LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

A finals del primer trimestre vaig fer una lectura optativa de català del llibre “Palestina, simfonia de la terra” d’Anna Tortajada i ara el torno a tenir com a lectura obligatòria de la mateixa assignatura. Me l’estic tornant a llegir per anar més ben preparat a l’examen i al mateix temps perquè és un llibre que m’ha agradat molt tant pel que diu com per la manera en que s’expressa l’autora.

“Palestina, simfonia de la terra” és un llibre en que es narra l’origen, l’evolució, i el procés del conflicte a Palestina. Crec que és un relat emotiu, per part de l’autora (que es recolza en la societat palestinenca), caracteritzat per la vida de dos personatges amb idees no gaire diferents. És un llibre molt recomanat en l’àmbit educatiu, i no només pel context històric sinó que també té una gran importància en la psicologia de l’adolescent en molts terrenys.

A mi m’ha agradat molt perquè no havia estudiat aquesta temàtica abans i trobo que és interessant. Moviments com les dones de negre, l’esperança de poder arribar a un acord amb els israelians, persones valentes de tots dos bàndols que defensen que el territori pertany a l’estat de Palestina, moments de tristesa, de felicitat, d’injustícia, de culpabilitat, de resignació, de rendició… Són aspectes de la vida a Palestina que porten anys resistint i suportant-se, els quals romanen al llibre d’Anna Tortajada.

En la meva opinió, crec que és un llibre molt encertat el qual recomanaria. En ell hi destaco la seva estructura, dividida en quatre moviments, com si fos una simfonia i la creació de la vida dels dos personatges, que ens acompanyen a entendre la història, rodejats per un ambient de guerra i injustícia on la música es converteix en el principal refugi de tots els problemes i en una porta a una nova etapa.

Aquest llibre m’ha fet veure que a la vida no tot són flors i violes (encara que ja ho sabia) i que s’ha de lluitar per aconseguir el que es vol, encara que al final no surti com t’esperaves. En el cas del relat recorrent al pensament de Mahatma Gandhi que està convençut que no hi ha camins que portin a la pau, sinó que la pau és el camí.

Xavier Cañellas Mestres

D’aquí unes hores farà uns mes que tinc la Mercè a la llista de persones bloquejades del meu compte al Facebook. Al principi, només era una broma, ella m’havia esborrat, i jo per empipar-la la vaig posar en no-admetre. L’endemà, a l’hora del pati, li vaig explicar a l’Adriana i ella com que ens coneix molt bé ens va dir que segur que no aguantàvem ni un dia i que quan arribéssim a casa una de les dues agregaria l’altra. Jo, que volia portar-li la contrària, li vaig dir que sí que érem capaces de fer-ho, que m’apostava un euro -ja sé que no és una quantitat gaire elevada, però estem en temps de crisi- a que aguantàvem un mes, del 23 d’abril al 23 de maig. Acte seguit, ens vam donar les mans, havíem fet un tracte. Jo havia de resistir un mes sense la Mercè, passar llargues estones d’avorriment, i ella igual. Per comunicar-nos ens havíem de trucar, i com he dit abans, estem en crisi, ho fèiem poques vegades.

Dimarts que ve, espero que l’Adriana porti l’euro que em deu, i que la Mercè no em demani part de l’euro… he guanyat l’aposta i a més, a partir d’ara podré parlar amb la Mercè!!!

Nabila, 19:36 de 22 maig.

No, no os voy a hablar ni de un dúo de cantantes ni de dos grandes actrices. Ana y Mía distan mucho de ser eso. Es más, ni siquiera son personas. Para aquellos que no lo sepan, Ana y Mía son los nombres con los que se refiere a la anorexia y a la bulimia, respectivamente. Pues bien, hace unos días, estaba buscando información detallada sobre estas enfermedades porque es un tema que me interesa mucho. Grande fue mi sorpresa al descubrir varios blogs de pro-anas y pro-mías (gente partidaria de estas enfermedades). En estas webs se da todo tipo de información y consejos para llegar a ser lo que ellas consideran una “princesa”.

La primera web que encontré se llamaba “Mis amigas Ana y Mía”. Debajo del título rezaba la siguiente frase: “Porque la comida es como el arte… Existe sólo para mirarla”. Navegué por todo el blog, y descubrí todo tipo de dietas extremas, ayunos de larga temporada, ejercicios para quemar calorías y varias pastillas -como la sibutramina o incluso los anticonceptivos- que ayudan a perder peso. Me impactó mucho saber todas las consecuencias que tenía la dueña del blog por ser Ana y Mía, pero mucho más saber que le daba absolutamente igual: ella quería ser una “princesa” costara lo que costara.

Infinidad de mujeres y hombres sufren lo mismo por una baja autoestima, por problemas familiares, e incluso por fracaso escolar. Muchas personas han muerto y otras muchas están a punto. La sociedad no ayuda a erradicar estos problemas. Marcas de ropa como Bershka o Stradivarius tienen muy poca variedad de tallas y son bastante pequeñas. Las grandes modelos de la pasarela Cibeles son delgadíssimas: sus cuerpos carecen de carne, de curvas. Apenas tienen caderas, apenas tienen pecho.

Todos estos factores incitan a querer estar más delgada y más “guapa”. Mientras todos esos estereotipos de belleza no sean eliminados o reemplazados por otros, la anorexia y la bulimia seguirán llevándose las grasas, los músculos, la fuerza y, poco a poco, la vida.

Arantxa

PD: Os dejo el link de la página web, por si queréis entrar y ver más detalladamente lo que hay.

http://amigasanaymia.blogspot.com/

Un dimarts com qualsevol altre anàvem caminant cap a l’institut a les tres del migdia la Maria, l’Emma i jo. Anàvem sobrades de temps i ens vam entretenir parlant assegudes a unes escales, estàvem molt a gust sota l’ombra però vam decidir estirar-nos en una zona d’herba per estar més còmodes. Les tres estirades en fila mirat el cel blau sense núvols, una suau brisa i amb el cant dels ocellets de fons, anàvem explicant-nos coses sobre l’anterior cap de setmana i a cada moment es podia escoltar una rialla. Aquests moments són els que realment val la pena compartir i recordar i no solem valorar-los com tal, puc sentir-me afortunada. Tenir dues bones amigues com elles ja és una gran sort, però més encara tenir-les com a veïnes.

Natàlia Gasulla

Vam passar un dia de primavera brillant, començava el bon temps amb un Sol espatarrant i una calor que es començava a notar. Des de feia temps volíem planejar un dinar i menjar calçots i botifarres. L’Emma va oferir-se per fer la calçotada al seu jardí, on teníem suficient espai per posar les taules empaperades, per no embrutar, una zona amb bancs i la cantonada dels encarregats de fer els calçots i vigilar el foc. Tots intentàvem col·laborar en alguna tasca, però tot i això el dinar va començar a les quatre de la tarda. Va ser molt divertit i quan ja començava a fer-se fosc la gent va anar marxant cap a casa. Ara tenim les fotos d’aquell dia i moltes ganes de repetir-ho.

Natalia

Aquest dissabte es va jugar el primer dels quatre clàssics que ens esperen les pròximes dues setmanes. El resultat va ser d’empat a 1 i els culers vam acabar una mica decebuts no pel joc de l’equip sinó per l’arbitratge tant casolà i madridista que va fer el senyor Muñiz Fernandez. Tot i els favors arbitrals que el Real Madrid va rebre, el seu entrenador José Mourinho va sortir a dir que l’arbitratge va afavorir al barça i jo em pregunto: Per què?

– Pel penal que no va xiular a Villa a la primera meitat?
– Per assenyalar tres faltes perillosíssimes a la frontal de l’àrea blaugrana que només va veure ell?
– Per ensenyar més targetes a jugadors del barça que a jugadors del Madrid mentre els madridistes van fer el doble de faltes?
– Per deixar sense amonestar un jugador tant perillós com és Pepe?
– Per regalar un penal al Madrid al minut 82 de partit?

A part d’això, ja estic tip de sentir sempre les mateixes queixes de Mourinho (que si els àrbitres van contra ells, de si el calendari no els va bé, si al barça li regalen els partits, de que sempre que juga contra el barça acaba jugant amb 10 jugadors…).

També s’ha de comentar que el Barça hauria d’haver matat el partit quan jugava amb un home més degut a l’expulsió al minut 56 d’Albiol (per una claríssima agafada del coll a Villa dins l’àrea quan es quedava sol davant Casillas).

Definitivament, crec que la lliga ja està acabada, però que podíem haver-la rematat al Bernabeu, on fa més mal si no fos per la nefasta actuació de l’àrbitre, al qual per desgràcia nostra l’estadi se li va fer gran.

David

Aquest cap de setmana tot va començar bé. Divendres, una gran tarda acompanyada d’un petit sopar amb gent molt especial per mi.

El dissabte el matí, va ser com un d’estiu. Un matí a la platja prenent el sol i banyant-nos a la platja. Per millorar encara més el dissabte, vaig estar un ratet amb una persona molt maca.

Tot anava molt bé, després de molt de temps, no hi havien problemes, després de molt , era feliç. Fins que va arribar la nit. Al principi, tota anava bé. Tothom ballant i rient, però de cop i volta tot és va tornar tot negre… El meu cap de setmana perfecta havia desaparegut…

Sempre que tot rutlla bé, que tothom és feliç, ve algú i t’espatlla el dia, el cap de setmana.

Judith

Fa quatre anys que vaig arribar a l’institut i m’han passat volant. Des del principi vaig veure que la realitat a l’institut no era com la pintaven a la jornada de portes obertes. Queden dos mesos perquè arribi l’estiu, però encara he de superar un últim obstacle: aconseguir el graduat de la ESO.

He superat amb èxit 1r, 2n i 3r, tot i que aquest últim va faltar poc perquè el repetís i sort que em vaig posar les piles en veure que en suspenia unes quantes. Sempre m’ha fet mandra estudiar, i dels bons propòsits de setembre, a l’octubre ja me n’he oblidat. El primer trimestre de 4rt he suspès set assignatures, i al 2n trimestre també he tret un mal resultat. Això em perjudica molt perquè he perdut el temps de mala manera, havent tingut la oportunitat d’aprofitar-lo.

Ara ja no valen mitges tintes, això no pot continuar així. O m’hi poso seriosament, o repetiré curs; o vaig a estudiar el que m’agrada, o tornaré a fer el mateix en aquest institut; o segueixo endavant amb la meva vida, o perdré un any inútilment.

Aquest tercer trimestre he de comprometre’m a complir amb tota una sèrie de propòsits si vull assolir el meu objectiu: passar de curs. Per aconseguir-ho hauré de fer un gran esforç i dedicar el meu temps a l’estudi, ja que fins ara no m’hi dedicava gaire. Anar a classe i mostrar-me interessat també són punts a favor per presentar-me als exàmens amb garanties d’aprovar-los. Malgrat tot, intentaré fer aquest esforç i espero que sigui recompensat.

Pol

La bulímia, es el desordre alimentari causat per l’ansietat i per una preocupació excessiva pel pes i l’aspecte físic.

És una malaltia psicològica i somàtica, amb dietes abusives, associat a vòmits i la ingesta de diversos medicaments (laxants i diürètics)

Bastants persones en aquest món tenen bulímia o anorèxia. Hi han més noies que nois. Però cada una d’aquestes persones que té aquesta ”malaltia”, la té a causa de problemes amb la societat.

En alguns casos, la persona pensa que si no està prim no triomfarà en la vida. Vull dir, que no podrà treballar en qualsevol lloc simplement per què està gros. Ell es veu gros, però en realitat està prim. S’obsessionen tant amb el pes, que no veuen la realitat. No són els mateixos, canvien de personalitat.

Aquest escrit l’he fet, perquè ningú s’adona que pateixen molt. I han d’estar tancats en un lloc per recuperar-se (normalment entre 6 mesos o 18 mesos). Aquestes persones sofreixen, perquè si no es recuperen de qualsevol manera, poden morir.

Clàudia Gómez Sillero

I us preguntareu per què aquest títol no? Molt fàcil, no heu tingut mai ganes de cridar al món que l’únic que voleu és que us deixin tranquils, sense pressió, sense que a cada segon que no somrius et preguntin què et passa, sense ningú que t’envolti sinó tu i nomes tu.

El meu pare diu que a vegades això et passa perquè estàs trist i que ell quan era petit tancava els ulls molt i molt fort i esperava a que quan els obris tot el que no li agradava desaparegués. És clar que, de petit, tot és bastant més diferent.

La meva tristesa es basa en una sola persona en la qual l’únic que em podria fer feliç seria un somriure seu i que per diversos motius de moment no veuré fins d’aquí un temps, a mi ja no em valen les paraules d’ànim o les abraçades…

I és que a vegades el millor remei és pensar que sempre hi haurà algú pitjor.

Bé sé que no està molt ben explicat però és difícil descriure el sentiment que tinc a dintre. Seria una cosa així: “adjskdfuhdughtfrkiutrkj” i a la vegada un “…” espero que la gent a qui algun cop li hagi passat això em pugui entendre.

Ariadna