam llençar.

Danielle

Aquest any, com que estem a quart d’ESO, a final de curs farem un gran viatge a Venècia. Tots tenim moltes ganes d’anar-hi perquè ens divertirem molt, descobrirem un lloc nou, estarem amb els amics i, ja posats, ens omplirem de pizza. També ens alegrem perquè el viatge representarà el final de curs. Ja haurem acabat totalment i serem lliures de l’institut. Però a una part de mi tot això li fa pena. No el final de la feina, això sí que no ho trobaré a faltar, m’entristeix que serà l’acomiadament.

Estem a quart i aquest any s’acaben moltes coses. S’acaba l’ESO, l’educació obligatòria; com diu el tòpic, es tanca una etapa. Comença el camí cap a les nostres vides adultes i podrem escollir per fi el que volem fer. Passarem de ser un grup a anar cadascú pel seu camí, creuant els dits per sortir-nos. Jo marxaré perquè vull trobar un ensenyament més artístic i també em ve de gust canviar d’aires i descobrir coses noves, potser millors, potser pitjors. Aquests dies, els meus pares i jo hem estat mirant programes perquè l’any que ve pugui anar a estudiar a Canadà. Així, podré aprendre a parlar fluidament un idioma, a ser més independent i podré descobrir coses noves, maneres noves de fer les coses. També estem mirant zones properes a on la Danielle anirà a viure. Tinc moltes ganes de marxar i de viure noves experiències!

Però em fa pena de acomiadar-me dels meus bons amics, alguns dels quals conec des d’abans de complir els tres anys, quan pràcticament anàvem amb bolquers i no sabíem el que ens esperava. O de nous companys i companyes que he conegut i que, amb el temps, hem anat veient que tenim moltes coses en comú. Espero no perdre mai el contacte amb ells i retrobar-nos tots d’aquí uns deu anys per veure com van les nostres vides i com hem canviat des de que érem uns adolescents, unes petites persones inexpertes a l’institut. Sempre ens uniran tots aquests anys i records que compartim.

Blanca