LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Mai no hauria arribat a pensar que seria germana gran. Els meus pares em van dir la gran notícia inesperada, que tindria un germanet o una germaneta, encara no se sabia el que podria ser. Em vaig emocionar moltíssim, era el millor regal que hagués tingut en la meva vida.

Ja havia arribat l’hora que tothom volia saber. Passats els cinc mesos ja se sabia si era nen o nena, i va arribar nena. El 29 de Juliol a les nou del matí ja érem a l’Hospital de Barcelona, concretament al Remei. Tot just a les dotze ja era aquí. Va sortir en Lluís amb la Carla als braços i la meva reacció va ser ficar-me a plorar i no pensar en res més del món que no fos el que passés en aquell moment.

Vam passar uns dies a l’hospital, ja que tan sols tenia dies de vida. Tot havia anat força bé, així doncs, l’ú d’Agost ja podíem marxar a casa. Els dies anaven passant i me l’observava dia a dia com anava creixent a poc a poc, tot i que, encara era massa petita per poder gaudir-la. En un tres i no res tot va passar tan ràpid que va arribar el dia del seu aniversari. Me l’observava tant, amb els seus rissos d’un marró xocolata, els ulls tan rodons, la seva fesomia, el seu cos tan menudet que i pensar que nosaltres érem així…

I per fi van arribar els dos anyets de vida. Finalment, tot havia canviat inclús amb la família, feia les coses amb la seva dependència i, a més a més, s’asseia a taula a dinar amb tots quatre. Me l’estimo moltíssim i no sé què faria sense ella. T’estimo germana.

Patricia

Cultura
El dilluns dia 9 de març sortia una notícia que m’impactava molt, l’iva cultural baixava a un 10%. Això hem va fer pensar.

Actualment l’iva cultural esta al 21%, és a dir elevadíssim si comparem amb la nostra veïna Portugal (que té un iva del 13%) es a dir 8 punts menys, fa que ens plantegem moltes coses. Com per exemple que la pornografia només tingui un 5% d’iva. És a dir que el govern està fomentant la pornografia al aplicar-hi un iva tan baix i la cultura només hi poden accedir uns quants. Una entada de teatre, per a un musical de certa qualitat, costa uns 60 euros amunt. Una entrada de teatre de 20 euros amunt, és això el que volem deixar als nostres descendents?? Un país on la pornografia surt més a compte que no la cultura?

Per posar exemples clars, no fa gaire temps una companyia de teatre llançava una campanya amb aquest nom “revistes porno 4%, Calderón 21%.” La companyia primas de riesgo va posar a la venda, mitjançant la seva pagina web, 300 revistes pornogràfiques amb la qual es rebia una invitació per assistir a la representació de «El Mágico prodigioso» de Calderón de la Barca. No és la primera vegada que una companyia de teatre ven un altre producte per regalar entrades amb ell i denunciar així l’elevat gravamen de l’IVA cultural. El 2012, a la província de Girona, el teatre Bescanó va posar en marxa una iniciativa semblant: venia pastanagues a 15 euros i regalava amb elles una entrada per a l’estrena de l’obra suïcidis. Amb aquesta iniciativa, el teatre gironí va voler protestar també contra la pujada de l’IVA cultural i reivindicar que “la cultura no és un luxe”.

Personalment crec que això s’ha de fer mirar i reflexionar sobre com el nostre país a fet que la cultura sigui un luxe.

Gorka

La meva àvia es diu Pili, bé així és com l’anomenem nosaltres. És una persona que sempre pensa en els altres abans que en ella. Crec que és el pilar d’aquesta família, no sé què faríem sense ella, de veritat. És feliç amb el que té i afectuosa amb les persones que l’envolten.

Es podria dir que és l’única àvia que he conegut realment, ja que els meus dos avis van morir abans que jo nasqués. La meva àvia de part de mare va patir una malaltia, anomenada Alzheimer, consistent en que durant els anys vas perdent la memòria, per tant tot el que saps o has après a fer, no sabràs fer-ho en un futur. Li van detectar un o dos anys després que jo nasqués, així que vaig poder passar uns anys amb ella fins que el 2012 ens va deixar. Penso que tant la meva mare, com els meus tiets ho van passar malament. Quan era petita no m’adonava del que era que la teva pròpia mare no recordés el teu nom o qui eres. Però quan ja vaig ser més gran i de tant en tant l’anàvem a veure, vaig poder saber quina era aquesta sensació, quan no et contestava o simplement tartamudejava coses sense sentit.

En arribar de l’esquiada de segon d’ESO, els meus pares em van explicar que en pocs dies es moriria. Estava greu. Jo no vaig saber com reaccionar, l’únic que podia aportar era ànims a la meva família. Escric això amb nus a la gola, perquè en aquell moment vaig saber que hauria d’haver aprofitat molt més els moments amb ella per poder recordar alguna sensació. Ara m’adono que l’única cosa que em transmetia era la força de la seva mà dreta quan li agafava, no me la deixava anar. Mai.

Per això, la Pili és l’àvia que he pogut conèixer millor. Com a persona, és fantàstica. Me l’estimo moltíssim i m’agrada passar temps al seu costat. Ella ha sabut fer la tasca tant d’avi com d’àvia, té una energia que te la transmet a cada moment. Espero passar més temps amb ella i aprofitar-lo al màxim, perquè és l’única que he tingut l’oportunitat de créixer al seu costat. Dia a dia, donant-me consells i valors que altres no han pogut aportar-me. Per mi, és com una segona mare que no em renya. Espero no deixar mai d’escoltar el seu riure, ple d’alegria.

Blanca

Els amics de tota la vida són MOLT diferents de la resta d’amics que puguis anar trobant a la vida. Aquestes cinc coses són les diferències que hi ha entre els amics de tota la vida i la resta:

– Una persona que tingui la qualitat de fer-te riure sense parar.

– Una persona que tingui la qualitat de fer-te veure el món d’una manera encara millor.

– Una persona que tingui la qualitat que quan tinguis un dia dolent la vegis i pensis que encara tens coses positives a la vida.

– Una persona que tingui la qualitat d’animar-te sempre a fer les coses que desitges.

Si és un/a amic/amiga de veritat, us entendreu amb una sola mirada; recordareu junts anècdotes passades; tenir vergonya entre vosaltres serà una cosa que vau perdre fa molt de temps i quan miris enrere sabràs que passi el que passi el tindràs tota la teva vida al teu costat.

Marina

Fa un mes o així vaig fer un escrit sobre el freestyle football, on explicava que havia començat a practicar-ho quan estava avorrit o quan no tenia res millor a fer. La veritat és que ha passat gairebé més d’un mes, posem que dos, i he millorat fins a tal punt que ni jo m’imaginava que podria fer certs trucs.
Per fer aquest trucs només cal practicar cada dia i el més important no rendir-te mai, perquè si ho fas al dia següent ja et serà impossible realitzar cert truc. I gràcies a aquest exemple puc dir-vos que si voleu alguna cosa intenteu-la amb tot el vostre empeny, perquè al final tant a la vida com en el meu cas en el futbol, t’acabes en sortint.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CgBoxHQ3HHo[/youtube]

Sergio

Cuando tenía seis años, en casa teníamos un perro que era de todos, pero yo quería tener uno que solo fuera mío, así que mi tío me consiguió traer un cachorro de Yorkshire que acababa de nacer. Me acuerdo perfectamente la primera vez que la vi, era Semana Santa y llovía,  llamaron a la puerta y mi madre fue a abrir, mi prima entró  al comedor con un cachorro de color negro  y en ese momento supe que era el cachorro que yo quería.

Cada noche mi madre se levantaba para darle el biberón, porque todavía no podía comer sólidos, también le daba un jarabe que creo que no le gustaba mucho porque lo escupía. Cuando empezó a abrir los ojos y a andar, mi madre me dijo que tendría que ponerle un nombre para que se fuera acostumbrando a él, así que yo no me lo pensé mucho la verdad porque ya lo tenía clarísimo. El nombre que le puse fue “Kira” ahora no me acuerdo mucho por qué se lo puse. pero creo que fue por una película que me gustaba de pequeña.

Kira a día de hoy tiene 10 años casi 11 y puedo decir que tener a un perro es como tener a una amiga  porque, cuando te ve mal siempre estará a tu lado intentando quitarte la tristeza o por ejemplo cuando te vas varios días de casa y nada más volver, ella está ahí esperando en la escalera a que abras la puerta para recibirte. Eso yo creo que no lo haría cualquier persona y pienso que quien tiene a un perro, tiene un tesoro.

Andrea Aranda Ramírez

Devien ser les cinc de la tarda, feia un dia gris, trist, humit, semblava que tingués ganes de ploure però no s’acabava de decidir. A mitjans de març aquest dia era del més normal. Tothom es prepara per dies més calorosos però al temps sempre li ha agradat jugar amb nosaltres, sobretot en aquests mesos de traspàs entre estacions. Però això no era un problema, ja que l’únic que ens importava era l’arribada dels nostres corresponents francesos.

En aquell moment, el nerviosisme fins i tot es podia palpar, les mans tremoloses agafaven amb força els cartells de benvinguda, esperant el moment idoni per enlairar-los. M’era impossible no poder parar de repassar mentalment si la casa estava ben ordenada, per donar bona impressió, o com resultarien els pròxims cinc dies, això provocava que les converses entre nosaltres fossin monotemàtiques i de poques paraules. Cada vegada que es podia percebre el soroll d’un motor en funcionament ens posàvem en alerta, però ens decebia veure que tan sols era un Volkswagen vermell amb els vidres tintats que passava per allà. Finalment va arribar el moment més esperat, un autocar va girar la cantonada i va començar a pujar la forta pendent per arribar a la porta de l’institut, anava tan atapeït de gent que semblava que les rodes no li responien però va aconseguir aparcar davant nostre. Es va aturar i en obrir-se la porta van començar a desfilar tot de nois i noies de la mateixa edat. En aquell instant intentàvem reconèixer les cares que haviem vist per internet, però és clar, tot és diferent vist a través d’una freda pantalla. Ens vam presentar, l’idioma era un problema, però era d’això del que es tractava. Les paraules no ens sortien de la boca, de què parlar? què dir? Ni tan sols sabíem si tindríem gustos en comú però a poc a poc ho aniríem descobrint.

En aquest text us podria haver explicat tot el que vam fer durant aquells dies que al final van resultar tenir gust de poc. Però he preferit centrar-me en aquest moment en concret.

Laia

A mi m’agradaria ser metgessa quan tenia tres anys vaig dir que volia ser metgessa i fins ara la meva idea s’ha mantingut. De petita tenia un estoig de joguina en el qual hi havia coses de metge com unes tisores, esparadrap, termòmetre…

Dintre de la medicina hi ha diferents camins un dels que més m’agrada es el de cirurgiana, però no descarto mai que pugui ser una altra cosa com infermera, o farmacéutica.  Els motius perquè vull ser alguna cosa relacionada amb la salut es perquè la idea de poder ajudar a la gent o poder-la salvar em satisfà moltíssim. Però després hi ha els desavantatges quan alguna persona ve amb una malaltia que no es pot salvar i tu no hi pots fer res, crec que aquest sentiment és el pitjor ja que li estàs dient a una persona que no pot viure o que viurà amb una malaltia la resta de la seva vida.

El que tinc molt clar de moment és que vull continuar per aquest camí que és la medicina més endavant quan sigui el moment decidiré quina branca.

Judit

Tener hermanos es una de las mejores cosas que puede tener uno en la vida. Un hermano, es la persona con la que más te vas a parecer tanto físicamente como psíquicamente. Eso hace que sea algo magnífico. La gente que los tiene, se habrá dado cuenta de que es un tipo de relación única e indescriptible; jamás encontrarás a nadie con el que te entiendas mejor o con el que conectes mejor.

Soy de los que piensan que tener un solo hijo es un error ya que siempre debería estar acompañado de alguien, y cuantos más, mejor. Seas el pequeño, seas el mediano, o seas el mayor, aprendes lecciones que jamás aprenderías de otras formas. Psicológicamente, hacen un papel muy importante: si eres el mayor, cuidar de los pequeños te hace madurar como persona y te obliga a darte cuenta de que estás rodeado de personas, y por tanto evitas los celos y la egocentricidad. Por otro lado, si eres el pequeño aprendes de los errores que han cometido y aprendes valores desde muy jovencito. Lo mejor es cuando más se asemejan las edades, ya que comparten la mayoría de momentos juntos y su diversión no depende de los padres o de personas externas. Siempre tendrás a alguien con quien hablar sobre cualquier tema, alguien con quien pelearte y desahogarte, alguien que te aconseje y te ayude a defenderte ante cualquier situación. Siempre tendrás a ese gran amigo al lado para todo.

Las únicas personas que de verdad te van a acompañar por este sendero van a ser ellos, al igual que los que te van a apoyar siempre que puedan, y es por eso que doy gracias por tener a mi lado a unas de las personas que más quiero en el mundo, mis hermanos.

Alberto

En aquests moments de l’any el temps és boig. Un dia fa sol com a ple juliol i l’altre fred com si fóssim a desembre. Personalment no m’agrada aquesta època de l’any, perquè espero ansiós que arribi estiu i, de tantes ganes, em penso que ja hi som.
Per exemple l’altre dia vaig anar amb tirants a classe i lògicament vaig acabar passant fred.
Em moro de ganes de poder arribar a casa d’un dia calorós de juny i deixar-me caure sobre l’aigua ben freda de la meva piscina. L’estiu, des del meu punt de vista, és una època màgica, no hem d’anar a l’institut, no ens hem de preocupar per l’hora, el dia aguanta fins tard, tot és perfecte.
L’estiu passat va ser el millor de la meva vida, ara espero treure’m bé el tercer trimestre i gaudir d’un estiu magnífic, tant com amb la meva família, com amb els amics.

Pau