LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

És veritat que la pobresa està en les nostres mans?

Jo diria que per a nosaltres no, però això no treu que no puguem ajudar a aquelles persones que més ho necessiten.

No cal viatjar gaire lluny per veure que no tothom té els mateixos diners; i que hi ha gent que necessita ajuda. És possible que no tothom vulgui donar els seus diners a complets desconeguts. Diners que ens ha costat el nostre esforç aconseguir. Però, és que la gent que es mor de fam a l’Àfrica no s’esforça? És que no té dret a millorar (ni que sigui una mica) les seves condicions de vida? Si tots aportéssim el nostre granet de sorra podríem acabar amb l’explotació infantil, l’esclavitud o evitar trobar-nos algun vagabund demanant almoina pel carrer. Però la societat consumista en la que vivim d’alguna manera ens diu: ”guarda’t els diners i no els donis al primer que trobis”. I això no ajuda a ser més caritatiu. I per això nosaltres hauríem de fer un petit esforç per intentar-ho.

En fi, si cadascú mirés una mica més pels demés i no només per un mateix, la societat en que vivim podria anar a millor.

Andrea

Les idees em van i em venen, però cap, ni una serveix. He d’escriure… però que se suposa que haig d’escriure? A mi no m’agrada escriure quan em diuen que escrigui o quan em diuen un tema super avorrit que haig d’escriure. Però, com tot, s’ha de fer, no? Així que m’hi he posat. La qüestió és que en comptes de que per el meu cap passi un pluja d’idees l’únic que passa és : Què?, Quan?, A on?, Per què? De quina manera?, Quant?… I no trobo cap solució al meu gran problema. Em sap greu però us haureu de conformar amb aquest petit escrit. De totes maneres se que faré un favor a més d’un, ja que sé que llegir un escrit super llarg és molt avorrit.

Laia

La nit m’envoltava mentre la lluna il·luminava el carrer desert. Caminant, erta de por, sentia aquell lleu pessigolleig que em recorre el cos quan un pressentiment m’envolta. No sabia què era, tan sols una sensació que m’induïa al temor. La por m’accelerava el pols, sentia que no avançava prou de pressa. Llargues passes eren les que m’impulsaven carrer enllà, del qual no en distingia el final. Fou llavors quan sentí la presència d’algú, que notava a pocs metres darrere meu, del qui en coneixia la presència però al qui m’era impossible desemmascarar.

Les meves articulacions convulsionaven mentre simulaven una cursa desesperada. Els llençols rebregats ja no tapaven cap part del meu cos. Finalment, el petit despertador vermell retronà dins del meu cap i m’arrencà el pensament d’aquell somni fosc. Puix que vaig tornar a la realitat, el meu espant disminuí i, mentre em recuperava, palpí la paret tot buscant el llum. La llum de l’habitació em cegà i, per un instant, el vaig tornar a sentir, però tot arrelant-me a la realitat, vaig espantar la il·lusió.

No tinc ganes de dormir, somiar m’espanta ja que acciona la palanca del terror que obre la porta a sensacions i personatges difícils de capturar i enviar, altre cop, rere el món dels somnis.

Joana Pelegrín Garcia

Hi ha gent que es pensa que aquest esport només consisteix en anar al darrere de una pilota i xutar-la per marcar gol, sense cap fi de bé, però el futbol és molt més que tot això. És una manera de sentir uns colors, la rivalitat i tensió que hi ha entre aficions, sempre, clar, des del respecte i la tolerància, ja que sempre hi ha el o els típics aixafa-guitarres que volen “donar la nota” per a fer-se notar. Per a mi és això i molt més, la tristesa que sents en perdre contra l’etern rival o completament el contrari, l’estat d’alegria/èxtasis que provoca marcar un gol, o bé, simplement guanyar un partit amistós. Compartir aquests moments amb els amics és una cosa que no tot ho pot provocar i fan d’aquest esport una forma de vida molt bonica i carismàtica. Això fa que qualsevol persona que sàpiga valorar i hagi viscut en aquest món pugui comprendre i viure aquest conjunt d’emocions i bonics sentiments.

Amb aquest text no voldria que ningú se sentís obligat a tornar-se “futboler”, sinó que tots aquests “anti-futbolers” que corren maldient el nom del futbol deixin de fer-ho com a costum i només critiquin aquestes estratosfèriques nòmines que guanyen els jugadors dels equips, amb això jo seré el primer en estar d’acord amb ells, és tot.

Àlex

Aquest últim cap de setmana, vaig anar a Pavías, un petit poble situat a la província de Castelló, al País Valencià. Allà, em vaig adonar que tothom parlava en castellà, però tots entenien el català, inclús algú el parlava una mica i tot. Això és degut a que a la majoria d’escoles estudien el “valencià”, però totes les altres assignatures les fan en castellà. Cal recordar que el “valencià” és la mateixa llengua que s’anomena oficialment català a Catalunya.

Però això no és el que pensa el govern de la Comunitat Valenciana, segons ells el “valencià” i el català, són idiomes diferents. Seguint aquest fals criteri, els espanyols no haurien d’estar tan orgullosos de tenir uns 417 milions de parlants al món. Perquè si apliquéssim la teoria del govern valencià, el castellà i el “mexicà”; el castellà i “l’argentí”; el castellà i “l’uruguaià”, etc. serien idiomes diferents, però en realitat, en els països hispanoamericans l’idioma que s’hi parla és el castellà.

Doncs, per què el govern valencià no vol acceptar que el català i el “valencià” són el mateix idioma? Doncs perquè ells volen fer desaparèixer el català com a llengua i trencar la unitat lingüística del països de parla catalana. És un exercici de cinisme defensar un idioma que no existeix, que tampoc parlen, quan en realitat l’única llengua que els interessa defensar és el castellà.

Gerard Lombarte

Obro el diccionari i llegeixo :

Música : Art que permet a les persones d’expressar-se mitjançant l’ordenació dels sons en el temps. Trobo que és una definició senzilla i correcta. Però la música no només es això. Si l’art és tot allò que ens crea o transmet una emoció, la música és art. Ens permet expressar-nos mitjançant l’ordenació dels sons en el temps? Oi tant que sí, la música ens ho permet.

Des de  sempre ha existit la música. I què faríem sense ella? em pregunto. La veritat és què no m’imagino un món sense música. La música potser tan igual però a l’hora tan diferent… De la música clàssica a la música Heavy-Metal, dels cants eclesiàstics al rock pur i dur, del flamenc a la “música dance”…

Tot aquest món és una gran reflexió i el sentiment que tens quan escoltes la teva cançó preferida… no es pot explicar amb paraules, és una sensació única i fantàstica. Se t’activen tots els sentits. Tot això es porta dins i s’anomena  ” l’art d’escoltar”.

Joan

Leer. ¿Qué aburrido no? Eso es lo que la mayoría de los adolescentes piensan. Lo ven como algo sin sentido, sin diversión. Algo que no merece la pena. A veces me preguntan: “¿y a ti qué te gusta hacer?” Muchos contestarían escuchar música, salir con los amigos, hacer deporte… En fin, lo de siempre. ¿Sabéis que contesto yo? Leer. Y todos me miran como si fuera un bicho raro, como si no tuviera vida social o fuera una amargada. Me los quedo mirando y les pregunto: “¿qué pasa?”. Y ellos siguen con su estúpida cara, pensando quién sabe qué cosas sobre mí. La verdad es que ya estoy acostumbrada, pero siempre me han hecho gracia esos rostros sorprendidos.

Cuando era pequeña, mi hermana cogió lo que sería mi primer libro. Me llamó, me sentó en su cama y me dijo: “Te voy a enseñar a leer”. Yo estaba muy emocionada, porque en el colegio todavía no nos habían enseñado y yo sería la primera de la clase en saber. Estuvimos toda la mañana. Mi hermana me enseñó cuándo me tenía que parar y cómo hacerlo correctamente. Fue ahí cuando empezó mi gran afición por la lectura.

Seguí aprendiendo en el colegio y mejoraba día a día. En casa, veía como mi hermana leía sin parar. Así que yo, como todas las hermanas pequeñas, quise imitarla. Empecé a leer libros pequeños, historias cortas y cuentos infantiles. Y me gustó. Me gustó mucho. Porque era como transportarse a otro sitio. A un mundo paralelo. Y yo no quería dejar ese mundo. No… era demasiado especial para no volver nunca. Así que continué con mis lecturas.

A la par que yo iba creciendo, los libros fueron aumentando de tamaño. Pasé de las historias infantiles, a las novelas adultas. Devoraba las páginas, una tras otra, sin parar. Y la gente ya empezaba a decirme: “¡Nunca paras de leer!”. Pero me daba igual. Yo era feliz leyendo. Porque cuando leía un libro reía, lloraba, tenía miedo, sufría, me enamoraba, odiaba, me ponía triste, sonreía, me desesperaba… Sentía cosas que nunca llegué a imaginar. Aquellas miles de palabras me atrapaban. Y era muy difícil escapar.

Sigo leyendo y nunca me canso de ello. Me relaja. Me siento ligera, sin preocupaciones, sin responsabilidades, sin estrés… Me sumerjo en el libro y todos los problemas desaparecen. Y me centro en esas historias que te cuentan, que te enseñan, que te emocionan, que te llegan dentro, muy dentro. Y me duelen los ojos, pero no paro. No puedo. Tengo que seguir. Porque las ansias de saber me matan. Porque lo necesito. Necesito volver a ese mundo. Un mundo del que jamás volvería.

Arantxa

Ja comença a fer fred. Les fulles ja comencen a caure dels arbres.

-“S’acosta la castanyada!” vaig dir divendres. Cada any intento que sigui millor i diferent que l’anterior. Aquest any, hem fet com sempre, seguint la tradició hem anat a Tarragona. Allà sempre celebrem la castanyada amb la família.

Dissabte, vam anar a un restaurant a celebrar l’aniversari de la meva àvia. El menjar he de dir que estava molt bo, el restaurant era bonic, etc. Però el que realment importa és que passes un bon moment amb la família; cosa que al ser els únics que vivim a Barcelona, no ho podem fer gaire sovint.

Per contra, també he dir, que m’hagués agradat passar aquests dies de festa amb les meves amigues. A mesura que et vas fent gran, “passem” una mica dels pares, bé, no és passar dels pares completament i no fer-los cas, sinó que ens agrada ser més independents, i que els pares no estiguin tan a sobre nostre.

Realment, no he pogut decidir el que volia fer aquest pont, encara que em poso al lloc dels meus pares, i és normal que vulguin passar aquests tres dies amb les seves filles, i amb tota la família. Per tant, els comprenc. El que ells decideixin, sé que és el millor per a mi.

Per mala sort, no es pot estar a dos llocs alhora. Per això, hem de saber aprofitar el temps, estiguis on estiguis, i valorar el que tens… abans de que ho perdis. Perquè realment, “uno no sabe lo que tiene, hasta que lo pierde”, aquesta frase per mi és molt important, ja que m’ha passat més d’un cop.

Per això ara intento aprofitar el temps al màxim, perquè la vida són només tres dies.

Marta Jareño.

Ganes d’intentar-ho, motivació, esforç… tot això i més pot acabar sent reduït a un no res per l’efecte de la impotència. Podríem definir-la com a un sentiment amarg que ens priva de les il·lusions més desitjades. Mentre que, al diccionari la definició és la següent: Manca de capacitat per a fer una cosa; m’agradaria remarcar la sensació de ràbia, i de incompetència amb tu mateix, i possiblement amb els altres que comporta patir els seus efectes.

En qualsevol situació, en qualsevol moment pots ser víctima d’aquest malestar psicològic que et rosega per dins. El qual et corromp duent-te a pagar-ho amb els més propers a tu, amb les persones que segurament estimes més. Però clar, no pots atribuir les teves males accions a una sensació, a un sentiment -o això és el que sembla opinar la resta-. Basant-nos en això, a qui li atribuïm la responsabilitat dels nostres actes adversos a l’amor que sentim per les veritables víctimes d’aquest fet? I el que m’urgeix més: com m’ho faig jo per poder controlar-me i no pagar-ho amb ningú, ferint així la nostra amistat?

Ara per ara, l’únic que sé de ben segur, és que aquest impediment emocional i molts altres són ben presents a la nostra vida. I ja que el fet de solucionar-los nosaltres sols és ben difícil, per què no ens unim per intentar-ho? Sempre dos podran fer més que un de sol; doncs així us proposo ajudar aquells que us estimeu i que us estimen de debò a superar aquests moments difícils. I us ben asseguro que si ho feu, en el moment que vosaltres necessiteu d’algú altre per repenjar-vos-en, en daltabaixos de la vida, tindreu algú.

Xavier

A vegades estàs comprant, et pares i penses:

-Realment ho necessito això?

A mi em passa moltes vegades. Per exemple, comença el curs i em compro tot el material nou: els bolígrafs, els llapis, les llibretes, la motxilla…

Podria aprofitar tot això de l’any passat perfectament, però és la sensació de començar un nou curs i estrenar-ho, el que fa que m’ho compri.

També em passa amb la roba. Me’n compro tot i tenir-ne a l’armari, oblidada en un racó, que no em poso.

Vas a comprar i dius:

-M’encanta aquesta samarreta! Me la compro, total, només són 20€.

I això amb moltes coses.

Per això penso que aquesta pregunta ens l’hauríem de fer tots més sovint. En comptes de gastar-nos diners en coses que no necessitem o que ja tenim, podríem donar-ho a països del tercer món, estalviar-ho per quan veritablement ho necessitem o gastar-nos-ho amb alguna cosa que ens faci més falta.

Judith Maltas