LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sóc a la meva habitació perquè estic castigada, i de cop i volta sona el mòbil. Una amiga em pregunta si puc quedar amb ella, i tot i que els meus pares no em deixaran sortir, dubto per un moment: sóc lliure de poder decidir allò que vull fer, però llavors també haig d’assumir les conseqüències que em porti i n’haig de ser responsable. Per tant, si d’entre les dues opcions que se’m plantegen escullo la de no fer cas als pares i sortir de casa, després seré jo la responsable i em tornaran a castigar. En canvi, si em quedo a casa estaré fent allò que és moralment correcte i tindré la consciència tranquil·la. Interrompo els meus pensaments i m’adono que encara no li he respòs a la meva amiga. Li dic que no podré sortir en tota la tarda i penjo el telèfon amb la satisfacció que he fet allò que estaba bé.

El tic-tac del rellotge no em deixa dormir. No para, no s’atura en cap moment. Això em fa pensar. Si hi ha alguna cosa a les nostres vides que hem d’apreciar, és el temps. Des que naixem tenim com un rellotge intern que comença a córrer com un rellotge de sorra. Ens va formant segons el que vivim, cada persona l’ocupa d’una manera diferent i això depèn d’on es neix, amb qui estàs envoltat i el com. Cadascú escull el seu camí i els motius pels quals fer servir el seu temps i consisteix també a acceptar les seves conseqüències, però no tothom el valora, ja que un cop passa no retorna.
I és aquí quan cau tota la sorra del rellotge i es queda totalment buit, perquè és clar, tot té un final i s’ha d’aprofitar cada instant. De fet, jo podria estar fent alguna cosa millor en aquest moment que estar escrivint això.

Aquest matí he començat a buidar el meu racó al departament de Ciències Socials. Hi havia més material que no em pensava i per aquest motiu no he pogut fer res més que això: començar. A la gran taula de reunions s’hi han anat apilonant els materials segons categories, uns per lleçar, uns altres per portar a casa, uns altres per deixar-los, i -inevitablement- uns que no sé què fer-ne. Pendents de destinació.

També he desenganxat les fotografies dels alumnes que decoràven el meu armari i han quedat col·locades en una caixa de cartró, juntament amb alguns llibres i la meva tassa de cafè. Aquesta caixa és l’element amb una destinació més clara, perquè va cap a casa amb tota seguretat (on posaré les fotos?).

Així he deixat el despatx. Molt més desordenat del que estava, amb la taula impracticable, i una part del terra intrasitable. Dilluns miraré d’enllestestir, perquè això no es pot pas eternitzar!

Josep M Altés

És difícil aconseguir la pau interior enmig de l’enrenou del dia a dia, requereix molt treball i disciplina… però és molt necessari. Per poder seguir endavant amb les nostres vides hem d’acceptar aquelles dificultats que la vida ens presenta i trobar solucions als nostres problemes, és a dir, hem de tractar de tenir aquesta pau, aquest minut amb nosaltres mateixos.

Hi ha moments de la vida en els quals pensem que ens vindria bé un nou començament, però a l’hora de la veritat ens adonem que no és tan fàcil: tenim cansament, tristesa, les coses no han sortit com planejàvem… Quan ja es té una vida, no és fàcil canviar-la i moltes vegades realitzar canvis se’ns fan irrealistas. Però no per això hem de conformar-nos i detenir-nos: hem de trobar la manera de seguir endavant aconseguint la pau que tanta falta ens fa.

Per a això, hem de posar prioritats i tractar de viure vides tranquil·les… i com s’aconsegueix aquesta pau? simplement pagant el que debem, encara que ens quedem sense res, la qual cosa ens hem endeutat és la nostra culpa. Ara ésel moment d’enfrontar-nos als fets, i això ens farà lliures d’alguna manera.

Paula

Intento concentrar-me però no puc. De fons se sent el soroll de les rodes dels cotxes de joguina que el meu germà fa rodar amunt i avall. La meva mare parla per telèfon a la cuina mentre s’acaba de fer el sopar (verdura i peix, per mala sort). Del radiocasset del menjador sona Yesterday dels Beatles. Pot ser que totes aquestes coses em distreguin i per això no em concentri, però em distrec perquè no em ve de gust estudiar, no vull estudiar. No m’agrada com a la majoria de gent, però clar, ho haig de fer. Sóc lliure de no fer-ho, però sinó ho faig deixaré de ser lliure en altres coses. Ara estic decidint escriure això i no estudiar, i sí, sé que probablement suspendré i òbviament em preocupa, però em preocupa més pensar en altres coses. Potser és que no sé estudiar, no ho sé, però la majoria de cops que m’hi poso suspenc l’examen, i penso: “i per això perdo el temps estudiant?” Aquí es quan passo d’estudiar i faig el que estic fent ara; no estudiar.

Paula

El 22 de març de 1997 va néixer una de les persones més importants de la meva vida, una persona que sempre ha estat al meu costat, ha compartit mil moments amb mi, la meva confident. Però els anys corren i les persones ens anem fent grans.

Per fi ha arribat el dia tan esperat per tots, però sobretot per la protagonista, la Júlia, avui la meva germana fa 18 anys! Portem mesos i mesos organitzant-li una festa per celebrar el seu divuitè aniversari, ja que és un dia molt especial i s’ha de celebrar com mai.

La festa ha estat a Mataró, a un local que hem llogat, a “Fem festa”, ella ha escollit els convidats, però la resta estava en mans dels meus pares i meves. Hem fet que la festa giri entorn els Goya, tot era de color negre, vermell i daurat, i òbviament, ella és la súper estrella. Ella ha anat vestida amb un vestit vermell, estava preciosa, i la resta de convidats hem hagut d’anar negres o foscos de roba.

El que no sabia era la sorpresa que li esperava en sortir de casa, just a la porta l’estava esperant una Limusina rosa, ja que és el seu color preferit. La seva cara ha sigut tot un panorama, li ha encantat.

Jo, tenia clar que ella volia semblar una princesa, i ho ha estat, bé, ho és, i es mereixia moltíssim aquesta festa.

Aquest any, és un any molt intens, els meus pares fan 25 anys de casats, la Júlia fa 18 anys, acaba el batxillerat, fa la selectivitat, entra a la Universitat i es treu el carnet de cotxe, i pel demès tot segueix igual, bé, jo acabo quart d’ESO i marxo de viatge a Itàlia, que també en tinc moltíssimes ganes. Serà un any perfecte!

Anna Montagut

Dissabte 6 de juny del 2015, són les onze de la nit, i el Barça s’ha proclamat campió d’Europa. Xavi Hernández ha sigut l’encarregat d’aixecar la Copa d’Europa al cel, quedant aquesta imatge per a la posteritat, però aquesta no ha estat la imatge més destacada del partit, sinó que ho ha estat la imatge de les llàgrimes d’una llegenda del futbol italià, Andrea Pirlo.

Pirlo, campió del món amb Itàlia, i bicampió d’Europa amb el Milà; estava davant la seva última oportunitat d’aconseguir entrar en el grup selecte de jugadors que han aconseguit guanyar tres o més lligues de Campions, i a més a més, estava disputant el seu últim partit amb la samarreta de la “Vecchia Signora“. Davant d’haver perdut la seva última oportunitat de proclamar-se tricampió d’Europa, Pirlo va esclatar a plorar al mig del camp, deixant una de les imatges més emotives de la final de la Champions disputada a Berlín. Però davant de les llàgrimes d’una llegenda, també hi han respostes de llegenda i de gran capità com Xavi Hernández. El capità blaugrana va anar a saludar un per un els jugadors del conjunt italià, però es va aturar especialment amb Pirlo i Buffon. En veure al primer plorar, el va abraçar i el va consolar i va aconseguir treure-li un somriure per acabar caminant agafats de l’espatlla pel centre de l’Olympiastadion de Belin.

En el cas de Buffon; considerat com la llegenda viva de la Juventus, ja que va continuar a l’equip després de descendir a la segona divisió italiana; no ha aconseguit guanyar mai la Lliga de Campions, havent disputat 2 finals i havent-les perdut totes dues. Amb 37 anys, estava davant la seva última oportunitat d’aixecar “l’Orelluda” com a capità de la Juventus que és, però no ho va aconseguir. Tot i això, Gianluigi Buffon es va comportar com tot un senyor, amb tristesa al seu interior, però no es va moure del camp fins que el Barça va aixecar la Copa d’Europa, i en tot moment va saber perdre la seva última oportunitat de guanyar la Champions, és per això, que Xavi també va tenir un detall amb ell, i el va abraçar i va parlar amb ell durant el temps entre el final del partit i el moment en què els “bianconeros” pujaven a recollir la medalla de plata com a subcampions de la UEFA Champions League.

Roger

El dissabte passat vaig anar a Barcelona amb la família, i dins el pàrquing de Plaça Catalunya vàrem veure un grup de nois africans carregats amb sacs molt grosos i corrent, com fugint o amagant-se d’algú. Li vàrem explicar a la meva germana petita Alícia, que eren els del “top manta” amagant-se de la policia perquè està prohibit vendre al carrer sense cap llicència.

A mitja escala de sortida vàrem sentir molts crits al darrera nostra i de sobte, ens vàren avançar esverats els nois africans, perseguits per un grup d’homes forçuts, vestits de carrer, aporrant-los i escridassant-los violentament. Ens vàrem quedar enganxats a la paret molt espantats i gairebé ens aixafen, de fet, a mi un d’aquests homes em va trepitjar.

Fora al carrer, hi havia un furgó de la guardia urbana i uns quants dels africans enmanillats i envoltats de policies uniformats que els prenien els sacs i els empenyien de molt mala manera dins el furgó. La gent del carrer cridava indignada als policíes i als homes forçuts de la policia secreta, queixant-se de la violència amb la que havíen dut a terme aquesta detenció, que no hi havia dret, que els nois no feien mal a ningú.

Jo entenc perfectament que la venda il.legal perjudica als comerços que sí que paguen impostos per poder vendre els seus productes i que cal evitar que això passi, també entenc que els productes que venen els “top manta” són d’imitació de marques que han hagut de pagar molts diners per elles, però la solució no crec que sigui maltractar a aquests pobres nois d’aquesta manera, posant també en perill als ciutadans que circulen tranquil·lament. Els cops de porra no calien, els nois no s’hi tornàven, només fugien i em van fer molta pena..

Anna Cuevas Sabaté

Hoy le quiero dedicar este texto a Cristina la mujer que lucho contra el cáncer y que hoy ya no está.

Cristina me dirijo a ti, para decirte que a pesar de todo lo que has luchado y lo que has sufrido no ha sido posible vencer esta enfermedad, pero quiero que sepas que siempre estarás en nuestros corazones porque una persona como tú no se le puede olvidar por mucho que uno quiera.

Quiero darte las gracias por demostrarnos que porque las cosas vayan mal nunca debemos rendirnos, debemos sacar fuerzas de donde podamos, que a pesar de que estemos sufriendo hay que seguir para delante y que no podemos mirar hacia atrás. Me da mucho coraje que se vaya la gente que realmente está luchando como tú, que has estado años y años y que la gente que no quiere estar en este mundo se quede.

Mientras escribo este texto me doy cuenta que los días pasan y pasan y tu ya no estás. Mientras recuerdo todos los veranos, en aquella mesa donde jugábamos y hablábamos me doy cuenta, que al final de la vida solo quedan los recuerdos, por eso hay que vivir cada minuto como si fuese el último.

judit

Esta enfermedad, está por los dos lados de mi familia, mi abuelo materno, desde que lo conozco siempre lo he visto sin el labio inferior, pero la verdad nunca me he parado a pensar de que era, ahora que ya soy mayor, y después de ver a mis tíos, bueno en realidad serían tíos-abuelos, porque una era la hermana de mi abuela paterna y la otra era su cuñada, se murieron de esta enfermedad, bueno y más familia, pero me liaría explicando. Me centraré un poco en mi abuelo.

Por lo que me han explicado, resulta que cuando tenía unos treinta años, le salió como una verruga en el labio inferior de la boca, el médico le decía que no era nada, y se la quemaba, pero volvía a salir, hasta que al final se ve que ya se le hizo como una especie de raíz, (es como se lo explicó el médico a mi abuela) y le fue creciendo hacia el cuello, pasados unos años, mi madre y mi tío eran pequeños y mi otro tío un bebé, el médico dijo que tenía que operar porque lo tenía muy mal y tenía células cancerosas, así que le operaron y le tuvieron que cortar todo el labio inferior, siguieron abriendo, le quitaron el músculo que hay en el hombro, con lo que no puede levantarlo, como cuando quieres hacer el gesto que no sabes algo y levantas los dos hombros a la vez. Lo que si puede es levantar la mano. Una vez operado, le dijeron los médicos que ya no podía trabajar en el bar que había tenido siempre.

Encontró trabajo en el Mercat de la Boqueria de repartidor de carne, y tenía que llevar a los restaurantes, hoteles, carnicerías piezas muy grandes de carne, que dice mi madre, llegaba muy cansado a casa. El lado bueno es que ahora comenta mi abuelo, que en el fondo, gracias a estar tantos años repartiendo tanto peso, inconscientemente estuvo haciendo rehabilitación y por eso ahora puede hacer el movimiento de levantar el brazo y tener fuerza, ya que después de la operación no hizo nunca rehabilitación, se ve que antes no se hacía. También dice mi abuela, que pasados los años, el médico le dijo que mi abuelo siguió para adelante porque tenía mucha vitalidad, y fuerza. Bueno en sus años jóvenes hacía “ grecorromana “, y se ve que era bastante bueno.

Iria