LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Falta molt poc per Nadal, encara que sembla com si ja hi fóssim. Les llums adornen els freds carrers, on les parelles passegen agafades de les mans i les famílies caminen totes juntes, mentre els nens corren il·lusionats mirant els aparadors plens de joguines. Aquestes són unes quantes coses que fan adonar-nos que el Nadal ja és aquí.

Però n’hi ha d’altres també fan que ens n’adonem, com per exemple, els anuncis. Tots són de joguines o de perfums i en fan a tota hora,( moltes vegades te’ls arribes a saber de memòria i es fan molt pesats). Els nens es queden mirant la tele i  diuen:

-Vull això, i això, i això…

Una altra cosa són els catàlegs, que venen ja preparats perquè els nens marquin en una casella el que demanen als reis, al tió o al pare Noel.

Tot i això, el Nadal és una època que es viu amb molta il·lusió per a gairebé tothom: pares, nens, avis tiets. Siguin grans o petits. Són uns dies de tranquil·litat o de no parar, però la qüestió és passar-ho bé. També és una època on les famílies s’ajunten per celebrar les festes, i on t’ajuntes amb gent que potser fa molt temps que no veus, i t’alegres de fer-ho. Tots els records que tinc d’aquestes festes, de quan era petita, són fantàstics. I realment, a mi, el Nadal m’encanta!

Judith

Els carrers comencen a estar il·luminats per les llums de colors, per tot arreu hi ha neu artificial, els aparadors de les botigues decorats amb motius nadalencs, a les notícies paisatges nevats, anuncis de joguines… Aquesta es la meva època de l’any preferida quan fa un fred que pela i quan estàs a dins de casa et ve de gust sortir però quan surts l’únic que vols és tornar a casa i prendre una xocolata calenta.

El millor d’aquesta època és decorar la casa i veure la il·lusió que tenen els nens per rebre regals del Pare Noel i dels reis Mags. Tot és felicitat, no val la pena estar enfadat al Nadal!
Andrea.

Les tres de la tarda, és dissabte i tinc una actuació. Estic massa cansada i decideixo fer una migdiada. Poso l’alarma i m’adormo…

M’aixeco de cop, miro el rellotge … m’he adormi! l’alarma no ha sonat i fa mitja hora ha començat l’actuació. La meva mare condueix a tota pastilla fins al teatre. Al arribar, com descriure-ho? un caos? Sí, allò era un caos. Tots estaven esperant-me, trucant-me etc. hi havien corregudes amunt i avall, i mentrestant el públic cansat d’esperar cridava.

En veure’m, les directores m’esbronquen, ràpidament però intensa i després d’això em fan anar a canviar-me.

Baixo corrents per les escales que condueixen als vestuaris. En veure’m, els actors cridaven preguntar-me què m’havia passat, només em faltava això per acabar-la de rematar i jo, amb ganes de plorar.

En aquest moment pots veure al meu voltant com a mínim 15 persones, uns em maquillen, altres  em pentinen … i tot per ajudar-me.

Llavors ve la gran pregunta “Laia on es la teva roba?”

De cop callo i tots em miren. Ho Déu meu… casi em moro, i tot cuidant dic: “M’he deixat la roba!!!” .

Una cançó sona i els meus ulls s’obren, l’alarma. Tot ha estat un somni. Però ningú no em treu les llàgrimes d’espant que cauen per la meva cara.

Laia

Com si es tractes d’un llibre, llegeixo el meu full pentagramat. Intento entendre cadascuna de les notes que apareixen en ell, però no, aquesta no és la forma. Vull sentir-la, expressar-la, entendre el que intenta dir-me… i fer-la meva.

Ella, entra per les meves orelles, el meu cervell l’analitza i utilitza tot el meu cos com a caixa de ressonància creant una sensació complexa, però, que alhora es perfecta. Fa reaccionar els meus braços, les meves cames, els meus llavis…Son com carícies que recorren tot el meu cos en una mil·lèsima de segon.

La música, un fet tan efímer, que ens agrada simular que atrapem i preservem, però que fem que sobrevisqui expressar-nos mitjançant-la.

I en el moment d’interpretar-la, totes aquelles mirades sobre meu, mirades de desig que provoquen emocions ambigües. L’exhibeixo, i tots aquests sentiments es barregen amb els dels meus espectadors, provocant un orgasme de sensacions des de l’última persona del públic, fins damunt l’escenari.

Clara

Escriure ens costa, sempre que ens diuen d’escriure un relat, un poema i fins i tot aquest bloc, ens bloquegem i les idees mai vénen. No és pas feina fàcil, però si volem podem fer que no sigui difícil. Podem escriure sobre una història viscuda, una cosa que t’han explicat, reflexionar sobre una notícia, etc. Però la dificultat no la trobem aquí, sabem que cada dia passen moltes coses arreu del món, però el problema és trobar l’adequada per comentar-la i reflexionar-la correctament sense que sigui pesat o ridícul.

A l’hora de triar el tema, una pluja de preguntes ens cau a sobre: llarg o curt?, els agradarà als lectors?, serà interessant? Totes aquestes preguntes ens frenen encara més i al final no escrivim.

A mi em costa escriure, a molta gent de la meva classe els passa el mateix, per no dir a tots. Quan el professor pregunta per què no escrivim, la resposta sempre és: “em costa” o “no estic satisfeta amb el meu escrit”. Jo sincerament tampoc sabia què escriure i el dia de penjar el text al bloc s’acostava. Quan vaig sentir el problema a classe vaig decidir reflexionar sobre el tema i em vaig preguntar per què a tothom li costava escriure.

Finalment, he arribat a una conclusió: ens atabalem quan ens diuen que hem d’escriure per què ens trobem “sota pressió” i per tant ens “tallem” i mai acabem d’estar satisfets amb el que escrivim.

Judith Hernández

1984 de George Orwell es un libro que nos habla sobre la distopía, nos presenta una sociedad que vive bajo el control de un gobierno autoritario pero la gente vive como si fuera un mundo perfecto, una utopía.

La historia empieza en Londres, en una sociedad dividida por dos grupos: el Partido, los que gobiernan y controlan a la población mediante la presencia del Gran Hermano, que vigila sin descanso los actos cotidianos de cada individuo de la sociedad. El otro grupo son los Proles, no forman parte del Partido, viven en la pobreza y sólo saben obedecer las órdenes y dejarse manipular inconscientemente. Su ignorancia es tan grande que el Partido les permite la libertad intelectual que no pueden ejercer. Winston, el protagonista de la historia, trabaja en el Ministerio de la Verdad cambiando los acontecimientos históricos del pasado para favorecer al Partido. Pero él es el único que es consciente de la farsa del gobierno y de todas las mentiras que escribe. Poco a poco conoce a Julia, una mujer que no le importa el gobierno, ella sólo desea la libertad de poder hacer lo que quiera. Winston se siente atraído por ella y empiezan a tener una relación sentimental que a la vez implicará una rebelión contra un gobierno que pretende anular los sentimientos de los ciudadanos. Aun así, evidentemente, uno no puede huir de su destino.

George Orwell escribió este libro para que nunca llegásemos a este punto, pasar a ser ignorantes de nuestra sociedad, ni vivir entre mentiras ni la prohibición de expresar nuestros sentimientos. Aunque en mi opinión nunca descartaría la posibilidad de que sucediera en un futuro próximo.

Elionor

El meu germà no para de xerrar sobre el munt de regals que demanarà per reis. Els veu per la televisió constantment i els nens petits són fàcils de convèncer. Està molt il·lusionat amb tot això del Nadal i la veritat és que la seva alegria es contagia. Li he manat que faci dibuixos nadalencs i es posa a fer-los a la vora de la xemeneia, que es passa tot el dia encesa.

Del mes d’octubre al mes de febrer l’olor de la meva roba passa a ser la de fum de llenya cremada a la llar de foc. M’agrada perquè és acollidora i familiar i els meus amics quan la senten pensen: “fa olor a Emma”.

Jo estic asseguda a la butaca amb les galtes vermelles com el vestit de pare noel del meu germanet. I com sempre, els peus congelats, per molts mitjons que em fiqui.

Aquesta època de l’any és especial per a tothom però per a mi el millor Nadal de tots va ser el del naixement del petitó de la casa. Ja fa set anys d’això, just el van portar a casa el dia de reis, com un regalet més. Venia tot embolicat amb mantes i duia un gorret bufó de color blau cel.

Són petits aspectes quotidians i ben simples però són els més agradables. Ningú ho pensa ni escriu sobre això, però aquestes són realment les coses que conten a l’hora de ser feliç.

Emma

Hores abans del clàssic, tot era expectació, mig món esperava ansiosament el partit que, actualment dins la meva visió esportiva, ens oferirien els dos equips més grans del futbol d’avui en dia.

Gran part dels madridistes tenien coll avall que em el seu nou i reforçat equip de talonari, podrien destronar la immunitat del barça en els clàssics des de l’arribada d’en Pep a la banqueta blaugrana. Tot el contrari passava amb els aficionats “culés”, que temien que en “Mou” i l’estrella futbolística i mediàtica Cristiano Ronaldo (CR7), els deixessin en evidència en el seu propi estadi, el “Camp Nou”.

Però, com tot, el futbol s’ha de jugar abans de poder donar un resultat el 100% fiable, i així va ser. El F.C.Barcelona va mostrar la seva millor cara envers l’etern rival i va fer una gran demostració de joc i filosofia de club.

El R.Madrid va marxar ni més ni menys que amb una maneta cap a casa, alguns ho varen titular com una “Bufetada a Mou”, altres com el partit perfecte, etc. Sincerament, el que des del meu punt de vista vàrem poder gaudir 400 milions de persones el passat dilluns 29 de novembre, va ser F-U-T-B-O-L, amb totes i cadascuna de les lletres.

Això sumat al plaer de fer empassar les paraules als impresentables dels merengues, van produir un orgasme d’emocions perfecte. Només esgarrat per personatges com en Ramos, que com no, va voler donar la nota, intentant lesionar el millor jugador del moment i agredint a un parell de companys seus de selecció.

Àlex

Al principio es algo solo para los sábados noche; y te sientes bien, como un gánster o una estrella de rock… Es solo algo para matar el aburrimiento de vez en cuando. Lo llaman drogarse, un pequeño-gran vicio… Y te satisface tanto que empiezas a hacerlo también los viernes, luego vas aumentando la dosis y la frecuencia; y finalmente te atrapa…

Si no consigues escapar ni le ves límite, terminas perdiendo la ilusión por todo menos por ello, sólo te sientes bien con la droga. Si no te das cuenta cuándo debes hacerlo, toda esta mierda te arruina y acaba convirtiéndose en algo habitual para ti, algo malo y perjudicante. Crees saber controlarlo, pero en realidad no aprendes a hacerlo hasta que no te deshaces de ello.

Poco a poco y desgraciadamente, van cayendo todos, cada uno rompe su hielo y no lo hace incasualmente. La influencia de la compañía que te rodea y, la curiosidad y tentación por experimentar nuevas sensaciones; vienen a ser las mayores incitaciones.

No deberíamos caer y si deberíamos saber evitarlo; debemos saberlo dominar y no dejar que nos domine. No hay conciencia del daño que nos estamos haciendo ni del mayor daño que nos hará cuando en verdad nos pase factura a la larga. ¡Cuánto nos arrepentiremos!

Todo aquello que experimentamos bajo sus efectos, verdaderamente no existe, lo hace existir la droga, tan solo en tu mente, cuando la consumes. No estás reaccionando naturalmente, estás viviendo la reacción de la droga en tu cerebro. No estás en tu puro estado ni estás viviendo tu realidad, sino la realidad de la droga. Que sí, la mayoría de la droga es química, y la química es real; pero tu cerebro naturalmente, no actúa como cuando te drogas.

Lo que vengo a decir es que las drogas alteran nuestro cerebro, nuestras hormonas, nuestro sistema nervioso, nos vuelven locos y esquizofrénicos, incluso nos matan. No vivimos la vida naturalmente en su total plenitud cuando vamos colocados; nos convierten en otras personas, que acaban viviendo de la ficción de las drogas y olvidando la realidad, olvidando como eran las cosas sin ir colocado.

¡SI QUIERES ESCAPAR DE TODA ESTA MIERDA TIENES QUE SER MÁS RÁPIDO QUE ELLA.!

Celia.

Aquest és l’any de decidir, de decidir-ho tot, què volem estudiar, de què volem treballar, quin tipus de vida volem portar… En resum, aquest és el moment de triar el nostre futur. Però què passa si no estem llestos? Si no ho tenim del tot clar? Doncs res, ens obliguen a triar i punt. A vegades em dóna la sensació de que no tenim ni veu ni vot. La gent es pensa que la vida d’un estudiant de quart d’ESO és molt senzilla. Doncs a mi no m’ho sembla gens, de senzilla. A sobre de la pressió que ens suposa ell simple fet de decidir, de triar, ens posem a pensar: ” I si d’aquí uns anys ja no m’agrada el que estic fent?” “I si desprès em resulta massa complicat tot plegat i no puc acabar els meus estudis?” I, el més important: ” Què passa si al final no trio correctament?

Elisenda