LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Todo empezó en una clase de lengua castellana, allí Maite nos informó de que la agencia de viajes nos había cambiado el hotel. Hotel Tritone, ese era el nombre del hotel en el que nos alojaremos cinco días. Nos comentó que se encontraba en primera línea de playa y que según su opinión era un gran hotel. Al escuchar esas palabras, mi reacción fue pensar que habíamos tenido mucha suerte.

Ese mismo día, después de comer decidí buscarlo en Internet. No fue fácil, pero al final pude encontrarlo, el problema consistía en que por ese nombre había una gran cantidad de hoteles. Al entrar en la página web empecé a ver fotografías y reafirmé lo que había pensado en el momento en que Maite nos informó del cambio. En las fotografías se veían habitaciones muy amplias, con balcón, vistas a la playa y a la piscina… Decidí compararlo con el hotel en el que estuvimos en la esquiada de segundo de ESO. En primer lugar comparé las habitaciones. En Italia eran mucho más amplias o eso era lo que me parecía, después comparé otros aspectos y en la mayoría ganaba el Tritone. En la mayoría y no en todos. El Tritone carece de restaurante y para comer los clientes deben desplazarse al hotel de al lado. A nosotros no nos afectará mucho porque la comida no nos entra en el precio. Como se suele decir no es oro todo lo que reluce.

Para que se entienda a donde quiero llegar voy a hacer uso del ejemplo. Si te pregunto por el color preferido, lo más normal es que tu color no coincida con el mío. Eso justamente fue lo que sucedió el día siguiente en clase de sociales. Les pregunté a algunas compañeras de clase qué opinaban del hotel y todas me respondieron que no les gustaba. Mi reacción fue de asombro total, no entendía nada, estaba alucinado. Al cabo de un rato, después de pensar lo sucedido llegué a la conclusión de que hay tantas formas de pensar, tantos gustos diferentes que era normal. Adentrándome más en dicha cuestión, la diferencia es la grandeza del ser humano, sin ella no seríamos tal como somos actualmente.

Cuando llegue al hotel haré un texto para que todos los que han leído este escrito sepan quién tenía razón si yo o mis compañeras. Aunque resulte que estaba errado, haré de igual forma el texto, lo utilizaré también para hacer una pequeña crónica del viaje a Venecia. Con esta promesa acabo este largo texto que espero que no os haiga aburrido.

Víctor

Qué es la libertad? Al igual que yo, creo que muchos tienen o tenían el concepto de  que  es hacer lo que te venga en gana. Pues bien, la verdad es que gracias a las clases de “ética” me he dado cuenta que la libertad es una palabra que contiene muchos ideales y valores.

Llevamos todo el curso hablando sobre la libertad. En casi cada clase abrimos un debate sobre esta. Cuando ya crees que lo tienes todo bien claro la siguiente clase te hace replantear todas las ideas y conclusiones a las que habías llegado en la clase anterior.

En este momento lo único que tengo claro es que la libertad física ( hacer lo que quieras cuando quieras) esta muy relacionada a la de pensamiento, porqué mi opinión es que en esta sociedad llena de prejuicios y obligaciones en la que vivimos, nunca puedes ser del todo libre, y aunque lo seas, siempre serás esclavo de tu conciencia y tus valores éticos.

Bueno, esto es un tema muy extenso y difícil, ya que cada uno tiene su punto de vista. Por este motivo lo seguiré dejando en las clases del Altes, donde espero resolver este “revoltillo”  de ideas.

Nicole

Des que era ben petita, la meva família i jo passem els estius i algun Nadal a Granada, concretament a Algarinejo. Algarinejo és un poble petit, d’uns quatre mil habitants, que fa frontera amb Córdoba. Està a una hora de la capital aproximadament. En ser un poble de poca població, tothom es coneix.
Allà és on la meva mare ha passat la infància amb els seus quinze germans. Devia ser un lloc fantàstic per jugar i passar l’estona. De fet, encara ho és. M’encanta passar les tardes d’estiu en aquell poblet amb els meus cosins. Ens ho passem d’allò més bé.
Algun dia m’agradaria portar a les meves amigues a Algarinejo per què puguin conèixer la vida rural que es porta allà, ja que és força diferent de la d’aquí.
Els estius a Granada, m’agraden molt perquè puc desconnectar de la vida d’aquí i gaudir de la vida d’allà. Quan baixem al mes d’Agost, coincideix que és la fira d’Algarinejo i la setmana següent la del poble del costat. També la fira és diferent de la d’aquí. Allà la fira és de nit i has d’anar arreglat. Molta gent es passa la nit sencera ballant. Com sortim uns quants cosins junts, ens ho passem genial.
Encara queda dos mesos per marxar de vacances, però ja estem començant a fer els plans de l’acampada que fem cada any tots els cosins. Estic molt impacient per anar i passar-m’ho bé i per veure a la meva família d’allà.

Lidia

En un texto anterior ya lo comenté, mi animal favorito es el zorro. Evité desviarme del tema ya que no tenía mucho sentido en aquel contexto, pero recientemente, tras haber visto una película en la que me llamó la atención un zorro, me han entrado ganas de hablar sobre dicho tema que he dejado demasiado aparcado en muchos aspectos.

Mucha gente conoce a los zorros, aunque muy poca gente los conoce de verdad. Desgraciadamente, no formo parte de esa pequeña parte de gente; aunque me encantaría. Los zorros (También llamados Vulpinos, que proviene de “Vulpini”) tienen una corta vida en “libertad”, puesto que son comúnmente cazados por sus pieles u otros componentes de su cuerpo. Tras una pequeña y breve introducción, ya puedo centrarme en el tema principal de mi escrito.

Los Vulpinos me llamaron la atención hace ya unos años. Sentía curiosidad por ese animal que tan poco conocía y la curiosidad se convirtió en agrado después de ver parte de un documental sobre ellos. A partir de aquel documental que vi hace ya un tiempo, me di cuenta que me gustaban mucho la vida de los zorros, son animales solitarios, astutos, ágiles, feroces, rápidos, precavidos e incluso temidos en ciertos países. Por ejemplo, en la cultura japonesa, el zorro (llamado “Kitsune”), es considerado una forma poderosa de espíritu travieso y astuto, pero a la vez en muchas historias e incluso en series televisivas de Japón se interpreta casi como un demonio, un espíritu maligno con sus feroces garras y colmillos.

El zorro ha sido un personaje muy importante en muchas culturas, pero no por eso me atrae tanto, sino por la hipotética idea que me gusta planearme de ser un zorro y vivir como tal. Muchas veces he soñado con eso y, por extraño que parezca, es uno de los pocos sueños que recuerdo permanentemente. No creo en las supersticiones ni nada por el estilo, pero se me hace raro e impulsa más mi curiosidad por el animal.

En general, esa es la mayor parte de motivos que creo tener para tener ese idealismo sobre los zorros y, aunque ya sé que no sería un “favor” para un zorro tenerlo como mascota, me gustaría al menos poder estar durante un tiempo prolongado en contacto con uno.

Enric

Valentina es una persona que en muy poco tiempo se ha convertido en unas de mis mejores amigas, lo que a otros le pudo costar años, a ella le bastó con un par de clases.

Hoy sinceramente me alegro de haberla conocido. Me he llegado a alegrar a veces de haber repetido curso por el simple hecho de que si no, no la habría conocido. Y es que ella forma parte de mi día a día, mis alegrías y locuras y también está presente en mis problemas.

Me encantan las tardes a su lado, los momentos que vivimos, los viernes de Cocoa , entre muchas cosas más. Pero unas de las cosas que más me gustan son las canciones que nos dedicamos ya sea mediante un vídeo o por una nota de voz en whatsapp, a pesar de que yo cante mal. Pero la verdad es que ya hemos aprendido a vivir con eso.

Conforme pasa el tiempo, nos vamos dando cuenta de todo lo que tenemos en común, son muchas cosas. Pero también somos diferentes en otras. Pero eso es lo que hace que nos complementemos; su realismo baja un poco mi exceso de autoestima y a la vez yo le subo el suyo.

En conclusión, no cambiaría nada de nuestra amistad, porque esos momentos de locura y esas pequeñas diferencias es la que la hace tan especial. Y es que yo Amo a Valentina. No hay palabra que defina nuestra amistad.

Nicole

Arriscant-me a ser reiteratiu amb el tema, parlaré d’aquesta etapa tan coneguda i tan esmentada que és la adolescència. Si, aquella etapa en la qual la vida és pintada d’un munt de colors però cap és com era abans i, segurament, tampoc són com se’ns pintarà en un futur.

Avui dia, en aquests temps, els punts de vista dels adolescents adopten altres angles i ens fan tenir en ment un munt de pensaments. Molts dels quals són un munt de bajanades, o són poc rellevants o, simplement, no tenen gens ni mica d’importància [Mira que som feliços per estar gastant així en nostre temps]. El que vinc a voler dir és que, tot i que els joves invertim un piló d’hores donant voltes i voltes a aquells pensaments que, sense saber com, ocupen la major part de la nostra ment encara que no siguin la nostre prioritat ni la major preocupació.

Una vegada ja està plantejada la base, aquí vinc amb una experiència: Com a adolescent, tothom sempre troba algun fet del seu voltant el qual crida la seva atenció d’una manera diferent a la resta; ja sigui una experiència desconeguda, alguna moda passatgera, alguna persona especial, algun ídol, o alguna antiga afició que has redescobert. Com tots els joves (i no només els joves) jo també he trobat un d’aquests fets fora de les meves expectatives, no és una exageració. Això que m’ha cridat tant l’atenció ja farà un temps, ha estat cridant-me tant l’atenció que ha arribat un punt en la que me l’ha tret i no la deixa anar. És un fenomen nou per a mi, i encara que hi havia molts detalls que m’interessaven, no m’imaginava res semblant. No em puc treure del cap això que m’ha robat l’atenció i no em deixa posar-la en cap altre lloc. La pèrdua d’atenció a tot el que m’envolta em fa sentir d’una manera estranya i, des de ja fa un temps, em fa canviar d’una manera suau, lentament i, fins i tot plaent. Aquests canvis em modelen i em fan ser com sóc i com seré en el futur així que espero que no cessin.

Fins aquí la meva experiència, guardant-me alguns detalls, he explicat des del meu punt de vista una de les moltes dificultats que presenta la pubertat i que, dificultat a dificultat ens fa ser com som, el que em replanteja una altre idea, però la deixaré per a una altre ocasió.

Enric

Aquests últims tres anys les xarxes socials han tingut un creixement excepcional. El famós “Youtube” n’és un exemple clar perquè avui en dia es troba en el lloc més alt del podi dins el monopoli de les pàgines web de reproducció de contingut audiovisual.

L’inici del concepte de “vídeo viral” va aparèixer l’any 1996, amb la presentació de la xarxa social “Hotmail”. Gràcies a aquest servei, va començar l’expansió de vídeos curiosos o divertits que aconseguien que es creessin cadenes de missatges entre milers de persones. Un dels vídeos que va assolir més fama mundial en aquell moment va ser l’anomenat “Dancing Baby”; aquesta animació es tractava d’un model en 3D d’un nen petit que ballava; va ser creat per l’equip de dissenyadors gràfics “Character Studio”.

Avui el fenomen ha evolucionat. Tothom pot ser viral: qualsevol vídeo pot ser penjat a internet i vist per milions de persones en poc temps. Podem comprovar que els vídeos que més s’han viralitzat són els de bromes a la gent, “animalades” de bèsties i persones, els de caigudes gracioses, pífies de famosos i ridiculeses vàries. Tothom s’hi enganxa!

Hi ha una gran quantitat de producció i molta variabilitat en qualitat i format. S’hi vols fer-te viral només has d’estar atent al teu voltant per captar en vídeo allò graciós o bé gravar-te a tu mateix si t’hi consideres. Ara bé: triomfar ja és més difícil… perquè el que facis ha de ser més que original o bé contenir una idea o concepte mai vist a internet. Si ho aconsegueixes, la resta arriba sola: les xarxes socials i els canals múltiples de difusió faran la part que falta de la feina. Finalment, només cal esperar que agradi per tenir 2.330.461.830 de visites, com el famós vídeo del Gangnam Style.

Abel

El “Caminant damunt un mar de boira” de Caspar David Fredirch és possiblement la manifestació pictòrica més representativa del moviment romàntic.

Aquest quadre té tres elements que ens deixen veure que és una obra romàntica: El jo poètic, és a dir, la figura del mateix autor dins del quadre; la naturalesa com a element imprescindible i poderós mentre que l’home és una cosa efímera, sense tenir importància per l’avanç del temps, i per finalitzar, el simbolisme del quadre, on els sentiments dicten la interpretació de cada persona que el veu.

Aquesta peça, junt amb tota l’obra de Caspar, és, en la meva opinió, meravellosa, ja que aconsegueix que els sentiments ens guiïn i no el nostre cap com sol passar. En el cas del “Caminant damunt un mar de boira”, la pintura ens transmet una sensació d’incertesa enfront del futur, el fet de no saber mai el que pot passar, també ens mostra la insignificança que suposem pel món i a alguns ens obre una mica els ulls per veure que realment no som ningú.

Com a opinió personal, si és que algú la vol, aquest artista està recomanadíssim així que us convido a què li doneu un cop d’ull i ja us anticipo que no us en penedireu.

“L’artista no hauria de pintar tan sols el que té davant, sinó també el que veu en el seu interior. I si no veu res, hauria de deixar de pintar el que té davant.” -Caspar David Fredirch

Gillem

Bullying, bullying, bullying, bullying…
Segur que tots hem escoltat i llegit aquesta paraula moltes vegades; a la televisió, dels amics, a Internet…i a la majoria li sonarà el cas de l’Amanda Todd, una canadenca de 15 anys que va ser víctima d’assetjament, ciberassetjament i extorsió. Aquesta història va passar fa dos anys, el 10 d’Octubre del 2012, però tot i així la vull recordar per a la gent que no la sap.

Un mes abans de suïcidar-se, va penjar un vídeo al Youtube en el qual explicava els seus anys sent víctima del bullying. En el vídeo no es deixa veure la seva cara. Només mostra unes targetes amb missatges escrits. Al llarg de casi 9 minuts de la gravació, confessa que estant a sèptim grau (1r d’Eso) va començar a fer servir la càmera web per comunicar-se amb alguns amics virtuals i en una d’aquestes converses va enviar una foto seva en la que estava en topless.

Un any després, aquell amic virtual el qual li va enviar la foto l’Amanda, la qual la seva identitat real desconeixia, la va contactar per Facebook amb la finalitat de extorsionar-la. Li va demanar que es tornés a treure la roba o del contrari publicaria la foto que ell tenia d’ella.
Al cap d’un temps, la foto va ser enviada a tots els contactes de l’Amanda. Però això no era tot. Passat un any, la situació la situació va empitjorar. L’acusador va crear una pàgina en el Facebook a la qual va convidar a tots els amics d’ella; una foto seva, sense roba, era la foto de perfil.

Ella estava frustrada i tenia por de la situació, llavors es va canviar d’escola. Tot i així l’acusador va continuar. En el penúltim institut en el que va estar, els seus companys van iniciar un nou assetjament que va incloure agressions físiques i psicològiques, i que amb el pas dels dies es va traslladar a Internet.

Una fotografia i l’assetjament dels seus companys van ser la causa del seu suïcidi.
Amb aquest text, vull que penseu i reflexioneu dues vegades abans d’accedir a mostrar-vos o enviar fotos a la web, i més si són sense roba. Un cop ho fas, és difícil tornar enrere.

Andrea

De fet, quan em vaig posar a pensar en el tema del meu primer escrit en aquest blog, de seguida em va venir al cap la idea de si la felicitat era la base de la innocència, la veritat és que encara no sé ben bé perquè. Però me’n vaig adonar que era un tema molt extens i difícil de tractar, així que vaig decidir començar per idees més senzilles.

Però, deu fer cosa d’una setmana, recordo que no havia tingut gaire bon dia, a més a més, només pensava que en arribar a casa havia de dinar d’una revolada i posar-me a estudiar, ja que els extraescolars m’ocupen la major part del temps. Jo preferia una tarda més tranquil·la, però era el que tocava. Caminava amb el cap cot quan vaig passar per davant d’una llar d’infants, alguns reien mentre es perseguien els uns als altres, però també n’hi havia que jugaven amb la sorra o es balancejaven en els gronxadors. Aquesta escena em va fer recordar aquella època sense obligacions ni problemes. Però, realment són feliços? A simple vista tothom tindria un sí de resposta, a més a més, en arribar a l’edat adulta, tothom posa com a excusa que la innocència dels nens fa que sempre siguin feliços, no tenen mal de caps ni obligacions i tampoc estan gaire assabentats del que passa al seu voltant, ni guerres, ni crisis econòmiques…

Realment, si no ens adonessim de tot el que passa contínuament al nostre voltant, seríem més feliços? Probablement, però suposo que a mesura que madurem, la felicitat també ho fa amb nosaltres. Al principi es basa en aspectes tan senzills com passar una bona estona jugant al parc, però ens fem grans i cada vegada som més conscients de la realitat, i la felicitat ja no és tan fàcil d’aconseguir, sinó que és més difícil de trobar.

Laia