LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia vaig veure la pel·lícula “127 horas” que està al cinema. Però jo, l’he vista a casa. Molts de vosaltres pensareu que me l’he baixada d’internet il·legalment, ho entenc, ja que gairebé tots ho hem fet alguna vegada. Doncs no, esteu equivocats.
La pel·lícula l’he vist gràcies a una cosina meva que me la va portar fa una setmana de França. Allà s’ha estrenat abans que aquí, com sol passar. Amb això vull parlar de les descàrregues il·legals i de la quantitat dels internautes que es descarreguen música, programes, pel·lícules… tot i saber que poden ser multats.
Els cantants, directors de cinema, actors i tot aquest món, estan clarament en contra de la pirateria perquè els hi suposa una pèrdua econòmica molt important i pateixen una infravaloració involuntària, per part del públic, ja que hi posen molt d’esforç i ganes.
Penso que està malament per les pèrdues que els hi provoca a ells i a les discogràfiques que són les que s’encarreguen de la producció dels discs, de les caràtules,… i encara que sembli contradictori, també hi estic a favor, perquè gràcies a ella m’he estalviat uns quants diners i ho he mirat al sofà com si fos la televisió i això és el que fem habitualment amb les meves amigues.
Creieu que sóc una lladre?

Adriana Molina

Nunca sé qué escribir, siempre me pongo frente a la pantalla del ordenador y me pongo a pensar en lo que escribir, puedo tardar 10, 15, o hasta 20 minutos en decidirme. Todas estas decisiones, por tan absurdas que sean algunas, siempre nos rodean a lo largo de nuestras vidas y son importantísimas para nuestro futuro, algunas más que otras indudablemente.

En la vida cualquier decisión es complicada de decidir, cuando se trata de tomar una decisión, estamos hablando de dos o más posibles caminos con un mismo objetivo, pero con diferentes resultados. Por ejemplo cuando decides qué carrera escoger, puedes escoger o una o la otra, con ambas tienes el objetivo de trabajar y ganarte la vida, pero cada una te dará una manera de vida distinta.

Una de las decisiones que pronto me tocará decidir, precisamente, son los estudios. Los estudios quizás son una de las decisiones más importantes que una persona puede tomar, y quizás de las que se debe tomar con más seguridad debido a que marcan la vida “laboral” de una persona.

La verdad es que todavía no se que estudiar, pero tengo todavía dos años, por lo tanto no me preocupo demasiado, antes me preocuparía por las notas de este curso, digamos, en pasar limpio cuarto de Eso, sin embargo no cabe duda de que en mi vida está empezando una nueva etapa que marcará mi futuro.

Edu

“Laia no veus que aquest quatre està a l’inrevés?
-No mami, jo el veig bé”

Era incapaç de llegir, escrivia els números capgirats, no sabia distingir la dreta de l’esquerra, feia moltes faltes d’ortografia…

Només feia que visitar metges, em feien proves, exàmens i l’únic que jo veia era als meus pares molt preocupats.

“Per què no sóc com els altres nens?
-Ets simplement especial”

“Per què suspenc els examens?
-Perquè et costa una miqueta més”

“Mami, que em passa?
-No ho sé carinyo”

Finalment, van saber què em passava, a tercer de Primària em van diagnosticar dislèxia. L’escola no se’n podia fer càrrec perquè l’atenció especial estava en els nens d’altres països que no sabien l’idioma i a mi, que sóc d’aquí, em van dir que havia d’anar a algun lloc privat especialitzat.

Em passava el dia a la logopeda… m’esforçava i m’esforçava, però no hi havia dia que no tornés a casa plorant histèricament, dient-li a ma mare que no volia tornar-hi mai més. Una gran pregunta voltava pel meu cap “Per què jo?”

Abans de saber què em passava, un professor em renyava per no llegir bé i em feia anar a l’hora del pati a practicar. I jo, una nena que simplement volia jugar, em passava el dia plorant, estava traumatitzada i pensava: per què a mi?

El món va quasi caure sobre meu quan em van dir que havia de repetir curs, m’espantava aquesta idea i el fet de deixar a totes les meves amigues. Aquell estiu va ser el pitjor de la meva vida: cada dia em discutia amb la meva mare i em passava els dies plorant. Al cap i a la fi, tant d’esforç no havia servit per res. Estava totalment frustrada. Estic convençuda que els professors no ho veien de la manera que ho veia jo, però verdaderament ho vaig passar fatal.

Al cap d’anys plorant, treballant al 110%, estudiant com mai, esforçant-me, fent exercicis, anant a la logopeda i a les classes de reforç, escrivint, llegint, aprenent… i escoltant a la meva mare dir-me que jo podia superar aquella prova, de sobte va succeir un miracle: la meva dislèxia havia desaparegut.
Mai ningú, a part de la meva mare, sabrà com vaig lluitar i com vaig patir, sempre amb ella al meu costat.

Després d’haver passat per tot això; puc respondre a la meva pròpia pregunta: I per què a mi? La meva desposta és: I per què no (a mi)?. He après moltes coses amb aquest problema. Per exemple, com poder superar-me o podent-ho fer tot si realment crec que puc.

Amb aquest escrit us vull explicar i compartir una part de la meva vida que no acostuma a conèixer la gent del meu voltant. I volia agrair als meus pares, especialment a la meva mare, per tot el temps que em van dedicar, els diners que van invertir, les hores que van estar amb mi estudiant, per tots els moments que em van consolar, per les seves abraçades i somriures… i finalment perquè van creure en mi.

M’agradaria dir-vos que no us rendiu mai, potser cap de nosaltres arriba a tenir problemes greus, però sí molta gent d’aquest món. Amb dificultats realment grans es poden arribar a fer coses increïbles. Tu també pots superar la negació “no puc” si realment ho creus pots arribar a fer molt.

Laia

La publicitat ens envolta a tots dia a dia. Podem veure anuncis des de quan anem pel carrer, fins a les revistes o a les pel·lícules. Hi ha un estudi que diu que una persona reb de mitja uns 3.000 impactes publicitaris al dia. Si, com ho heu llegit, 3.000! Possiblement no ens n’adonem, però són molts.

On més veiem anuncis és a la televisió. N’hi han molts tipus: creatius, aquells que et fan treure un somriure, uns que fan que se t’enganxi la música, els que t’agraden les imatges que hi surten,els que et fan riure… N’hi han molts de diferents, i es que la gràcia de la publicitat és innovar, per poder cridar l’atenció de l’espectador.

A mi, uns dels anuncis que més m’agraden són els de la “ Coca-Cola”. Em fan posar la pell de gallina, i és que personalment, penso que estàn molt ben fets. Et fan veure la realitat, les coses tal i com són. Fa molt poc n’ha sortit un de nou, que segurament pocs de vosaltres haureu vist. Aquest ens fa veure com està el món actualment, però sobretot la part bona.
Espero que us agradi perque és molt bonic i realment, està molt ben fet.:

http://www.youtube.com/watch?v=fiE8KbqQsf8

Judith

M’agradaria fer servir aquest text com a arma de defensa per a reconèixer els mèrits d’uns artistes, que generalment són etiquetats de vàndals, “gamberros”,… els graffiters. L’art urbà, és una forma d’expressió sorgida a barris marginals nord-americans, utilitzada sobretot per joves que volien marcar el seu “territori” amb la seva firma, tag o com ho vulguem anomenar.  Jo amb aquestes pintades no hi crec, però, per sort, no tots n’han fet aquest ús dels esprais.

Altres, els autèntics pintors de murs han fet servir el graffiti, com a forma d’expressió. Per mi, aquest són uns artistes dignes d’admirar, creadors d’espectaculars obres d’art, murals, etc. A més a més, amb la valoració que avui en dia té l’art abstracte plasmat en un simple paper, que, personalment molts cops no té ni sentiment, per molt que es negui, fa que, per això pensi que s’hauria de tenir una millor visió dels artistes urbans i les seves obres, amb tot el que aquestes han significat pel seu autor. Estar al marge de ser detingut per a voler exposar les seves idees al públic i totes les emocions mostrades en les parets dels carrers.

Veritablement, aquesta és l’única i simple raó per la qual mereixen el meu, i, espero que després d’haver llegit el text, el respecte de molts.

Àlex Mercadé

Feia temps que no pensava en l’univers, és una de les coses en les quals prefereixo no pensar-hi. Ja que l’univers és una de les coses que més em fa pensar, quan hi penso m’adono de que el món en el que vivim no és res, només és un dels planetes que òrbita al voltant d’una estrella que està dintre d’una galàxia de las quals l’univers n’està plena.

Quan penso en quants anys té l’univers m’adono de que la nostra vida és efímera, i que el temps que fa que la nostra espècie existeix també ho és, cosa que em fa pensar en la mort de la qual ningú no m’ha sabut explicar que hi ha després. Apart d’això, la paraula univers també em fa pensar en els orígens del orígens, la creació del univers, de la qual els científics només tenen teories que no saben si son veritat o mentirà. Però encara em fa pensar més la relació que hi ha entre els petitíssims àtoms i l’univers. Jo penso, com és possible el que passa a la terra, com pot ser que la gent no s’adoni de que no sembla possible que puguem existir dintre d’aquest univers infinit.

Totes aquestes coses són les que em vénen al cap quan m’avorreixo, i de las quals em costa molt escapar-hi, per això intento no avorrir-me mai. Pensa-hi i t’adonaràs de que el món en el que vius és surrealista.

Raúl

Divendres vaig perdre el meu ipod. El meu estimat reproductor de música. Feia ja tres anys que el tenia. Amb molt d’esforç havia aconseguit que me’l regalessin per a Reis, i ara ja no sé on és.

No el trobo, i estic preocupada. Ja no me’n recordo ni del últim cop que el vaig tenir a les meves mans. Sé que el vaig portar a l’institut, i el vaig fer servir. Recordo haver-me’l posat a la butxaca dels pantalons, i un cop a la moto pensar, haig de guardar-lo a la motxilla; però ho vaig fer? No ho sé. Em va caure a terra o me’l vaig emportar a casa?

Si va caure a terra, m’agradaria pensar que algú el va trobar i que, gràcies a les fotos que hi tenia guardades, ha esbrinat que és meu i que quan torni dilluns a l’institut me’l tornarà. Però si ningú l’ha agafat, se l’haurà emportat la pluja, perquè a l’endemà ja no hi era.

Si me’l vaig emportar a casa no sé on és, perquè un cop a casa vaig voler agafar-lo per emportar-me’l a anglès, però no sé si el vaig agafar i el vaig deixar a algun lloc o si m’ho vaig imaginar. La qüestió és que l’he buscat, i no sé si és que la dona de la neteja l’ha amagat, perquè mai trobo les coses quan ve ella, no la culpo, perquè ella no sap on van, però m’agradaria saber on les deixa. He remenat tots els racons de casa però no apareix, i somio en que dilluns quan torni la dona de fer feines em digui on és.

Per estrany que sembli, fins i tot m’ha passat pel cap que tot hagi estat un somni, i que mai hagi tingut un ipod. Però no crec que hi estigui només a la meva imaginació.

Puc agrair que almenys els meus pares no s’hagin enfadat, però m’han dit que no me’n compraran un altre. He fet tot el que he pogut, l’he buscat a tot arreu, i fins i tot he posat un “anunci” a facebook per veure si algú en s’havia alguna cosa, l’anunci deia així:

ES BUSCA!!
ipod nano rosa, sense camera!! igual al de la foto!! (incloïa fotografia)
possiblement perdut a l’insti, on les motos!! si sabeu d’algú que hagi adquirit un igual sospitosament i recentment digueu-me alguna cosa!!
SIUSPLAU!!!! QE ESTIC DESESPERADA BUSCANT-LO!!!

Desitjo arribar dilluns a l’institut, i que algú me’l torni. Em torni el meu estimat ipod !

Avui parlaré del “piNikoOoh rEshùúLoOnN” semblarà estrany i “freak”, ja que s’escriu d’una manera rara, però és molt divertit (en realitat posa, “piniko reshulon”, pin xulo). És un joc que consisteix en dirigir-se a algú dient el seu nom, i si la persona a la que t’has dirigit no et respon amb el teu nom perd i es queda amb el pin, que ja he anomenat abans. Li hem posat aquest nom tan peculiar perquè ens feia gracia i no era corrent.

Ah, per cert! Qui el tingui, demà dilluns 31 de gener a les 10.45h del matí, tindrà una penyora, que serà portar una boa durant tres dies al institut.

Sembla infantil i una tonteria però trobo que està molt bé, ja que quan sabem quina té el pin i la veiem intentant passar-li a una altra de nosaltres, és graciós per què veiem com l’enreda, preguntant-li coses absurdes com, “Què fas, Maria?” o “On eres, Nabila?” o quan no ho sabem, desconfiem les unes de les altres. Bé doncs, la meva conclusió és que d’una setmana normal i avorrida hem fet una setmana més divertida i amena. I que no ha fet falta gastar-nos cap cèntim per gaudir d’una setmana entretinguda i intrigant.

Nabila.

Als aparadors, a les sèries de televisió, a la música. A molts llocs on tothom mira, escolta. Presenten una o unes imatges on els nois o les noies són extremadament primes i guapes. Això és gràcies al photoshop.
Als aparadors: els nois i les noies de les fotografies o els maniquí son bastant prims. On utilitzen la talla més petita de pantalons o de samarreta. I, en algunes botigues només tenen fins a un tipus de talla. I si una persona utilitza una talla més gran i no es pot comprar els pantalons que li agrada? No pot fer res.
A les sèries de televisió: a totes les sèries tots són bastant guapos. Només contracten a gent guapa perquè així pensen que tindrà mes audiència. Segur, que algú volia ser actor o actriu però no l’han contractada perquè es lletja. Potser ho feia més be que els altres, però es lletja.
A la música: ara, qualsevol pot cantar. Perquè amb una màquina on toques quatre botons, pots fer que una cançó mal cantada sembli bona. Abans no existien aquestes màquines. Només podien ser cantants els que tenien una veu dolça i bonica. Sigui lletja, guapo/a es podia fer cantant per tenir una bona veu.
Ara la imatge de tot en general ha de ser perfecta. Nosaltres com estem acostumats a aquestes coses menystenim les altres coses. Per exemple, una noia grossa canta molt bé i la menystenim, no l’escoltem.
A la fi, jo penso que la gent que no és tan guapa es pot sentir frustrada. Potser té un somni, ser actriu per exemple, i no vol aconseguir-ho per aquesta raó, per vergonya. Això hauria de canviar.
Clàudia Gómez Sillero

Diumenge passat vaig veure un reportatge a la televisió sobre el Dakar.

Des que era petita, jo i el meu pare ho miràvem. Cada any, i a mida que m’anava fent gran, m’agradava cada cop més. Després de les primeres colònies al campus dels quads, vaig assolir un ídol al Dakar: Pedregà. Jo el coneix-ho i fins i tot aquest any, quan me’l vaig trobar al Marroc, em va reconèixer i em va saludar!

Tornant al tema, com el meu pare i jo érem uns viciats al Dakar, vam dir que algun dia el faríem; el meu pare en cotxe i jo amb quad en honor al meu hobby i al meu ídol. Però aleshores, un any es a deixar de fer i el meu pare i jo ja ens temíem que el Rally s’acabaria.

L’edició de 2008, l’any després de comunicar que no es feia el Dakar, van proposar canviar de lloc ja que a l’Àfrica hi havia molt terrorisme.

Reconec estar una mica indignada ja que l’Argentina- Xile no seria el mateix. Ja no seria un Rally, seria un Raid pur i dur. Al meu pare i a mi se’ns van acabar les ganes de seguir-ho i juntament, les ganes de participar-hi.

Però diumenge en veure el reportatge, vaig veure que no era com el meu pare i jo ens havíem imaginat, està clar que no era com el París- Dakar, però també hi havien dificultats en les rutes i això va fer que les meves ganes de participar-hi, tornessin. Però em continuo fent una pregunta: No és hora de canviar-li el nom?

Judith