LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui ha vingut un home a fer una xerrada. Era un economista que ens ha parlat sobre l’economia i els diferents problemes que hi ha al món. Però no és d’això del que vull parlar. El tema que vull tractar és el respecte.

Moltes vegades quan ens diuen que farem una xerrada ens alegrem perquè així perdem classe. Desprès, quan arriba l’hora d’escoltar, molta gent és incapaç de callar i prestar atenció a la persona que té davant. No pensem en que aquesta persona ha fet un esforç preparant-se tota aquella xerrada o que està perdent part del seu, segurament, valuós temps venint a explicar-nos coses a nosaltres. En comptes d’això el que fem, la majoria de nosaltres, és xerrar o riure.

La veritat és que mai m’hi havia parat a pensar però, al fer-ho avui, m’he sentit malament al pensar com es podia senti aquell home al estar explicant-nos coses importants i veure que molts de nosaltres no li fèiem ni mica de cas.

En definitiva el que vull dir és que pot ser que no t’interessi el tema que s’està tractant (ja sigui en reunions, xerrades o classes), però s’ha de mostrar un mínim de respecte cap a la persona que, al cap i a la fi, està fent un esforç per nosaltres.

Clàudia Lòpez

Fa un mes vaig anar a l’oculista i em va dir que la miopia m’havia augmentat bastant. Això volia dir que m’havia de fer unes ulleres noves o unes lentilles.

Portava bastant temps rondant-me pel cap la idea de les lentilles. Quan t’hi acostumes són molt més pràctiques i fàcils de portar i quan plou no s’embruten com les ulleres, així que em vaig decantar per les lentilles.

Fa dues setmanes vaig anar a l’òptica on treballa la meva tieta perquè me les fes. Que fos ella qui m’ensenyés a utilitzar-les em va treure un gran pes de sobre, ja que jo no estava del tot segura i em feia “por” que no me les pogués treure de l’ull. Però ara m’adono que és qüestió de pràctica i d’acostumar-se. Al principi em costava posar-me-les, ara és un moment.

És impressionant la sensació que notes amb les lentilles, sobretot quan has portat ulleres abans. Ho veus tot, mentre que amb les ulleres ho tens “emmarcat”. Animo a qui porti ulleres i s’estigui plantejant portar lentilles a que no s’ho pensi més!

Judith Maltas

Per fi va arribar la tarda que tant havia esperat. Tota la gent al carrer, amb la seva samarreta del barça, bufandes, banderes… fos el que fos. Tothom estava entusiasmat. No era un partit corrent, estàvem a la final i teníem aquest mèrit.

Vaig anar caminant fins arribar al poliesportiu de Vilassar, on podria gaudir de la màgia del Barça i on veuria si guanyaríem o no. Havia decidit sopar abans per tal de tenir un lloc quan entrés, i per sort hi havia persones conegudes, amics i familiars, amb els quals podria seure i divertir-me. Tot anava bé, i tothom esperava, com jo, que comencés el partit.

Quan l’àrbitre va xiular l’inici, tota la festa va començar. Primer hi va haver patiment, ja que el Manchester atacava constantment. Però al cap de deu minuts, el joc barcelonista va arribar i només el nostre equip tenia el control de la pilota. Jugaven molt bé i, com era d’esperar, va arribar el primer gol. L’eufòria embogia totes les persones que ho estaven veient. I jo, amb els meus amics, també tenia aquesta eufòria i aquesta alegria de saber que estàvem a un peu de guanyar la Lliga de Campions. Però tot té un preu, i ens van empatar el partit.

Va arribar la mitja part, i això significava un petit descans i podíem fer un mos o beure algun refresc per refer forces. Després va començar la segona part. El Barça seguia amb la possessió de la pilota, i per fi, va arribar el segon gol. Tot de crits i salts de la gent que tenia al meu voltant i, com era d’esperar, una gran celebració amb els companys. Tot seguit, va arribar el tercer. El partit es va acabar amb aquell gran gol per al Manchester, ja que per a ells, remuntar a un gran equip com és el Barça era d’allò més difícil, i encara més si no tenien la pilota i només patien perquè no els marquessin un altre gol. I quan ja no es podia dir res més, l’àrbitre va sentenciar el partit, que feia el Barça el guanyador d’aquella Lliga de Campions, i que això significaria la quarta Champions d’aquest equip.

Per acabar vaig veure l’entrega de la copa i me’n vaig anar a casa per poder sentir amb detall totes les declaracions dels entrenadors, jugadors, directius, etc. que havien estat en aquell partit.

Ricard

L’altre dia em vaig fer una pregunta que ja me l’havia qüestionada més d’una vegada: “Per què té més audiència el futbol masculí que el futbol femení?” Jo sincerament no ho acabo d’entendre. Poden haver-hi diferents opinions, hi ha gent que pensa que els homes juguen millor, d’altres que no és un esport per dones, d’altres que és culpa nostra de l’audiència, etc.

Però jo em pregunto :“que no juguen al mateix esport?” A mi m’agrada el futbol, però a aquestes preguntes no els hi trobo una resposta. Algun cop he vist per la televisió partits de futbol femení, però no tants com de masculins. Jo crec que les noies estan preparades físicament, tenen il·lusió de triomfar, ganes de jugar i la mateixa tècnica que els homes. I ara pregunto: “Són menys que els homes?” “No creus que els hi agradaria tenir la mateixa importància que tenen els jugadors masculins?”, sembla ser que només l’audiència que puguin tenir per televisió fa que un esport pugui ser més conegut que un altre. Tant important pot arribar a ser la televisió?

Ariadna

Avui, només aixecar-me he encès la televisió i la notícia del dia era “El Barça guanyador de la Champions”.

Ahir per la nit, vaig anar a veure el partit amb les amigues al poliesportiu de Vilassar, ja que posaven una pantalla gegant perquè ho poguéssim veure millor. Vam arribar allà amb el partit ja començat, i era impressionant la quantitat de gent que hi havia allà dintre.

He de dir que jo vaig anar per gaudir d’una final de futbol i per estar amb les amigues, perquè jo no sóc de cap equip en concret. M’agrada el futbol però no sóc aficionada a cap. Per tant, no vivia amb tanta passió el partit com les meves amigues, però m’ho vaig passar molt bé veient-les gaudir a elles i a les altres persones que estaven allà.

La veritat és que el Barça va guanyar merescudament. El gol que, al contrari dels altres, vaig celebrar amb més força va ser el tercer; el que va marcar David Villa. És el meu jugador preferit des de fa 5 anys, i crec que es mereixia marcar en aquesta final ja que ha sigut molt criticat aquest any per alguns aficionats culers, que deien que no rendia tant com havia fet en els altres equips en els que havia jugat. Crec que tenen una mica de raó, encara que tampoc era just que l’ataquessin de la manera que ho han fet alguns. El pitjor és que com que la gent sap que a mi m’encanta el “Guaje”, sempre em deien a mi:
El Villa no està fent res aquest any!
I fins i tot, alguns han arribat a dir-me que no es mereixia estar en el Barça.
Jo els ignorava però no m’agradava que m’ho diguessin, perquè a mi em continuarà agradant encara que a vegades no jugui del tot bé…

Crec que el gol que va marcar ahir li servirà per tenir més seguretat en ell mateix i també tenir més suport per part de l’afició, perquè la veritat és que per a mi, va ser un grandíssim gol i no és gens fàcil marcar un gol com aquest en una final de la Champions.

Marta Jareño

Farà una setmana que vam anar a França. L’excursió va estar molt bé però em va passar una cosa que pensava que ja tenia superada; el pànic als cementiris. Sí, una pregunta de la gimcana que havíem de realitzar deia que recitéssim un poema de Antonio Machado al costat de la seva tomba a Collioure. Des de bon principi, vaig advertir a les meves amigues de que aquella part de la gimcana no la podia fer, però elles pensaven que exagerava i inclús em feien bromes sobre el tema.

Un cop allà, anava decidida a entrar, però a la porta em vaig quedar. No podia, era superior a mi. Era un terror que em pujava per l’esquena i feia que em quedés immòbil. Al cap d’una estona, vaig decidir agafar la meva por i entrar a recitar el poema, però al arribar allà (tot i que havia entrat amb els ulls tancats) el pànic es va apoderar de mi, em vaig veure envoltada de tombes i el terror em va pujar per l’esquena. Em vaig quedar immòbil uns instants i vaig començar a plorar casi desmaiant-me del pànic que vaig arribar a tenir. Les meves amigues es van quedar petrificades, jo també. No pensava que aquest pànic fos tan gran.

Un cop a fora, una dona que va veure el que m’havia passat, em va preguntar si estava bé. –Sí- vaig respondre. –No sé què m’ha passat, li tinc por als cementiris- vaig explicar, però ella va rectificar: – No, li tens por a la mort -. Em vaig quedar pensant. La dona va continuar explicant-me que a ella de jove també li passava però ara que ja era més gran, li havia perdut la por.

No sé a què li tindré por, però espero perdre amb els anys el pànic a tot això ja que en un futur em pot impedir veure als meus estimats.

Judith

Tic-Tac, tic-tac, dia 7 de Setembre, dia 23 de Maig, el temps passa i això s’acaba. 1er d’ESO 2n, 3r i 4t.

Estem a la recta final, només quedem 26 dies. Però ja han passat quatre anys des del primer dia que vam entrar. Uns nens petitons que es dirigien cap a l’interior de la porta de ferro amb por del que es trobarien. 26 dies i haurem acabat, acabat una etapa. Alguns repetiran, d’altres obtindran el títol de l’ESO. Els que obtinguin el títol optaran per Batxillerat, Cicles formatius o treballar. N’hi haurà que es quedaran a l’institut però d’altres marxaran. 26 dies amb feina per tot arreu, 26 dies dels quals molts dormirem poc per estudiar, 26 dies sense parar, 26 dies d’angoixa, 26 dies per esforçar-se com mai. Però al cap i a la fi només són 26 dies. 26 dels centenars que ja hem passat. 26 dies per estar tots junts, 26 dies i tot serà només un record de bons i mals moments.

No se si tindré l’oportunitat d’acomiadar-me de tots vosaltres així que ho faig ara: ha sigut un plaer poder estudiar al vostre costat durant aquests 4 anys. Confio i desitjo que us vagi molt bé a la vida, que arribeu a ser grans persones i que els vostres somnis s’acompleixin.

26 dies.

Laia

El deporte español durante la última década, en particular los últimos años, ha resaltado por todo el mundo, desde los innumerables títulos del FC Barcelona hasta el histórico Campeonato del Mundo de la selección española, sin mencionar que hay otros grandes deportistas a primer nivel mundial, como lo son: Rafa Nadal, Alberto Contador, Pau Gasol, Fernando Alonso, Jorge Lorenzo, Dani Pedrosa y muchos más.

Dentro del éxito del deporte español, cabe destacar el gran efecto que tiene Cataluña en él. Pedrosa, Xavi Hernández, Puyol, Guardiola, Pau Gasol y otros más relacionados con el deporte, son catalanes reconocidos mundialmente, sin mencionar el grandísimo FC Barcelona que en estos momentos está reconocido como el mejor equipo del mundo. Por lo que pienso que es digno de admirar que una pequeña región de España tenga este elevado nivel deportivo, a esto se le suma el resto del deporte español, dando a lugar a uno de los países con más talento deportivo a nivel mundial.

El 28 de este mes se disputará la final de la Liga de Campeones en Londres, en donde jugará un equipo catalán representando a España, el FC Barcelona. Pase lo que pase, yo estoy orgulloso de mi equipo, no solo por llegar a la final, sino por el emblema que es para Cataluña y España.

Seyde

Dos setmanes o tres. Això es el que ens queda d’escola. S’estan multiplicant les hores? Els dies? Sembla que cada cop triga més en arribar la data esperada per tots, la data en que, tant si hem aprovat o no només pel fet de deixar tot això enrere, podrem dir tranquils: per fi!

Ja es pot sentir l’estiu a la pell, i tot això ens porta records enterrats, tan vius que ens fa mal que no estiguin aquí ja. Tan vius que ens provoquen enyorança d’aquelles nit d’estiu eternes amb les amigues rient i gaudint de no tenir horaris i encara més de no haver de despertar-nos pel matí aviat, planejant mil sortides impossibles que totes prenem en serio encara que sapiguem que mai es portaran a terme. Tan vius que fins i tot podem sentir la brisa marina que ens refresca en els calorosos dies d’estiu prenent el sol a la platja.

Però encara hem d’anar a classe, i a més a més ara es quan ens hem d’esforçar més pels exàmens finals, com diu la meva mare: la recta final. Però costa tant… es tan llarga aquesta recta…
Vacances siusplau, arribeu ja!

Ainara

Per a molts s’està a punt d’acabar l’última etapa escolar obligatòria. Alguns farem Batxillerat, altres Cicles Formatius, i també hi ha els que es posaran a treballar.

Arriba el moment de prendre decisions importants. En el meu cas tinc clar que vull fer Batxillerat. He decidit fer el Científic ja que és el que més s’ajusta als meus gustos. Fins aquí, tot perfecte. Ara bé, quan et pregunten “i desprès què vols estudiar?”. Aquí es presenta el gran dilema. Tinc algunes coses en ment com Medicina i Farmàcia. El problema és que a la primera carrera, que és la que més m’agrada, et demanen una nota altíssima. En tot cas, això ara no em té per què preocupar. Encara queden dos anys ben llargs per aclarir què vull fer un cop acabat el Batxillerat.

Per últim, m’agradaria acabar l’escrit pensant amb un futur més immediat. L’esperat estiu! Piscina, platja, relax…entre d’altres coses que portem esperant des de fa mesos. Ja queda menys d’un mes. Ara toca fer l’últim esforç superar aquestes tres setmanes tan dures que queden.

Laura