LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa cosa d’uns mesos va començar una revolta dels ciutadans de Tunísia. Es manifestaven alguns pacíficament i altres a pedrades, contra Ben Ali, l’home que governava l’estat amb el seu règim autoritari i antidemocràtic. Un cop el van aconseguir fer fora del govern, va servir com a exemple per altres països àrabs i es va esdevenir una onada de revoltes, perquè en països veïns estàven en la mateixa situació. El següent de Tunísia, fóu Egipte, on els civils també van demostrar una àmplia majoria i van fer caure Hosni Mubàrak.

A Líbia està costant més. Ja fa un temps que els libis s’estàn revoltant contra Gaddafi però ell és un tossut, fa quaranta anys que governa i encara no s’ha cansat, creu en la tradició i vol que un dels seus fills sigui el seu successor. Fins fa poc ho tenia molt fàcil, controlava l’exèrcit i matava els seus propis civils. La cosa ha canviat, l’OTAN va decidir ajudar als rebels i atacar a Gaddafi, tot pel petroli, el principal interès en aquesta intervenció militar de França, Espanya, el Regne Unit i altres països d’Europa sobre Líbia. De moment segueixen en guerra, Gaddafi no es rendeix i els catalans seguim rebent molt poques notícies sobre aquest tema.

El següent país que es va revoltar va ser Síria, fins on fa unes setmanes encara estàven tenint problemes per sortir al carrer, ja que tenien por per si els hi disparaven un tret. Però els nens i les dones d’allà no es queden callats, s’organitzen manifestacions via Facebook, com també a les altres revoltes àrabs.

Personalment, crec que hi ha dos guerres, la guerra del petroli, per part d’Europa i la lluita contra les dictadures, per part dels pobles àrabs. Potser és un avenç per als països revoltats últimament a la península Aràbica. Em sembla molt trist que hi hagi guerra al món. Em sembla trist que els humans haguem de recórrer a la violència i a la guerra per solucionar els nostres problemes, crec que és millor partir del diàleg.

Pol

Per fi! Som Campions!! Ho portàvem desitjant tota la temporada i ho hem aconseguit. Encara que la campanya anti-Barça ha estat molt dura i ens han atacat des d’on han pogut. Han volgut treure la il·lusió, però en cap moment hem perdut l’esperança i al final, hem rebut la millor recompensa. Hem guanyat jugant a futbol i demostrant qui som. Els jugadors, l’entrenador i l’afició que tenim.

S’ha celebrat una gran festa. Milers de persones hem acompanyat el bus que duia els jugadors i el cos tècnic pels voltants de l’estadi i hem esperat la seva arribada a l’interior del Camp Nou. Els hem rebut com es mereixien i els hem mostrat el nostre agraïment.

“Llorca al nostre cor”, va ser el missatge que portava el bus i on es solidaritzaven amb les víctimes del terratrèmol. I així, una vegada més es va deixar clar que el Barça és més que un club.

Durant els parlaments, els jugadors van deixar clar que reservaven el seu discurs pel dia 29, després de la final a Wembley i esperem que així sigui. Ja que tots estem impacients per a aquest dia.

Després d’haver-me passat tota la temporada parlant del Barça he pensat que aquest text seria una bona forma d’acomiadar-la. Aquest diumenge a la nit, rebrem la copa en el millor escenari possible i davant de la millor afició. Serà el final més esperat i feliç per a tots nosaltres.

Anna.

Ahir divendres, semblava que seria un dia normal i corrent, sense que passés cap cosa interessant per destacar. Però no va ser així.

Al sortir de l’ institut a la 1, vam anar unes amigues i jo a la platja a dinar. Feia molt bon temps i vam poder, fins i tot, banyar-nos. La sensació d’estiu ja es notava en el meu cos. Vaig passar una gran estona amb elles, tot i que em vaig cremar una mica…

Quan estava allà, em va venir a la ment els estius i les ganes que tinc que arribi. Vull que s’acabi la rutina d’aixecar-me cada dia a les 7.30 i no dormir gaire bé. El poder estar cada dia amb les amigues i família i sortir de festa casi cada dia, etc. Només falta un mes i ara hem d’esforçar-nos al màxim en els estudis, encara que a mi, personalment, em costa una mica perquè començo a notar el esgotament de tants mesos estudiant.

Espero que no se’m passi lent aquestes últimes setmanes que queden perquè arribi el moment per relaxar-me i passar-m’ho bé!

Marta

El tabaco contiene un elemento clave que asegura a las tabacaleras, un consumo continuado y cada vez mayor, por parte de consumidor.

La nicotina es una droga adictiva, es decir, provoca una necesidad compulsiva de fumar. Esta, produce sensaciones agradables y afecta a la química del cerebro. Por lo tanto, como cualquier droga genera alteraciones físicas y psicológicas en quien la consume, cómo el desgaste físico de la cara a largo plazo, o el aumento de la frecuencia cardíaca, que puede desembocar en enfermedades cardiovasculares.

Como todas las drogas, también tiene efectos agradables; bienestar y relajación, excitación y placer entre otros.

El síndrome de abstinencia es un efecto que se produce cuando un adicto al tabaco interrumpe el consumo, éste causa irritabilidad, ansiedad y trastornos del sueño entre otro efectos.

La sociedad cada vez está más concienciada en la lucha contra el tabaco y se han creado muchas medidas en contra del tabaquismo, como la prohibición de fumar en lugares públicos o las campañas de concienciación.

Aunque todo eso está ayudando a que la gente fume menos, el tabaco es una droga muy adictiva y muy difícil de dejar.

Julen

Ja fa més d’una setmana que vam tornar del viatge de quart a Tenerife. Ara ja estic situada a casa, la feina, la vida social i les activitats de costum. Però encara em corren pel cap imatges de les terres que hem visitat allà a Tenerife, una de les anomenades Illes Afortunades. Em queden a la memòria els paisatges, els camps verds del nord de l’illa, les plantacions de plataners, el Teide, aquelles petites ciutats que no tenen res a veure amb les nostres i, sobretot, visions relacionades amb les persones amb qui vaig compatir cinc dies molt intensos.

Per una banda, els meus companys, amb la majoria dels quals no havia viatjat mai i amb els quals vam fer un bon equip. Com sempre en aquest tipus de viatges, vam haver d’anar prenent decisions sobre la marxa, d’una manera sobtada a vegades, a mesura que anaven passant els fets i esdeveniments.

Per altra banda, l’amable, servicial i encantadora gent canària amb la qual ens vam creuar allà on vam anar. Sempre disposada a fer-te un favor, ajudar-te i fer les coses més senzilles. Per descomptat, amb un somriure a la cara i una paraula afectuosa en tots els casos. Una de les raons més poderoses per les quals intentaré visitar aquella illa, una vegada més, tan aviat com em sigui possible.

En últim lloc, i com diuen els anglesos “last but not least”, els alumnes. Nois per la majoria dels quals aquest ha estat el seu viatge iniciàtic. El primer viatge llarg sense els pares, junts amb els amics, on s’han pogut divertir, conèixer més a ells mateixos i han pogut tenir moltes experiències noves i que representen la primera vegada en molts sentits. Hem vist com són els nostres alumnes fora les aules i en situacions que mai no veuríem si no fos per aquests viatges: acabats de llevar amb la cara de son, molt arreglats i preparats per anar de festa, menjant plats vertiginosament plens de gelatina o gelat, habitacions impenetrables per piles de roba, ballant i fent gresca tots junts. És aquí on descobrim com són i com funcionen en la vida real i no entre les quatre parets on normalment els veiem.

Viatjar amb seixanta alumnes sempre és cansat però estem contents i agraïts alhora per les bones estones passades. La valoració general és positiva i la gran majoria dels alumnes ens ho han fet passar molt bé i han sabut respondre tal i com esperàvem d’ells. Repetiríem, que és el més important. Esperem que a ells els hagi passat exactament el mateix!

Núria Cuscó

Fa exactament una setmana i quatre dies, vam marxar a Canàries. Tot anava bé fins que vaig rebre una de les pitjors notícies que podia haver rebut en la meva vida…

Tenia una gossa des de feia onze anys. Es deia Dana i era un pastor alemany. Fa un any i poc, li havien diagnosticat càncer de mama i vam decidir operar-la. Li van extirpar el tumor, que semblava benigne i de pas la van esterilitzar. No tenia problemes des de l’operació però al gener li va sorgir una estranya infecció a la pell. Després de molts tractaments i antibiòtics, semblava que la cosa millorava una mica però simplement no havia fet res més que empitjorar. El seu últim més de vida, va començar a coixejar de la pota davantera esquerra i els últims dies ja ni podia caminar.

Una nit, el meu pare l’anava a treure a passejar quan de sobte, a l’hora de cridar-la perquè baixés al rebedor per posar-li la corretja, es va sentir un fort soroll que ens va despertar a tots. La Dana havia caigut per les escales. Des d’aquell dia no va tornar a ser la mateixa. No es comportava igual, estava molt més apagada i sense ganes de res.

Jo començava a notar la seva absència i va arribar el dia que marxava a Canàries. No em va donar temps d’acomiadar-me d’ella perquè tenia pressa per no perdre l’autobús. El primer dia a Tenerife em vaig quedar sense bateria al mòbil i, a més a més, m’havia oblidat el carregador. Així que vaig passar una bona setmana sense parlar amb els meus pares fins divendres quan vaig tornar a Vilassar de Dalt i els vaig tornar a veure. El meu pare no portava bona cara i estava estranyament callat fins que de sobte em va deixar anar unes paraules que se’m quedaran gravades per sempre: <<Has de saber que la teva gossa ja no està>>. En aquell moment se’m va trencar el cor i em vaig quedar commocionada, no sabia com reaccionar i finalment vaig pujar a la meva habitació i no vaig parar de plorar durant dos dies.

Durant un temps he tingut un buit al cor immens però a poc a poc ho he anat acceptant i assimilant ja que no tinc cap altra opció. M’he adonat que el temps passa volant, sembla que fos ahir quan va venir per primer cop a a casa i era tan sols un cadellet de dos mesos escassos.

S’ha d’aprofitar al màxim cada moment, és l’única manera de gaudir la vida, centrar-te en el que tens davant i no en el que hi ha hagut abans o hi haurà després.

Laia

Una vida sense amor és incompleta, ja que ningú és capaç d’explicar el que un simple sentiment pot arribar a fer a la vida de les persones. Res se sap de l’amor fins que s’estima. Estimar és inevitable, t’ajuda a créixer i ajuda a que altres creixin. De vegades les tristeses tenen a veure amb les persones que se’n van i això fa mal. En aquests moments jurem no tornar a encapritxar-nos amb ningú més i des que coneixem a d’altres d’especials oblidem aquesta promesa que mai arribarem a complir. I així és com anem deixant petjades en el cor de les persones. I com aquestes, al seu moment, deixen petjades en el nostre. Quan algú se’n va plorem perquè el cor ens demana a crits aquestes llàgrimes, aquestes pataletes, per alleujar una mica el dolor que estem sentint. No obstant això, quan nosaltres ens n’anem, en algun racó del món, hi haurà algú que plorarà pel simple, però alhora complex fet que ell també ens van estimar.

Estefi

– I tu, ¿qué quieres ser de mayor?… Nunca he sabido qué contestar. Como la gente que me miraba me hacia mala cara esperando una respuesta, les decía que queria ser feliz. Se echaban a reír y a mí no me hacía mucha gracia… no sabía qué quería ser.

Antes de asistir a la excursión del “Saló de l’Ensenyament”, había pensado en algunas profesiones como criminóloga (me gustan este tipo de cosas con enigma), mosso d’esquadra, detective privado (aunque parece un poco de película) o varias profesiones procedentes de la rama de medios audiovisuales como: fotógrafa, cámara, documentalista, realizadora de televisión, técnica de sonido…

Fueron unas horas duras: estaba lleno de gente y tenías que guiarte tú sola. Recuerdo que a la media hora que llevábamos en esa especie de nave industrial con paraditas ya tenía una sobredosis de información en mi cabeza. Por ahora no lo tengo aún muy claro… Espero decidirme rápido!

Aina

Sona el despertador. El cap em dona voltes, estic molt cansada! Miro l’hora i són les vuit del matí. Apago el despertador i em torno a estirar, però al cap de 5 minuts ja m’està picant a la porta la meva mare. Ve a despertar-me…

Així és com em vaig despertar jo el dissabte desprès del viatge de final de curs. Mentre la majoria dels meus companys seguien dormint per recuperar la son dels últims dies, jo em vaig vestir, vaig esmorzar i vaig anar cap a la perruqueria. Tenia un casament al migdia i havia d’estar preparada abans de la una.

Durant l’estona de la perruqueria vaig poder relaxar-me i descansar, però per poc temps, ja que desprès d’això em vaig dirigir a casa meva per vestir-me i maquillar-me a corre-cuita.

El casament es va allargar fins les 10 de la nit i si m’oblido del mal de peus degut als tacons o de la son, que feia que no m’aguantés de peu, tot va anar fantàstic. La cerimònia no va ser molt llarga però si molt emotiva i desprès vaig poder gaudir d’una bona tarda amb amics meus que no acostumo a veure sovint. Per tot això, va valdre la pena despertar-se d’hora.

Judith Maltas

El meu avi tenia càncer, fa un any i mig o una cosa així que li van diagnosticar. Fins ara li havien pogut anar frenant, però per setmana santa va empitjorar. El càncer estava massa escampat, cada cop li diagnosticaven a més llocs i els metges ens van avisar de que li quedaven dos o tres anys com a molt, el temps que poguessin anar provant noves quimios i endarrerint el procés. El cas es que aquesta malaltia també li provocava febres i altres conseqüències i malgrat els calmants i medicaments que es prenia, cada cop es trobava pitjor. Els últims dies de festa, va començar a fallar-li el cervell. Aquest òrgan és l’últim que deixa de funcionar bé quan una persona està malalta d’aquesta manera. Aquesta vegada ja ens van dir que el diagnòstic canviava, li quedaven dies o hores. Va durar fins al 3 d’aquest mes.

Va morir-se dimarts, quan jo estava a Canàries, però jo ho vaig saber dimecres, el dia de l’enterrament. Va ser un cop, tot i que ja sabia que passaria. Després de pensar-hi unes hores, vaig decidir que, ja que no tornava a casa, valia la pena aprofitar els dos dies del viatge que quedaven i passar-m’ho bé. En tornar, el dissabte, vaig anar al cementiri a veure’l. El seu nínxol atapeït de flors i el matí de primavera assolellat que feia, no em van donar una sensació de comiat ni de res per l’estil, sinó com d’homenatge.

El meu avi, no l’oblidaré mai. Per molt que ara em costi d’assimilar els fets i d’alguna manera “no m’ho acabi de creure”, sóc conscient de que s’ha mort i de que ja no estarà a casa seva, ni acompanyarà la meva àvia a tot arreu com sempre, i de que ja no el veuré més. Ha sigut una gran persona que sempre s’ha preocupat molt de fer el bé i estic molt contenta de que hagi sigut el meu avi, he tingut molta sort.

Júlia