LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Nadal; en teoria màgic i especial, però en realitat ho és?

És cert que aquesta festa té principis religiosos i culturals, però actualment, és un costum tant de creients com de no-creients, convertint-se en una excusa més per gastar diners.

L’arribada dels tres reis ja no és sorpresa i alegria, sinó, una altra festa de la societat en què comprar regals ha esdevingut una obligació que només comporta estrès.

En créixer, les coses canvien. El fet d’obrir els paquets és diferent. Abans ignorava per complert el que contenien. Ara, no només puc fer-me’n una idea, sinó que alguns els he comprat jo. Aquest fet, fa que desaparegui la màgia que duien els regals. En saber el secret dels reis i moltes altres coses, ha fet que algunes vegades ja no dinem en família i que el Nadal ja no sigui el mateix.

Xavier Martínez.

Un altre any que deixo enrere, i un que començo de nou. El meu 2010 ha estat inoblidable, he aconseguit fer coses que em creia incapaç de fer. He conegut a gent amb qui creia que mai tindria cap relació, i ara són amics meus. He aprés amb quines persones puc confiar. Però no tot ha estat bó, com perdre amistats. Veure com gent que he estimat m’han fastidiat els dies, i saber que amics amb qui he estat al seu costat m’han deixat per anar amb gent més inútil.

Ara només penso amb el 2011 i amb els propòsits establerts en ell. Podré arribar a la meta establerta bé, o hauré d’anar per un altre camí contrari a tot el que vull fer? El que sé és que passi el que passi no tot serà somriures, sinó que també hi haurà llàgrimes i dolor. La única cosa que vull és intentar i fer el possible per aconseguir-ho, amb ajuda o sense. La única cosa que puc dir, és que aquest 2011 ha començat molt bé per mi, i espero que ho segueixi sent.

Ricard Rodríguez

Ahir al migdia, mentre mirava les notícies van anunciar que avui al matí hi hauria un eclipsi parcial. Feia molt de temps que no en veia un així que vaig parlar amb el meu pare i vam decidir anar-lo a veure a la platja. Ens vam informar: sortia a les nou. Al principi vaig pensar: “quin pal aixecar-se d’hora per veure’l a més si haig de baixar a la platja…” però desprès vaig pensar que el pròxim no era fins el 2015 així que vaig decidir anar-hi. Poc després vaig sentir que el meu pare li explicava a la meva mare que si feia núvol no hi aniríem.

Aquest matí m’he despertat més d’hora perquè no podia dormir així que m’he passat més d’una hora voltant pel llit. Finalment he sentit el despertador del meu pare i com ell s’aixecava. Desprès ha anat cap a dalt ha baixat al menjador i ha tornat a pujar. Jo, que encara intentava dormir, em preguntava per què pujava i baixava. I just quan ja estava un altre cop dormida sento que baixa corrents, obre la porta i diu: “des de dalt es veu l’eclipsi!” i torna a pujar. Jo m’he aixecat mandrosament, he pujat darrere seu i me l’he trobat mirant per la finestra sense cap mena de protecció i aleshores he caigut en que com el cel estava ennuvolat no calia i, per tant, no aniríem a la platja. M’ha costat veure l’eclipsi, primer perquè il·luminava molt i els meus ulls encara no estaven acostumats i segon per culpa dels núvols que a vagades el tapaven. Al final l’he pogut veure i la veritat és que ha valgut la pena llevar-se d’hora per poder-lo veure.

Andrea Morell

És 4 de gener de 2011 i he decidit que aquesta tarda el primer que faré seran els deures, ja que no he fet res de deures des que van començar les vacances de nadal.

Després de dinar, em poso una estona al sofà a mirar la televisió, i quan me’n canso, me’n vaig a l’habitació a fer els deures. Obro la cartera, miro l’agenda i em poso a treballar. Al cap de dues hores i poc ja he acabat, i penso: “- Sí, ja els he fet, però no els podria haver fet abans, quan van començar les vacances?-”. I és que gairebé cada dia pensava que havia de fer els deures per treure-me’ls de sobre, però feia qualsevol cosa abans de posar-me a treballar, perquè pensava que encara quedaven molts dies de vacances.

El que m’ha passat aquestes vacances em passa sovint. Moltes vegades em proposo fer la feina quan me l’acaben de posar, i així tenir lliure de deures la resta de dies. Però la gran majoria de vegades no ho compleixo. I no només per vacances, sinó també els divendres de cada setmana. Cada curs i cada trimestre em proposo fer els deures als divendres, per així tenir el cap de setmana lliure, però igualment no ho acabo complint. És clar que a vegades ho faig, però només són excepcions, ja que normalment acabo fent els deures a última hora.

I per culpa de no fer els deures al començament de les vacances he entregat tard l’escrit d’ètica. L’havia de penjar el dia 31 de desembre, però com que no havia obert la motxilla ni tampoc m’havia recordat de que tenia que penjar-lo, doncs no me posat a escriure fins avui, dia 4 de gener de 2011 ( per cert, bon any a tothom!).

David Garcia

Aquell divendres em vaig despertar dubtosa, perquè no sabia si sortiria després del sopar de cap d’any o no. Per sort, sí vaig sortir. Vaig anar a casa d’una amiga on havíem quedat totes, i com de costum hi vaig arribar tard… però com que les meves amigues m’estimen molt m’ho van perdonar.
Tot seguit, vam anar a una festa a Cabrils, amb perdó de l’expressió, una merda. Hi havien quatre pares borratxos amb la corbata de cinta al cap.
I per cert, una dona que ens va fer molta gracia, que tot i que els altaveus estaven al màxim i que estava ben a prop de l’escenari, s’adormia, al·lucinant, però cert.
La festa no va estar molt bé, però millor va ser estar amb les meves amigues tota la nit xerrant, rient…
Amb tot això vull dir que encara que no fos especialment divertida la festa, l’important va ser la companyia, és a dir, que vaig estar amb les noies que més estimo i m’ho vaig passar molt bé, no va fer cap falta que la festa “molés parda”, com es diu ara, per que la nit fos perfecta.

Nabila.

Aquest nadal he anat de vacances a Londres i m’ho estava passant molt bé. Cada nit pensava en tornar a Cabrils però no hi volia tornar. Intentava no pensar en que tornaria però no podia evitar-ho, sabia que hauria de marxar. Les coses són així sempre que viatges a un lloc, acabaràs marxant tard o d’hora.

D’una altra banda, en tornar de Londres em deia a mi mateix: ” Quan tornaré a anar-hi? I si no hi torno mai més?”. Jo en el fons sabia que hi tornaria a anar perquè encara em quedaven moltes coses per veure i perquè en tenia moltes ganes. A partir d’aquell moment vaig decidir no tornar a pensar mai més en marxar sinó en poder gaudir del que tinc ara mateix.

Alex

El FIFA World Player és un premi individual que la Federació Internacional de Futbol Associat (FIFA) que va decidir instaurar a l’any 1991 i amb el qual es reconeix al millor jugador del món de cada any.

Com és decideix el guanyador? Molt senzill, els capitans i entrenadors de totes les seleccions nacionals dels cinc continents voten. Cada capità i seleccionador vota a tres jugadors, atorgant-li tres punts al primer classificat, dos al segon i un punt al tercer, l’única condició és no poder votar a un jugador de la mateixa selecció nacional.
Aquest any els tres candidats són el Leo Messi, el Xavi Hernàndez i l´Andrés Iniesta.
Guanyi qui guanyi d´aquests jugadors és un orgull per a tots els culers, degut a que els tres han estat formats a la Masia, i que els tres juguen al Barça.

En la meva opinió els tres es mereixen el gallardó, però a mi m´agradaria que el guanyes el Xavi, perquè és un jugador català (nascut a Terrassa) i perquè és el més veterà dels tres. Els altres dos ja tindran oportunitat de guanyar-ne més!

Jordi

Avui estem a dia 7 de gener, comencen les rebaixes de Nadal. Ara són les 9:30 del matí i agafem el cotxe direcció Mataró. Tot i llevar-nos força aviat per no agafar embussos, no és suficient perquè ja hi ha molt de trànsit a les carreteres. Arribem al centre comercial, baixem al pàrquing, veiem que no hi ha cap lloc on aparcar i donem voltes per intentar trobar-ne . Tots els aparcaments estan ocupats , però llavors veiem un home sortir per la porta i anant en busca del seu cotxe, el seguim per evitar que algú més espavilat i ràpid ens prengui la plaça d’aparcament. Tot el centre comercial esta ple, les botigues tenen cues infinites que no et deixen mirar res. Entre els pilons de roba trobo una samarreta que m’agrada, només una… però em replantejo si val la pena agafar-la per tal de no fer aquella cua que podia durar hores. En una altra botiga ma mare i jo trobem vàries peces de roba, tot i tenir el mateix problema decidim comprar-les. Ens col·loquem al final de la filera i esperem. Les hores passen lentes, mentre la meva mare està a la cua jo miro més coses per tal que el temps passi més ràpid. Així que acabem amb més coses de les que volíem. Quan per fí hem pagat, mirem el rellotge i són les dues del migdia no ens dona temps de anar a més botigues, aquella cua havia ocupat tot el nostre matí, no queda més remei que tornar cap a casa.

Sandra

Realment les úniques persones amb un cert grau de fe haurien de celebrar aquesta “bonica tradició”,el Nadal, que es repeteix any rere any durant ja ben entrat el fred a les llars. Al cap i a la fi, el que es festeja, és el naixement de Crist, i si no ets creient per què ho has de celebrar?
Tot i així, la gent aprofita aquestes dates per estar amb la família. Dinars i sopars envoltats dels nostres, amb aquest ambient de felicitat que es respira, però amb el mal regust del sentiment melancòlic de saber que n’hi ha que ja no hi són entre nosaltres hauria de ser la raó per la qual donem un valor tan important a aquestes festes.
D’altra banda, gran part de la població dóna a aquestes dates el sentit al consumisme sense motiu, aquesta vena malaltissa que surt a tanta gent per a comprar coses sense sentit, només perquè ens ho marca la nostra manera de ser o l’obligació de fer-ho perquè si, és una cosa que odio.
Amb aquest breu escrit, en conclusió, el que m’agradaria es fer una reflexió sobre quines coses volem o calen conservar i quines altres hauríem d’esborrar definitivament de la nostra “avançada cultura occidental”, perquè realment en alguns àmbit semblem una mica estúpids.

Àlex Mercadé

A l’agost de l’any passat, de campaments, ens van proposar de fer un viatge a Suècia amb mes de trenta mil persones. Nosaltres, naturalment, vam dir que si que volíem anar-hi i que faríem tot el que fes falta per poder-nos-ho muntar bé. El viatge es una trobada d’Escoltes de tot el món que es diu Jamboree. Es farà a Rinkaby, al sud de Suècia, entre el 27 de Juliol i el 7 d’Agost del 2011. Com és de suposar, no coneixerem a tota la gent que hi anirà.

Per anar-hi, hem de fer una campanya econòmica que surti bastant bé, perquè el viatge costa uns mil euros i en època de crisi són molts diners. Participem en festes del poble fent una parada i venent pastissos, cafès i alguns detalls o fent una tómbola amb coses que tinguem per casa.

Ahir, parlant amb la Sandra i la Emma, dèiem les ganes que teníem d’anar-hi, de conèixer gent nova de tots els països i de totes les cultures, passar dies en un país on mai hem estat, anar també a Dinamarca… I per aquest viatge encara falta sis mesos, però les ganes d’anar-hi no se’n van. Esperem que sigui inoblidable.

Mercè