LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hace 3 semanas varios amigos y yo fuimos al Tibidabo. Al principio se suponía  que iba a hacer calor y cuando me levanté y fui a mirar qué día hacía, vi que estaba muy nublado, pero eso no nos quitó las ganas de ir.

Habíamos quedamos a las 12.00 en la entrada principal para comprar las entradas. La primera atracción fue la Talaia, es una atracción que te permite disfrutar de las mejores vistas de Barcelona, se subieron todos menos Judit, Ruben y yo porque no nos fiábamos mucho de la seguridad que tenía. Mientras que ellos estaban subidos, nosotros pensamos en la siguiente atracción y como estábamos al lado del miramiralls decidimos entrar, nos dieron guantes para que pudiéramos tocar los cristales . Dentro del miramiralls había una sala con muchos espejos y cada uno hacía un efecto diferente, a Judit y a mí nos gustó mucho uno que te sentabas en una silla y en el espejo, se veía como si fueras un esqueleto.

Después de varias atracciones nos paramos a comer un bocata mientras hablábamos de lo que haríamos luego y la mayor parte del grupo quería ir al famoso pasaje del terror que se llama Hotel Krüeger así que, nada más terminar de comer fuimos a hacer cola, cuando estaba delante del hotel dije que no quería entrar y primero entraron 3 amigos. Cuando salieron y dijeron que no daba tanto miedo Judit, Ruben y yo decidimos entrar, todo iba perfecto hasta que en la recepción del hotel pusieron a Ruben y Gerard los últimos de la fila y a Judit y a mí las primeras, nosotras no queríamos ir las primeras y nos fuimos corriendo hacia la puerta otra vez.

Al final del día estábamos todos muy cansados pero, a pesar del mal día que hacía lo pasamos  muy bien aunque a Judit y a mi se nos quedo las ganas de hacer todo el recorrido del pasaje del terror y por eso hemos dicho que, en verano volveríamos para cumplirlo.

Andrea Aranda Ramírez

Mai has tingut por a ser oblidat? Aquesta por que es té a la mort, realment és una por innecessària però inevitable, no es pot fer res contra una cosa que ha de passar sí o sí. Jo crec que realment al que tenim por és a ser oblidats, a no ser recordats mai més per ningú. Sents que quan ja no hi siguis, ningú et recordarà, s’oblidaran de qui vas ser i del teu nom.

I sí, podem estar preocupats tota la vida tenint por a la mort i a no ser recordats, fer sempre el correcte i no fer coses massa arriscades, no beure, no fumar, fer una dieta saludable i bolcar la teva vida als estudis i al treball, perquè al cap i a la fi naixem i ens preparem per a treballar i guanyar diners perquè sense diners «no es pot viure». Segurament fent totes aquestes coses, entre d’altres, la nostra vida seria més llarga, però val la pena tenir una vida tan llarga i no disfrutar-la tant com es voldria? La vida és un regal, has tingut la sort de néixer i poder viure, és clar que això no vol dir que no tinguis unes certes obligacions i responsabilitats, perquè sinó no aniriem enlloc. Però el que vull dir, és que prefereixo una vida curta i aprofitada, que una vida llarga i poc aprofitada.

Moltes persones tenen por a la mort, una cosa inevitable. La gent busca fama, ser recordat, admirat, reconegut, poder morir sabent que el seu nom serà recordat. No importa ser recordat per tanta gent, potser algun dia el món deixarà d’existir, i llavors qui et recordarà? No creus que és millor viure la vida que vols, sense tantes preocupacions i fer-ne un bon ús? No estar preocupat en ser oblidat per la gent, perquè realment la gent que hagi estat al teu costat durant la teva vida és la que et recordarà, viu al màxim fent el que t’agrada, superant-te a tu mateix però, si ho fas, que sigui per haver volgut aprofitar la teva vida, no per ser recordat, perquè la fama és efímera.

Paula

Estic orgullosa de tu, mama. Portes gairebé setze anys al meu costat i no m’has fallat mai. Adoro la teva manera de ser, no t’afecta el que la gent pensi de tu, la teva personalitat és única. Ets la persona més forta que conec. T’adoro, t’admiro, em fascines, em sorprens. Ets el meu exemple a seguir. Fa cinc anys que ho dónes tot, tu soleta, per mi i l’Alba. Has fet esforços molt grans per veure’ns somriure. Mai has deixat que ens falti de res, ni molt menys un somriure per cada dia.

No sóc una persona que mostra fàcilment els sentiments i tu ho saps. M’agradaria dir-te moltes coses que per alguna raó mai t’he arribat a dir. Les dues sabem que tinc un caràcter molt fort que ha provocat moltíssimes discussions, algunes de molt fortes. Moltes vegades et parlo com no et mereixes, perquè si et dic la veritat, et mereixes el millor del món perquè tu dones el millor per les teves filles. No vull demanar-te perdó pels mil cops que t’he fallat perquè sempre que m’he adonat t’ho he dit. Simplement vull dir-te que gràcies per fer-me feliç cada dia. 

T’estimo molt, mami!!!

Laia

Des de petita que m’agrada llegir. Sempre que acompanyava a la meva mare a la llibreria a comprar material escolar, sortia amb un llibre més.

De fet, em vaig aficionar més a la lectura a partir de què vaig llegir: “Las lágrimas de Shiva” i “Marina” a l’institut. Dos llibres obligatoris de l’assignatura de llengua castellana. Em van agradar moltíssim. Hi havia intriga i no són gens avorrits. M’agrada llegir llibres però no més d’un cop, perquè llavors és quan se’m fan avorrits. Ja sé la història que hi ha dins i el que passarà en el gran final.

Sento que quan llegeixo un llibre és com una vida nova, hi ha un protagonista i altres personatges. M’agrada conèixe’ls bé, saber com són, què pensen… Històries irreals que imagines dins del teu cap.

Hi ha llibres de tota mena i de molts temes diferents. Novel·les irreals que et fan entrar en un món imaginari, altres llibres d’història i t’aporten cultura i llibres d’acció i d’amor que en són els meus preferits.

Sento que llegir llibres em serveix per ampliar els nostres coneixements, de manera que els nostres cervells van assimilant-los dia a dia. Amb un llibre pots aprendre nou vocabulari, cultura, històries… Però a la fi el que t’aporten en conjunt és l’entreteniment i la saviesa.

Blanca

Aquest any els alumnes de 4t ESO anem de viatge de fi de curs a Venècia, una de les ciutats més boniques que pots visitar no només a Itàlia, sinó en tot el món. Per planificar un viatge turístic a Venècia has de tenir en compte els diversos condicionants que presenta una ciutat que concentra milions d’habitants i que se situa en una llacuna, de forma que els carrers han sigut substituïts per canals.

Personalment he parlat amb diferentes persones i cadascuna d’elles m’ha donat la seva visió de Venècia quan van ser-hi allà. Una d’elles ha estat la meva mare, ella també va anar-hi per celebrar la fi de l’ESO. Resumint, em va explicar que és una ciutat amb molts carrerons i a causa d’això és molt fàcil perdre’s; alguns canals no fan bona olor però tot i això és agradable de visitar.

La segona persona que em va informar sobre la seva experiència va ser la meva osteòpata que va anar-hi l’estiu passat de vacances. Ella em va tornar a dir que en determinats llocs fa pudor i em va comentar que quan va tornar cap a Barcelona estava molt marejada a causa del petit moviment de la llacuna causat per la marea.

L’última persona em va explicar que és molt fàcil perdre’s però alhora t’ho pots passar molt bé amb les amigues.

Amb totes aquestes opinions m’han entrat moltes ganes d’anar-hi i quan torni poder explicar la meva experiència a Venècia.

Marina

La ciutat de Barcelona, és un lloc on em porta molts records de l’altra escola on vaig estar 6 anys, on tinc família, amics.. De petita sempre m’havia encantat; el moviment constant de la població, l’excés de transport, tot.. Tenia un pis d’estiueig a Cabrils i ens hi vam mudar ja que volíem fer un canvi, així també va millorar la situació econòmica familiar d’aquell moment. Però seguírem anant a l’escola de BCN. La rutina d’aixecar-me a les 6:00 del matí i arribar a les 19:00h a casa va durar tan sols 2 anys, a causa de la falta de comoditat.

Deixar l’escola on havíem passat tants anys va ser dur. Vam venir a l’Institut Jaume Almera que està a 10 minuts de casa nostra i estic vivint l’època més feliç de la meva vida. Qui m’ho anava a dir? Bons amics i amigues (considerats de la família), pau, amb un gos al pis, sense contaminació, muntanya i mar aprop, tanta felicitat… Tot i això, mai he oblidat els amics de Barcelona. De fet escric aquest text en un banc de Plaça Catalunya esperant a veure’ls, ja que no tardaran en arribar i seguiré compartint amb ells bons moments.

Moltes vegades tenim por als canvis però canviar d’aires, conèixer nova gent, nous llocs… és de les millors experiències que podem viure. La nostra vida no ha de ser cada dia, cada any igual. Som-hi, donem-li algun canvi, experimentem, descobrim.. Que al cap i a la fi a això hem vingut en aquest món: A viure la nostra vida!!

Mònica

El passat dissabte dia 9 de maig vam jugar el penúltim partit de lliga. Va ser un dels partits més emocionants, jugàvem contra el Basquet Neus, un equip al qual ja havíem guanyat en el seu camp.
Des del principi del partit vam anar dos o tres punts per sobre d’elles. El Neus són un equip que guanya els partits pels contraatacs que fa, és difícil saber parar la pilota en aquestes ocasions i més en pista gran com en la que jugàvem nosaltres. Però ho vam aconseguir, no van poder fer gaires punts amb contraatacs, gràcies a que nosaltres baixàvem ràpid a defensar. L’àrbitre tampoc va afavorir molt el partit, ja que pitava faltes que no eren. Va ser un partit dur, perquè només érem nou jugadores, a una de nosaltres l’havien operat el dia abans, però això ens va donar forces per guanyar i esforçar-nos al màxim.
Els últims minuts van ser molt intensos, perquè anàvem guanyant de tres punts i només érem 6 jugadores. Llavors l’altre equip va fer un triple, estàvem patint molt. Jo volia sortir però no podia perquè m’havien expulsat per faltes. Després que elles haguessin ficat el triple ens van pitar una falta, havíem de tirar dos tirs lliures, la Laia, que va ser a qui li van fer la falta, estava molt nerviosa, tenia molta pressió a sobre, ja que anàvem empatades i quedava un minut.
Al final vam ficar tres tirs lliures. Quan quedaven 10 segons la pilota la tenia l’altre equip i tenien temps per ficar un últim triple i empatar, però vam estar preparades per robar el pase llarg que segur que farien. El partit va acabar i vam guanyar de tres punts 53-50.
Aquests partits de gran emoció al camp són els més esperats per totes, ja que els gaudim fins al últim segon, mai tenim clar com acabarà el partit per això no ens podem rendim en cap moment.

Iria

Vivim en una societat on constantment només prestem atenció a aquelles coses que tothom fa, que tothom porta… En definitiva, seguim les modes. Aquest fet fa que moltes vegades ens allunyem de fer el que realment ens ve de gust, o ens deixem de comprar el que ens agrada, i tot per no cridar l’atenció o sentir-nos diferents dins el nostre cercle social. Això fa que tots, moltes vegades inconscientment, seguim el que seria “com que tothom ho fa, jo també”.
Moltes vegades som conscients de què no estem fent el que volem fer, sinó el que la societat espera que fem, i això fa que el corrent de les modes s’emporti tothom pel mateix camí i acabi amb l’originalitat i el gust propi.
Personalment, admeto que alguna vegada m’he deixat emportar per les modes i he acabat fent alguna cosa que no em venia de gust, o simplement he deixat de fer alguna cosa per evitar que la gent critiqués el que estava fent o em veiés diferent. Ara me’n penedeixo molt d’haver fet aquestes coses, estic creixent i cada vegada veig més clar que tothom ha de fer en cada moment el que vol fer i no deixar-se emportar per la gran riuada de gent per por a ser criticat.
Tothom ha de ser original i seguir el seu gust personal, que al final el bo és el que marca la diferència.

Mariola

Crec que tothom hauria de tenir un lloc que fos especial per a ell i la seva família. Jo ho tinc molt clar i crec que sóc afortunada perquè per sort en tinc uns quants on hem pogut gaudir amb la meva família molts estius o vacances.
No sabria per quin començar, però crec que el més important per mi es Sora, un poble molt petit a la muntanya on amb la família del meu pare passàvem moltes bones estones. Era una masia on ens reuníem tots i ens ho passàvem molt bé. Normalment, hi anàvem en l’època dels bolets, ja que a la meva família els agrada poder collir-los. Aquella casa tenia alguna cosa especial que la feia familiar, allà passàvem moltes estones. Organitzàvem partits, jugàvem, fèiem concursos, i sobretot rèiem molt. Els amos d’aquella casa tenien cavalls que vivien pels camps del voltant i sempre els teníem a la porta de casa esperant que els meus cosins i jo els donéssim menjar. Malauradament, la meva àvia ja no pot fer aquestes coses i ara ja farà uns anys que no hi podem anar. Crec que és un dels llocs que sempre recordaré amb un somriure.
Un dels altres llocs totalment diferents a Sora es Portbou, un poble de mar molt més conegut i molt a prop amb la frontera de França. Aquest al contrari de Sora és un poble on anàvem a l’estiu amb la família de la meva mare. Els meus avis fa molts anys es van comprar aquella casa juntament amb un local a prop del mar. Quan pujàvem allà hi anàvem tota la familia, en total unes 15 persones entre cosins els meus avis, tiets… Al meu avi li agrada molt el mar i per això cada matí agafàvem la barca i ens hi passàvem el matí. Els meus tiets sempre intentaven agafar petxines, garotes o coses similars i després de passar el dia a la barca anàvem al local on allà hi havia una taula on podíem menjar tots. De Portbou encara que fos petita me’n recordo molt bé i quan em van dir que es vendrien la casa em vaig posar molt trista. Per sort, ara tenen una casa a Sant Antoni de Calonge al costat de Platja d’Aro on a l’estiu passem uns quants dies.
En definitiva, em sento afortunada d’haver pogut tenir aquests llocs que tot i que ara ja no en podem gaudir sempre els recordarem.

Sara

Pienso que las personas tenemos otro “yo”, es decir, alguien con quien te entiendes y mantienes una relación diferente que con los demás. Tal vez tu otro “yo” sea tu pareja, tu mejor amigo, tu hermano… Eso depende de cada uno. En mi caso, mi otro “yo” es una de mis mejores amigas.

Hace cosa de 3 años conocí a Anna. Desde el primer momento conectamos muy bien y la verdad nunca pensé que llegaríamos a formar una amistad como la que tenemos ahora. Las dos tenemos un carácter diferente, ella es más tranquila y yo en cambio, suelo ser más impulsiva, pero juntas nos complementamos. Muchas veces no nos hace falta hablar para entendernos, solo con mirarnos basta. Con el paso del tiempo me he dado cuenta de que es una persona esencial en mi vida y de que muchas de las cosas que he hecho bien, han sido gracias a sus consejos y a su apoyo incondicional. Por decirlo de alguna manera, forma parte de mi rutina, ya que estamos todos los días juntas, dormimos juntas, nos vamos de fiesta juntas y miles de las cosas que suelo hacer, las hago con ella. Siempre está presente para alegrarme los días y para apoyarme cuando las cosas no van bien, pero también está para decirme lo que hago mal y ayudarme a mejorar poco a poco. Tengo muchísima suerte de tenerla como amiga y espero conservar esta amistad durante mucho más tiempo.

Si lees esto, te quiero muchísimo Ann.

Valentina