LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest Nadal he anat (per 5è cop) al Marroc. Jo ja em puc considerar mig berber perquè em conec aquell país com si fos casa meva. Com cada any que hi vaig, he tingut gastroenteritis per culpa de les espècies que posen al menjar que mai em senten bé. A més a més no hi ha massa varietat de coses per menjar i no comprenc el perquè ja que allà cultiven mongeta verda, però no la cuinen i així en diferents casos. Així que diguéssim que he fet “la dieta de l’amanida i el tajine de pollastre”.

Bé, aquest cop hem anat a fer bàsicament turisme, ja que sempre que hi vaig és per anar amb el cotxe o el quad de 4×4. Parlant de motor, aquest cop he conduit un altre vehicle per les dunes, el buggie, m’ho vaig passar d’allò més bé i crec que és el vehicle ideal per anar per allà, però només per les dunes perquè Marroc no només és desert com la majoria de gent pensa, Marroc té zones de mar, zones verdes, etc.

Ah! He practicat el francès perquè a part de que allà es parla aquest idioma, venien uns amics francesos i se’m han “encomanat” algunes paraules de tant dir-les.

Marroc crec que és el bressol de l’artesania, és inhumà el treball que arriben a fer, el dia que vaig estar a la medina de Fès ho vaig poder comprovar, d’una peça en blanc et poden arribar a fer un estampat geomètric a ull.

Doncs aquí un petit resum de les meves vacances nadalenques al Marroc, que per cert no feia massa calor com potser la gent pot pensar. Ah, i jo i la meva germana petita vam pujar dos cops a la Gran Duna que no és pas fàcil! Feliç 2011!

Judith Hernàndez

Són les 4 de la matinada, sona el despertador, avui es el primer dia de vacances, vacances de Nadal. Ràpidament em vesteixo i, mig adormida, pujo al cotxe, en direcció a l’aeroport. Tots parlem sobre el temporal de neu a Europa, i discutim el si l’avió sortirà o no, tenim por de que per culpa de la boira, l’avió no s’enlairi.

Estem a la terminal, porta 11. El televisor de sobre la porta marca la destinació del vol i l’hora en que començaran a obrir portes. Queden tres quarts d’hora, però ja s’ha fet una fila de gent.

Busques un bon lloc per seure, al costat de la finestra preferiblement. L’avió s’enlaira i penses “he escollit un bon lloc”, però el nen que seu darrere et recorda que no et deixarà en pau durant tot el viatge. Comença pujant i baixant la finestreta, desprès donant patades al seient, i més tard a plorar.

La llumeta sobre el meu cap indica que s’han de cordar els cinturons, i l’hostessa diu que estem baixant, i que la temperatura és de -2·C, “puf quin fred”; des de la finestra es veu tot blanc, no es pot distingir entre els núvols i el terra.

Amb la quantitat d’abric que porto posat em dec haver engreixat 10kg. L’abric d’esquiar, els 2 jerseis que porto posats, la samarreta de màniga llarga que mai em poso, els leggins sota els pantalons, les botes, la bufanda i els guants nous, no em deixen caminar còmodament, però són calentons.

Agafem les maletes i ens dirigim a l’exterior de l’aeroport. Com que les carreteres estan congelades i plenes de neu, no ens poden venir a buscar, així que agafem l’autobús fins a l’estació. Un cop allà veiem un cotxe de color verd, el meu avi, que ha vingut a buscar-nos.

Ja puc veure la casa dels meus avis, i tanta neu que només penso en blanc. Ràpidament baixo del cotxe saludo a la meva àvia i sense perdre el temps començo a fer un ninot de neu, de total 1,5m.

Mentre el faig penso, aquestes vacances de Nadal han començat de la millor manera, amb part de la família, a Holanda i amb molta neu!

Kim

El dia 31 de desembre, la meva mare anava conduint cap a Mataró i va entrar en un revolt, plovia, i el cotxe va patinar tot girant fins que va topar contra el guarda rails. Llavors va començar a anar endarrere totalment fora de control i va envair el carril contrari amb tanta mala sort que venia un cotxe de cara i la va envestir i la va llençar deu metres més enllà.

Per un moment va sentir que allà s’acabava tot. Però no va ser així. Miraculosament va sortir il·lesa després d’un impacte fortíssim. Ningú dels que van veure l’accident no s’ho podia creure. Al cap d’un moment van arribar els mossos i van agafar el control de la situació: ordenar el trànsit, avisar les grues, preguntar si algú s’havia fet mal.

Amb aquesta experiència he entès que en un instant ens pot canviar la vida com de la nit al dia.

Estefi

Nadal; època de somnis fets realitat, màgia i alegria, temps de reunir-nos en família i rebre regals.

L’arribada de tres homes estranys, Melcior, Gaspar i Baltasar, feia que fins ara tot rebés un aire màgic i d’inquietud. Durant tot l’any ens hem estat comportant bé per ser compensats amb els regals que aquests homes reparteixen per totes les cases del món.

Per mi, el dia de reis era molt especial. Em llevava d’hora per obrir els paquets, embolicats amb molta cura i papers de colors. Mentre el meu pare filmava la nostra cara de sorpresa i alegria, la meva mare ens llegia les pistes per trobar els regals amagats per tota la casa. I anava a casa dels meus cosins, per gaudir d’un dinar molt especial amb tota la família; finalitzant un dia gairebé perfecte.

Xavier Martínez

El Nadal és un dels moments de l’any més esperats per tothom, ja que et reuneixes amb la família, es fan moltes festes, la gent està feliç… Però aquest moment, per mala sort no dura per sempre encara que sí que està present cada any durant unes setmanes.

Durant l’any la gent pensa, quan arribarà el Nadal, ja estem a la tardor, falta poc, tinc ganes de veure als més petitons ben entusiasmats, amb els Reis i el Tió. Durant el Nadal tothom és feliç, a les cases s’hi respira felicitat, encara que tots els Nadals també hi han algunes petites discussions familiars que solen aparèixer en els moments de més estrés i aclaparament. Però el que més mal fa és que s’acabi, la gent torna a la monotonia, la rutina, cada persona la seva, uns el treball, altres l’escola.

La gent pensa que el Nadal trigarà un any a tornar, encara que per sort hi haurà unes vacances abans del pròxim Nadal tan esperades com aquest. La gent creu que la felicitat que s’hi respirava s’ha esvaït i que la monotonia que els envairà trigarà temps en desaparèixer entre les portes de les vacances. Però jo crec que el més important és que el record d’aquest Nadal sempre perdurarà a les nostres ments, i això és el que ens farà més feliços any darrera any.

Raul Gómez

Ahir a la nit vaig veure un documental a la televisió que parlava sobre Wikileaks. Wikileaks és una organització sense ànim de lucre que publica documents confidencials filtrats per persones anònimes. Publiquen documents, imatges i vídeos que perjudiquen als governs de molts països, però un dels que n’ha sortit més mal parat ha estat el d’Estats Units.

Wikileaks va fer públic un seguit de vídeos dels soldats nord-americans a la guerra d’Iraq. En un d’aquests vídeos es pot veure com uns soldats d’Estats Units que patrullen Bagdad en helicòpter maten a un grup de gent que passejava pel carrer. Entre aquest grup de persones n’hi havia dos que treballaven per una televisió internacional, eren l’objectiu dels soldats. Desprès d’acabar amb la vida d’aquestes persones innocents, els dos soldats es felicitaven entre ells. A més a més, just desprès d’aquest atac, és pot veure com una furgoneta es para per ajudar a un ferit. En la furgoneta hi anaven un pare i els seus dos fills i els americans els ataquen un altre cop, i com si fos un videojoc, el tiroteig es celebra.

Aquest fet em va sorprendre molt i em vaig preguntar perquè ho feien. Vaig descobrir que ho feien per diversió i per presumir davant els seus companys. Comparteixo l’opinió de Julian Assange, director de Wikileaks, quan diu que les persones abusen del poder que tenen per fer mal a innocents.

Espero que amb tota aquesta documentació publicada per Wikileaks no tant sols els governs deixin de fer el que fan sinó que els soldats siguin conscients que estan jugant amb la vida de gent innocent. Reflexionem que mentre jo estic escrivint això i vosaltres ho esteu llegint, gent innocent segueix morint en nom de la guerra.

Gerard

PD: Si voleu mirar el vídeo (min. 26) aquí teniu l’enllaç: http://www.tv3.cat/videos/3292490/Wikirebels

Des de que era petita m’han il·lusionat les festes de Nadal. Les esperava amb impaciència i quan finalment arribaven les gaudia fins el últim minut. Mirava enamorada les llums dels carrers, la gent abrigada i les múltiples bosses que portaven. Els detalls amb què cada botiga adornava el seu aparador i aquell arbre oblidat durant tot l’any que es guarnia amb amor. M’encantava fer les compres de Nadal. De fet em van agradar més quan vaig albergar la veritat sobre el gras amb barba blanca i els tres homes dels camells. Així podia participar en tot.

Però aquest Nadal m’he adonat d’una cosa. Que la part més incòmoda d’aquestes festes és quan algú crida:“Apa! anem a obrir els regals!”. No es fàcil fer un regal i molt menys si tens una família molt nombrosa. “Li agradarà? No li agrada?” o “ No es massa car?” Amb totes aquelles preguntes que t’atabalen finalment acabes per oblidar-te de les persones. Sí. La persona a qui fas aquell obsequi. És a dir, penses tant en que has de regalar alguna cosa que se t’oblida el que realment importa. Per exemple: Com li regales a una persona un diari, si no saps, realment, si aquella persona escriu. O també, no pots regalar un llibre si tu no l’has llegit. A més un llibre és una cosa molt personal.

Són aquest tipus de coses que acaben en un calaix de la teva habitació i anys després les trobes, les mires, una mica per sobre una mica per dins i tornes a guardar-les.
Aquestes petites coses et porten a preguntar-te si la teva família et coneix com tu creies que et coneixia. I si tu els coneixes com pensaves.

Maria

El passat 24 de desembre vaig veure una notícia que em va fer reflexionar una mica. A causa del fort vent va haver-hi una avaria que va afectar tres línies de Rodalies. Fins aquí tot normal ja que ningú té cap culpa del mal temps. El que em va dur a reflexionar van ser els incidents que va haver-hi a Martorell. Com a transport alternatiu als trens de la línia 7, van oferir autobusos que anaven de Martorell a Cerdanyola. La gent, cansada d’esperar es va començar a posar nerviosa i aquí van sorgir els problemes. La gent empenyia i cridava per poder entrar al autobús i així no haver d’esperar al següent. Només pensaven en entrar i tota la resta els era igual. El cas és que famílies amb nens petits i persones grans van ser els que en van sortir més mal parats. No s’atrevien a posar-se al mig d’aquella “batalla” i es van haver d’esperar al següent bus amb unes condiciones meteorològiques molt dolentes.

Aquesta situació es repeteix diàriament en la societat que vivim. La gent va amb presses i només pensa amb ella mateixa. Moltes vegades penso que hauríem d’aturar el nostre ritme de vida, pensar una mica en els altres, i sobretot pensar diverses vegades abans d’actuar.

Laura

Otro año que se va. Un año bastante movido. Con muchos altercados, muchas peleas, muchas desilusiones, muchas amistades perdidas. Ha sido un año de cambios profundos. Cambios irreversibles. Pienso cómo era todo a principios de año, y cómo es ahora. Miro fotografías pasadas y la nostalgia se apodera de mí. Viajo hasta aquellos días, donde todo era tan diferente, tan extraño. Revivo todo lo sucedido y una sonrisa aparece en mis labios. Sonrío y pienso: “Cómo han cambiado las cosas”. Sí. Han cambiado mucho. No sé si para bien o para mal. Sólo sé que ya no es como antes.

Todos nosotros hemos crecido, física y psicológicamente. Ya tenemos las ideas claras, ya sabemos lo que nos gusta, lo que no. Ya sabemos lo que buscamos y lo que no queremos encontrar. Tenemos a nuestros fieles amigos, personas que no cambiaríamos nunca. Creemos que vamos a estar con ellos por siempre pero, en el fondo, sabemos que es muy difícil. Queremos a nuestros amigos tal y como son. Pero a veces no es suficiente. Siempre hay algo que cambia, que se distorsiona. Y no es fácil acostumbrarse. O puede que la culpa la tenga la monotonía. La rutina es pesada y aburrida.

Creemos que los cambios no son buenos. Pero en la vida tienen que haber. Es un sistema de progreso. Nos pueden gustar o no, pero es lo que hay. Nos ayudan a madurar. Hay que saber digerirlos. No todo puede ser de color de rosa. Y por supuesto, no se puede vivir en el pasado, recordando viejos tiempos. Lo que importa es el presente y nada más.

PD: Que paséis un buen fin de año y un próspero año nuevo 2011!

Arantxa