LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hace poco me leí el libro Diez Negritos de Agatha Christie y me gustó muchísimo. Por eso me gustaría explicaros un poco de que trata.

La historia empieza con diez personajes muy distintos entre ellos, los cuales son invitados por el Señor Owen a su isla privada a pasar un par de semanas.  El primer día, después de haber cenado una voz empieza a recitar ciertas acusaciones de crímenes hacia los invitados. Todo el mundo se exalta desmintiendo todo lo  dicho. Esa misma noche fallece uno de estos protagonistas. Lo que en un principio parecía una broma de mal gusto pasa a ser real, hasta llegar al punto de la locura y de la desconfianza.

La clave principal se encuentra en una simple canción infantil que nos muestra la autora ya desde un primer momento: Diez negritos salieron a cenar; uno se asfixió y entonces quedaron nueve. Nueve negritos estuvieron despiertos hasta muy tarde; uno se quedó dormido y entonces quedaron  ocho. Ocho negritos viajaron por Devon. Uno dijo que se quedaría allí y entonces quedaron Siete… hasta no quedar ninguno.

En mi opinión es un libro muy interesante ya que puedes ir haciéndote tus propias hipótesis, no se trata del típico libro infantil como Equipo Tigre, sino que se basa en una serie de complejas situaciones, con pistas debajo de las palabras más inocentes. Pero hay algo que sí que me llamó la atención:  fue la capacidad de la autora de saber definir a la perfección la psicología de cada personaje, sus distintas formas de sobrellevar la situación, como llegan a la locura, sus pensamientos sobre sus  compañeros… todo relatado con detalles. Realmente me ha fascinado y quiero seguir leyendo libros de Agatha Christie. Me gustaría decir a todos aquellos que no les entusiasma la lectura que lo lean porque se quedaran maravillados.

Elio

L’odi és la venjança del covard, l’odi és la demència del cor, l’odi és la còlera dels febles, L’odi és tot allò que no ens deixa ser lliures, ja que vivim encadenats a la persona que odiem. L´odi és el que no ens permet estimar, ni ser estimats.

Si alguna cosa he après de la meva curta vida, és que l´odi és un llast, la vida és massa efímera per estar sempre enfadat, no val la pena. No és pot ser feliç amb odi i és per això que en la vida s’ha de prendre aquesta decisió, i tot i que la resposta a aquesta pregunta sembla més que evident, la majoria s´equivoca i acaba triant l´odi. El plaer que se sent en odiar una persona i saber que ho està passant malament és un mer miratge que mai arribarà a ser tan gratificant com la felicitat. Si jo hagués de explicar que és l´odi el més breument possible, diria que és la càrrega, que sempre portarà la humanitat i si hagués d’explicar que és la felicitat diria que és el motiu per el qual estimem la vida.

Finalment vull acabar aquest escrit amb una cita d’Abraham Lincoln que em va fer prendre la decisió correcta i em va guiar pel camí de la felicitat:
“No som enemics, sinó amics. No hem de ser enemics. Si bé la passió pot tibar els nostres llaços d’afecte, mai ha de trencar-los. Les místiques cordes del record ressonaran quan tornin a sentir el tacte del bon àngel que portem dins “.

Jordi

A mi sempre m’havia fet gràcia poder provar tocar el piano. Sempre que veia algú tocar-lo, m’entraven unes ganes immenses de sentar-me davant d’ell i començar a tocar aquelles tecles.

Fa uns quants dies, se’m va acudir comentar-li a la meva mare que m’agradaria fer classes de piano. Ella em va dir que si m’agradava de debò, es posaria en contacte amb una noia que fa classes particulars. I així va ser, al cap de tres dies la meva mare em va dir que el dilluns següent començaria les classes de piano. Només una hora a la setmana, però per a mi ja era suficient.

Va arribar el dia de la primera classe i m’ho vaig passar molt bé. Em vaig adonar que no era mentida, que m’agradava tocar el piano. Vaig tocar una cançó i vaig fer varis exercicis amb el piano i em va encantar. Al principi costava tocar les notes que posava al pentagrama però de mica en mica, anaves agafant “el truc”. Durant la classe també vaig fer teoria, no em va costar, ja que sabia les notes i els temps perquè ja havia fet música anys anteriors.

La veritat és que no m’arrepenteixo haver-me apuntat a classes de piano, és una bona forma de desconnectar i fer servir molt el cap. Ho recomano.

Laura

Veus com la gent comença a entregar l’examen, i tu no vas ni per la meitat. Al cap d’una estona sona el timbre, i la gent que ha entregat l’exàmen s’aixeca i se’n va, ja queda menys de la meitat de la classe. Fins que arriba un moment en que només quedes tu i dos companys més. Tu ja et comences a desesperar perquè han passat cinc minuts des que ha tocat el timbre, i encara et queden dos exercicis! No passen ni tres minuts que ja ets l’únic alumne que està fent l’examen. I tu, cada vegada estàs més estressat. Arriba un moment en que et fixes més en els minuts que passen, que en el propi examen. Finalment, acabes l’examen i ja estàs tranquil.

Això és el que em va pasar fa un temps durant un examen de matemàtiques. I no ho vaig passar bé, perquè a més de que m’havia deixat el pitjor exercici pel final, no parava de pensar en l’hora. I és que tot i que sé que no passa res que et passis una mica de l’hora, no puc evitar pensar-hi mentre faig l’examen. I no m’agrada gens fer un examen amb la sensació de que l’he d’acabar ja.

Simplement, espero que no em torni a passar. I si em passa, espero no tenir aquesta sensació que em fa difícil treballar bé.

David

El dijous passat vam començar el crèdit de síntesi, aquest any es deia “Busca’t la vida” i tractava sobre què volem fer en un futur, el per què i què necessitem per poder estudiar i treballar. Hem après a fer coses que mai havíem tractat com per exemple, fer un currículum i buscar feina. És un treball difícil però interessant i ens ajudarà a decidir quin batxillerat volem fer i sobretot a què ens volem dedicar en un futur.

Crec que aquest any no ha estat ben organitzat, un exemple pot ser que el dia anterior de l’exposició ens fan una xerrada i sobre els mòduls i hem de fer un resum sobre què ens expliquen. La meva opinió és que el dia anterior de l’exposició hauria d’estar dedicat només per arreglar els defectes del treball, acabar el power point i organitzar i estudiar l’exposició. A més al dossier hi havia informació errònia que ens ha fet endarrerir el treball i els exercicis no estaven ben redactats.

Per acabar la Marta Jareño i jo ens vam trobar amb una altra dificultat. Hem anat a Londres de dijous 24 fins a diumenge 27 i ens vam trobar que només teníem 3 dies per fer el treball. Allà ja vam avançar tota la feina que vam poder, però tot i així crèiem que no donaríem abast. Diumenge en quan vam arribar ens vam posar a treballar i vam poder avançar força feina endarrerida.
Per fi, vam acabar el treball a temps i l’exposició ens va sortir força bé. Tot i aixó ens ho em passat bastant malament, aquest any. Estàvem preocupades per si acabaríem a temps i de si ens sortiria bé. Però com que ens vam esforçar tot va anar bé.

Alba Canals

Viatjar és una de les coses que més m’apassiona fer. El simple fet de descobrir llocs desconeguts, nova gent i una nova cultura em fascina.

De moment, amb la família he viatjat per Europa: França, Itàlia, Luxemburg, Holanda, Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Liechenstein, Àustria i també m’he quedat per Catalunya i per les Illes Balears.

Possiblement aquest estiu o el següent vagi als EEUU a casa d’una família per millorar el meu accent anglès. També m’agradaria anar a Eivissa o al Carib amb amigues, però això haurà d’esperar perquè són masses coses que vull fer.

Quan sigui més gran i ja sigui independent, tinc clar que aprofitaré al màxim el temps per viatjar. Un dels meus propòsits és anar a la Xina durant una temporada, aprendre sobre la cultura d’allà, practicar l’idioma (ja que dintre d’un any o així ja hauré començat a estudiar-lo aquí), visitar un temple xinès, …

Bàsicament dedicaré una part de la meva vida a viatjar, que és una de les coses que més em motiven. Quan ja m’hagi cansat no sé que faré, espero ser jove encara i em quedi molt per viure i descobrir.

Laia

Durant aquesta setmana hem estat fent el crèdit de síntesi. Aquest crèdit ha estat diferent als altres, ja que aquest és l’últim que farem abans de treball de recerca i, a més a més, aquest dossier estava una mica mal explicat, o almenys, els professors volien que ho féssim d’una altre manera, que aquesta manera no ho explicava d’aquella manera en el dossier.

Jo, anava amb en Pau Barba, en David Garcia i en Xavi Cañellas. Hem treballat molt durant aquesta setmana, però també hem tingut temps per divertir-nos, com per exemple anàvem a jugar a pilota. Ens ha costat una mica, depèn de quins apartats, com ara l’activitat 9, que havíem de fer un pictograma, i no enteníem com l’havíem de fer.
Avui, hem estat els primers d’exposar, cosa que ens ha agradat molt, perquè així ja no havíem de pensar en l’exposició durant la resta del dia.
Ha estat molt esgotador, però alhora molt divertit.

Sergi

Fa un mes o així, la meva mare va rebre un e-mail que deia que buscaven un actor, sense experiència, entre 16 i 17 anys, alt i prim, per fer una pel·lícula, i el càsting seria el dia 26 de març del 2011. Em van enviar tres guions que m’havia d’aprendre (o sigui que eren tres escenes), i m’ho vaig aprendre. Al principi no estava segur si anar-hi o no, ja que estava una mica nerviós i no sabia com m’aniria. Després em vaig anar adonant que si hi anava, seria una nova experiència per a mi, i que si no m’agafaven no passava res, perquè jo hi havia anat per divertir-me, així que al final vaig decidir que si, que valia la pena anar-hi.

Un cop vaig ser allà, estava nerviós, no gaire, però ho estava. La noia em va explicar una mica per sobre de que anava la pel·lícula, que jo més o menys ja ho sabia. Després em van cridar perquè entrés a una altra sala, havia arribat l’hora. Em van fer presentar-me davant d’una càmera cinematogràfica i després em van preguntar dos de les tres escenes que m’havien donat perquè m’aprengués.

Em va anar molt bé, fins i tot m’ho van dir, però no crec que m’agafin perquè s’havia presentat molta gent, però és igual, jo hi vaig anar per diversió i perquè seria una nova experiència per a mi. Em van dir que sabria la resposta, tant si és un si, com si és un no, d’aquí a dos mesos, aproximadament. Quins nervis.

Sergi

Els finals acostumen a ser sempre tristos: el final d’una sèrie, el final d’una vida, el final d’una relació…

Quan s’acaba una sèrie, ens quedem amb un gust estrany a la boca, amb una sensació diferent al cos, pensem: “I ara què veure?” però finalment la cadena de televisió treu una altra sèrie i ens acabem enganxant, sense pensar que la situació es tornarà a repetir.

Quan una vida s’acaba, és diferent. L’altre dia veient un capítol d’una sèrie a TV3, s’acabava la vida d’un dels protagonistes. Com no, vaig plorar. Qui no ha plorat mai en aquestes situacions? Crec que plorem perquè el nostre cervell ens porta a la situació d’aquest nen a la realitat, com si fos el nostre germà. Ens posem a pensar en les coses que no ha pogut fer, ens posem en la pell dels pares i ens comencem a fer la nostra pròpia història al cap i acabem plorant.

El final d’una relació sempre és dur. El final de la relació amb la teva parella, el final d’una relació d’amistat i el final de la llarga relació dels teus pares. Jo ja no recordo gairebé del dia en que els meus pares van decidir separar-se, només recordo al meu germà consolant-me i dient-me que allò seria el millor per a tots, que els “papes” estarien millor separats.

Normalment, però, els humans tendim a fer qualsevol cosa perquè el final no arribi. Potser perquè ens fa por, perquè farà que estiguem més sols, etc. Som egoistes. No pensem en el que és millor per a l’altra persona ni si el nostre egoisme la perjudicarà, només pensem en el nostre bé.

Però hem de començar a acceptar que sempre hi haurà un final, sempre hi haurà una vida dels que ens envolten que s’acabarà, sempre hi haurà una relació que no funcioni bé, sempre les sèries hauran de tenir un final per donar lloc a altre sèries, etc. Ens agradi o no, sempre hi haurà un final.

Judith

31, 30, 29,… quants de vosaltres, alumnes de quart de l’IES Jaume Almera, no heu començat ja a contar els dies que falten per anar-nos de viatge de fi de curs? Tots desitgem que arribi Setmana Santa, les festes del poble, i el viatge. Tots ens volem oblidar del treball de recerca i de totes les setmanes d’exàmens tan esgotadors. Volem vacances, i les necessitem ja.

Molts porten molt de temps fent dieta, per estar “ideals” dins el banyador, però realment és necessari? Vull dir, encara no ens hauríem de preocupar tant d’aquestes coses, i no ens hauria d’influir tant el que pensin els altres de nosaltres. D’acord que la gent vulgui tenir un bon cos, però un no s’ha d’obsessionar. He sentit a gent, que està molt prima, que fa el doble d’exercici i dietes. Em preocupa que aquesta gent s’acabi obsessionant, encara som joves. Es tracta de gaudir de la vida, de no haver de preocupar-nos gaire pel què mengem, de no contar les calories que vam engreixar el dia anterior, i no sentir-nos culpables per això.

Kim