LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’estiu no és tan lluny com sembla, cada cop queda menys. A finals de Juliol amb els escoltes anirem a Suècia, que hi haurà una gran acampada anomenada Jamboree d’escoltes i guies d’arreu del món que té lloc cada quatre anys, al llarg de unes dues setmanes. L’estança serà a un campament del Sud de Suècia molt extens i molt ben equipat amb diverses àrees comunes com cafès,exposicions i llocs reservats a la fe. Durant aquest viatge les 40.000 persones reunides ens coneixerem i aprendrem plegats els uns dels altres. Farà possible viure una experiència d’interculturalitat, una ocasió per interactuar i d’estar amb persones de cultures diverses i també de posar en marxa la nostra solidaritat.

Serà un gran viatge, inoblidable, on tindrem la oportunitat de viatjar, de viure una experiència diferent i per fer amics d’orígens diversos. Estic desitjant que arribi!

Sandra Moradell

Fa molts anys que la producció mundial està creixent gràcies a les noves tecnologies. Però, malauradament, això té una greu conseqüència; molts treballadors perden la seva feina al ser substituïts per les màquines i queden parats a l’atur. Aquest fet té una altra conseqüència directa que afecta a l’economia mundial; els antics treballadors ara ja no tenen diners per a consumir i el sistema comença a fallar. Penso que aquest és un dels molts detonants que han fet esclatar aquesta crisi econòmica.

Fa anys, van enganyar als nostre pares assegurant que a partir del segle XXI (“200” (2001)) les màquines farien gairebé tota la feina dels homes, reduint les hores de treball i deixant així temps de lleure i per a l’estudi i la formació i enriquiment personals, creant una societat del benestar. La realitat és molt diferent de com l’havien explicat. A més de no ser real tot el que els van explicar, ara es plantegen de donar un pas enrere i augmentar el nombre d’hores de treball.

Hi ha una teoria que potser realment milloraria la qualitat de vida. Es basa en, en lloc d’augmentar la jornada laboral, reduir-la a la meitat i seguint cobrant el mateix sou. D’aquesta manera, els milers de “sense-feina” que hi ha al món podrien ocupar un lloc de treball fent l’altra meitat de jornada i cobrant el mateix sou. Penseu que és impossible?, que les empreses no podrien pagar als seus treballadors? Doncs seria possible ja que, segons aquesta teoria, tots els antics parats ara cobrarien un sou que gastarien contribuint al consum. En conseqüència els guanys de les empreses augmentarien, igual que la demanda. Per tant, la producció també hauria d’augmentar creant així nous llocs de treball. D’aquesta manera no existirien els parats i la gent podria dedicar-se a altres coses més humanament enriquidores portant-nos a una societat del benestar.

Tot això només és una teoria, s’hauria de veure com funcionaria a la pràctica.

Joana Pelegrin

Fa gairebé quatre mesos que vam començar la lliga. Era patètic. Jo i uns quants amics vam decidir apuntar-nos al Cabrils. Vam començar a entrenar, érem molts jugadors, fins que un dia van decidir dividir l’equip en dues parts; l’A i el B. A mi, van posar-me en el B.

Al principi, era desastrós; érem els jugadors justos per jugar els partits, havíem de posar de porter a un infantil, és a dir, un nen més petit que nosaltres, i a més no era gaire bo. Anàvem desanimats a jugar els partits. A conseqüència d’això anàvem per la cua.

Això un dia va canviar. Ja ens preníem les coses més seriosament, fins que un dia va arribar un porter d’Austràlia i va substituir a l’altre. Amb l’ajuda de jugadors de l’A, vam anar guanyant partits; era un no parar. Ara mateix, hem passat d’anar últims a anar vuitens. Ja gaudim de jugar a futbol, i ara anem molt més animats a jugar els partits i a entrenar. És divertit.

Tothom que es prengui les coses com cal, pot arribar on ell mateix vulgui.

Gerard Sanchez

Ara farà ja un parell de mesos, vam decidir amb un amic, d’anar a fer una excursió amb bicicleta per la muntanya, per fer una mica d’exercici i per desconnectar de la rutina de cada divendres.
A l’una, quan vam acabar les classes, vam anar a casa i ens vam fer un entrepà per poder esmorzar quan arribéssim al castell de Burriac. En arribar a dalt de la primera pujada vam parar a descansar una estona asseguts a una pedra, ja que la pujada que ens esperava també era dura. Vam tornar a agafar les bicicletes i a pedalar un altre cop.
No havien passat ni deu minuts quan el meu amic va voler tornar a parar per descansar, però jo li vaig dir que millor seria que anéssim caminant amb les bicicletes al costat per no cansar-nos tant. En el moment que vam baixar de la bici, vam tenir la mala sort de tenir un senyor gran al costat. El senyor devia tenir uns 70 anys i durant el trajecte que ens quedava fins al castell no va parar de parlar. Ens va explicar tota la seva vida i totes les excursions que havia fet aquell mateix dia. Malauradament vam haver d’aguantar les seves històries una bona estona ja que va explicar-nos-les uns deu cops.
Des d’aquest dia, cada divendres anem alguns amics quan acaba el col·legi a algun lloc de la muntanya a canviar una rutina que ja s’havia fet pesada, la dels divendres per la tarda.

Marc

L’estiu passat vaig anar-me’n de vacances a Cantàbria, a un campament de surf. Aquest any també m’agradaria anar-hi. Però fa temps que espero fer els setze anys per una sola cosa, treure’m el carnet de moto. I no es pot demanar tot.

El dijous passat, a primera hora del matí, la meva mare, portant-me a la cuina, em va fer escollir entre les dues opcions. Havia de triar entre les vacances o la moto, i la decisió era molt difícil, tant que encara no he escollit.

Per mi, anar a Cantàbria, no és el simple el fet de marxar de vacances. És més aviat un temps per no pensar en res, gaudir fent el que més m’agrada, surf. D’altra banda, la moto m’estalviarà moltes passejades pel poble, i em facilitarà l’anada a Mataró, Montgat, i d’altres llocs on fins ara, per anar-hi depenc del meu pare.

Aquesta és una de les decisions que et planteja la vida, i per decidir-me necessitaré molt de temps.

Xavier

L’ aigua blava i cristallina, la sorra, un cel clar i serè, el soroll de les ones, el vent a la cara, l’escalfor del sol… Sembla el paradís oi?
Doncs no, és un lloc molt proper a nosaltres.
M’encanta el mar i la platja. No solament banyar-m’hi sinó també observar-lo i imaginar que soc un peix de colors que neda en les profunditats del mar.
És un lloc on m’hi passaria hores pensant o simplement observant.
De petita em feia molta por el mar i sobretot la profunditat. Però aquesta por al desconegut va fer que em plantegés què era realment el que m’espantava. Finalment vaig aconseguir vèncer aquest terror a força de mentalitzar-me a ser valenta, creure que res no em passaria i confiar en els que em deien que no hi havia perill algun.
Ara és un dels meus llocs preferits del món on em puc relaxar i pensar amb tranquil·litat.
Tot i que la meva estació preferida és l’hivern, a vegades quan estic trista m’agradaria poder capbussar-me i oblidar-me de tot.
Andrea.

L’altre dia vaig veure la pel·lícula “127 horas” que està al cinema. Però jo, l’he vista a casa. Molts de vosaltres pensareu que me l’he baixada d’internet il·legalment, ho entenc, ja que gairebé tots ho hem fet alguna vegada. Doncs no, esteu equivocats.
La pel·lícula l’he vist gràcies a una cosina meva que me la va portar fa una setmana de França. Allà s’ha estrenat abans que aquí, com sol passar. Amb això vull parlar de les descàrregues il·legals i de la quantitat dels internautes que es descarreguen música, programes, pel·lícules… tot i saber que poden ser multats.
Els cantants, directors de cinema, actors i tot aquest món, estan clarament en contra de la pirateria perquè els hi suposa una pèrdua econòmica molt important i pateixen una infravaloració involuntària, per part del públic, ja que hi posen molt d’esforç i ganes.
Penso que està malament per les pèrdues que els hi provoca a ells i a les discogràfiques que són les que s’encarreguen de la producció dels discs, de les caràtules,… i encara que sembli contradictori, també hi estic a favor, perquè gràcies a ella m’he estalviat uns quants diners i ho he mirat al sofà com si fos la televisió i això és el que fem habitualment amb les meves amigues.
Creieu que sóc una lladre?

Adriana Molina

Nunca sé qué escribir, siempre me pongo frente a la pantalla del ordenador y me pongo a pensar en lo que escribir, puedo tardar 10, 15, o hasta 20 minutos en decidirme. Todas estas decisiones, por tan absurdas que sean algunas, siempre nos rodean a lo largo de nuestras vidas y son importantísimas para nuestro futuro, algunas más que otras indudablemente.

En la vida cualquier decisión es complicada de decidir, cuando se trata de tomar una decisión, estamos hablando de dos o más posibles caminos con un mismo objetivo, pero con diferentes resultados. Por ejemplo cuando decides qué carrera escoger, puedes escoger o una o la otra, con ambas tienes el objetivo de trabajar y ganarte la vida, pero cada una te dará una manera de vida distinta.

Una de las decisiones que pronto me tocará decidir, precisamente, son los estudios. Los estudios quizás son una de las decisiones más importantes que una persona puede tomar, y quizás de las que se debe tomar con más seguridad debido a que marcan la vida “laboral” de una persona.

La verdad es que todavía no se que estudiar, pero tengo todavía dos años, por lo tanto no me preocupo demasiado, antes me preocuparía por las notas de este curso, digamos, en pasar limpio cuarto de Eso, sin embargo no cabe duda de que en mi vida está empezando una nueva etapa que marcará mi futuro.

Edu

“Laia no veus que aquest quatre està a l’inrevés?
-No mami, jo el veig bé”

Era incapaç de llegir, escrivia els números capgirats, no sabia distingir la dreta de l’esquerra, feia moltes faltes d’ortografia…

Només feia que visitar metges, em feien proves, exàmens i l’únic que jo veia era als meus pares molt preocupats.

“Per què no sóc com els altres nens?
-Ets simplement especial”

“Per què suspenc els examens?
-Perquè et costa una miqueta més”

“Mami, que em passa?
-No ho sé carinyo”

Finalment, van saber què em passava, a tercer de Primària em van diagnosticar dislèxia. L’escola no se’n podia fer càrrec perquè l’atenció especial estava en els nens d’altres països que no sabien l’idioma i a mi, que sóc d’aquí, em van dir que havia d’anar a algun lloc privat especialitzat.

Em passava el dia a la logopeda… m’esforçava i m’esforçava, però no hi havia dia que no tornés a casa plorant histèricament, dient-li a ma mare que no volia tornar-hi mai més. Una gran pregunta voltava pel meu cap “Per què jo?”

Abans de saber què em passava, un professor em renyava per no llegir bé i em feia anar a l’hora del pati a practicar. I jo, una nena que simplement volia jugar, em passava el dia plorant, estava traumatitzada i pensava: per què a mi?

El món va quasi caure sobre meu quan em van dir que havia de repetir curs, m’espantava aquesta idea i el fet de deixar a totes les meves amigues. Aquell estiu va ser el pitjor de la meva vida: cada dia em discutia amb la meva mare i em passava els dies plorant. Al cap i a la fi, tant d’esforç no havia servit per res. Estava totalment frustrada. Estic convençuda que els professors no ho veien de la manera que ho veia jo, però verdaderament ho vaig passar fatal.

Al cap d’anys plorant, treballant al 110%, estudiant com mai, esforçant-me, fent exercicis, anant a la logopeda i a les classes de reforç, escrivint, llegint, aprenent… i escoltant a la meva mare dir-me que jo podia superar aquella prova, de sobte va succeir un miracle: la meva dislèxia havia desaparegut.
Mai ningú, a part de la meva mare, sabrà com vaig lluitar i com vaig patir, sempre amb ella al meu costat.

Després d’haver passat per tot això; puc respondre a la meva pròpia pregunta: I per què a mi? La meva desposta és: I per què no (a mi)?. He après moltes coses amb aquest problema. Per exemple, com poder superar-me o podent-ho fer tot si realment crec que puc.

Amb aquest escrit us vull explicar i compartir una part de la meva vida que no acostuma a conèixer la gent del meu voltant. I volia agrair als meus pares, especialment a la meva mare, per tot el temps que em van dedicar, els diners que van invertir, les hores que van estar amb mi estudiant, per tots els moments que em van consolar, per les seves abraçades i somriures… i finalment perquè van creure en mi.

M’agradaria dir-vos que no us rendiu mai, potser cap de nosaltres arriba a tenir problemes greus, però sí molta gent d’aquest món. Amb dificultats realment grans es poden arribar a fer coses increïbles. Tu també pots superar la negació “no puc” si realment ho creus pots arribar a fer molt.

Laia

La publicitat ens envolta a tots dia a dia. Podem veure anuncis des de quan anem pel carrer, fins a les revistes o a les pel·lícules. Hi ha un estudi que diu que una persona reb de mitja uns 3.000 impactes publicitaris al dia. Si, com ho heu llegit, 3.000! Possiblement no ens n’adonem, però són molts.

On més veiem anuncis és a la televisió. N’hi han molts tipus: creatius, aquells que et fan treure un somriure, uns que fan que se t’enganxi la música, els que t’agraden les imatges que hi surten,els que et fan riure… N’hi han molts de diferents, i es que la gràcia de la publicitat és innovar, per poder cridar l’atenció de l’espectador.

A mi, uns dels anuncis que més m’agraden són els de la “ Coca-Cola”. Em fan posar la pell de gallina, i és que personalment, penso que estàn molt ben fets. Et fan veure la realitat, les coses tal i com són. Fa molt poc n’ha sortit un de nou, que segurament pocs de vosaltres haureu vist. Aquest ens fa veure com està el món actualment, però sobretot la part bona.
Espero que us agradi perque és molt bonic i realment, està molt ben fet.:

http://www.youtube.com/watch?v=fiE8KbqQsf8

Judith