LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest dimecres hi ha vaga general, molts treballadors exigiran els seus drets al carrer, i per demanar el que els hi pertoca se’ls restarà del sou 120€. On volem arribar així? Una persona que es passa el dia treballant per poder menjar i mantindre a la seva família no pot reclamar els seus drets sense una constant amenaça. Aquests tipus de coses em fan molta gràcia, com això de que tothom te dret a la vivenda. Llavors per què llogar un pis et costa 700€? I si a la teva feina cobres 500€?.

La veritat es que hi ha molta avarícia en aquesta societat consumista en la que vivim. Tothom vol tindre més que un altre, i ningú es para a pensar en que no cal tant com tenim. Comprem tant com podem, no ens guardem ni una mica, ho volem tot i ho volem ja. És aquest l’exemple que ens donen, es com estan creant el futur, és com volen que siguem dintre d’uns anys. Com màquines que no fan més que consumir.

Però què més dona, “els joves són el futur”, quina frase tan gran! El que la continua és “carregem-nos tot el que hem tingut nosaltres i creem-los una societat de consum de la que ja no puguin sortir, és el millor que podem fer per ells”. I quan intentes canviar l’avui per tindre un demà millor et paren els peus, és massa dolent que ens vulguem valdre per nosaltres mateixos.

I el que ens faltava ara, la reforma laboral, que els contractes basura legalitzats, els acomiadaments a més baix preu, etc. No hi ha suficient gent al carrer, sense feina i amb una família a la que cuidar? Però què mes els dona, ells estan molt bé en els seus xalets amb piscina, els seus camps de golf… i a l’educació que vagi tirant, ells viuen com rics mentre altres es moren de gana i que els joves aprenguin això que és el millor. Per què ensenyar que podem repartir el que tenim, que no calen tantes coses, que podem aconseguir que tots vivim bé. Però no, seria massa complicat, la nostra societat no esta educada per això, no estem preparats per intentar-ho.

No, la nostra societat està preparada perquè acabem tots vivint en la merda i matant-nos entre nosaltres per sobreviure. Així es com acabarem. Perquè…no hi ha futur.

I el primer pas per acabar amb això és tan senzill com deixar que els treballadors reclamin els seus drets. I aquest és el moment de començar a fer-ho. Sembla que no, però els joves ja treballen per poder acabar amb aquesta situació.

Perquè és el nostre futur, i volem tindre dret a fer-lo a la nostra manera, i ens tocarà viure’l a nosaltres.

Clara

Arriben les vacances, i amb elles la festa major. Aquesta celebració no és res més que un seguit de dies, en que la gent  fa el que vol, sense pensar en les conseqüències. Molts joves, i no tan joves, compren begudes alcohòliques per què creuen que així, s’ho passaran millor, una idea que és bastant estúpida.

El dia de la nit jove, veia gent que conec, tirats pel terra, borratxos fins al punt de no saber ni on eren. Altres, no tan beguts, s’ho passaven molt bé, els veia rient i ballant sense parar. Jo vaig beure un o dos cubates, anava bastant “content” i de l’únic que tenia ganes era d’anar a divertir-me. El meu objectiu es va complir, vaig anar a casa meva a dormir i a l’endemà, el pitjor de tot, la ressaca.

Uns dies després, vaig anar a una festa sorpresa que li vam preparar a un amic meu. Com que era a casa seva, ningú va gosar a portar alcohol. Va anar passant l’estona i m’ho estava passant perfecte, parlant, vaig anar a fer una volta pel poble i cap a las dues de la matinada, vaig anar cap a casa. A l’endemà, no tenia, ni mals de cap, ni vaig vomitar i tot això, gràcies a que no vaig beure res que portés alcohol.

El que vull dir amb tot això, és que t’ho pots passar igual de bé o millor sense fer res il·legal i que després, et senti malament. No seràs més popular si beus o si fumes. L’important és saber passar-s’ho bé sense tenir preocupacions i que al final del dia, puguis dir que ha estat una nit inoblidable.

Martí Cavaller Francés

Avui, dijous 23 de setembre del 2010, mentre estava al ordinador, xatejant amb una amiga i a la vegada xafardejant a la xarxa social Facebook, de cop, ha deixat de funcionar. Amb el dubte de si era l’única a qui li passava li vaig preguntar a la Jade -l’amiga amb qui xatejava- si també li passava, i ella, va respondre amb un “sii:(“.
Tot seguit, vaig intentar tornar a entrar, moltíssimes vegades, però no hi havia manera, el servidor em dia que estava fora de servei.

Minuts desprès, la Jade em va enviar un missatge instantani que deia :
“Informamos que mediante un comunicado de prensa el creador de Facebook, Mark Zuckerberg ha fallecido en la mañana de este martes en un accidente aéreo, el Facebook estará cerrado por 3 meses mientras se normaliza el trámite de los derechos de autor y todo lo demás, debemos mantener la calma”

Les dues, sabíem que no era veritat, però era imaginar-nos que estaria tancat 3 mesos, i ens “desesperàvem”. Està clar que podríem viure sense ell, però, ens hem acostumat a coses prescindibles per viure i no valorem les imprescindibles com el menjar cada dia, beure, o portar roba neta cada dia. Penso que tot això de la comunicació està molt bé però, hi ha persones que no poden beure aigua les vegades que voldrien o tenir àpats diaris, mentre nosaltres ens “desesperem” si no ens va el Facebook en aquest cas, o en altres, la televisió, el mòbil.

També, me’n adono de que no som les úniques que es “desesperen”, la persona que havia escrit aquell missatge, al final havia posat “debemos mantener la calma”.
Tant important és? Hem de mantenir la calma? Ni que fos un atemptat o terratrèmol.

Hem de valorar tot el que tenim, encara que sigui una simple arracada.
Perquè, què passaria si estiguéssim en el lloc d’un noi de la nostra edat al tercer món?

Nabila.

Quan l’ésser humà descobreix alguna cosa, l’observa, l’experimenta, li agafa confiança i finalment, quan pensa que ho té tot controlat, un perill s’imposa al seu davant i acaba agafant-li por. Això és el que ens ha passat amb el nostre planeta, la Terra.

Avui a la tarda, el meu pare i jo hem anat a Barcelona amb cotxe i mentre mirava al meu voltant m’he fixat en com era el paisatge. Grans edificis s’alçaven a banda i banda dels carrers, al seu davant, una filera d’arbres plantats arran la vorera, en molt mal estat, resseguien el carrer de punta a punta. A prop meu, un reguitzell d’automòbils amb els motors engegats deixant anar grans quantitats de CO2 i amb un soroll que, juntament amb el de les botzines, creava un ambient no gaire agradable. I què m’esperava doncs! Quatre casetes envoltades d’una gran vegetació?

Les coses han canviat; el món ja no és el que era. Ara, per veure un arbre o respirar aire pur, s´han de fer quilòmetres. El que actualment són pobles de muntanya acabaran essent grans ciutats amb el mateix ambient que les actuals. Si es continua edificant amb aquest ritme no quedarà cap espai verd. I que passarà quan ens quedem sense boscos, edificarem sobre el mar?

D’aquí uns quants anys, quan el món estigui contaminat i ja no hi càpiga cap edifici més, aquest ens ho farà pagar i llavors ens adonarem del mal que li hem fet durant tant de temps. I el que ens farà més ràbia de tot plegat és que tots nosaltres en tenim una part de culpa.

No us sembla que hauríem d’obrir els ulls i fer un esforç pel que en realitat ens importa?

Xavier Cañellas Mestres

La meva anècdota comença la nit de fa dos o tres anys enrere, l’1 de novembre, el dia de la castanyada o en altres països Halloween, quan els meus amics i jo vam anar a gastar bromes per celebrar aquest dia. Érem en Gerard, l’Ignasi, en Raül, en Xavi i jo.

La nit va començar a les vuit i mitja, els cinc vam anar a sopar a Cabrils al bar-restaurant “La Concòrdia” on menjàrem uns entrepans ràpids. Quan vam haver acabat va començar la diversió, els cinc vam anar porta per porta per les cases de Cabrils on fèiem bromes, com per exemple llençar bombes fètides a les cases, posar cola al pany de les portes i després trucar al timbre, o empaquetar un cotxe amb paper del vàter, entre d’altres. Va ser realment divertit.

A les onze i mitja de la nit passàvem per un carrer molt fosc on vam veure que un noi tirava un ou a un cotxe, llavors vam començar a córrer nosaltres cinc i aquells nois. Uns moments després un home va sortir del cotxe i ens va agafar a mi i a en Raül, aquell home ens va exigir que li netegéssim el cotxe però nosaltres dos vam dir que no perquè no havíem sigut. Aquell home ens va respondre que volia que li netegéssim de totes totes perquè no ens creia, per sort la seva parella va sortir del cotxe, el va calmar i s’en van anar.
En Raül i jo vam pujar a casa en Gerard perquè ens hi quedàvem a dormir, en arribar ens vam trobar en Gerad, en Xavi i l’Ignasi que havien aconseguit fugir, a un d’ells se li va acudir dir als pares que ens havien segrestat, immediatament quan nosaltres dos ho varem sentir ens vam posar a riure una bona estona.

Després de calmar-nos ens vam acomiadar de l’Ignasi i en Xavi i ens vam ficar a dintre casa d’en Gerard a mirar una pel·lícula i a dormir.

Pau

La teva vida es com un reality show, on has d’intentar fer tot l’impossible per continuar i seguir endavant. Surten companys, n’entren de nous, però sempre t’afectarà més que s’en vagi aquell company amb el que tenies tanta confiança, aquell suport on et recolzaves, o fins i tot potser el veies com un model a seguir, com a base de la teva ideologia dins el programa. No ho suportes més i et tanques a plorar a l’habitació, no vols contacte amb l’exterior. I si has de fer el paperet davant les càmeres ho fas, però, això sí, s’ha de posar mala cara, si no et fas la víctima, saps que no arribaràs enlloc.

Passen els mesos i et deixen a fora, al món exterior, passes de conviure amb càmeres a compartir la teva vida amb la crua realitat, la realitat que tu vivies abans, però com que no eres conscient…

Et trobes enmig d’un bullici de gent, t’angoixes i veus que ja no estàs en aquella casa, on podies plorar, i ho tenies tot fet, ‘’m’hauré de buscar la vida’’ penses…

I aquella bombolla fictícia que tenies al teu cap, l’has d’anar guardant per força, saps que si la vas lluint pel carrer, seràs criticat, t’has de fer gran de cop. Gran per dins, potser per fora ja ho ets, però mai se sap noi.

La meva bombolla la vaig amagar fa aproximadament un mes, la mort del meu besavi va ser un cop molt dur per tots. Va ser quan aleshores, vaig sortir del meu propi reality show i em vaig afrontar al món exterior, aquell que m’esperava ansiós fora de la meva bombolla. Va ser com si alguna part de l’ànima del meu besavi s’hagués traslladat al meu cor, i per primer cop, vaig sentir que em vaig fer gran. Havia d’aguantar una postura ferma, davant la família i anar a l’enterrament en representació dels altres besnéts, (més petits és clar). Potser no es la manera més comú per sortir d’aquest reality que tenim creat quan som petits a casa, però suposo que per alguna raó inexistent a mi m’ha tocat fer-me gran així.

Carolina Castaño

A la meva família, tinc la sort de que ens agrada molt viatjar. Gairebé cada estiu anem de viatge a algun lloc, hem estat a molts llocs del món, però on més ens agrada és a Àfrica. Hi hem estat varies vegades, però per mi, la millor va ser un cop que vaig anar amb el meu pare i el meu oncle a Kenya. Aquell cop, no era el primer que jo anava a Àfrica, ni el meu pare tampoc. Però si que era ell primer cop que anàvem pel nostre compte, és a dir, sense cap guia ni a través de cap agència, simplement havíem llogat un tot terreny, havíem comprat uns mapes i ens havíem organitzat una ruta nosaltres mateixos.

Hi ha gent que diu que no li agradaria anar a països com aquests perquè són llocs insegurs, tot està brut i en males condicions i, sincerament, així és. Tot i axó son bons països per visitar, on si es té una mica de cap i es va amb compte no s’hauria de tenir cap problema. En quant a que tot és brut i  en mal estat, hem de pensar que amb el turisme ajudem a millorar el país.

Per anar-hi, són recomanables una sèrie de vacunes contra malalties com la febre groga o el tètanus i un tractament amb pastilles per prevenir la malària, però això no suposa cap problema. Actualment, es pot fer tot al CAP.

El nostre viatge, consistia bàsicament en visitar un parell de Parcs Nacionals del país, i passar-nos els dies fent “safaris” per veure animals. Vam visitar el “Maasai Mara National Park”, el “Nakuru National Park” i la “Kakamega Forest”, un petit tros de selva que quedava al país. A tots els llocs vam veure moltíssims animals, realment la quantitat que n’hi ha és sorprenent. Aquí, per molt “Parc Nacional” que sigui un lloc, si pots veure el cul d’un cèrvol fugint entre els arbres, has tingut molta sort, En canvi allà, els animals es veien per tot arreu.

La escena més impressionant que vaig veure, va ser al Parc Nacional de Nakuru. Estàvem amb el cotxe per un camí quan de cop, vam veure dos rinoceronts corrent per  la sabana en el que semblava un joc. Vam quedar-nos mirant, i al cap d’una estona, vam veure com s’apropaven al camí, i es paraven a tan sols uns metres del nostre cotxe. La sorpresa que ens vam endur quan vam veure que els rinoceronts no estaven jugant, sinó lluitant va ser enorme. Ens trobàvem a tan sols uns quants metres de dos rinoceronts de dues tones cadascun lluitant entre si!! Els dos estaven sagnant de la base de les banyes, punxant-se i esbufegant tan fort que aixecaven pols del terra.  Mentre contemplàvem la perillosa escena amb la por a flor de pell , el meu pare no havia ni apagat el motor del cotxe per poder marxar ràpidament d’allà en cas de que se’ls acudís atacar-nos. I la veritat és que aquella escena et feia anar el cor a tota velocitat. Pensar que en qualsevol moment l’animal se’t podia llençar sobre i bolcar d’un cop el cotxe… Era una sensació que t’espantava, però que va valer la pena.

En resum, el viatge va ser un total èxit, perquè això que he explicat, és només una mínima part de tot el que vam poder veure. Àfrica és un continent ple de possibilitats, hi pots trobar de tot, àrids deserts, selves  i sabanes plenes de vida i una gran varietat de cultures i llengües molt interessants.

Cristian

Dijous! Per fi dijous, només queda un dia i ja és cap de setmana! M’he passat tot el dia pensant què faré; aniré al cinema, quedaré amb les amigues, veuré el Barça, miraré alguna pel·lícula, etc.

Però, tot s’esborra del meu cap, quan, arribo a casa i em diu la meva mare; Anna, recorda que t’has de preparar la maleta, demà marxem a “La Galera”.

Llavors, és quan recordo que cada Castanyada marxem a una casa rural. Hi anem amb altres famílies que també tenen fills, però no n’hi ha cap de la meva edat, i és una mica avorrit. Tots anem amb cotxes 4×4, fem excursions per la muntanya caminant (que per cert, a mi no m’agrada gens), visitem el Delta de l’Ebre, etc.

Jo entenc que els pares, no només els meus, vulguin marxar algun cap de setmana fora, perquè es passen tota la setmana treballant i volen canviar una mica d’aires. També entenc que s’ho passen bé amb els seus amics i suposo que a mi em passarà el mateix quan tingui la seva edat.

Cada any, quan marxo, penso: “m’avorriré com una ostra”, però quan torno, me’n adono de que els meus pares han intentat que jo estigués a gust i sincerament, en el fons, no m’ho he passat tan malament com em pensava.

Anna

Ja tens 15 anys. Vas a 4rt d’ESO i encara no tens del tot clar que es el que vols fer.
A molta gent amb 15 o 16 anys d’edat els passa el mateix que a tu, i es normal, encara no som persones madures i anem de bojos per la vida sense que ens importi que passarà dintre de dos dies, per això no ens parem a pensar què passarà dintre de deu anys.

Quan  tothom pregunta “Què vols ser de gran?”, jo no sé ben bé que contestar.

De petits ja ho tenim ben clar que volíem ser, un volia ser veterinari, l’altra astronauta i passaves de ser astronauta a ser metge. Però ara és moment de posar-nos serios i decidir tot el nostre futur.

Et comences a estressar i a preguntar-te, “Què passa si no m’agrada això?” “I si no trobo treball?”  “Com començo a organitzar tota la meva vida?”.

Intentes explorar totes les teves opcions. Mires quines són les assignatures que se’t donen millor, però, què passa amb el que ens agrada a nosaltres, amb el que realment voldríem dedicar-nos la resta de la nostra vida?

Avui dia, has de fixar-te amb quin treball tindràs un bon futur i  si guanyaràs suficients diners com per mantenir-te a tu i a la teva família.

Jo crec que l’única solució és experimentar, com la majoria de coses en la nostra vida.

Alba Canals

Se siente  ligera, casi flotante. Finalmente  se ha graduado!  Ahora comienza la vida real. Un puesto de trabajo. Dinero. Participar en la sociedad. Independiente. Espíritus buenos. Aprieta  el acelerador del coche con mas fuerza, emocionada por lo que  esperaba en el futuro.

Pasa por un puente y es cuando ve muchos cuervos volando sobre su coche.  Ella odia a los cuervos, el día que fue  enterrado su abuelo (cuando era una niña), se sentó en silencio,  llorando en el cementerio, triste, y los cuervos la observaban. Algunos giraban  la cabeza, y se levantaban  sobre sus pies. Otros tomaban las alas y volaban  hacia ella, con grandes sombras.

Coches tocan  la bocina, suena el  freno. Mueve el  volante para desviar un vehículo que se acercaba. Madre mía!

¡Qué trágico, al comienzo de un futuro prometedor, un accidente mortal para ella! Todo se termino antes de que comenzar, o al menos eso parecía.

Mira a través del parabrisas y ve una luz  brillante. Regularmente escucha la alarma de la ambulancia.

De repente desaparece de  las carreteras, los cuervos desaparecen. La luz brillante ya no se ve y ya no se escucha el sonido de la ambulancia.  Esta sobre una superficie blanda. En una cama,  parece ser que solo fue  un sueño.

Es consciente del  dolor punzante en el brazo, dolor  en la nariz y dolor pesado por  golpes en la cabeza. Una sensación de malestar se ha extendido como una ola a través de su cuerpo. Sólo entonces se dio cuenta, por la  olor: olor a hospital!

Sorprendida,  abre los ojos. Un hombre enmascarado aparece en su visión, ella lo observa. Es obvio que algo pasó.

Se siente desorientada en ese extraño lugar donde ni siquiera sabe cómo llego.
El  médico personal entra sin llamar, un médico extranjero interfiere con ella. Le dice que ha estado en peligro.

Ella se limitó a preguntarle al doctor lo que había sucedido, pero él le dijo que no hable y que duerma.

Le hizo caso, cerró los ojos los ojos lentamente hasta caer en un sueño profundo del cual nunca quiso despertar…

Kiana Beijleveld