LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El proper dilluns 29 de novembre a les nou de la nit tenim una cita. Es juga el Barça-R.Madrid i com tots sabem, no és un partit qualsevol.

Un partit com aquest, significa rivalitat. Significa xoc entre els dos equips més forts de la lliga. Significa lluitar per aconseguir el triomf, la copa i el reconeixement dels altres. A més a més, hi ha un plus afegit; la relació Mourinho-Guardiola, el duel Messi-Cristiano i la competitivitat entre tots dos equips. Allà, en el Camp Nou, serà on veurem llimar diferències i on es demostrarà quin dels dos és el millor.

S’hi parla als medis de comunicació, al supermercat i a l’institut, perquè com he dit abans és un partit diferent. Tothom hi està pendent vulgui o no, ja que un duel com aquest és notícia i no només on es juga sinó que també arreu del món.

Tothom queda per veure’l ja sigui amb els amics, la família o els companys, encara que no segueixi gaire aquests dos grans equips i, sempre trobem l’afortunat que pot anar al camp i llavors, disfruta com el que més. En fi, és un punt de trobada entre totes les persones.

El pròxim dilluns em despertaré a les set i mitja del matí i estaré desitjant que siguin les nou de la nit per disfrutar i llavors, casa meva serà el punt de trobada. Us confesso que només de pensar-hi ja em poso nerviosa.

Anna Benítez

Amb un territori de 32.000 km² , Catalunya ocupa el nord-est de la península ibèrica. Repartits en 4 províncies, 41 comarques i 946 municipis, aquests 32.000 km² semblen poc, però ja ho deia Lluís Llach: ‘’El meu país és tan petit, que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist’’. I si potser es molt petit, però us ben asseguro que abans de que el sol se’n vagi a dormir , pots descobrir petits racons que ni t’imaginaries que hi són. Amagats entre valls, muntanyes, planes i serralades, aquests petits racons m’esperen i jo, nomes em limito a descobrir Catalunya.

Cada estiu acompanyo el meu pare per tot Catalunya. La seva feina, de repartidor, inclou el fet de recórrer la geografia catalana de punta a punta i per mi això és fascinant. Viatjar sempre és un plaer, i resulta molt més gratificant quan ho fas al costat d’una persona que aprecia la riquesa paisatgística del nostre petit país. Des de la Costa Brava, passant pels Pirineus, la Plana de Vic, Lleida, l’àmbit metropolità de Barcelona… A poc a poc resseguim aquelles línies que creen xarxes viàries perfectament teixides, com si fossin teranyines. Cada dia 500 Km, cada dia una zona del país. Potser sona molt avorrit, és cert que es fa repetitiu i que molts cops fem la mateixa ruta; però això jo ho comparo com si fos una bona pel·lícula. Cada cop que la veus descobreixes coses que no havies vist abans, doncs si ho apliquem als paisatges ens passa igual.

Només cal que deixem de banda la societat i els pensaments egoistes que ens envolten. Potser així, encara que tornem a veure la mateixa vista dia a dia, descobriríem racons i detalls que abans desconeixíem.

Tens 24h per descobrir Catalunya, no gosis dir que abans de que el sol se’n vagi a dormir no has apreciat prou la riquesa paisatgística del teu petit país.

Carolina Castaño

El divendres passat  mirant el diari vaig poder observar i reflexionar en moltes coses…. Serà per les notícies, serà per la informació esportiva  serà per la informació meteorològica que ens proporciona?

Em vaig parar a pensar la de coses que passaven en el món coses bones, coses desastroses com per exemple que a Veneçuela un home ha matat a la seva dona, un nen africà ha mort a causa de la sida, el papa de Roma ha anat  a Barcelona, Un corredor de 125cc  amb només 17 anys es campió del món……Passen moltes coses i els diaris son una bona forma de fer que la gent s’assabenti del que passa al seu voltant i n’estigui informada. A vegades no t’agrada llegir-lo per no haver d’assabentar-te dels horrors que passen al nostre planeta. A vegades et sents interessat en saber coses… quines? No ho saps, però tot i això obres el diari i decideixes entrar en el món de la informació ja que en la societat actual la gent sempre ha sigut molt xafardera.

Els diaris, són una de les fonts d’informació més exactes i més importants ja que tenim notícies dia a dia i podem anar a qualsevol llibreria a buscar-lo…

David

Moltes vegades hem vist pel·lícules en que es veia una persona que arribava molt lluny en la seva activitat professional perquè l’han “enxufat” i d’altres persones que potser han estudiat i treballat molt més per aconseguir-ho i no han arribat tan lluny.

Les pel·lícules són un reflex de la realitat.

Hi ha persones que els seus estudis els orienten cap a una professió que econòmicament sigui molt remunerada, altres prefereixen uns estudis que els reportin una professió de prestigi, d’altres es conformen en uns estudis que la seva feina sigui assegurada de per vida, altres orienten els estudis cap a la vocació de la seva vida, d’altres no es posen cap meta i prefereixen aventurar-se al que els porti la situació del moment, altres les circumstàncies de la vida els porten cap on mai es podien imaginar i d’altres senzillament són “enxufats”.

Pots tenir molts diners sense que hagis hagut de molt d’esforç en la teva vida, perquè senzillament has estat “enxufat” en la teva professió sense tenir gaires coneixements. D’altres persones que no han tingut una vida tan fàcil econòmicament però en canvi s’han esforçat i estudiat molt, ara tenen un coneixement important sobre el que han estudiat. Aquestes persones són les que realment hem de valorar.

Pau Barba

Crec que molta gent deu conèixer César Millán. Per qui no ho sàpiga, és un ensinistrador de gossos que fa un programa de televisió: “El encantador de perros”. La meva mare està obsessionada amb aquest home, cada dissabte al matí posa el programa. I no és que em molesti, perquè el veig amb ella.

No sé com s’ho fa, és capaç de controlar qualsevol problema que pugui tenir un gos. Si hi ha un gos que té por de sortir al carrer, va ell i en deu minuts ho soluciona. Si hi ha un gos que mossega els amos i destrossa la casa, va ell i en uns minuts està enllestit.

I sí que és veritat que, aquests programes tampoc són certament fiables, perquè pot ser que alguns casos no hagin sortit bé i els suprimeixin. Però tot i així té molt de mèrit el que fa, i crec que ha solucionat molts més casos que no pas fracassat. I si alguna vegada aparegués per Espanya, seríem els primers en trucar-lo.

Jaume

1975. Mor el dictador. Jo tenia vint anys i em va tocar patir la part menys dura del règim franquista. Per fi s’acabava el malson!!! A partir d’aleshores començà un període complex i apassionant en la història política del nostre país, que acabaria portant-nos a la llibertat de premsa, a la legalització de partits polítics i sindicats, a la convocatòria d’eleccions, a la Constitució, als estatuts d’autonomia…  Coses que ara semblen no tenir importància i que, en aquell moment, a mi em van semblar la realització d’un somni que es deia democràcia. Val la pena recordar-ho, ni que sigui com a brindis en honor dels que van lluitar i hi van deixar la pell, sense poder viure i fer festa aquell vint de novembre.

Josep Maria

És divendres a les tres de la tarda i estic fent els deures, perquè durant el cap de setmana gairebé no tindré temps a causa dels partits que hauré de jugar: per començar, aquesta tarda ben aviat tinc el meu entrenament Just després, jo juntament amb un altre entrenador, entrenem a l’”escola”, els nens més petits del club. Avui mateix a la nit, tinc un partit retardat amb la meva categoria. I demà pel matí, en tinc un altre també amb la meva categoria, mentre que per la tarda jugo un partit amb el juvenil, els de la categoria de sobre la meva (jo sóc infantil). Diumenge pel matí, tinc un altre partit amb el juvenil, i per fi s’acaben els partits d’hoquei. Però per acabar aquest cap de setmana, encara falta diumenge per la tarda, que vaig a Cornellà a veure el partit de l’Espanyol, i és que en sóc soci i gairebé mai em perdo els partits que juguem a casa.

Penso que aquest cap de setmana serà divertit, però alhora bastant cansat. A mi ja m’agrada jugar més partits del normal (habitualment en jugo dos, un amb el juvenil i l’altre amb l’infantil), però el problema és que no em queda gaire temps lliure. Així i tot, els partits, l’entrenament i anar a veure l’Espanyol, ho faig perquè vull, ja que ningú m’obliga a fer-ho. A més, això només passa aquest cap de setmana, i crec que estarà prou bé.

David

Fa temps que no goso mirar el meu reflex desdibuixat als aparadors, doncs no hi veig més que un ésser desorientat, caminant sol per carrers buits.

Podríem dir que em trobo als llimbs, la teva eixida em portà letargia i m’hi deixà. Però, no creguis que he perdut la noció del temps; el compto amb desfici, mirant el rellotge de fit a fit, desitjant que les hores fossin segons, provant d’esquinçar els dies restants.

A debades, intento distreure’m deixant volar les idees i allí torna, malgrat tot, “De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos”. Això diria vostè, mestre Estellés. Jo en canvi, només puc tancar els punys, maleir l’atzar i la meva ingenuïtat.

Com m’agradaria de poder deixar mots i paraules fetes de fum, i arribar a llurs mans, tornar a les carícies i a les eternes nits d’estiu.

“Encara recordo el teu adéu i ens evoco als dos tan muts, allí abraçats; seguint-nos l’esguard dels ulls. I la teva mirada, sempre tan lúcida, sempre sincera. Va ser llavors i sense avisar, em plantares un darrer bes; els teus llavis varen ser com un esclat de llum, que m’omplia tot. Al trobar el nord de nou ja no hi eres”.

Ara per ara, la feixuga distància em torna de peus a terra, de volta a la realitat. Només puc esperar, ajagut, silenciós, valent-me de les promeses que ens vam fer -valen més que un imperi!- i de la impossibilitat d’oblidar-te. Històries com la nostra sempre perviuen gravades a la memòria, difícilment l’estroncaran distàncies, anys o neguits.

Viu, doncs, dins meu l’esperança de que encara ens queda molt camí a recórrer, en el nostre solemne i sincer estimar-nos.

Alexander

Era un día frío de invierno con mucha lluvia. Las nubes negras rodeaban las casas. Las calles del pueblo estaban oscuras y solitarias, no se podía ver ni una mosca rondando por ahí. Las tiendas estaban cerradas, los dueños no se molestaron en abrir ni un minuto.
Se oían pasar los coches de vez en cuando, los árboles se movían de un lado a otro de manera violenta y las hojas caían al suelo lentamente.

Era un día de descanso. para dormir, ver pelis o relajar-se. El día perfecto para meterse bajo la sabana y echarse una buena siesta. Pero eso no fue lo que hizo Sammi: se levantó, se dio una buena ducha, se vistió rápidamente y se dirigió a la estación de tren con un paraguas en la mano.

Esperando a que llegase el tren, bajo la lluvia, vio que no era la única que lo esperaba. un chico de estatura alta y rubio también se encontraba allí.

Iba sin paraguas y ella le ofreció resguardo bajo el suyo. Hablaron durante mucho tiempo y finalmente decidieron no ir a trabajar e ir a tomar juntos un café.

De camino, el paraguas se rompió y corrieron bajo la lluvia, riéndose, hasta esconderse bajo un edificio para no mojarse. Se fueron acercando, con la cara mojada, hasta que sus rostros quedaron a centímetros de distancia. Un cúmulo de sentimientos surgieron en ese momento. Y poco a poco, se fundieron en un beso cálido y dulce. Y en ese momento, los dos agradecieron haberse levantado de sus camas para ir a la estación.

Kiana

L’altre dia van venir els meus avis a casa a dinar. Vam estar a la taula tots xerrant i recordant els vells temps. Al acabar vam agafar l’àlbum de fotos i en mirar-les recordàrem tots aquells records enterrats i que ja no sabíem ni que hi eren.

Ens vam emocionar en veure les persones que hem perdut durant aquests anys i el que hem viscut junts fins els seus últims dies.

També tots els viatges que hem fet, els nostres vells amics, quan ma germana, els meus cosins i jo érem petits, totes les festes familiars, quan ma mare estava embarassada…

Jo per un altre bàndol, vaig agafar el meu àlbum i vaig començar a mirar les fotos de quan anàvem a l’escola. Estàvem tan petits que em vaig dedicar a mirar qui era cadascú i em vaig sorprendre de com hem canviat tots i de com han canviat les coses. Vaig recordar que a música ballàvem i cantàvem, a plàstica jugàvem amb la plastilina i després de dinar sempre fèiem migdiada.

Van ser un torrent d’emocions i records en una sola tarda.

Alba Canals