LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa sis anys que et conec i m’has ensenyat com ningú a riure i fruir de la vida. Hi ha poques persones en aquest món que saben treure un somriure quan més es necessita i tu ets una d’aquestes.

Has sabut fer-me enrabiar per qualsevol fotesa sempre que has volgut, m’has obligat a estudiar i esforçar-me tot i saber que jo no volia, m’ho has fet passar bé de festa i ballar fins la matinada… Riure’m de tu es una de les coses que més be m’has ensenyat a fer, sobretot quan recordes a cada moment lo guapo que ets i lo bo que estàs (ironia) i totes ens riem de tu. Sempre he pensat que es admirable la forma en la que vius la vida, sempre veient la part positiva de les coses i mai preocupant-te pel passat que algun dia hagi pogut fer mal.

Gràcies per tots els moments que hem compartit; campaments, classes a l’“acadèmia” amb la Sandra on poc anglès aprenem, els teus ‘bailoteos’ a discoteques rodejat de noies, les teves cançons de La Pegatina, el vídeo dels ‘hermanos mas reshus de Cabrils y Vilassar’, totes les tafaneries que ens has arribat a explicar i totes les tardes de divendres a casa l’Emma que per culpa teva acaben sent divertides.

I per acabar, la frase que no podria faltar: TU ME HAS ENSEÑADO A SER UNA LEONA, PICHURRI.

Gràcies per tot Jordi, t’estimo!

Mercè.

Ja farà uns quants dies d’això, però se’m va passar d’escriure-ho al blog. Vam estar fent un treball de recerca “busca’t la vida”, és un treball que vaig trobar molt interessant i que casi segur que ens haurà ajudat molt de cara al nostre futur. El vaig trobar molt interessant per algunes de les activitats que ens proposaven: per exemple, l’activitat de fer entrevistes a un estudiant i a un professional de la professió que vulguem fer quant siguem més grans.

Trobo que és una activitat molt encertada per aquest treball, perquè t’adones dels “pros” i “contres” de la teva professió. També et permeten resoldre molts dels dubtes que t’hauries pogut plantejar.

Primer, no m’agradava el treball, el trobava innecessari perquè pensava que no serviria de res, però, un cop finalitzat m’he adonat de la importància i la necessitat d’un treball com aquest per orientar-nos de cara al nostre futur.

Bruno

Són un quart de deu del vespre. Hi ha molta tensió a Mestalla. Un quart d’hora més tard, arriba el moment. Són dos quarts de deu quan l’àrbitre marca el començament del partit.

Amb un joc brut per part del Madrid, la primera part i la segona han estat bastant igualades, amb ocasions de tots dos rivals; fins que al final de la pròrroga arriba la tragèdia. Cristiano Ronaldo, encaixa un gol a la porteria de Jose Manuel Pinto, i tots els culers aficionats ens desesperem. Suposo, que els merengues, estaran satisfets d’aquesta victòria, ja que fa uns divuit anys que el Madrid no guanyava aquesta copa. No passa res!

Nosaltres, els culers, som optimistes, sabem que si ens volen eliminar de la copa d’Europa, hauran de suar sang i deixar-s’hi la pell.

Gerard

Cada dia quan vaig al llit m’adormo de seguida, no obstant ahir va ser diferent. A las 11 vaig anar cap al llit. No podia dormir i em regirava cap a un cantó i cap a l’altre del llit contínuament. M’avorria, les hores passaven lentes i no aconseguia adormir-me.

El meu pare algun cop m’havia dit que quan ell era petit i no podia dormir, visualitzava amb detalls alguna pel·lícula que li agradava, així doncs ho vaig fer, però no em va donar cap mena de resultat. La son no m’arribava. Més tard vaig començar a comptar ovelles, fins que a les 300 aproximadament vaig parar, ja que apart de que no funcionava les ovelles m’estaven atabalant. Finalment vaig optar per no fer res i esperar. No sé ben bé quan vaig adormir-me però va ser molt tard.
Per què no m’adormia? Potser la becaina que havia fet al migdia o la coca cola que m’havia begut m’havia tret la son. Qui sap, jo no ho sé pas..

Sandra Moradell

Després de deu dies de vacances, la tornada a l’escola ha estat més difícil que mai.

En arribar a l’escola, he parlat amb tots els companys de com els havien anat les vacances. Normalment les vacances sempre van bé a tothom i evidentment a tots els han anat bé. Però sembla ser que aquesta nit tothom ha dormit malament. Suposo que és perquè hem passat molts dies anant a dormir tard i ara costa tornar a la normalitat i agafar el ritme de cada dia.

Ha sigut un dia dur. A mi també m’ha costat bastant aixecar-me i mantenir-me atenta durant les hores de classe, tot i que és un dimarts. Els dimarts, per mi, són dies millors que els dilluns perquè falta menys per el cap de setmana i això m’ajuda. Però avui estava cansada i amb ganes de que s’acabés el dia. Tot i que sabia que seria llarg perquè, en arribar a casa, després de les classes de la tarda, havia d’estudiar.

Finalment s’ha acabat el dia i espero que demà sigui millor.

Marta

El bo s’acaba. Després d’una setmana de vacances, comença un altre cop la rutina.

Aquesta setmana santa ha sigut especial. Com cada any, els meus pares, la meva germana i jo, hem anat a Tarragona a passar uns dies amb la família. Dissabte 16 d’abril, vam anar a casa dels meus avis a celebrar el meu aniversari. Va ser un gran dia que, com tots els altres, no oblidaré mai. És en aquests dies quan te’n recordes més que mai dels familiars que falten, i també a adonar-te que has de viure cada dia com si fos l’últim perquè no saps el que pot passar l’endemà.

Diumenge vam tornar a Vilassar i vaig poder estar tres dies amb les amigues. Teníem previst anar a la platja cada dia, però com que el temps no ens va ajudar gaire, no vam poder anar-hi cap dia. Així que vam haver de canviar els plans que teníem i vam fer diverses coses: un dia vam anar a Barcelona a donar una volta; un altre vam mirar pel·lícules…

En arribar dijous, jo i la meva família vam marxar cap a Logronyo. Després de 5 hores de viatge, vam arribar al poble on ens esperaven (Ezcaray). Allà uns amics dels meus pares tenen un apartament, on cada any anem a passar uns dies amb ells. La veritat és que quan estem amb ells m’ho passo molt bé ja que ens coneixem de tota la vida, i sempre quedo amb els amics que tinc allà i anem a donar voltes pels camps, on veiem molts animals com vaques, ovelles… allà és un lloc on vius contínuament amb la naturalesa, i això m’agrada molt.

Marta

Em vaig llevar entusiasmat, perquè seria un dia especial. Vaig baixar a esmorzar i vaig marxar a l’escola com tots els dies. Tos els meus companys em felicitaven, ja que aquell dia feia un any que sortia amb la Marta.

En acabar les classes vaig marxar a casa. Vaig dinar ràpid, havia quedat per recollir el regal que li havia de fer a ella. Era un CD amb les nostres cançons que duia una fotografia dels dos a la part de sobre. També tenia pensat dur-la a sopar a un restaurant italià, l’apassiona la pasta. Feia dies que ho preparava, estava tot molt ben assajat, no podia fallar res. Però la Marta es va presentar abans d’hora a casa meva, desmuntant-me tots els plans. Per culpa d’aquest imprevist, no va anar segons el previst, malgrat això, puc afirmar que va acabar sent un dia perfecte.

La tarda, vaig haver de passar-la amb ella. I li vaig demanar al meu germà que portés un parell de coses al lloc on soparíem, ja que jo no podia.

Quan es va fer de nit, i va ser l’hora de sopar, vaig portar-la amb els ulls tancats fins al restaurant. Un cop allà vam seure a la taula que havia reservat i vam sopar. Després van arribar les postres, havia preparat un pastisset de xocolata. La cambrera el va portar a taula acompanyada del so de la nostra cançó. Va ser un moment màgic. Quan vaig sentir la música em vaig emocionar molt, tot i que ho havia preparat jo. Després de sopar, vam anar a l’Hemisferi Sud, una cocteleria. Allà estàvem a les fosques, fet que donava un ambient molt tranquil i romàntic. I al final la vaig acompanyar a casa.

Va ser un dia molt especial !!

Xavier

La setmana Santa és una setmana de festa que tenim a començaments del tercer trimestre. Com de costum tenim deures i exàmens tot just tornant d’aquestes “mini vacances”. Exactament 4 exàmens i una lectura de 185 pàgines.

El divendres 15 d’abril en acabar les classes vam sentir-nos alliberats de l’institut i només pensàvem en gaudir del temps lliure per anar a la platja, sortir amb els amics, prendre alguna cosa en una terrassa, etc. Ningú se’n recorda dels exàmens durant aquestes estones, però la realitat és que el temps passa molt de presa i ja només queden dos dies per tornar a l’institut, dos dies per preparar-me tots aquests exàmens i fer la lectura. Torna l’estrès. Me n’he adonat que sempre em passa el mateix, sempre ho deixo tot per l’últim moment i no faig les coses tal i com les hauria de fer.

Cada setmana santa, cada estiu, cada any em proposo el mateix: la pròxima vegada començaré a fer les coses abans. Però quasi mai ho compleixo, sempre trobo alguna cosa millor a fer i qualsevol distracció a l’hora de posar-m’hi.

Natalia

Quatre rodes, dos eixos i una taula, formen el meu skate. En utilitzar-lo em sentia viu, fora de l’òrbita, com si fos l’única persona capaç de fer-lo servir. M’envaïa una sensació de benestar, de pau i serenitat. Era com navegar sobre l’asfalt, sense obstacles que m’impedissin avançar.

Tot això feia que m’oblidés de tots els problemes i maldecaps que em preocupaven i, aconseguia que m’endinsés en un món on només hi era jo. Sabia que en baixar de l’skate tot tornaria a ser real. Els problemes i els maldecaps em tornarien a envair, apartant-me del meu món imaginari.

Aviat farà un any que ho vaig deixar. I ara cada cop més, necessito endinsar-me en el meu món, encara que només siguin uns segons, per tornar a sentir el que sentia.

Xavier

Les xifres rodones sempre són un bon pretext per a construir un comentari sobre un personatge o un esdeveniment: els cinquanta anys d’aquella persona, el centenari d’aquella situació històrica, els cinc-cents anys d’aquell esdeveniment, etc. El cas és que avui, vint-i-tres d’abril, el marcador del bloc ha arribat a la xifra rodona de trenta mil visites. Precisament avui, dia del llibre.

Ja sé que tan sols és una coincidència, però m’ha fet pensar que el bloc és un esforç més en defensa de la comunicació escrita i de la seva qualitat. Em direu que el bloc no és ben bé un llibre, però en plena revolució de les tecnologies de la informació, la definició de què és un llibre resulta força complicada. Deixant de banda les definicions però, el dia del llibre és el dia dels escriptors, i tots vosaltres heu fet d’escriptors i heu creat una mena de “llibre” col·lectiu.

Les xifres no ho diuen mai tot, però no per això deixen de ser importants. I és que trenta-mil lectors (encara molts siguin visites ocasionals) no són cap broma. D’altra banda, en aquest moment, aquest llibre vostre que no para de créixer és compost per quatre cents vint-i-set articles, cinc cents vuitanta-nou comentaris i cent cinquanta-una pàgines. Darrera de tot plegat hi sou tots vosaltres: vuitanta-un escriptors.

Enhorabona per l’efemèride, i feliç Sant Jordi!

Josep Maria