LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tú, siempre con un incontrolado genio. Siempre con tu voz chillona. Siempre con tus consejos de mujer fuerte. Tú, que todo te da igual, que te importan poco las apariencias, que bromeas con todo el mundo. Tú, que me criaste para ser valiente, orgullosa e independiente de todos. Tú, que me sermoneas constantemente y me indicas el mejor camino a seguir. Tú, que tuviste que dejar los estudios a los 12 años para trabajar y llevar dinero a casa. Conociste al hombre de tu vida a los 16 y te fuiste sola a la discoteca para estar con él, dejando de lado a tus amigas. Autosuficiencia es lo que corre por tus venas. Libre de seguir a nadie. Y me alegro. Si no fuera así, yo no estaría en este momento aquí.

Tú, que me consolabas cuando venía llorando del colegio porque los niños me insultaban. Y me decías: “No les hagas caso. Tienes que ser fuerte. Ya se cansarán.”. Cuánta razón tenías. Y cuánta razón sigues teniendo. Tú me enseñaste a no fiarme de nadie, a quererme tal y como soy, a ser fiel a mis ideales. Tú me levantaste cuando ya me había rendido y me hiciste prometer que no derramaría una lágrima más. Me advertiste sobre la vida, a veces miserable. Me concediste el derecho de cometer errores para aprender. Y lo más importante: me educaste desde la verdad. Algo muy valioso para ti. Y para mi también.

Mamá, hoy es tu cumpleaños y por falta de tiempo no te he podido comprar nada. Siempre me dices que no tengo por qué hacerlo, que tienes de todo. Pero no me sentiría bien si lo dejara correr. Sé que me apoyas a la hora de escribir y que te gustan mis escritos, así que creo que te gustará. Ya tienes 48 años, pero tu vitalidad es de una de 25. Sigues siendo como siempre: risueña, gruñona, un poco bruta, pero con un corazón enorme. Y espero que continúes así por mucho tiempo. Felicidades, mamá. No cambies nunca.

Arantxa

Com ja sabeu Japó acaba de viure un terratrèmol de 8,9 graus a la escala de Reichter que va originar un tsunami el qual va acabar amb tot el que es va trobar per davant fins arribar a la central nuclear de Fukushima. Va trencar els refrigeradors la qual cosa està provocant moltíssims problemes amb els reactors que han arribat a explotar o incendiar-se. Cal recordar el treball de 50 voluntaris que estan arriscant la seva vida per evitar fuges radioactives.

Japó està actualment devastat i els danys son incalculables, es parla de uns 10.000 desapareguts i 8.000 morts, xifres que podrien augmentar molt si esclatés Fukushima. Tan mateix els milers de desallotjats, famílies trencades, escàs d’aliments i subministres bàsics.

Els fets tràgic del Japó han obert el debat sobre la seguretat de les centrals nuclears i han fet canviar polítiques com en el cas d’Alemanya on han escurçat la vida útil de les seves centrals.

El futur japonès està es incert, hi ha por de un accident nuclear amb un país que ja va viure la tragèdia de dues bombes atòmiques. El que es clar es que al Japó li esperen molts anys de recuperació malgrat la ajuda internacional, la seva potencia econòmica, i el esperit de superació del poble japonès.

Borja

Com tots sabreu, el jugador francès del Barça, Eric Abidal, se li ha detectat un tumor al fetge en una revisió rutinària efectuada pel club. Per sort, ja va ser intervingut aquest dijous, i, pel que sembla, tot ha tingut una bona resolució.
M’agradaria afegir que ahir, la televisió nacional de Catalunya, TV3, es va comportar molt solidàriament dedicant-li el partit i el programa posterior, el Hat-Trick a l’Abi.

Bé, el meu propòsit amb aquest escrit, és que tot el que la majoria de la gent hem sentit per aquest esportista d’èlit, ho hauríem de fer també, per a totes aquelles persones que han patit o estan lluitant per vèncer un càncer.
Finalment, agrair a tots els jugadors de futbol que han donat suport al francès i enviar un missatge d’ànim al Japó, país el qual ha sofert la catàstrofe més gran, des de la Segona Guerra Mundial

Àlex

Avui he tingut un dinar amb la meva família de part de pare. Abans ho solíem fer cap de setmana si cap de setmana no, però últimament els fem només per ocasions especials. Bé, aquest cop hem fet el dinar perquè venia la meva cosina Agnès, que des de fa uns anys viu a Madrid.

Encara que ha sigut un dinar normal, molts records m’han vingut al cap quan m’han recordat que l’Agnès tornaria a viure a Cabrils, com quan les dues érem petites. Des d’aquell moment m’he adonat de com canvien les coses en poc temps … Ara, en lloc de ser dues cosines, en som quatre i en acabar de dinar és la Gal·la, la petita, qui ens ha d’arrencar de la taula per anar a jugar, quan abans, tot just ens menjàvem un plat ja estàvem a la nostre habitació jugant. És cert que el temps passa i tot canvia… A vegades cap a bo i a vegades cap a dolent, però sigui com sigui, ens separin 10 o 600 km, la família és la família. I ens agradi o no són els únics que SEMPRE estaran al teu costat i t’ajudaran si ho necessites.

Claudia

La setmana passada, quan vaig fer l’últim escrit, vaig esmentar que havíem de fer el treball de recerca i jo encara no ho tenia decidit.. Bé, crec que ja ho tinc casi clar, gràcies a un questionari que ens han fet fer per anar a El Saló de l’Ensenyament, per començar el treball de recerca.
En el questionari, s’hi reflectia en un gràfic el que més t’agradava o interessava, i els camps que tenien un percentatge més elevat eren el de Comunicació, el Jurídic i el de Noves Tecnologies. Tots tres m’agraden, però em decanto més per la Comunicació i el món Jurídic. En la Comunicació, podria estar rere una càmera, com ja vaig dir, o presentant un programa de televisió, però crec que té menys sortides, hauria de tenir un “enchufe”, així que, em queda el món Jurídic, que també m’agrada molt, podria anar “de traje”, com també vaig dir, sempre mudada, i ajudar a la gent a solucionar els seus problemes en un bufet. Fer tràmits, representar una empresa important.. són coses que m’interessen i espero algun dia poder fer, després d’haver estudiat.
I sentir aquella coneguda frase de: “¡Orden en la sala!”, ja sé que és probable que no la diguin en mig d’un judici, que és una frase de moltes pel·lícules americanes, però em fa gràcia.
Si la sento i aquesta web encara existeix us ho faré saber!
Espero que el dijous 24 d’aquest mes es dissipin els meus dubtes, i d’una vegada tenir-ho clar.

Nabila

Avui recordo els dies de setmana blanca. No em puc queixar, m’ho vaig passar molt bé. Encara que no fos amb les meves amigues, ja que vaig anar-me’n fora amb la meva mare, la meva germana i la seva i el fill d’aquesta última. Vam viatjar a Múrcia però del que vull parlar és de l’última part, quan tornàvem; L’oceanogràfic de València.

Jo ja hi havia anat quan era més petita. Farà quatre o cinc anys. Em vaig enamorar d’aquell lloc! I tornar-hi va ser com recopilar dins la ment imatges i records que ja eren borrosos i casi els tenia oblidats. A més, anar-hi amb la companyia de dos nens petits ajuda gratament a reviure aquelles emocions que se’t desperten en veure un tauró o fins i tot… a Nemo!
Després estava en Marc, el meu cosí petit, que obria els seus ulls blaus com plats quan descobria un d’aquells peixos que s’amaguen sota la sorra.

Deixant de banda que, sense voler-ho, vam escollir el pitjor dia del mes de febrer per anar-hi, -ja que plovia moltíssim i les sabates que portàvem tots van quedar xopes. Per tant vam haver de comprar-nos-en unes de noves-. Però deixant de banda això i que tots vam agafar un refredat o si no vam estar a punt, va ser un molt bon viatge de setmana blanca.

És que no hi ha viatge de veritat sense aventures.

Ah! He mencionat que també ens vam equivocar d’Hotel?

Maria

Quan era petit sempre em va agradar la guitarra, perquè els meus cosins cada vegada que venien a visitar-me tocaven una cançó, ja que jo no podia fer-la servir perquè no en sabia gens, a més la meva il·lusió des de petit era aprendre a tocar la guitarra.

Hi va haver un dia que vaig decidir agafar la guitarra dels meus cosins, i em vaig adonar que com tenia els dits molts petits no hi arribava a l’ultima corda, vaig decidir tocar amb les cinc cordes primeres. Fins i tot em vaig anar acostumant, mentre el temps anava passant va haver-hi un dia que els meus cosins em van descobrir en la meva habitació amb la seva guitarra i em pensava que es cabrejarien, però van fer tot el contrari: em van dir que tocava molt bé. Em vaig relaxar molt del pes que em treia damunt, llavors van decidir ensenyar-me més del que jo sabia i em vaig sentir molt content.

Mentre el temps anava passant, cada vegada anava aprenent més i més fins que un dia ells em van corregir que vaig cometre un error en acostumar-me a tocar amb les cinc cordes primeres, llavors em van començar a explicar que no és que no arribi, el que passa és que he d’aixecar mes la mà per poder arribar a la sexta corda.
Una vegada que vaig aprendre vaig decidir donar-li una sorpresa als meus pares de tocar-los una cançó

I es van sentir molt orgullosos de mi. Aleshores van decidir apuntar-me a un curs de guitarra i a més encara estic en el curs i cada vegada m’adono que vaig aprenent més i més.
Per això sempre toco la guitarra quan tinc temps lliure i també és una escapatòria que busco sempre. A més estic molt content amb la meva il·lusió que es va anar complint.

Tonny

En el món que vivim nosaltres sempre volem fer coses fàcils encara que de vegades es complica, s’ha d’intentar superar perquè aprenem dels errors que cometem.

El fet de voler lluitar pel que volem aconseguir ens fa aixecar, per poder i realitzar la frase “NO DEIXIS PER DEMÀ, EL QUE POTS FER AVUI”.

Nosaltres els estudiants quan tenim deures, treballs o un examen ens plantegem a fer-ho 1, 2, 3, o 4 dies abans del previst, però al final gairebé sempre acabem fent-ho tot a última hora.

Tonny

Les decisions en la meva vida són dominades per la por que m’evita prendre aquestes decisions. Aquesta senyal al meu interior que sempre em diu que “no”, que “vaig a fracassar”, que “em vaig a equivocar” …

També hem de tenir en compte que tenim moltes possibilitats que ens portarà a triomfar, a ser grans, a gaudir de la vida, però per assolir-lo, hem de poder superar el pànic que el tenim en dins.

Si podem dominar els nostres pànics que tenim al nostre interior podrem controlar tots els nostres propis sentiments, el nostre interior i finalment acabarem dominant el nostre propi món.

Tonny

Tinc debilitat per la xocolata.

És un dolç que es fabrica a partir del cacau. Actualment n’hi ha molts tipus: blanca, negre, amb llet, amb trossos de taronja, amb ametlles…

A mi m’encanta la xocolata amb llet.

Fa uns dies, vaig anar a Barcelona a visitar una tieta, anava passejant pel carrer quan de sobte vaig veure una botiga especial. Tot eren xocolates!!, no m’ho podia creure. Hi vaig entrar amb la meva mare i em va dir que en podia triar una, la que fos, que ella me la comprava. No sabia per quina decantar-me, totes eren molt especials. Després d’estar mitja hora dins la botiga discutint en veu baixa quina seria la millor, em vaig decidir.

Em va fer molta il·lusió trobar una botiga de xocolates. Feia molt temps que no en veia cap, l’última vegada que en vaig veure una va ser durant un viatge a França.

Tot i que em va costar molt decidir-me, vaig triar la correcta. Una xocolata amb llet, molt gruixuda i enorme. Estava boníssima, llàstima que m’hagi durat tan poc.

Ja tinc ganes de tornar-hi per comprar-ne més!!

Marta