LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Mai m’han agradat els comiats i per mala sort el dia 15 m’hauré d’acomiadar d’una persona molt important per mi. Serà un dia estrany, en  part feliç perquè marxem tota la classe a Itàlia de viatge de fi de curs de 4t d’ESO, però alhora marxa la Valen, estaré 72 dies sense veure-la, tot l’estiu. Marxa a Colòmbia, el seu país natal, a veure tota la seva família.

El dijous 21 va ser el dia que em va confirmar definitivament que marxava, que la seva família ja li havia trobat un vol i que en qüestió de 25 dies marxava. Allò volia dir que havia d’aprofitar al màxim el temps que em quedava abans de la seva marxa.

Encara no ha marxat i ja l’estic trobant a faltar, m’imagino com serà aquest estiu sense ella, què farà mentre estigui ella allà… Però estic seguríssima que ho gaudirà moltíssim, ja que té moltes ganes de retrobar-se amb el seu pare i la seva família, ja que fa tres anys que no els veu.

Serà el primer estiu des que la conec que el passaré tot sense ella. Però ara li toca pensar amb ella i no pensar en el que deixa aquí durant aquest temps, sinó en el que l’espera allà.

Valen, si estàs llegit aquest text, vull desitjar-te un molt bon viatge, espero que el gaudeixis moltíssim, que de ben segur que ho faràs, i que aprofitis al màxim aquest viatge. Són 72 dies que et passaran volant. Jo t’estaré esperant a l’altre costat del llac. Ah! No pateixis amb el transbord a Madrid, que segur que no et perdràs. I no te n’oblidis de portar-me algun souvenir.

Anna

Gairebé tots tenim la sort de tenir una família al nostre costat: tiets, cosins, avis, pares… Normalment les millors relacions són amb els cosins perquè les edats són bastant similars.

La majoria dels meus cosins viuen a Mataró però tinc un cosí i una cosina aquí, a Vilassar. El noi té 18 anys i es diu Marc, la nena en té 15 i es diu Anna. Amb els dos tinc molt bona relació però amb l’Anna més, portem des de ben petites juntes i estic molt orgullosa.

Ella és la nena amb la qual he compartit molts moments. Com aquells dinars familiars cada dos per tres, els estius a casa els avis quan ens feien de cangurs, les tardes a la fira quan érem una mica més grans i un munt més. També, com els nostres germans, hem practicat juntes la majoria de les activitats extraescolars (bàsquet, natació, patinatge, volei…). Al rondar les dues la mateixa edat hem tingut moltes coses en comú de les quals no em penedeixo gens.

Espero que mai em falti al meu costat perquè és com una germana per mi i confio molt amb ella. L’estimo i l’aprecio moltíssim.

Elisenda

En estos últimos días me he dado cuenta de quién ha estado a mi lado, algunas personas cuando relamente las necesitas no están pero en cambio otras como Andrea sí.

Desde que la conozco no hace falta que me diga que le pasa algo porque solo con mirarnos ya sabemos lo que sentimos y lo que pensamos. Es una persona que significa muchísimo para mi, es como mi mitad, algunas veces pienso que sin ella todo seria muy diferente y no me equivoco al prensarlo. Al principio de nuestra amistad dijimos que siempre estaríamos juntas, después de cuatro años a su lado me he dado cuenta de que no me gustaría separarme y no disfrutar de todas aquellas tardes riéndonos hasta no poder más. Para mi Andrea no es una amiga es como mi hermana, forma parte de mi vida y quiero que siempre sea así.

Gracias Andrea por hacer estos cuatro años los mejores de mi vida, por estar a mi lado y de mostrarlo cada día. Siempre XXIII.

Judit López

Els idiomes, són una peça molt important avui dia. Conèixer i dominar llengües estrangeres, obre moltes portes tant en l’àmbit laboral com en l’àmbit social. Existeixen milions i milions de llengües en tot el món; anglès, espanyol, francès, portuguès, xinès, àrab, turc, etc. i a més a més existeixen una gran varietat de dialectes per cadascun. Però hi ha alguns que són més demandats i parlats que no pas els altres. És el cas, per exemple de l’anglès. Aquest idioma és un requisit en quasi qualsevol feina que existeix avui dia. També és el cas del francès, xinès i japonès, que últimament, s’han convertit en llengües molt utilitzades i demandades, a causa del creixement de la importància dels països en l’àmbit laboral.
Per una banda, conèixer idiomes permet viatjar arreu del món amb molta més facilitat. És una bona eina per conèixer més de prop la cultura d’altres zones del món, i permet endinsar-se dins el seu món per conèixer els seus hàbits, costums, forma de vida, mentalitat, etc.
Penso que és molt interessant poder tenir el coneixement de tot això, i que per tant, tothom hauria de dominar almenys una llengua estrangera, com l’anglès (que és la llengua més parlada del món).
Per altra banda, el nostre país ha viscut una època de crisi important en què el treball escasseja i quasi un 25% de població es troba a l’atur, i més concretament, un 50% dels joves espanyols, es troba en l’atur. És per això, que penso en la utilitat i la necessitat d’aprendre idiomes, ja que en cas de necessitat, és probable que alguns de nosaltres hàgim de viatjar a l’estranger a la recerca d’un treball, i conèixer certs idiomes ens obriria moltes portes.

Laia

Ja està. Ja s’ha acabat. Ja no hi haurà més exàmens en tot l’estiu. Tres mesos per descansar, passar-s’ho bé, gaudir de les festes, de les postes de sol, de les tardes a la platja, dels dies amb les amigues, de l’estiu. Hem estat nou mesos desitjant que arribi aquell 19 de Juny. Nou mesos estudiant, patint pels exàmens, llevant-se d’hora per anar a classes, quedant-se fins tard repassant, nou mesos amb molt d’estrès. Però ara ja està. En tot just quinze dies acabem aquests llargs nou mesos. Per fi podrem dir que hem acabat el curs, i que hem acabat l’ESO!

Canviar de l’ESO a batxillerat, és un canvi important per a tothom, ja que ara és quan comences a guiar pel que vols estudiar en un futur. Algunes de les amigues amb les quals portes tota la vida, marxen de l’institut. Les enyorarem molt, igual que a les que no portem tant de temps però que li hem agafat un enorme afecte. Les trobaré molt a faltar.

Per sort, en acabar aquests últims quinze dies de classe, farem el viatge de fi de curs a Venècia. Volem gaudir-ho al màxim. Serà un viatge que recordarem tota la vida.

L’esperadíssim 19 de junt està aquí mateix! Menys d’un mes per què arribi aquest dia. De fet, aquest esperat dia pot ser també el dia 12, ja que és quan realment acabem les classes. Ara hem de fer l’últim esforç, ja que queda molt poc. Hem d’acabar bé el curs per així poder obtenir una bona mitjana de quart.

Estic molt contenta per haver passat aquest últim curs de l’ESO amb les meves amigues, i crec que he obtingut uns bons resultats.

Per acabar, aquests pròxims tres mesos que ens esperen, serà de relax total per així descansar després d’aquests durs nou mesos. Crec que tots ens ho mereixem després del dur esforç que hem fet. És el nostre premi.

Us trobaré molt a faltar noies! Us desitjo el millor, espero que ens seguim veient!!

Lidia

S’acaba la temporada i els clubs comencen a moure’s per fitxar els jugadors més bons i els que han destacat més durant la temporada.
En el meu cas, la meva temporada ha sigut d’allò més bona, setze gols i quart golejador de la lliga. Per tant això vol dir que comencen a trucar clubs veïns interessant-se per mi. Però sempre he tingut clar que si no em trucava un equip gran o un equip en una categoria elevada no me n’aniria del Vilassar, porto des de petit jugant aquí i són molts records que deixaria enrere. Però també tinc clar que si m’hi vull dedicar-me, algun dia hauré de marxar per seguir progressant i avançant, ningú va dir que el camí seria fàcil però estic cent per cent convençut que jo jugaré a primera divisió i arribaré a complir el meu somni des de petit.

Sergio

Avui he pogut assistir a la segona sessió de l’obra PSIQUE, al Casal. Un treball d’interpretació fantàstic i una escenificació de molt mèrit. En Pau Castillo pot estar molt satisfet com a escriptor novell (que no pari!) i com a intèrpret. És una obra gens fàcil d’interpretar, per tant el repte s’ha aconseguit. Les moltes hores de treball previ han fet possible un espectacle de gairebé dues hores, amb una tensió dramàtica que els espectadors hem pogut gaudir gràcies a una presentació sorprenent.
Quan em va presentar el seu objectiu de treball de recerca (finals de juny del 2014) el primer que li vaig dir va ser: Pau, escriure no és fàcil, escriure bé encara menys, i escriure una obra de teatre és molt ambiciós, n’estàs segur? Quan ell em contestà que no tan sols volia escriure-la sinó també posar-la en escena, no pensava pas que seria possible. M’equivocava de mig a mig!
Molt bon treball d’equip. Felicitats a tots!!!
(Hi tornen el proper divendres 5. Val la pena)

Josep Maria

Quan era petit, a l’edat de 5 anys, el meu pare em van comprar una moto de cros. Cada cap de setmana anàvem al circuit que hi havia a Vilassar de Dalt i m’ho passava d’allò més bé.

Però jo anava creixent i la moto se’m quedava petita. Un dia després de l’escola, el meu pare em va fer una sorpresa i em va comprar una moto una mica més grossa. Però tot i això, el meu pare va començar a tenir més feina i no podíem anar al circuit cada cap de setmana, com feien habitualment. Cada vegada hi anàvem menys. Fins que un dia vaig caure en un salt, em va caure la moto a sobre el peu i me’l vaig trencar. Em van haver d’enguixar i vaig passar tot el Nadal amb les crosses i fent repòs. Després d’això, la meva mare va decidir que no anés més amb moto, perquè patia molt per mi i ho passava molt malament. No volia que em trenqués una altra part del cos i vam decidir de vendre la moto.

Ara d’aquí a pocs dies començaré anar a l’Autoescola per treure’m el carnet de ciclomotor. I més endavant comprar-me una moto. Per mi és tornar als meus antics desitjos de conduir una moto.

L’únic negatiu i que no ha canviat és la por de la meva mare, que segueix sent la mateixa.

Pol

Tothom sap que el somni de tot nen és tenir un gos, i precisament jo no en sóc cap excepció. No sé si és perquè en ser filla única, volia tenir amb qui jugar quan els meus pares no podien, o perquè sempre m’han encantat els animals, bé, suposo que per ambdues coses. Vaig estar molt de temps sent molt insistent en aquest tema, fins que finament els meus pares van cedir.

Tot va començar quan ens vam traslladar a Vilassar, jo no volia venir de cap manera, fins que tenir un gos es va convertir en una de les condicions per venir aquí. Però passaven els mesos i semblava que aquest tema hagués quedat oblidat. Finalment, va arribar el dia que tant havia esperat. Era el meu aniversari, vaig entrar per la porta de casa meva i vaig veure d’una llambregada el que pels nèrvis em va  semblar una caçadora que havia caigut a terra, no m’hi vaig fixar gaire i tampoc li vaig donar molta importància. De seguida vaig córrer a ensenyar els meus pares tot el que m’havien regalat. En entrar a la sala d’estar em vaig trobar amb tota la família reunida i tots amb un somriure d’orella a orella. La veritat és que no entenia ben bé què passava, fins que la meva mare em va agafar la mà i em va ensenyar allò que abans m’havia semblat una jaqueta que havia caigut accidentalment del penja-robes, la qual va resultar ser un cadell de pastor alemany ajagut a terra. Era molt pelut, tenia les orelles caigudes, i no ens treia la vista del damunt, semblava que tanta expectació l’intimidava una mica. No m’ho esperava gens ni mica, tot i així de seguida vaig voler agafar-lo en braços i posar-li un nom, és clar. Entre tots vam decidir que es diria Bruc.

Ara ja farà gairebé sis anys que el tenim amb nosaltres, i la veritat és que segueix igual d’entremaliat que el primer dia, sens dubte, és el millor regal que em podien haver fet.

Laia

He aprendido.

He aprendido la diferencia entre dar la mano y ayudar a alguien, he aprendido que amar no significa felicidad, y que compañía no siempre significa seguridad.

Comienzo a aceptar las derrotas con la cabeza al frente y la mirada firme, a decidir hoy y no mañana todas mis decisiones, porque el dia de mañana es inestable para hacerlo y el futuro tiene la costumbre de caer en picado.

Acepto que las buenas personas pueden herirte alguna vez y hay algo que te dice que perdones.

Descubro que lleva años construirse a uno mismo y apenas unos segundos destruirse.

He aprendido que no tenemos que cambiar de amigos en el caso de que fallen si estamos dispuestos a aceptar que los amigos pueden cambiar.

He aprendido que las circunstancias y el ambiente que nos rodea influyen sobre nosotros, pero solo nosotros somos responsables de nuestros actos.

He aprendido que no importa dónde has llegado, sino a dónde te diriges, que la vida no siempre sigue la ruta que uno mismo ha programado.

He descubierto que algunas veces, la persona que esperas que te pateara cuando te caigas, a lo mejor es una de las pocas que te ayuden a levantarte.

Dario