LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Todos hemos sido víctimas de la pregunta “¿Qué quieres ser de mayor?”. Desde bien pequeños, nos incitan a elegir una profesión entre la multitud que hay, y nos inculcan que debemos esforzarnos para llegar a ejercerla. Lógicamente, un niño chico todavía no sabe lo que será de mayor, pero lo cierto es que un adolescente tampoco. Nos infunden el miedo de que hay que estudiar para ser alguien de provecho en la vida, y de que siempre hay que luchar y competir para llegar a lo más alto. Personalmente, opino que es un gran error.

Hemos convertido la vida en algo increíble. Se pueden hacer una cantidad inimaginable de cosas. Sin embargo, ya desde pequeños parece que se nos exige elegir una sola. Nunca he entendido la razón de que una persona deba escoger una profesión y trabajar de eso, al igual que nunca he entendido eso de que siempre hay una profesión para cada persona. En vez de presionarnos durante toda nuestra infancia y adolescencia sobre los estudios, el futuro, el dinero y el esfuerzo, creo que deberían presionarnos por el presente. Qué es lo que hoy quieres hacer, y sobretodo, qué es lo que hoy te gusta. A veces, la gente llega a ser muy contradictoria. Te dicen que pienses sobre el futuro, pero te dicen también que vivas el presente y disfrutes de la vida. ¿Cómo vas a vivir el presente, si por cada cosa que haces te recuerdan las consecuencias del futuro?.

Volviendo al tema laboral, no me parece correcto que una persona ejerza de una sola profesión. La vida se hace monótona, repetitiva. Siempre se debería poder hacer de todo, o al menos intentarlo, pero nunca decantarse por una sola función. Hay que saber de todo un poco: anatomía, astrología, física, química, psicología, historia, geografía,… pero no; si quieres ser abogado, pásate años estudiando derecho, pero que ni se te ocurra pensar en por qué los objetos caen. La mayoría de personas tienen mucho conocimiento de una sola cosa en vez de un poco de conocimiento sobre muchas, que en lo que a mí respecta, es más importante. Eso es lo que más me sorprende

De la vida se pueden sacar muchas conclusiones, y hay todavía muchas cosas que no sabemos, pero nadie te incita a averiguarlas. Sólo te incitan a estudiar una profesión y a vivir de eso. Principalmente, esa es mi queja.

Les decisions són uns fets de la nostra vida molt importants que defineixen el nostre camí, és a dir, el que farem, el que estudiarem… a mida que ens anem fent grans són més importants. En el nostre camí hi ha molts obstacles, un d’ells és saber prendre les decisions adequades per a cada moment.
Una de les decisions més importants que he tingut que prendre fins ara ha sigut el que vull estudiar, perquè encara no sé ben bé el que vull fer, a què em vull dedicar. En el meu cas necessito molta informació per acabar de decidir-me, com la que ens donen a l’escola el crèdit de síntesi, el saló de l’ensenyament, tutories durant tot el curs per finalment optar i estar segura d’allò que realment m’agrada.

Iria

Desde que era pequeño mi animal favorito siempre ha sido el perro. Es el único animal que me aporta cosas similares a lo que una persona te puede dar, como por ejemplo afecto, cariño mutuo y diversión.

Todos conocemos el típico refrán de “El perro es el mejor amigo del hombre” pues bien, yo estoy de acuerdo. Muchas veces cuando no estoy de ánimo, enfadado o triste, mi perro viene e intenta jugar conmigo, con esto no digo que no pueda ser casualidad, que quizás ese día le apetece jugar u otros motivos pero yo pienso que es porque él lo nota e intenta distraerme.

Desde siempre en mi familia hemos tenido perros como mascotas, porque lo consideramos un animal imprescindible por temas aparte de afectivos de vigilancia y protección para el hogar.

Sin duda me reafirmo con que el perro es y será mi animal favorito, un verdadero amigo fiel.

Fede

Per fi tenim un gosset. Es diu Duki i és molt bufó. Quan la meva mare el va anar a buscar ella tenia pensat regalar-nos una femella però en quant el va veure es va enamorar d’ell i al final ens el va portar.
Era l’aniversari del meu germà, estàvem els dos a la nostra habitació quan van picar al timbre, era la meva tieta. La meva mare ens havia dit que dobleguèssim la roba i que no baixèssim fins a acabar. Quan la meva tieta va arribar, la meva mare va insistir molt en que baixeisim i jo en aquell moment vaig començar a sospitar. Efectivament quan vam anar al menjador hi havia una caixeta amb un cadellet tot blanc i amb el cap marró estava mort de por i era molt petitó.
Ara ja té cinc mesos i ha crescut molt, sempre té ganes de jugar i com li estan creixent les dents no para de mossegar tot el que agafa. Gracies aquest gos li hem agafat molt més de carinyo als animals ja que quan erem petits ens feien molta por. Així que aquest regal ha sigut el millor que ens podrien haver fet.

Iria

És innegable el benefici que han comportat les xarxes socials, en l’aspecte de l’enorme facilitat que aporten per a la comunicació intercontinental i el trasllat en temps real de la informació. Però en els últims anys han portat desordres i fins riscos per als usuaris i per als qui els envolten.

Per principi, les noves generacions, cada vegada més obeses, no aconsegueixen desenganxar-se del seient davant del monitor del seu ordinador, altres no s’enlairen els seus dits dels seus mòbils i blackberrys, perdent no sol temps d’interacció real amb humans tangibles, especialment els seus familiars, sinó també postergant les seves tasques i estudis per preferir seguir obsessivament la menor tonteria que aparegui en alguna d’aquestes xarxes socials, arribant en la majoria dels casos a caure en la compulsió i obsessió, llavors es parla ja d’addicció a les xarxes socials. Aquesta malaltia augmenta enormement, i milers de persones perden no solament matèries escolars, algunes l’any escolar per complet i fins i tot el treball, quan desatenen en la seva totalitat els seus deures per atendre qualsevol novetat en les xarxes, encara que sigui una cosa totalment absurda.

D’altra banda, també augmenten els casos de joves agredits per altres usuaris, els qui els assetgen i pugen fotos o vídeos humiliants dels seus incautes víctimes, que les més de les vegades, donen informació privada a qualsevol que vulgui interactuar amb elles, sense pensar abans, i només s’assabenten del vídeo o foto, quan un altre conegut els envia la informació. És llavors que s’adonen del seu error, però massa tard: la seva imatge està danyada i és gairebé impossible d’esborrar l’Internet. Per això és millor fer servir les xarxes socials, només per al que van ser fetes, però cuidant no caure en l’addicció ni descuidar els estudis. Poden ser molt entretingudes, però al final, hi ha el món real, i per sobreviure en ell es necessiten coneixements reals, fora de la realitat virtual.

Andrea

El meu germà petit es diu Santiago, té 8 i anys i sense cap dubte és una de les persones més importants a la meva vida.

Quan me mare ens va donar la notícia de que estava embarassada no m’ho vaig prendre gaire bé. Jo no volia tenir un altre germà, ja que a casa ja érem tres i pensava que sent quatre tot seria molt caòtic. Però m’equivocava totalment, ja que, com he dit abans, es una peça clau en la meva vida.

Com tots els germans, ens barallem constantment, ens cridem, ens molestem i molts cops no ens suportem. Però ell, encara que sigui petit, és el primer que em fa una abraçada quan em veu trista, és el primer que es preocupa per mi i m’intenta fer riure a totes hores. Té un cor enorme, quasi mai s’enfada i es comporta com si ja fos tot un adolescent. Si que es veritat que molts cops és fa pesat perquè mai es queda quiet, sempre s’ha d’estar movent, o ha d’estar jugant, saltant, cridant… Però en el fons m’encanta veure com és feliç, m’encanta veure com va creixent i aprenent cada dia, però sobretot m’encanta saber que tant els meus germans com jo, som les persones en les quals es fixa i intenta d’alguna manera “ser com nosaltres”.

En resum puc dir que, qui té un germà, té un tresor.

Valentina

El passat 8 de març, es va celebrar el Dia Internacional de la Dona. Un dia en homenatge a les dones lluitadores que durant anys i anys han lluitat pels seus drets, per la igualtat, i per la llibertat. Aquest dia se celebra el 8 de març, ja que fa molts anys, va morir un total de 140 dones en una fàbrica de Nova York.

Al llarg de la història, el paper de la dona s’ha limitat a fer feines de casa i cuidar dels nens, o bé treballar en condicions precàries per guanyar la meitat de sou de què l’home guanya. Amb el pas del temps, les dones s’han manifestat, han lluitat amb totes les seves forces per canviar la situació. Fa molts anys, ni tan sols es permetia que les dones votessin, fins que després de moltes revoltes, manifestacions i anys de dura batalla, es va aprovar el dret que la dona també pogués votar. I aquest és només un dels exemples de la valentia de les dones al llarg de la història.
Avui dia, les dones juguen un paper important en la societat, tenen els mateixos treballs que els homes, se les considera igual de poderoses i capaces que als homes. Sembla mentida, però, que encara i així, encara es visquin certes desigualtats entre homes i dones. La societat actual, segueix sent una mica desigual, a pesar de les millores en els drets de les dones al llarg de la historia. Clars exemples de la desigualtat que es viu encara són, el fet que la dona ocupi llocs de menys responsabilitat laboral, que cobri menys que els homes, que un tant per cent més alt de dones, deixi el treball per cuidar dels fills, que la societat tingui l’estereotip que les dones són qui s’ocupen de la casa i dels fills, i molts més.
Inclús, a hores d’ara, a alguns països, hi ha lleis més aviat masclistes, que prenen drets a les dones, i creen una gran desigualtat entre homes i dones. En llocs com aquells, a més a més, la societat infravalora la capacitat de les dones, i se les tracta com a un ser inferior a l’home. Allà especialment, és on s’ha de lluitar encara més per aconseguir la igualtat i la llibertat.

Dies com aquest, demostren que les dones som capaces de tot, hem de seguir l’exemple de milers i milers de dones que durant segles s’han manifestat i han lluitat per la igualtat i els drets.

Laia Casero

Es una de las mejores personas que conozco, y además la quiero muchísimo. Lo sabe todo sobre mi, y yo sobre ella, nos lo contamos absolutamente todo. Me apoya en la situación que sea.
Hay veces que hago cosas que no le gustan, o le digo cosas que le pueden sentar mal, pero no le importa, me entiende y me ayuda si hace falta.
Hace casi tres años que la conozco, y la verdad me encantó conocerla. Si ahora me faltara, me faltaría el apoyo de ella, y me sentiría muy rara. Muchas veces tenemos nuestras discusiones y nuestros baches, pero apenas tardamos en hablarnos y solucionarlo.
Muchas veces ella me dice que no confíe en alguien, y si lo hago, al final acaba siendo como ella me dijo, o que incluso yo le diga que pondría la mano en el fuego por alguien que sé que no me fallará, y ella me dice que no, finalmente sale como ella dijo y me acabo quemando. Me dejo llevar por las cosas que me dice la gente y me fío muy fácilmente.
Por ella sí que pondría la mano en el fuego, sé que no me fallará para nada y que siempre estará ahí.
Ella me conoce si estoy bien o estoy mal por mucho que quiera ocultarlo delante de mucha gente, ya que no me apetece que lo sepa todo el mundo, pero ella me lo nota.
Es como una más de la familia, y yo una más de la suya.

Celia

A esta edad, todo está cambiando y todo ha cambiado, hay veces que nos dicen “Como has cambiado!” ya que llevan tiempo sin vernos. Pero tú, no te das cuenta ya que día tras día no te lo notas, pero si miras fotografías de años atrás, te darás cuenta de que has cambiado, y seguramente bastante.
El tiempo pasa muy rápido, más de lo que nos pensamos, hace nada acabábamos de empezar el curso y pensábamos que no acabaríamos nunca, ya que se nos haría muy pesado, pero ahora te paras a pensar y solo faltan cuatro meses para acabarlo.
Las personas que te pensabas que estarían ahí para todo y durante toda la vida, seguramente no están todas ellas ya que te vas dando cuenta poco a poco de cómo es la gente. Y personas con las que apenas hablabas ahora incluso forman parte de tu vida porque te has dado cuenta de cómo son también. A medida que vamos creciendo, nos daremos cuenta de más cosas, e iremos cambiando todavía más.

Celia

Durant aquests últims dies el tema dels estudis ha estat molt esmentat i molt rellevant. Malgrat no saber exactament què vull estudiar, tinc molt clar que vull estudiar informàtica. Realment no m’importa gaire si és mitjançant mòduls o batxillerat, només vull estudiar el que a mi m’agrada i ser el que decideixi ser en un futur, treballar allà on pugui i guanyar-me la vida com se’m sigui possible; però prioritzant per sobre de tot la felicitat i la salut.

Abans de parlar sobre el futur, trobo una millor opció començar pel passat. Ja fa uns anys que vaig començar a jugar als videojocs. Suposo que és el més comú avui dia que els nens juguin amb les consoles i tot el tema, però en el meu cas no és com en el de tothom. Hi ha un cúmul de gent a qui li agrada jugar a diferents tipus de jocs, ja sigui per a consola o videojocs d’ordinador; el meu cas és el segon. El què vull dir amb això és que ja porto uns anys jugant a una diversa varietat de jocs i, degut a aquesta experiència que tant m’agrada, vull estudiar en un àmbit de la informàtica, més concretament en el dels videojocs. Si més no, el meu objectiu es arribar a crear i programar l’entorn d’un videojoc. Ja fa uns anys que tinc aquest objectiu. Tenint en compte els meus limitats coneixements en l’àmbit de la programació, m’agradaria tenir una bona base. Per aconseguir aquesta base de coneixements, he demanat al meu germà, el qual està fent una doble titulació d’enginyeria i de telecomunicacions a la universitat, els seus primers passos en la programació. Realment no és el que m’esperava, però encara i així m’agrada força i em fa moltíssima il·lusió tenir la idea de poder editar l’entorn d’un joc en línia públic al que jugo sovint.

Com havia esmentat al començament, últimament a classe es comenta molt el recorregut d’estudis que volem fer, i això m’ha donat una idea per escriure sobre el que realment m’agradaria fer, encara que no sàpiga exactament com es diu els estudis que voldria realitzar. Tinc clar que vull dissenyar i/o programar l’entorn dins d’un videojoc.

Enric