LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tots sabem que des de sempre els humans ens hem malmès per tal d’assolir una certa aparença física per motius culturals o religiosos, però fins a quin punt ens podem perjudicar per aconseguir-ho?

A molts llocs els humans hem patit físicament i psíquicament per estar atractius, per seguir una tradició, un ritual… Un clar exemple serien les cotilles (corsés en castellà) que s’han utilitzat a occident durant segles. En el cas de la dona, la seva funció era accentuar les corbes femenines pujant els pits i estrenyent la cintura. A causa d’utilitzar aquesta peça de vestir et podies desmaiar per falta d’aire, se’t deformaven les costelles i els òrgans del cos s’atrofiaven.

A Tailàndia hi ha una tribu en que algunes de les dones porten unes anelles al coll amb la funció d’allargar-lo, aquest és un símbol de bellesa per a ells. Els posen argolles des de petites i cada cop en tenen més, si se les treuen moren a causa del pes del cap perquè el coll no el pot suportar.

A la Xina, des del segle XVI fins fa uns cent anys, era considerat que una dona amb els peus amb la mida de 10 centímetres aproximadament era la més bella i eròtica. Per arribar a aquest objectiu, a partir dels cinc anys immobilitzaven els peus, embenant-los, trencant-los els dits, provocant dolors permanents. Els resultats d’aquests processos són dramàtics: gairebé no podien caminar i si ho feien havien de fer passes diminutes i cada una d’elles era dolorosa.

Podem pensar que aquestes tradicions o processos que s’han fet en el passat o en altres cultures són espantoses, sense sentit comú i cruels. Però les coses no han canviat, actualment a tot el món i sobretot a occident milers de persones s’han sotmès a operacions estètiques amb risc i d’ altres pateixen trastorns alimentaris amb l’objectiu de tenir el que actualment i en la nostra cultura és considerat “la bellesa”.

Nina

Ella és dolça com la mel
si em besa m’eleva fins el cel,
em fa posar de punta fins a l’últim pèl
amb els seus dolços llavis de caramel,
als que sempre sóc fidel
que si no beso em torno fred com el gel,
jo l’allotjo en el meu cor com si fos un hotel
on només s’hi serà ella, el meu estel

D’aquesta lluna jo en vull ser l’únic sol
la miro des de l’habitació per un finestrol.
Mentre l’espero al meu llit sota el llençol
captivat l’observo com al sol un gira-sol
Donar-li un petó, és de passió prendre’n un bassiol,
un flux de sentiments en aquest rierol,
que és dels meus somnis el coixí del meu bressol,
on és la planta que endolceix els somnis, el gínjol.

Edu

“Semblo bipolar…” Qui no ha dit o escoltat algun cop aquesta frase? I la veritat és que tots hem tingut algun canvi d’humor sobtat al que tots associem amb aquesta malaltia, amb la que, per sort, gairebé ningú ha hagut de conviure. Jo mateixa ho deia molt sovint fins que el meu pare va conèixer la seva parella actual.

Al principi no vaig notar res però al cap d’un temps vaig veure que passava alguna cosa. Hi havien vegades que es passava dies sencers sense sortir de l’habitació, on plorava durant hores, i de sobte baixava al menjador o a la cuina i no podia parar de fer coses, com si s’hagués tornat hiperactiva.

Al començament, com que era petita i no sabia el que significa aquesta malaltia per ella, em molestava una mica perquè per culpa d’això molts cops ens quedàvem sense viatges o simples sortides familiars. Però al cap dels anys i de moltes històries i explicacions vaig entendre el que realment significava ser bipolar, i tots els impediments que causava aquesta malaltia.

Des d’aquell moment, quan algú diu una frase del estil : “Semblo bipolar!” , penso en totes les històries i problemes que aquesta malaltia comporta i que la majoria de la gent desconeix.

Clàudia

Avui és divendres i ja s’ha acabat el segon trimestre, amb això vull dir que comencen les vacances de setmana santa, on els que han tret bones notes podran gaudir-les al 100%. Jo, com moltes altres persones que hem tret males notes, ens tocarà estudiar per les recuperacions en tornar de les festes, i com si això no fos poc, un càstig gens bo que en propinaran els pares. El que vull dir amb això, és que de vegades em dona la sensació de que els pares es pensen que a nosaltres no ens importa el fet de suspendre, es pensen que ens agrada repetir curs.

Bé, espero treure bones notes al tercer trimestre per no haver-me de quedar estudiant a les vacances d’estiu com cada any.

Julen

L’any que ve em canvio d’institut i això em provoca sentiments contradictoris.
D’una banda em posa trista el fet d’abandonar el centre en el que he estat sis anys, però no només això. No és només el fet de deixar el lloc, sinó també les moltes persones i la gran quantitat de records que hi deixo.

I és que sis anys donen per a molt… en aquest institut he passat de tot:he fet amics, n’he perdut d’altres, m’he barallat, m’he perdonat, he repetit cursos, altres els he tret endavant, he odiat, he estimat, he plorat, he rigut… en resum, he passat tot el que es pot passar durant aquesta època de la nostra vida, i això mai ho oblidaré.

Però també tinc ganes de canvis, ja que mai he sigut persona d’acomodar-me en un tipus de vida. Tinc ganes de veure el nou institut, les noves assignatures, de conèixer gent nova… en definitiva un nou ambient.

Elisenda

Almargen és un poble que es troba a una hora de Màlaga. És on va néixer el meu avi i on viu gran part de la meva família.

Almargen és diferent, molt diferent. No és com Cabrils o Vilassar de Dalt. Allà la gent viu al revés. Tots els nens juguen en el carrer fins que és fosc, les mares es passen el dia parlant i rient. Sembla que el dia mai s’acabi, que mai es faci fosc. La gent sempre té ganes de més i més, mai es cansa. Per les nits, Almargen sembla el centre de Barcelona. Et trobes tothom vulguis o no, perquè és molt petitet i la gent surt a passejar.

Recordo que quan la meva germana i jo érem més petites, ens feia moltíssima il·lusió anar-hi i la nit abans ens costava molt dormir. Sempre que hi anem és una alegria.

Acostumem a anar-hi un parell o tres de vegades l’any. Estic amb la iaia, els cosins, els tiets… tota la família que no puc veure durant la resta d’any. M’ho passo d’allò més bé i ric molt, allà tothom és molt divertit.

Aquesta Setmana Santa també hi aniré. Estic intrigada perquè no sé com es viu allà. Pel que m’ha explicat la meva iaia, la gent es pren molt a pit aquesta tradició i impressiona molt veure les processons.

Per a mi, Almargen és una caixa de records. En cada indret del poble hi guardo un. I anar-hi em recorda al meu avi, sense dubte, el record més especial.

Anna Benítez.

Ja només queda una setmaneta per poder tornar a gaudir d’uns descans. La Setmana Santa, és la salvació de la majoria d’estudiants per sortir amb els amics i ara més que mai, per veure dos clàssics que amb un interval de cinc dies tindran lloc. Dos partits d’infart entre el Barça i el Madrid, que decidiran la lliga, i, donaran a conèixer el nou campió de la Copa del Rei!!!

Canviant de tema, jo, personalment aquestes vacances les aprofitaré per fer un viatge amb cotxe en família. La idea és anar fins a Càceres amb cotxe, passar un parell de dies visitant la ciutat, i, després fer una ruta per algunes cèlebres ciutats portugueses. En, fi es podria dir que per mi, seran unes vacances una mica mogudetes, és a dir, que descansar, no gaire. No obstant, crec que valdrà la pena fer tot això!!!

Àlex

Em vaig quedar bocabadat, jo estava al balcó tan tranquil i de sobte va aparèixer una senyora. No era el primer cop que la veia, ni l’últim. La meva veïna té uns seixanta anys, suposo que deu estar jubilada. Sap secrets de tot el poble. Coneix tothom. Aquesta bona dona té controlades totes les plantes de la meva casa, totes les terrasses, tots els balcons, totes les sortides i entrades, totes les finestres…

L’altre dia es va trobar amb una senyora que passava pel carrer. Es van saludar. La seva suposada amiga li va preguntar què feia allà. La meva veïna va contestar que des d’allà ho podia “xafardejar” tot. Van acabar la conversa rient. Sort que ho reconeix fins i tot ella perquè si no seria preocupant.

Aquesta dona és la pera. No pot descansar ni un moment, està menjant un entrepà mentre mira a través de la tanca del veí. Ho mira tot, ja siguin persones sortint d’un cotxe, gent passant pel carrer o a mi, el seu veí. No s’avorreix, pot passar-se una hora seguida dreta, mentre subjecta un escuradents amb la mà dreta, xafardejant. Què descarada, enganxa l’orella a la paret del veí per sentir-ho tot. Aparta una mica els xiprers per poder veure com té la terrassa el seu pobre veí.

No podem fer res al respecte, ens ha tocat una veïna espia. Jo ja he avisat a casa que no deixin res obert, que baixin les persianes i posin les cortines. Si surto un moment al jardí, me la trobo mirant-me, si surto a la terrassa de dalt, també. Quin remei… Hauré d’acabar fent-me amic d’ella.

Jaume

Ja fa més de dos mesos que li vam regalar un ordinador portàtil al meu avi. Al principi no sabia com funcionava, però gràcies a unes quantes classes, ara ja en sap una mica..

Se’m feia estrany explicar-li què era l’Internet i com es buscava una pàgina web. També em vaig passar molta estona explicant-li com trucar des del telèfon mòbil. Però és normal. En la seva època no existia res d’això, la tecnologia era molt diferent. No hi havia mòbils ni Internet. A més, pel que m’ha explicat, la televisió era en blanc i negre i només tenia dos canals. Ara la tecnologia ha avançat molt. Per tant, és normal que el meu avi no entengui com funciona un ordinador.

A vegades penso que quan jo sigui gran, també hauré de preguntar als meu nets com funcionen les màquines. És a dir, em passarà el mateix que ara li passa al meu avi. I això, se’m fa estrany.

Gerard

No m’hi havia fixat mai, però cada estació fa una olor diferent. Són molt difícils de descriure però és impossible confondre-les, i totes són molt agradables.

Aquest hivern vaig començar a parar-hi atenció. Quan estava al Pirineu amb la meva família, la meva mare em va fer notar que l’aire feia olor de neu. És l’olor que sents encara que no te n’adonis, quan neva, quan hi ha neu i quan bufa vent del nord i de llocs nevats. Aquí a Vilassar la vaig sentir algun dia, acompanyant aires molt freds, aires nòrdics. Fins ara ni me n’havia adonat, d’aquesta olor.

Des de llavors, cada dia m’hi he fixat. Primer l’olor del fred, del vent del nord i la neu, l’olor de la pluja a l’hivern. Després l’olor dels primers dies de primavera, l’olor de la primera calor i també de la pluja primaveral. La millor que he sentit fins ara ha sigut la de la neu, la que fa aquests dies i la que vaig sentir ahir, quan vaig obrir la finestra cap a les onze: la de nit d’estiu.

Júlia